La Colla Vegetal

A la darrera entrada sobre sèries em va preguntar molta gent per què no havia parlat d'Hospital Genital. La veritat és que mai m'ha agradat aquesta sèrie i no vaig poder acabar de veure ni la primera temporada. La doctora protagonista descobria a l'episodi tretze que en realitat era un home i això va trencar el rotllo a més de la meitat de l'audiència.

Però avui no us vinc a parlar de sèries d'hospitals sinó d'una mítica sèrie infantil anomenada La colla vegetal.

Aquesta sèrie que pocs recorden (però estic segur que la majoria de vosaltres, lectors, sí) va passar una mica sense pena ni gloria l'any 2006. La història girava en torn a uns vegetals amb qualitats humanes alguns dels quals recordaven lleugerament personatges reals. Qualsevol semblança amb els fruitis és pura coincidència. Per desgràcia només va durar una temporada, de fet inacabada.

La Colla Vegetal vivia a Vila Granja, un poble imaginari dins un hort. Els episodis eren curts, i eren un seguit de gags inconnexes entre ells tot i que sovint hi havia bromes recurrents que es repetien en d'altres episodis. El repertori de personatges era extens però n'hi havia uns quants de principals que apareixien en gairebé tots els episodis. Eren els següents:

Susana Horia

És una dona molt estirada i antipàtica. Vidua d'un rave milionari va heretar tota la seva fortuna i és propietària de mitja Vila Granja. Malgrat que Vila Granja és un hort dins d'una granja ella s'entesta en trobar glamour a tot arreu i crea el seu propi món de fantasia on la resta de vegetals són els seus servents, les muntanyes d'adob són pistes d'esquí i el fangar dels porcs és la caseta amb piscina.

Berto Mate

En Berto Mate era un tomàquet bastant revolucionari, detractor del pa amb tomàquet i amb el somni de derrocar la cadena Bocatta, que considerava culpable del genocidi vegetal que havia patit Vila Granja en un passat recent. Munta un grup mercenari que de tant en tant idea atacs contra els humans que no sempre tenen el resultat esperat.

Ponce Bolla

En Ponce era una ceba depressiva que no havia superat que la seva parella "tallés" amb ell. Carregat de negativitat constantment, trencava les il·lusions dels seus companys ensorrant cada nou projecte que emprenien. Sumat a l'equip d'en Berto Mate, és un dels mercenaris que intenten derrocar Bocatta. Total, no té res a perdre, com diu ell: "-les coses no podrien anar pitjor".

Garth Banzo

En Garth Banzo és un personatge molt curiós i particular. Sempre apareix d'esquena ensenyant el cul perquè diu que és el cigró amb la forma de cul més perfecte del món. Assegura que ha treballat de doble de cul en escenes calentes de "Los Diminutos" però és molt fantasma i la resta d'habitants no el prenen mai seriosament. Els incomoda la seva presència i aparentment no te amics reals al poble. En el darrer episodi de la sèrie apareix de cara. Tot i que faltaven dos episodis per acabar la temporada la censura va retirar "La Colla Vegetal" al dia següent.

Brockyl Balboa

En Brokyl Balboa era un boxador fracassat que havia perdut el títol feia molts anys contra en Rober Enjena. En Brokyl es passava tota la sèrie reptant en Rober i fent trampes per guanyar el combat però mai ho aconseguia. Tampoc tenia el suport de la resta d'habitants de Vila Granja ja que tots reconeixien que no els agradava gens el Brokyl. El seu crit de guerra era "no me shiento losh brotesh..."

El detectiu Colombarda

El detectiu Colombarda resolia delictes absurds de forma molt rebuscada. Llegim per exemple aquest extracte d'un diàleg seu al tercer episodi: "...dispensi'm que li faci una pregunta senyoreta Horia... esperi, m'ho havia apuntat en un paper per enrecordar-me'n, l'he hagut de deixar en alguna de les butxaques... la meva dona sempre em diu que sóc un desastre... segur que me l'he deixada a l'altre abric que tinc a la tintoreria... bé, tan sa val... el que volia dir-li es que hi ha una part de la seva declaració que no em quadra... sento haver de dir-li però és així... vostè va assegurar que a les sis era a casa perquè des de la finestra va veure com en Berto Mate penjava una pancarta on deia "Mort al Bocatta" però això no és possible senyoreta Horia... perquè la pancarta d'en Berto estava orientada cap a l'altre costat de l'hort, vosté només podia llegir "Mort al Bocatta" des de la casa d'en Pep Brot. Desde casa seva hauria llegit "attacoB la troM". Normalment els gags on apareixia el detectiu Colombarda eren més llargs que la resta degut als seus extens diàlegs.

Rober Enjena

En Rober Enjena és una esberginia amb molta mala llet, de la colla d'en Berto Mate i companyia. Pateix atacs d'agressivitat espontània i representa un individu inestable i temut. Malgrat això es torna el vegetal més tendre del món en companyia dels pèsols, que a la sèrie eren com si fossin mascotes, una mena de gatets tendres i bonics que despertaven el costat més maco d'en Rober.

Elsa Patatas

Model i actriu amor platònic d'en Carl Abacín. Malgrat que ella és creia molt polifacètica i guapa, la majoria de vegetals trobaven que era una patata. I és que literalment ho era!

El Comte Rúcula

El personatge malvat de la sèrie per excel·lència. Apareixia del no res per amargar la festa als altres vegetals. És converteix en invencible després de ficar entre reixes al seu arxienemic Ajota Simpson, acusant-lo falsament d'haver assessinat la seva esposa. Malgrat la seva condició d'invencible no te ambició i es conforma amb fer el mal a petita escala. Així doncs varem poder veure com intentava dominar vint centímetres quadrats del món o com robava tretze cèntims d'or de la reserva de Vila Granja. Va construir "El raig no de la mort però sí de la mala estona", i moltes altres malifetes semblants.

Carl Abacín

En Carl és un carbassó adicte a l'esport. Està enamorat de l'Elsa Patates i sempre intenta impressionar-la amb no gaire fortuna. Havia fet d'entrenador d'en Brokyl Balboa en algun episodi. Té el somni de presentar-se a les olimpiades vegetals i guanyar la medalla d'or (mai vam saber si ho aconseguiria)

Aquests eren alguns dels personatges principals, evidentment en falten molts com en Pep Brot (un pebrot boig que tot i ser verd està convençut que és vermell), l'Ajota Simpson (un all que es a la presó acusat d'un crim que assegura no haver comès), en Peppino Di Capri Jr (un cogombre que està convençut ser fill del cantant humà Peppino Di Capri i que adopta el seu nom, somiant sempre anar-lo a trobar), la Carla Baza (trencacors professional), l'Anna Arròs (escriptora de novel·les de vampirs) i un llarg etc...

Com he comentat, la censura va poder amb aquests personatges a la televisió però El Camí d'en Cricket us porta una primícia sobre el futur de La Colla Vegetal. En un esforç titànic de producció i amb l'ànim de potenciar la reputació d'aquest bloc, he comprat els drets de tots els personatges d'aquesta sèrie (menys d'un) i puc afirmar que les aventures de La Colla Vegetal tornaran en format vinyeta ben aviat.

Com que se que tots els seguidors del bloc éreu uns grans fans de La Colla Vegetal, us demano que voteu quin dels personatges de la sèrie era el vostre preferit. El guanyador tindrà preferència de protagonisme en el proper episodi. L'enquesta la trobareu a la columna dreta del bloc i podreu votar fins que la retiri.

Us tindré informats.

Salut i llarga vida a La Colla Vegetal!!

Pu... mòbil

Tinc un mòbil que com a telèfon és lamentable i com a eina de comunicació 2.0 està obsolet.

Tinc un HTC Tattoo, un dels primers telèfons d'aquesta marca que van aparèixer com a alternativa al i-phone. En aquest cas, l'alternativa era bastant llunyana encara a altres alternatives actuals però com que tampoc em venia gaire d'aquí, vaig pensar que ja seria millor que el Nokia que tenia abans i que em duraria força temps.

Error.

Te moltíssims problemes, començant pel que fa a l'ús com a telèfon. L'agenda és caòtica i per organitzar-la decentment t'hi has de passar un munt d'hores, assignant tota mena de detalls als contactes i decidint guardar-ho en tres tipus de contacte diferent, cosa que després et farà aparèixer el llistat de mil formes fins que puguis trobar una de simple i efectiva. El sistema operatiu ara ja està obsolet, això vol dir que des de fa un cert temps ja no hi han actualitzacions per aquest terminal, per tant la majoria d'aplicacions modernes que la gent fa servir (com el famós whatsapp) són inservibles per aquest aparell. Això també fa que vagi tot molt lent i quan vas a la llista de trucades corres el perill de anar més de pressa que el propi mòbil i clicar a una trucada quan la llista encara no està actualitzada (encara que ho sembli) cosa que farà que els contactes de la llista es recol·loquin i cliquis en algun contacte no desitjat. Si ets capaç de penjar la trucada abans que soni el primer to et felicito, fill. A més un 90% dels cops que em truquen aparec com a apagat o fora de cobertura, sigui on sigui. Amb les ratlletes de cobertura al màxim, tant se val, és un problema molt recorrent.

La carpeta dels missatges és encara pitjor que l'agenda telefònica. Agrupa tots els missatges per contactes i les notificacions de sms nou a vegades no funcionen bé i et porten a un sms antic que no te res a veure amb el que acabes de rebre.

Es penja, és reinicia sol i a vegades fa una mini-vibració per si sol, sense venir a cuento i que encara no se el motiu.

El pitjor de tot de totes maneres és el bloqueig del aparell. Al tenir la pantalla tàctil és fàcil dur-lo a la butxaca i que és marquin coses soles així que hi ha una opció de bloquejar el mòbil. La opció és un patró de desbloqueig consistent en traçar un dibuix damunt la pantalla unint uns punts. El dibuix l'inventes tu i l'has de recordar per introduir-lo cada cop que desbloquegis. En principi la idea em va semblar molt guai, és fàcil de fer i segur que ningú et pot desbloquejar el mòbil si no ets tu.
El problema va venir el dia en que duia el telèfon a la butxaca i el patró és va anar marcant tot sol per fricció i va arribar a un punt on s'havien fet masses intents de marcatge i el telèfon es va quedar bloquejat per seguretat.

El mòbil et diu que per desbloquejar-lo facis servir el teu compte de Google. Però això és inútil. Després de mil milions d'intents d'introduir el meu compte de Google de forma normal, amb majúscules, amb minúscules i amb conjurs de bruixeria pel mig vaig decidir trucar al servei tècnic d'HTC on em van confirmar que el problema no te solució. S'ha de ressetejar el terminal i tornar a començar de nou (només es salva el contingut de la targeta de memòria). Cert que hi ha una opció d'haver sincronitzat el telèfon amb el PC abans de tenir cap problema d'aquests i després tornar-los a connectar i restaurar el sistema però francament, dubto que gaire gent es preocupi de sincronitzar el telèfon amb l'ordinador. Jo no ho vaig fer.

Doncs bé, la cosa aquesta ja m'ha passat dos cops, així que torno a estar sense contactes a la agenda i he de tornar a molestar la gent que conec perquè em passin de nou els seus telèfons.

Només em toca esperar a l'octubre que m'acaba la permanència del contracte i canviar de terminal i de companyia si s'escau.

He de dir que la Marina te un HTC Legend i va de conya, també és més difícil que s'engegui per pressió. I malgrat el tema de l'agenda i els missatges funciona igual i no m'acaba de convèncer, suposo que el més problemàtic és del model Tattoo que espero que ja no comercialitzin a cap botiga.

Fins aquí la meva entrada/protesta de la setmana. I us aviso que això del patró de desbloqueig és una opció que tenen la majoria de HTC que he vist. Desconec si pots reactivar-ho posant la conta de Google en la resta o si passa el mateix amb tots arribat el cas. Si és així potser que els senyors HTC s'ho facin mirar ja que no hi ha cap altre manera de bloquejar el telèfon (al menys en el model Tattoo).

Salut!!

Els Sugus estan de moda

Sí, amics i amigues, els Sugus estan de moda. Ho he anat observant fa temps quan miro les estadístiques del bloc i detecto que les entrades més llegides són les que parlen dels Sugus. Crec que les noves campanyes de Sugus a les xarxes socials tenen bastant a veure amb el seu èxit recent, malgrat que evidentment parlem d'una marca consagrada i per tots coneguda.
Darrerament va circular molt un vídeo paròdia on en Mourinho tenia dubtes existencials amb els Sugus de pinya. I la marca darrerament ha llençat al mercat cartutxets de Sugus per dur al bolso que són molt pràctics, com aquell qui porta xiclets.

Unint-me a la moda i recuperant una tradició del passat, el dia del meu aniversari vaig repartir-ne entre els meus amics. Gest que intentava rememorar aquells aniversaris a l'escola quan els nens que feien anys repartien aquests caramels entre els seus companys.

I és que ben mirat els Sugus signifiquen compartir, i recordeu que compartir és una altre forma de dir "t'estimo".

Salut!

No hi aneu sols

Darrerament he vist al metro de Barcelona els cartells publicitaris d'un nou espectacle d'Anthony Blake.

La meva relació (inexistent) amb Anthony Blake està molt lligada al metro des de que fa anys va seure al meu costat un doble seu (93% de similitud) i vaig haver d'aguantar el riure durant 6 o 7 parades intentant explicar als meus amics asseguts davant sense parlar per què estava vermell i amb ulls plorosos. Tot un exercici de poder mental per part meva, tot s'ha de dir, que podria rivalitzar perfectament amb qualsevol espectacle d'en Blake (o això pensava jo, al menys).

Sempre m'ha fet ràbia l'Anthony Blake, ho he de confessar ara per si hi ha algú que està llegint l'entrada esperant trobar una interessant crònica sobre l'espectacle (busqueu a blocs seriosos, si us plau).
No se si serà pel seu aspecte innecessàriament misteriós, o per algunes actuacions fallides a la televisió, o potser pels seus numerets excessivament matemàtics on tots els números que pensis acabaran sumant el mateix o pensaràs en martells vermells i en elefants roses a Dinamarca*

El cas és que em va cridar l'atenció el cartell. Primer el títol de l'espectacle "No vengas solo" que fa força por. Fa massa por Anthony Blake com per anar a veure'l sol, així que d'entrada trobo el nom de l'espectacle innecessari. És com una entrevista de feina en una casa vella en mig d'una muntanya, necessites algú que t'hi acompanyi perquè hi hagi testimonis no fos cas que s'hi amaguin intencions fosques pel mig.
L'Anthony Blake no te'l voldries trobar sol enlloc de fet, ni a l'ascensor, que segur que t'endevinaria a quin pis vas (o al menys et faria multiplicar les xifres de la teva edat i dividir el resultat pel nombre de plantes de l'edifici i restar-li dos (per dir algo) per descobrir que al acabar l'operació us trobeu al cinquè i oh! Sorpresa! Donava cinc! Llàstima que anaves al tercer...) ni molt menys trobar-le'l en un carreró fosc.
També sembla una maniobra rastrera de captació de públic, amb la intenció de, com a mínim, doblar la quantitat de públic interessat en presenciar l'espectacle.

L'altre cosa que crida l'atenció del cartell és la imatge d'en Blake. Es troba mirant fixament endavant i amb una mà estreny fortament l'altre en un gest que em fa pensar que una mà intenta evitar que l'altre l'escanyi i (en això m'hi vaig fixar en posteriors inspeccions al cartell) hi ha una tercera mà, atenció, que intenta evitar que la anterior eviti a la primera que l'escanyi (o potser l'ajuda? misteri).

 I tot això m'ho explico de la següent manera:

Jo estava equivocat i l'Anthony Blake és un autèntic mentalista. Després de tants anys llegint la ment als espectadors ha anat copsant poc a poc la ràbia que a alguns (com a mi) els genera, i aquesta ràbia s'ha anat acumulant dins seu i, potenciada pel seu poder mental, ha esdevingut una segona personalitat que l'odia tan profundament que es vol matar a si mateix i constantment, dins el seu cap, la seva ment manté una lluita entre la part que s'intenta matar i la que ho evita (de moment). Al mateix temps hi ha una tercera mà que interfereix en la lluita. No ens enganyem, si potser l'Anthony Blake és un autèntic mentalista, el que podem afirmar amb rotunditat és que no te pas tres braços. Aquest tercer braç significa que no està sol, cosa que fa referència directament al títol de l'obra i per tant em fa pensar que el tercer braç no és altre que el del públic de l'espectacle, que tindrà el poder de decidir a quin dels dos braços vol ajudar. De ben segur resultarà molt interactiu.

Així doncs, si aneu a veure el seu espectacle, penseu abans quina de les dues personalitats de l'Anthony Blake aneu a alimentar i sobretot, no hi aneu sols!

I recordeu, aquesta entrada és producte de la vostra imaginació. No li doneu més voltes. No té sentit.


* Acudit apte pels aficionats a trucs mentals nivell cadena d'e-mail.

Lamparetes

Ahir vaig anar a veure als Antònia Font en directe a Lliçà d'Amunt. Tenen un bon directe, i us els recomano. El concert va començar una hora tard per culpa de l'organització però va ser llarguet, d'unes dues hores, on van tocar el seu últim disc "Lamparetes" de principi a final i després hi va haver una segona part de concert on van repassar part de la seva discografia.

Potser al ser un lloc petit el concert va semblar força proper i érem gairebé a primera fila. La única nota negativa de la nit ens la van donar un sector del públic que es van posar a empentar a la gent mentre ballaven i a sobre van començar a fumar totes cap al final del concert, cosa que va molestar a gran part de la gent que hi havia al seu voltant intentant gaudir d'un bon concert. Em vaig alegrar molt que finalment els Antònia Font no toquessin Camps de Maduixes que aquella xusma no parava de demanar.

Us deixo un vídeo del Youtube d'una de les cançons estrelles del nou disc (escolteu-lo amb atenció perquè val la pena) i espero que us agradi.



Salut!

Españistán

No podia començar aquest juny sense parlar d'un dels temes més de moda el darrer mes. Es tracta d'un vídeo que ha corregut com la pólvora (expressió que un dia debatrem perquè no acabo de veure-la clara) per aquests móns d'internet.
El vídeo serveix d'introducció al còmic Españistán d'Aleix Saló (que recomano llegir). Explicat amb molta gràcia, veracitat i uns ninotets molt graciosos, el vídeo ens relata en pocs minuts la caiguda de l'estat espanyol dins la crisi, des del 1998 fins l'actualitat.
Aquest jove creador de Ripollet aconsegueix de forma molt planera sintetitzar i explicar un munt de conceptes i dades econòmiques i amb l'humor com a vehicle ens porta aquesta història que ens fa reflexionar sobre aquest moment convuls que estem vivint.




Espero que us hagi agradat el vídeo, l'autor és un noi sencill i atent, una persona treballadora que darrerament ha pogut recollir alguns dels fruits del seu esforç. Li desitjo un exitós futur.

Salut i demà més!!

Fent camí

Ooooh Alarmes!! Mec!! Mec!! Sirenes vermelles pampalluguejants... Soroll, caos i confusió... Que ha passat amb el mes de maig??? On ha anat a parar? "Me lo expliquen!!"

I els objectius d'abril?? Baaaah!!! "Que no noh engañen, que noh digan la verdá!"

Ok, ok.. Hi ha hagut un trasbals que m'ha fet aturar el bloc uns dies. Si això és El Camí d'en Cricket, podriem dir que durant uns dies m'havia quedat tirat per La Cuneta del Camí d'en Cricket. Llavors de sobte era allà a terra amb cara de tonto fins que he vist que havia de seguir pel camí i entre que m'he aixecat i he escalfat una mica per no agafar rampes mentre camino m'ha passat un mes i pico. Les esgarrinxades ja aniran curant-se pel camí.

El mes d'abril no va donar per tot el que vaig prometre a la primera entrada del mes. I la promesa de tractar una sèrie de temes llistats (menys un) s'han convertit en una sèrie de temes (menys un grapat).

Aquest mes faré poques promeses perquè tinc seriosos dubtes de poder seguir escrivint al mateix ritme que fins ara. Però puc pràcticament assegurar que parlaré de:

-La teoria del raper aixafacançons
-Lamparetes
-Els sugus estan de moda

Aquests tres temes, més els que van quedar pendents el mes d'abril (menys un), els trobareu al juny a El Camí d'en Cricket.

Salut i endavant!

Amenaça

Demà... torno.

Published with Blogger-droid v1.6.9

Com desmuntar casa teva en una setmana

Avui comença aquest curset accelerat on us relataré com progressem la Marina i jo a l'hora de desfer el pis.

En un breu resum del que us heu perdut en capítols anteriors, i anant al gra, marxem a viure fora i hem de desmuntar el pis per guardar els mobles en un traster durant un temps encara per determinar. El proper dimarts hem de tenir-ho tot llest per endur-nos els mobles així que tenim 7 dies (i mig si molt m'apures) per empaquetar-ho tot, desmuntar els mobles (gràcies IKEA) i guardar les coses.

De les 3 habitacions que tenim avui hem empaquetat la meitat de coses de la més petita (i a l'hora la més plena, també s'ha de dir) i m'he dedicat de pas al bonic art de planxar tota una muntanya de roba que no podia quedar per allí.*
Demà s'han d'empaquetar la resta de coses que hi queden, i també desmuntar els dos mobles d'estanteries que hi ha i el llit petit (Com a mínim!!).

A banda d'això també hem de tenir en compte que dijous i divendres tenim convidats amics nostres (àpats de comiat) a sopar i a dinar, per tant hem de deixar el menjador i la cuina pel cap de setmana.

Hi han coses que no caben al traster i tampoc ens podem endur, com el meu tocadiscs**,  i que han d'anar exiliades a casa dels nostres respectius pares. És una decisió temporal és clar. No sabem exactament el temps que serem fora i tard o d'hora arribarà el punt en que haurem de pensar que fem amb tot això. Ara no és el moment. Ara és el moment de fotre-ho tot en caixes, precintar-ho, etiquetar-ho i desar-ho. Que estic fent aquí assegut amb un teclat entre les mans quan podria estar ajupit amb un tornavís i parts d'armari al meu voltant? Doncs mireu, jo també m'acabo de fer aquesta pregunta, així que vaig a moure el cul una mica que el temps vola com un gec de patades***

Demà més! (i menys al mateix temps)

*Amb les muntanyes de roba passa una cosa curiosa i és que fins que no has planxat un 80% de la roba que hi ha, a simple vista sembla que no s'hagi d'acabar mai. 


**El meu tocadiscs és una de les adquisicions més recents al pis. Fa menys d'un mes que el vaig portar, després de mesos i mesos de planificar on el posaria. Va venir en cotxe des de casa de mons pares aquí i només ha pogut fer sonar un parell de discs dels Dire Straits, un de la Janis Joplin i mitja cara d'un Cat Stevens. Tornarà a casa mons pares on em seguirà esperant pacientment a que decideixi novament el seu futur. Per cert, sóc incapaç de pronunciar la paraula tocadiscs sense que el scs soni com quan s'escapa l'aire d'un pneumàtic massa inflat.


***Malauradament el concepte de gec de patades (gec de puntades de peu en català correcte) és quelcom massa complex per explicar-ho en un petit apartat com aquest. Un dia li he de dedicar una entrada sencera per explicar-ne el significat. Feu-me memòria

El joc del cricket

Ja que aquest bloc es diu El Camí d'en Cricket, avui us parlaré d'un joc de dards anomenat cricket.

El joc no te a veure amb l'origen del nom del bloc però tot i així coincideix que és el meu joc de dards preferit, que em porta records de partides memorables amb amics meus.

El joc és ben fàcil, es juga amb una diana com la que veieu a la imatge i cada jugador (o cada equip, com es prefereixi) te un full d'objectius (15, 16, 17, 18, 19, 20, Ull) que ha d'encertar 3 cops.

Cada tirada són tres dards, i conten dobles i triples, així que si afinem molt la punteria ens podem anar polint els objectius de tres en tres. L'ull és el cercle central i en aquest cas només conta doble el centre pur i un el cercle exterior. Per tant seria l'únic objectiu que necessitem més d'un dard per eliminar. No hi ha ordre establert, per tant es poden anar eliminant els objectius començant pel que un vulgui i sense seguir una lògica més enllà de la pròpia comoditat de cada jugador. Suposo que d'entre les múltiples modalitats es pot jugar a eliminar els objectius en ordre, començant pel 15 i acabant per l'ull, però aquí us parlo de com l'he jugat jo sempre.

Recordo partides molt divertides i renyides, entre riures, acudits i cerveses que feien minvar els reflexos. A casa mons pares tinc una diana electrònica i havia aconseguit entrenar la punteria bastant. Ara fa molt que no jugo i ho trobo a faltar...

Us animo a tots a provar-ho quan tingueu ocasió.

Salut i afineu la punteria!

Amb l'aigua al coll

A principis d'any m'havia proposat d'aprendre a nedar. Tot i que sempre m'ha fet por l'aigua em resulta frustrant no poder gaudir al 100% a l'estiu de coses tan pròpies com la piscina o el mar. I em seria útil per evitar tragèdies majors en cas d'accidents fortuïts.
Amb aquesta il·lusió em vaig apuntar per fer un curset d'inici a la natació per adults al poliesportiu de Ripollet. Just la setmana abans de començar el curs el vaig haver de cancel·lar perquè marxem a viure fora mig d'imprevist. Així que torno a estar com abans, sense saber nedar.

L'any passat vaig aprendre a muntar en bicicleta, cosa que em va portar mitja hora de pràctiques en un aparcament. La natació em sembla una mica més complicada, i no crec que enganxi el truc tan de pressa. Espero poder aprendre aviat ja que m'espera un destí ple d'aigua i seria bo saber aprofitar-la bé.

Quan vaig escriure el pròleg d'abril, no sabia si marxaria o no, ni si podria fer el curset o no, així que vaig apuntar-me el tema sense estar segur si el tractaria o el deixaria pendent. Finalment he decidit tractar-lo de forma introductòria, deixant pendent una segona part al futur, tal com ha passat amb altres entrades (moltes de fet... potser masses). Sigui com sigui el meu compromís amb la natació encara està pendent i quan l'afronti us explicaré la meva experiència i les meves sensacions.

Per cert, aquest mes podeu observar que el ritme d'entrades ha baixat. El tema de no tenir ordinador propi i tota la sèrie de canvis que tenim entre mans ara mateix em fa difícil trobar moments per escriure. Espero d'aquí ben poc poder augmentar el ritme i descobrir fórmules per aconseguir una mica més de feedback.

Ens llegim!

El playmobil no està fi

Aquesta vinyeta està basada en suposicions reals. Els qui seguiu els post-partits del Barça a TV3 potser ho entendreu. Els fets tenen lloc just abans del Shakhtar - Barça d'aquest passat dimarts. Feu click a la imatge per fer-la més gran i poder llegir bé.

Copy & Paste (Temporada 3, episodi 1)

El retorn d'un clàssic...

USAP vs RC TOULON

Avui he anat amb uns amics a veure el partit de rugby entre l'USAP i el Toulon.
L'estadi olímpic Lluis Companys era ple del tot i hi havia un gran ambient.
Mai havia vist cap partit de rugby i no em conec el reglament, i els meus amics tres quarts del mateix, però quan duiem vint minuts de partit ja estavem vibrant com el que més. "Que pita ara? Mans? Fora? Falta? Passes?" Tot era confús al principi però hem anat aprenent i suposant cosetes i al final estavem ficadíssims al partit, que ha guanyat l'USAP per 29 a 25 si no recordo malament. El partit classifica a l'USAP per les semifinals de la copa d'Europa així que potser m'hi fixaré més i seguiré les passes de l'USAP en la competició, a veure si aprenc més coses d'aquest esport que avui m'ha demostrat que mou masses.

USAP!!!

Published with Blogger-droid v1.6.3

En pausa

Aquesta setmana estem pausats a casa. No vull dir que ens prenguem les coses amb calma ni que anem poc a poc.

Aquest mes serà mogudet, tenim entre mans un canvi significatiu a la nostra vida però un fet inesperat ens ha deixat en pausa. És una sensació com quan estàs veient una peli i quan s'està posant realment interessant foten els anuncis, i no són d'aquells de "tornem en 2 minuts", no. Són aquells que no posen res i saps que tens temps d'anar al lavabo, dutxar-te, canviar-te de roba, treure a passejar el gos, llençar la brossa i actualitzar el bloc (coses que ja he fet des de llavors, menys passejar el gos perquè no en tinc).

En fi, ja parlaré menys cripticament d'aquesta aventura durant aquest mes tot i que no sóc gaire donat a parlar temes massa personals al bloc, però tampoc seria el primer cop que ho fes i a més, no ens enganyem, només em llegeix gent que conec (i gent que no conec "en Pelotas") per tant us donaré la tabarra un dia d'aquests amb històries properes.

Per cert, avui penjo l'entrada des del mòbil perquè el meu ordinador està més mort que ... (ompleneu els punts suspensius amb el nom que vulgueu, seguint el meu estil altament censurable d'humor negre, des de mags difunts fins a ex-porters finats) i he d'escriure sense correctors ortogràfics, cosa que lamento profundament ja que cada dia em ressalten la precarietat dels meus coneixements acadèmics.

Disculpeu les errades!

Published with Blogger-droid v1.6.3

Els gelats que no recordo (part I)

Bona i calorosa tarda a tothom. Volia començar una sèrie d'entrades sobre gelats que tinc una mica oblidats (perquè ja no existeixen). I encetaré la iniciativa parlant de la Camy Seta.

No he trobat fotografies per la xarxa de la Camy Seta que em puguin aclarir el dubte que tinc. No recordo si tenia forma de bolet o de samarreta. Jo apostaria que tenia forma de bolet i que era de nata i maduixa però els meus records són borrosos al respecte perquè jo era més de Frigo, i els Camy els marginava una mica.

El Camy Seta estava condemnat a decebre a una amplia gama de consumidors només pel seu nom. Si tenia forma de bolet, la gent esperava que tingués forma de samarreta i si tenia forma de samarreta la gent esperava que tingués forma de bolet. La única sortida possible per acontentar tothom era tenir forma de samarreta amb un bolet estampat, cosa que no varen fer.
Una segona opció molt poc aconsellable hagués estat que no tingués cap forma ni de bolet ni de samarreta i únicament el nom fes referència al joc de paraules. La meva llacuna mental respecte a les Camy Setas fa possible la hipòtesis que el gelat no tingués pas forma de bolet ni de samarreta, tal com passava amb els gelats Popeye, que mai vaig entendre perquè tenien aquest nom. En tot cas aquesta opció em sembla molt més decebedora que cap de les anteriorment exposades.

Doncs això és tot per ara. Faig des d'aquí una crida a aquells qui recordeu la Camy Seta que me'n feu una descripció i així pugui dormir tranquil.

Refresqueu-vos!

En Abril

No podia deixar passar el mes d'abril sense penjar algun dels temes d'en Javier Ruibal que parlen d'aquest mes en particular. Mes que sona a primavera, amor, passió i cançonetes que refresquen l'ànima. He trobat pel youtube aquest vídeo extret del DVD del disc "Lo que me dice tu boca" i al final he vist que apareix breument en Ruibal parlant de les seves composicions.

Demà prometo una entrada més treballada. Salut i petons a l'abril!

Javier Ruibal - Besos en Abril

Entrada diaria

Hi ha dies que resulta molt difícil escriure una entrada. Falta de tema, falta d'inspiració, falta de mitjans o (com avui que manquen pocs minuts per la mitja nit) falta de temps.

És una tonteria però em fa rabia fallar els meus proposits per simples que siguin. El bloc te poc feedback per mi, basicament l'escric per mi, per tenir algo que em faci treure algo bo.

Avui no hi ha res. Demà sí!

Published with Blogger-droid v1.6.3

Sèries poc serioses

Avui us parlaré de dues sèries d'hospitals que mai han existit, com si ho haguessin fet.

Ja sabeu que segueixo moltes sèries de televisió (masses segurament) i de vegades el meu cap no en te prou i necessita una realitat paral·lela amb sèries alternatives al que tenim aquí. D'aquesta realitat alternativa us portaré dues sèries que tenen com a argument principal les clíniques de cirurgia plàstica.

La primera que analitzarem és Turgències.

Turgències tracta de les vides d'uns cirurgians plàstics obsessionats amb les formes voluptuoses de l'anatomia humana. Protagonitzada per Jaume Palafoll i Mariona Puig va durar en antena cinc temporades i va comptar amb tota mena de girs argumentals fins a l'absurd. En la darrera temporada, en Cesc i la Quica (personatges encarnats pels actors protagonistes) son sotmesos a una reconstrucció total després de patir un terrible accident de Segway al final de la quarta temporada, amb la mala sort que un error dels seus col·legues provoca que en Cesc acabi amb l'aparença de la Quica i la Quica amb l'aparença d'en Cesc. Els seguidors de la sèrie van posar el crit al cel quan a mitja temporada, en una badada dels guionistes, en Cesc te una aventura amb una de les anestesistes sense tenir en compte que es tractava realment de la Quica i al mateix temps la Quica (que llavors era en Cesc) es quedava embarassada. Els espectadors no van perdonar aquest error i finalment la sèrie va ser cancel·lada abans de finalitzar la seva cinquena temporada sense saber mai com acabaria l'embaràs d'en Cesc/Quica.

Però si parlem de sèries de televisió de cirurgians plàstics, la més mítica i aclamada és, sense cap mena de dubte, Nap/Curt.

Nap/Curt tractava sobre dos cirurgians plàstics especialitzats en cirurgies d'allargament de penis. La sèrie, protagonitzada pel també actor de la abans comentada Turgències, Jaume Palafoll i l'actor Genís Menut, va ser molt criticada en un inici pel seu contingut pujat de to i per les escenes realistes de les intervencions quirúrgiques.
Nap/Curt va durar vuit temporades en antena i els guionistes van ser prou brillants com per aconseguir explotar el tema de l'allargament de penis durant tot aquell temps sense caure mai en repeticions argumentals i aconseguint que la trama enganxés a milers d'espectadors. Mítica va ser la tercera temporada quan els dos cirurgians ajuden a guanyar les eleccions a un polític simplement aconseguint que tingués uns atributs majors que els del seu rival. L'episodi anomenat "Ereccions Generals" va batre rècords d'audiència i va ser sotmès a profunds anàlisis que comparaven al personatge fictici amb polítics del panorama nacional.
La fama va ser tan inesperada que va colpejar amb força alguns dels actors. En Genís Menut va arribar a sotmetre's a una cirurgia a la vida real i en les dues darreres temporades el seu nom als títols de crèdit va ser canviat pel de Genís Massagran.
La cadena va arribar a un acord amb els actors i guionistes i van acabar la sèrie a la vuitena temporada, encara amb rècords d'audiència, permetent que els protagonistes s'embarquessin en nous projectes personals.  En Genís Massagran no ha tornat a actuar en televisió però porta ja diverses temporades triomfant als teatres amb el musical "Hoy no la puedo levantar".

Fins aquí el meu anàlisi d'avui. Un altre dia parlaré d'altres sèries mítiques d'aquest nivell.

Els Picapedra

Aquí us deixo la meva particular versió dels Picapedra, afegint el personatge que faltava (potser al futur n'afegeixo de nous) mentre us deixo reflexionant sobre per què celebraven el nadal si eren d'abans de Crist.

Abril

Comença un nou mes que promet grans canvis i noves aventures. Tal com vaig fer el mes passat, avui em marcaré uns objectius per aquest mes.

Per tant, aquest abril, d'entre altres temes, podreu trobar:

-Una enquesta
-Natació
-Gelats
-Mallorca
-Els Picapedra
-Segona part de biblioteques (tema pendent)
-Sant Jordi
-El retorn d'en Copy i en Paste

Tots aquests temes (menys un, es clar) i moltes més divagacions que només us aportaran coneixements innecessaris, ho podreu trobar a partir de demà al Camí d'en Cricket.

Salut!

Un mes menys

Aquí tornem a ser-hi. Tanco el mes de març al bloc amb els objectius salvats parcialment. En l'entrada de primer de març em comprometia a tocar diversos temes (menys un). Així doncs he parlat del carnestoltes (fins i tot per partida doble). També he tocat el tema de la Champions League (una mica de passada ahir de pressa i corrents). La controvertida llei antitabac també va tenir un espai breu i lleuger la primera setmana de març, tot i que no vaig entrar a analitzar ni debatre res; potser m'ho reservo per més endavant.
L'anècdota de l'autoescola del RACC també va ser anunciada al començar el mes i espero que no us decebés. Vaig fer una crítica dura a la moda de dur ulleres fosques on no toca i per acabar amb la llista de tasques també vaig exposar les meves percepcions sobre la sèrie de televisió El Barco.

El tema que ha quedat pendent per eliminació el podeu observar vosaltres mateixos. Queda apartat per més endavant. Voldria destacar un parell d'entrades que vaig fruir especialment quan les vaig escriure. Una va ser la del PC Futbol, que tot i ser merament una tasca de recerca em va transportar a records d'infantesa/pre-adolescència. I sobretot no podia tancar el mes sense fer menció especial de l'entrada de la caca, que em va aportar un nombre important de visites mogudes segurament per l'atracció morbosa que la caca exerceix sobre nosaltres, i que em va permetre reviure l'anècdota explicada un cop més, accentuant detalls que no s'esborren mai.

També acaba un mes complicat on m'ha costat mantenir el ritme d'entrades i, tal com va passar el mes passat, tampoc he pogut assolir la fita d'una entrada diaria.

Demà toca començar un altre mes, posar nous objectius i carregar-se d'optimisme, tant al bloc com a la vida mateixa. Una salutació cordial a tothom, tu, tu, tots, tothom, tu, tu, tu, TOTHOM!!

Torna la Champions

La setmana vinent he estat convocat a seguir el partit de Champions a casa d'un amic. L'ambientillo ja es pot palpar i l'amic que ens ha convidat s'ha currat un vídeo de gairebé cinc minuts per exaltar el sentiment culer i de pinya.

El Barça s'enfronta al Shakhtar en el partit de quarts i si passa podria trobar-se amb el Madrid a les semis. Però això encara queda lluny, el Shakhtar és un equip que ens ha complicat les coses altres anys i no me'n refio gens ni mica.

Dins l'imaginari de la meva colla hi ha un personatge que anomenem Enanito Shamrock, inspirat en una experiència real en un pub de Barcelona, que sempre surt especialment esmentat en els partits que enfronten al Shakhtar. L'any passat un membre de la colla va ser obligat a disfressar-se d'Enanito Shamrock en coincidència amb un partit del Barça jugat sota lluna plena. No se quina mena de vexacions hi haurà el proper partit però ja tenim l'uniforme oficial d'Enanito consistent en un barret irlandès amb barba incorporada tipus leprechaun.
Bé, després de parlar una mica de la Champions per acomplir el poc que queda de mes amb la promesa del primer post de març, us comunico que segueixo amb el PC espatllat. Sembla que el problema era més greu del que semblava en un principi i de moment us puc escriure des de l'ordinador de la Marina, des del mòbil o des del meu ordinador en "modo a prueba de fallos con funciones de red".

Per tant faré el possible per acomplir els objectius marcats pel bloc.

M'acomiado des d'aquesta pantalla 800x600 que m'està provocant un mal de cap per flipar :P

Millán Alonso

Aquesta tarda per casualitat he enganxat el final de "El Robobo de la Jojoya" obra mestre (ejem) del cinema espanyol de principis dels anys 90. L'argument de la peli és irrellevant, està protagonitzada pel duet humoristic Martes y Trece. A la pel·lícula també hi participa Anabel Alonso.
Cap al final del film, Josema Yuste i Millán Salcedo (Martes y Trece) es disfressen de dones (gir sorprenent de guió que ningú hauria esperat) i van passejant per un centre comercial juntament amb Anabel Alonso i una altre noia que no se qui és i em fa mandra buscar-ho a internet ara mateix. El cas és que em costa moltíssim distingir a Millán Salcedo vestit de dona de Anabel Alonso vestida de dona. En alguns moments em feia l'efecte que passava dos cops per davant de càmera en Millán Salcedo quan en realitat el que havia passat era que després del Millán passava l'Anabel Alonso. En algun moment fins i tot m'ha semblat que la propia Anabel Alonso feia aquell gest característic del Millán Salcedo enarcant una cella i fent un so indescriptible semblant a "ppprrrruueeeee"...

Us heu fixat que Anabel Alonso ha anat apareixent en televisió i cinema d'una forma inversament proporcional a la que Millán Salcedo n'ha anat sortint? No podria ser que Millán Salcedo, més còmode sota l'apariencia d'una dona, hagués maquinat un pla mestre per fer carrera en solitari partint gairebé de 0 sota la identitat d'Anabel Alonso? Al 1991 (any d'estrena del Robobo de la Jojoya) hi havia prous efectes especials com per desdoblar un actor en dos personatges... No vull estirar més de la manta, ho ho deixo aquí, però em temo que quedarà en un misteri de la talla de la presumpte immortalitat d'en Jordi Hurtado, la suposada mort de Paul McCartney o la progressiva transformació en dona del propi Paul McCartney (o del seu doble, depenent del grau conspiratu en que parlem).

Pensem-hi!

Pa suat

Avui he tingut un dels meus somnis estranys. Un tiet meu tenia un negoci en un país estranger. El negoci era un forn-sauna. El forn tenia uns aparadors molt grans on hi havia el pa exposat. A partir d'una determinada hora del dia els aparadors eren oberts al públic. Eren una espècie de forn-sauna on la gent podia entrar i estar-s'hi mentre es feia el pa. Hi havien uns pans enormes en forma de salvavides que la gent es posava al voltant de la cintura mentre es relaxaven a la sauna. Al mateix temps qui volia podia deixar uns entrepanets que s'anessin escalfant durant la seva estada al aparador-sauna. El cas és que després qui volia podia comprar aquells pans gegants de salvavides on altre gent havia estat agafada suant com porcs. Hi ha poques coses més fastigoses que l'idea de menjar pa suat... El negoci anava molt bé, hi havia tot d'executius allí a la sauna suant els pans i escalfant-se els minientrepans... La cosa estava com de moda i tot de moderns gafapastas i gent que segurament usava paraules com "trendy", "hot" o "cool" habitualment feien cua per entrar-hi. Suar pans... increïble... El negoci anava tan bé que el meu tiet patia una crisi d'estrès i es desmaiava quan intentava entrar a la botiga en bicicleta, tot equipat amb casc i mallot reglamentaris...
En un moment donat del somni jo entrava en un dels aparadors saunes i recordo que era agradable la sensació del pa calentó sota les aixelles...

En fi, com molts dels meu somnis era una història demencial però estic segur que hi ha determinats nuclis socials que s'apuntarien a tendències tan absurdes i nocives com aquesta si fossin considerades de moda.

Reflexionem-hi i assaboriu els vostres entrepans més que mai!

El PC treu fum

Escric breument des del mòbil perquè se m'ha fos una RAM del PC i avui no puc fer res amb ell. Demà provaré de comprar-ne una nova per solventar el problema.

La paraula RAM sempre em recorda la marca de llet. De fet el problema amb la RAM m'ha posat una mica de mala llet. Ara que penso mai m'havia agradat la Ram...

Becs! Una avaria!

Published with Blogger-droid v1.6.3

Mans fredes... Cacaolat calent!

Sóc amant dels Cacaolats. Recordo de petit que a casa sempre n'hi havia algun en format envàs de vidre i que m'agradava agafar l'obridor i treure la xapa i beure el Cacaolat a morro.
Quan era petit no hi havia gaires marques que fessin batuts de cacao, avui dia a tots els supermercats en pots trobar un grapat però abans era més difícil. Recordo que de petit bàsicament podia optar pel Cacaolat o per l'Okey però els sabors eren molt diferents i jo sempre m'he decantat pel Cacaolat. El sabor és característic i difícil d'imitar. Suau i gustós i embafa poc.

Sembla que m'hagin pagat els senyors de Cacaolat per l'entrada eh? jejeje Res més lluny de la realitat, tan de bo em deixessin unes caixetes a la porta de casa, però l'escrit és simplement perquè recordo amb afecte el producte i tot i que els últims anys no en tasto gaires són un d'aquells vincles que et transporten a la infància. Darrerament sembla que l'empresa perilli pel tema de Nueva Rumasa i a mi com a consumidor de Cacaolat em fa pena la noticia. Espero que segueixi endavant, és quelcom molt emblemàtic aquí. Fa poc a la ràdio tenien una falca publicitària cantada sobre una base de "En la fiesta de Blas" que era molt enganxosa (no tant com el gummy-gummy-bear que tant m'agrada ejem). Però la meva cançoneta preferida sempre ha estat la de Maaans fredeeees... Cacaolat caleeeeent... Perquè tot i no ser partidari del Cacaolat calent, l'anunci em feia venir ganes de prendre'l així, amb jersei, barret de llana, guants i el got fumejant.

Per cert, algú sap per què el ninotet del logo de Cacaolat (que he llegit a la Viquipèdia que és diu Pepi) du a la mà una maleta? Jo sempre havia cregut que era una tassa però he vist que en logos antics era una maleta. Era una beguda per anar de viatge? La consumien els executius? Es tracta d'una cartera per anar al col·legi? (teoria per la que em decanto). En fi, un altre enigma a resoldre.

Salut i Cacaolat gelat!

Matem al Gummy Bear (segona part)

Avui tornant en autobús he estat atacat de nou per la cançoneta del Gummy Bear, aquest cop cantada de viva veu per una mare que intentava calmar els plors de la seva filla.
I feia així:
-Soy una gominola, soy una gominola, soy una gomi-gomi-gomi-gomi-gominola

Em sembla que tindria difícil adaptació al català: sóc una llaminadura, sóc una llaminadura, sóc una llami-llami-llami-llami-llami-llaminadura...
AAAAAAARGHHH!! Socors!!

Es fica al cervell més a fons que la cançó del Tro-lo-lo...

Aquesta nit tindré malsons. Bona nit!

Caca!

Els qui em conegueu més sabreu que és una de les meves exclamacions preferides. Dic caca! per evitar caure en el tòpic de dir merda!, molt més popular i estès però d'us menys exclusiu.
També m'agrada dir cabrito! per evitar caure en el fàcil filldeputa! i alça Manela! quan podria dir vinga va! o hòstia puta!.
Sobre l'alça Manela! voldria parlar avui. Molts de vosaltres ja coneixeu la història però crec que no n'havia parlat mai encara al bloc i em fa il·lusió deixar-ho plasmat aquí, ja que ho considero un moment tan mític en el meu record que s'hauria d'emmarcar si es pogués.

Esteu avisats que a partir d'ara (si no us havíeu fixat en el títol de l'entrada) parlaré de caca.

La caca és fascinant. Una de les coses més horribles del món però que de forma paradoxal és un element present en multitud de situacions divertides i hilarants. L'efecte és semblant al d'una caiguda, un fet potencialment dolorós i tràgic però que provoca incontinència del riure amb una facilitat sorprenent. I és que no fa la mateixa gràcia una anècdota on algú trepitgi fang que una altre on algú trepitgi caca (a no ser que el que trepitja fang rellisqui i caigui, cas en el que jo optaria per un empat tècnic).

El cas que ens ocupa avui tracta sobre una caca que mai s'arriba a veure. La caca va existir i és l'eix principal de l'anècdota, però no fa acte de presència tangible en cap moment, simplement ens fa saber que hi és, cosa que la fa més gran encara (no de tamany, que tot sembla indicar que va ser considerable, sinó de grandesa).
Bé, millor que deixem els preàmbuls i passem directament a l'anècdota.

Deuria passar cap a finals dels anys 90. En aquella època patia d'insomni i passava força nits en vetlla. Una d'aquelles nits vaig anar a la cuina a prendre'm un got de llet. Llavors vivia a casa de mons pares en un setè pis i la cuina donava al mateix pati de llums que els lavabos. Els vàters d'aquells pisos desocupaven aigües en un canaló vertical que acabava en una 'L' abaix de tot. Aquella nit no era l'única persona amb insomni de la finca, al pis de dalt algú estava fent servir el lavabo, cosa que vaig notar quan va tirar de la cadena, ja que en el silenci de la nit va ser sonor. De cop i volta la fúria d'aigua i (parlem-ne clar) caca va baixar pel canaló amb tota la velocitat que la força de la gravetat li donava. En arribar al darrer pis la caca va xocar amb la 'L' amb un cop sec que va sonar com si llencéssim un bistec contra la paret d'un frontó.
El saber que algú havia fet una caca de dimensions tals com per provocar aquell estrèpit ja feia riure una mica per si sol però el que fa gran aquesta anècdota és la senyora gran que vivia a l'entresòl. Aquella senyora gran (en pau reposi) tampoc podia dormir aquella nit i en el moment de l'estirada de cadena deuria ser a la cuina de casa seva com jo, sentint el soroll de l'aigua i restes orgàniques caient pel canaló, amb la diferència que ella tenia la 'L' al costat mateix i en sentir la patacada li va sortir de l'ànima exclamar: Alça Manela! .

Vaig haver de seure al terra de la cuina per frenar i silenciar l'atac de riure que vaig patir a continuació. Aquell espontani alça Manela! reflectia perfectament la sorpresa que provocava aquella situació, d'altra banda i sota altres circumstàncies, poc extraordinària.

Des d'aleshores cada cop que he d'exclamar en determinades circumstàncies (sobretot quan cauen coses a terra) opto per l'alça Manela!


Queda doncs plasmada aquesta anècdota de caca, que tristament (i demano perdó per això) és el primer que recordo d'aquella ja desapareguda veïna que va ser protagonista involuntària d'aquell moment únic i irrepetible.


ALÇA MANELA!

Més camí que mai

Ja fa dies que el bloc ha superat el seu record personal de l'any 2007 on van haver-hi 37 entrades. Amb aquesta d'ara en van 43 aquest any 2011 i sembla que la xifra augmentarà força. Paradoxalment ara el bloc és menys seguit que en d'altres èpoques tot i que les estadístiques m'indiquen que segueix en progressió ascendent.

Gràcies a tots els qui perden una estona del seu temps per llegir les meves divagacions.

El camí continua!

Doctor, doctor...

Doctor: -Hola, sóc el doctor Santana, cardiòleg.
Pacient: -Hola, tant de gust.
Doctor: -Quina medicació està prenent?
Pacient: -Medicació? Doncs res... si estic refredat una Aspirina o un Frenadol si és molt fort.
Doctor: -No, vull dir medicació diària. Que pren?
Pacient: -Res, jo no prenc cap medicació diària...
Doctor: -Però llavors com està vostè superant l'infart que va patir?
Pacient: -Quin infart? Jo no he tingut mai cap infart.
Doctor: -Però vostè no ve de la Vall d'Hebron?
Pacient: -Jo només he estat a la Vall d'Hebron visitant familiars malalts.
Doctor: -Ups, perdoni... Em sembla que m'he equivocat de pacient...

Conversa real entre un doctor i un pacient. El nom del doctor és fictici.

És el principal problema de la seguretat social, que t'atenen tants metges diferents que no saben ni a qui estan tractant. Per sort la resta tot bé.

La croqueta russa

Avui, Sant Patrick's Day, s'acompleix un any de l'esdeveniment de la croqueta russa. Un parell d'amics i un servidor van decidir una juguesca especial per Sant Patrick's i van confeccionar unes croquetes de recepta secreta amb dues sorpreses. La sorpresa suau era una croqueta que contenia una tàpera i la sorpresa hardcore era una croqueta farcida de tàperes.

Les croquetes anaven caient i les sorpreses no sorgien... De sobte la croqueta suau va fer acte de presència, deixant mal sabor de boca a un dels meus amics. La tensió creixia a mesura que el nombre de croquetes minvava i finalment quedaven quatre croquetes, una per cadascú i una de sobrera. Si la sobrera resultava ser la de les tàperes quedàvem tots indultats. Van començar els torns, vaig agafar una de les croquetes i estava lliure de tàperes... només tres croquetes quedaven al plat... l'amic que havia tret la croqueta suau va tornar a provar sort... i va trobar una croqueta normal... Només quedaven dues croquetes i una opció de cruspir-se la maleïda croqueta hardcore. 50% de possibilitats, l'amic que quedava va fer la seva aposta... i va perdre estrepitosament. Un agre sabor de tàperes va banyar la seva boca i va baixar coll avall malgrat que el seu estomac volia empènyer cap amunt. Van ser unes queixalades agòniques, contenint glopades com un campió i acomplint amb dignitat el càstig de la ingesta de la croqueta del dimoni. Ni la posterior ingesta de Guinness va acabar de treure-li el sabor de la croqueta de la boca.

I és per aquest motiu que avui que fa un any d'aquells impactants moments que he volgut retre l'homenatge merescut a la gesta (ingesta) de la croqueta russa.

Feliç dia de Sant Patrici a tothom! ERIN GO BRAGH

Ulleres fosques

Ja havia comentat anteriorment que s'ha posat de moda dur ulleres fosques per motius aliens a les molèsties causades pel sol.
No se si hi ha proliferació de malalties oculars o de garrulisme galopant però el cas és que cada dia podem veure a més gent que porta ulleres de sol en espais tancats com ara el metro i també de nit en espais oberts i tancats també com bars musicals o discoteques on especulo que el nivell visual deu ser com de Rompetechos en un dia de boira.
Suposo que la societat va evolucionant cap a un comportament solitari i agressiu on la gent evita el contacte visual cada cop més i diverses persones decideixen amagar-se darrere les lents fosques com qui es parapeta rere una barrera als San Fermines. A mi particularment, i ja em perdonareu els qui us podeu sentir ofesos, em sembla de garrulo sobrat dur ulleres de sol (i ja de pas gorra amb visera també) en espais tancats i foscs si no hi ha un motiu mèdic de per mig. Ho trobo d'unes ganes d'aparentar tremendes i que freguen el ridícul més absolut. Em fa venir ganes de riure la gent que està allí amb aquell posat tan fingidament digne amb aquelles ulleres fosques de "Ep, que sóc un paio perillós, un tipus dur". Sembla que el fenomen està més estès entre el gènere masculí tot i que també podeu veure dones que semblen la Martirio.
Fins i tot hi ha qui les du al cinema, us ho juro. Que esteu asseguts tranquil·lament a la sala esperant que comenci la pel·lícula i unes butaques més enllà veieu un paio que du ulleres fosques i penseu que ja us heu equivocat i resulta que la peli és en 3D... Finalment us adoneu que qui està equivocat és ell però no se'n adonarà mai. Seguirà tota aquesta gent lluint aquestes ulleres de sol que han perdut la seva utilitat per convertir-se en la marca de distinció d'una colla de gent que s'autoexclou de la resta amagant la mirada i tractant d'aparentar quelcom que realment no arriben a ser. Són els nous pallassos del segle XXI.

Lamentable i penós, un altre exemplede que cada dia hi ha més borregos al món.

Dia color sèpia (primera part)

Avui ha estat plovent tot el dia donant a l'ambient una coloració sèpia que m'ha fet pensar en quin aspecte tindria el lloc on visc anys enrere. La meva recerca m'ha dut a trobar unes fotografies antigues de Ripollet i m'he dedicat a buscar l'abans i el després.

Com que és una cosa pesada en posaré una avui i un altre dia que sigui de color sèpia ja seguiré amb una altre imatge pel record.

Avui us porto imatges del carrer Padró al seu encreuament amb el que actualment és el carrer de Maragall. Podreu observar que Maragall eren tot horts cosa que permet dir la mítica frase de: "Abans tot això eren horts..."  També podeu observar al fons la forma diferent de la teulada de l'antiga torre de l'esglèsia de Sant Esteve, on ja s'observa la nova torre modernista cosa que em fa deduir que les fotografies en blanc i negre son de finals del segle XIX o principis del XX. En darrer lloc podeu veure la imatge actual.

Espero que demà faci millor dia. Salut!

Thierry Henry

Els que em coneixeu sabeu que sóc un detractor de la versió de Henry del Barça. Considero que va ser un mal fitxatge. Crec que malgrat es tractava d'un gran jugador de brillant trajectòria i talent sense discussió, va arribar al Barça en les acaballes de la seva vida futbolística, va sortir caríssim i el seu rendiment irregular i intermitent només va ser minimament destacable en la seva penúltima temporada al club. Envoltat del suport incondicional de bona part de l'afició, Henry va passar pel Barça amb la sensació que havia fet bastant més del que realment va fer, com penso que va passar també amb el cas de Larsson o (lamentablement) Saviola.

Discussions a banda, sempre he fet gala del sentit del humor per tractar el tema i fa temps vaig escoltar a la ràdio un muntatge sobre una falca publicitària que parlava de l'arribada d'Henry al Barça. Crec que va sortir en una secció de Sergi Mas dins algun programa de ràdio que no recordo d'on vaig treure'l però que conservava al ordinador i que avui he volgut compartir-lo amb tots vosaltres perquè em fa riure molt i deixa constància que també hi havia més gent a part de mi que trobava insatisfactori el seu rendiment. Per tots aquells que comparteixen opinió i també per aquells que no però es prenien bé les meves crítiques (a vegades cruels) va dedicat el tall.



P.S.: Com que veig que de moment el reproductor no xuta deixo també l'enllaç del goear que en principi sí que funciona.

L'immortal PCFútbol

Un dels jocs més jugats per tots els amants del futbol ha estat sempre el PCFútbol. Era un joc on el jugador prenia el control total d'un club de futbol, començant amb equips de divisions inferiors i depenent del seu èxit anava rebent ofertes d'equips més grans i anava evolucionant fins a poder arribar a dirigir un equip de primera. Ho controlaves tot, des de les alineacions fins a les obres de remodelació de l'estadi, passant pels crèdits del banc, el preu de les entrades, els contractes publicitaris o les assegurances dels jugadors, ho podies complicar tant com volguessis i els equips i jugadors eren reals, tot de llicencies de lligues d'arreu del món i múltiples divisions diferents. Podies veure el partit i fins i tot jugar-lo però era un rotllo, el que molava de veritat era resumir el resultat i anar saltant de jornada en jornada en una espiral de vici que t'atrapava i no et deixava desenganxar-te de la pantalla.

Quan Dinamic Multimedia va desapareixer l'any 2001, PCFútbol va desapareixer conjuntament, però el clamor popular varen aconseguir que Gaelco Multimedia llencés nous PCFútbol des de l'any 2005 fins al 2008. Aquestes edicions tot i ser molt esperades van decebre per la quantitat d'errors que contenien i que feien el joc poc dinàmic. Com si d'una maledicció es tractés, Gaelco Multimedia va haver de xapar persiana com ja li havia passat a Dinamic Multimedia amb el que PCFútbol tornava a quedar desaparegut.
Desaparegut del tot?? No!! Mai!! Ahir vaig mirar per curiositat i cada any tenim un nou PCFútbol gràcies a l'amor incondicional dels fans que per conta pròpia i devoció per aquest any pengen a la xarxa unes actualitzacions per la versió PCFútbol 6.0 (una de les versions que van tenir millor acollida i que avui crec que es considera abandoneware) i podem seguir gaudint d'aquest joc cada any amb els equips, lligues i divisions degudament actualitzats en una feinada de retoc de bases de dades que no em vull ni imaginar.
Tot i que el joc xuta una mica malament amb Windows Vista i superiors i es recomanable salvar la partida cada jornada (consell particular que us dono), val la pena que ho proveu si sou uns enamorats d'aquest joc.

Gràcies a tota la gent que fa possible que PCFútbol no mori i segueixi amb nosaltres cada temporada.

Pluja i més pluja

Avui no para de ploure, és un dia com per quedar-se a casa amb la manteta, posar la tele i no moure's d'allí. A Cerdanyola, el Riu Sec baixava amb molta aigua, com burlant-se del seu nom.

I aquí segueix caient, no he tornat a treure el nas pel riu però segur que deu estar més crescut encara ja que no ha parat de caure en tot el dia. Esperant que demà faci millor dia m'acomiado avui, que tinc poca inspiració i només em dona per deixar-vos el parell de fotografies.

No us mulleu gaire!

L'autoescola del RACC

Fa temps (més d'un parell d'anys) que pensava que hauria d'escriure sobre la meva experiència amb l'autoescola del RACC.

Aquesta experiència inclou també els dos amics que van viu-re-la i patir-la amb mi, en Joan i l'Aleix, i que va marcar una etapa de les nostres vides el dia que vam decidir d'apuntar-nos plegats a l'autoescola per treure'ns el carnet de conduir (que per cert, ja trigàvem).

Voltaven les acaballes del 2006 i en un atac d'optimisme vam decidir apuntar-nos els tres a l'autoescola a veure si junts fèiem pinya i ens trèiem el carnet aviat. Vam optar per una autoescola del RACC que per mantenir-ne parcialment l'anonimat anomenaré Autoescola Fresh Prince. Com vam anar junts ens van fer una promoció en la que el preu incloïa la matrícula, examen, vint pràctiques, les Ls, llibres, carpeta, bolígraf i dues motxilles per dos de nosaltres i un DVD segurament espectacular (ironia) per l'altre. El DVD mai va aparèixer... segurament el motiu de que no aparegués va ser que anava dins una de les dues motxilles perquè curiosament les motxilles tampoc van aparèixer mai. La primera secretària de l'autoescola, a qui anomenaré Chris, era un esser estrany, amb un tracte deficient i un aspecte sinistre. Duia un gep considerable i una panxa desproporcionada per la resta de la seva figura pràcticament li eixia del jersei. Ens va donar mil evasives pel tema de les motxilles fins que vam deixar-ho per impossible (no sense recordar-ho sempre en les nostres converses posteriors i malediccions diverses). Hi havia un parell de professors, un de calb bastant dinàmic però que no vam veure gaire i un altre de més gran a qui anomenaré Dissabte. 

L'aula del fulletó promocional de les autoescoles del RACC era enorme, estava equipada amb ordinadors de tecnologia puntera, era neta i estava plena d'alumnes amb aspecte brillant i intel·ligent. L'aula de l'Autoescola Fresh Prince era minúscula. No hi cabien gaire més de quinze alumnes. Amb cadires incòmodes i equipades amb ordinadors de... d'aire, perquè no hi havia ni un sol ordinador (a part del de la recepcionista, que estava equipat amb tota mena de messengers). Estava ple d'alumnes amb cara de son i era dominada per un enorme panell on apareixia el dibuix d'un cotxe que estava dotat de totes les llums que trobaríem en un cotxe real, i a més a més el professor les podia accionar. A en Dissabte li agradava encegar-nos amb les llargues d'aquell panell. Era tecnologia punta també, la última moda... la última moda de finals dels anys 70 ja que el cotxe dibuixat (semblant a un Seat 1200) duia una matrícula totalment numèrica. Segurament els professors pensaven que amb aquell joc de llums els alumnes no veurien la resta de  mancances del centre però per sort no vam caure en l'elaborada enganyifa i els problemes van arribar aviat.

En vista del nivell de l'aula vam decidir passar-nos la pràctica per conta pròpia i així ho varem fer. Jo ho vaig haver de fer un examen a la força ja que un divendres em van deixar un encàrrec per telèfon anunciant-me que tenia examen el dilluns. Ja que no podia reclamar al estar tancada l'autoescola des del divendres per la tarda fins dilluns al matí vaig haver de fer una marató d'estudi i fer una trucada amenaçadora a l'autoescola dilluns al matí just abans d'anar a l'examen. Afortunadament vaig aprovar. Per lo vist una de les secretàries em va apuntar per voluntat pròpia just el dia abans de que la canviessin per una altre secretària i ningú em va avisar que estava apuntat fins el divendres aquell que em van trucar. Lamentable. A partir d'aquí va arribar l'odissea de les pràctiques. Una llista d'espera superior a sis mesos per començar a fer les pràctiques, que ja havíem oblidat la teoria quan vam seure al volant. Les discussions van ser sonades. En Joan i l'Aleix van tenir paraules molt gruixudes amb una de les secretàries i segurament els seus records acabaran de completar la història que la meva memòria te fraccionada. 

El tema de les pràctiques va ser un catxondeo, el primer dia de les meves pràctiques el professor no es va presentar, un altre dia em va deixar plantat i després assegurava per telèfon que m'havia trucat per canviar-me la hora i havia parlat amb mi i tot per telèfon... Era un professor baixet i estrany que es tallava els pels del nas mentre jo conduïa amb unes tisoretes petites mirant-se al mirall de la visera del copilot. Més d'un dia havia pensat de frenar en sec a veure si es clavava les tisoretes al cervell, em feia dur-lo a encàrrecs particulars, un dia em va tenir mitja hora amb aturat il·legalment davant de casa seva amb els warnings posats mentre ell pujava a casa seva a parlar amb un lampista que venia a fer-li obres al bany... Tot el tema de l'Autoescola Fresh Prince va ser un circ brutal, amenitzat amb les escapades a la cerveseria que hi havia a la porta del costat, on un home amb bigoti et servia tota mena de cerveses, un cop l'Aleix li va demanar un suc i gairebé ens fot fora a patades. Cerveses i prou! Hauriem haver passat per allí just abans de l'examen. 

Em van obligar a fer 40 pràctiques gairebé, el professor no em deixava pujar, segurament de forma il·legal però jo que sabia... al final vaig aprovar a la primera es clar, si ja tenia més pràctica que ell... Vam trigar més d'un any des que ens varem apuntar fins que vam tenir el carnet a la mà.

En fi, si mai veieu algú amb una motxilla del RACC atureu-vos un moment i mireu-lo bé, perquè és un espècimen únic sorgit d'una dimensió paral·lela on les Autoescoles Fresh Prince del RACC no et timen, et tracten educadament, les aules són un exemple de modernitat i tecnologia i les pràctiques les fas de forma immediata, amb un professor atent i professional, sense llistes d'espera i amb un Lamborgini.

Conduïu amb prudència!

Amb tots vostès...

Senyores i senyors, amb tots vostès...

EL MAC LARI

Bona nit :P

El futbol ja no és el que era...

Deixo aquest vídeo musical pels més nostàlgics del futbol. Conté algun vers cruel que no m'ha agradat gaire com el comentari sobre Dubobski però a part d'això està molt bé. Pels que us va agradar l'entrada sobre Jon Bakero, trobareu una sorpresa cap al final del vídeo.



Marxo que faig tard a veure el futbol!! :P

Perdidos en El Barco

A casa ens hem enganxat a la sèrie aquesta de "El Barco" que fan a Antena3 (esgarrifança). La sèrie, una mica cutre de pressupost, va bé per passar l'estona al sofà després de sopar i no pensar gaire. Tracta de la tripulació d'un vaixell escola que sobreviu a una catàstrofe que provoca l'enfonsament dels continents i queden tots com a únics supervivents del fenomen, vagant per l'oceà cercant terra ferma, en el cas que en quedi (que sembla ser que sí). A banda dels molts alumnes que hi viatgen, els protagonistes principals són el capità i la seva família. Just abans d'embarcar, veiem que un dels tripulants amaga un cadàver al maleter del cotxe i fa tractes amb gent sospitosa. Durant la sèrie aquest home (professor de supervivència) sembla tenir plans obscurs en contra de la família del capità, tot i que sembla que només un parell de persones sospiten d'ell.
La sèrie em recorda molt una dels anys 60 "Lost in Space" (Perdidos en el espacio - Perduts a l'espai).
A la sèrie de Perduts a l'espai, un futur (que situaven al 1997) mostrava un planeta superpoblat que estava acabant els seus recursos. La terra llençava una missió espacial on un científic viatjaria per l'univers junt amb la seva família tractant de trobar un planeta habitable. La familia i el pilot viatjaven com congelats per fer viable un trajecte tan llarg i abans de començar la missió un doctor malvat entrava a la nau per sabotejar-la però quedava atrapat i era llençat a l'espai juntament amb la resta de la gent. Total que el robot que viatja a bord prèviament sabotejat pel doctor fa que la nau es perdi de la seva trajectòria i quedi vagant per l'espai. La família i el pilot son despertats i queden tots perduts a l'espai, intentant trobar un planeta habitable i rebent constantment els sabotatges del doctor, tot i que només el pilot sospita d'ell.

Abans que em llenceu la cavalleria vull aclarir que només l'argument m'ho recorda, Perduts a l'espai és una sèrie de culte i que res te a veure amb el productillo barat d'entreteniment d'Antena3, però volia fer notar aquestes semblances per si algú altre ho havia notat. No se si es tracta d'una mena d'adaptació, plagi, o simplement casualitat perquè al cap i a la fi ja està tot inventat. I ara us deixo que comença El Barco.

Apa!

Carnestoltes 2011 (part II)

Tal com vaig avançar ahir...

Aquesta és la nostra gata Samuela versió persona. La pobre es deixa fer les mil i una i ens estima igual, tots tenim molt a aprendre d'ella encara. A més, ella mai ho faria, jo sóc més dolent.

P.S.: Si Rubén, és aquell nas :P

Carnestoltes 2011

Després del passeig vespertí amb les disfresses ja puc dir que aquest any ens hem superat. El tema escollit ha estat Alícia al país de les meravelles, la Marina de Reina de Cors i jo de Barretaire Boig. Les disfresses, totalment fetes a mà, ens han sortit molt ben aconseguides i la gent pel carrer ens mirava molt i a més d'un se li ha escapat un "ual·la..." cosa que ens omple d'orgull i ens infla l'ego carnavalesc.

Sempre he preferit les disfresses fetes de forma artesana, sovint més barates i més agraïdes. Mai oblidaré l'any que em vaig disfressar de policia antidisturbis corrupte o l'any que vaig anar d'etarra (aquest em va fer por anar pel carrer i no vaig sortir gaire). L'any passat vam anar disfressats de ninots demoníacs i també cridàvem bastant l'atenció. Jo duia uns botons als ulls que feien força impressió i ho vam passar força bé.

Us animo a disfressar-vos que us ho passareu molt bé! Demà intentaré disfressar a la gata de persona, si ho aconsegueixo (l'altre dia em va sortir) ja publicaré la seva imatge jejeje

Salut!

Saturació twittera

Últimament començo a pensar que el Twitter deu molar més si ets famós i descobreixes que interactues amb altre gent famosa amb la que t'agrada sentir-te "codejat" i que pensen que ets "xaxi" i al mateix temps pots sentir-te Deu amb una legió de seguidors que comenten tot el que escrius i als qui pots arreglar la vida responent aleatòriament algun dels seus comentaris.

També deu ser divertit si tens tendència a patir el fenomen fan i t'agrada pensar que ets col·lega de la penya famosilla que segueixes, no diguem ja si algun dia un d'aquests et respon algun comentari concret (com deia anteriorment), dia en el que pots ser ja feliç per la resta de l'any, segurament.

Si acompleixes aquests requisits o simplement t'agrada perquè sí pateixes el risc d'acabar parlant habitualment usant termes com ara "cool", "hot", "hashtag" i un dels que em sonen més odiosos "trendy".

I ara com que veig que no sóc "cool" perquè la meva opinió sobre coses tan "trendys" no és gens "hot", assumiré que res del que digui serà mai "hashtag" i em recolliré amb els meus pensaments i opinions fins demà.

Salut i no twittejeu en excès, que mola però potser no tant!! ;-)

Yunque de platero

TAS!!!

Sí, se que molts coneixíeu la resposta, amants dels mots encreuats. Sempre m'han agradat els coneguts com autodefinidos i darrerament he reprès l'afició i he descobert que em creen certa adicció, amb les seves paraules de castellà antic que ja ningú utilitza... locos=orates, abalorio=oropel, altar=ara... i les famoses voz de mando=ar, voz de arriero=so, passant, per suposat, per tota la taula periòdica d'elements.

Resulta gratificant veure com van encaixant les lletres en les caselles, de forma ordenada, quadrant les unes amb les altres formant paraules que se sumen unes amb les altres i creen un garbuix de mots absurds sense cap altre cosa en comú que la unió de les seves lletres.

Em costa trobar-ne en català i són més difícils de fer cosa que suposa un repte extra per la ment i una satisfacció major a cada paraula descoberta. Teniu un mot preferit pels encreuats? Jo ja he respost amb el títol de l'entrada ;-)

Au! (or :P)