Una tarda al bosc

Ultimament ens hem aficionat a sortir a passejar per la muntanya.

Aprofitant la proximitat amb Collserola preparem la motxilla amb algunes provisions, aigua i una bossa per si podem collir mores o "madroños". Collserola està plagat de rutes i camins on descobrir hores i hores de paissatge i relax. És una sort poder-se escapar de tant en tant i deixar-se dur per camins que porten a d'altres camins, riarols, esplanades i algun que altre pantà petit.

Va molt bé per posar-se en forma també, així que el cap de setmana jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya.

On ta vaig?

Published with Blogger-droid v1.5.8

El setembre

El setembre te gust de menú del dia.
Te forma de puzzle abocat damunt la taula
amb les peces esperant ser posades a lloc.
El setembre te color groc de semàfor que canvia.
Fa olor d'habitació tancada recent oberta.
El setembre està escrit sota un punt i a part, amb l'ortografia corretgida i acurada després de l'escriptura desenfadada del mes d'agost.
Sona al crepitar de l'agulla d'un vinil entre canço i canço.
El setembre poseeix el tacte d'una jaqueta d'entretemps que vol sortir de l'armari.
El setembre és un 1 a un Barça - Llevant...
Un socorrista en una piscina municipal...
Macarrons en un tupper a la nevera...
El llibre que reprens cada nit abans d'anar a dormir...
Les fotos de la platja classificades dins la carpeta de Mis Imagenes...
Es un dilluns de 30 dies amb regust a diumenge...

El setembre som tu i jo passejant en bicicleta al costat del riu mentres el sol s'esmuny rere les muntanyes...

Published with Blogger-droid v1.5.8

Reflexió sobre l'amistat en un dia d'agost de 2010

Una entrada d'un bloc amic m'ha inspirat per dedicar una entrada a reflexionar sobre l'amistat.

Està clar que l'amistat es valora en molts graus diferents i s'hi pot aprofundir a molts nivells. D'amics en podem tenir molts, ens pot unir l'amistat amb molta gent coneguda que ens desperta simpatia i amb qui interactuem de tant en tant de forma cordial intercanviant converses, compartint moments de lleure o mil coses més.

Tot i aixo tenim clar que hi ha una mena d'AMICS així en majúscules amb qui la relació és tan estreta que sobrepassa la resta i destaquen clarament en la valoració personal de cadascú. Són aquelles persones amb qui la afinitat, complicitat i diversos factors han fet que els consideris el que anomenem "els meus millors amics" o fins i tot "el meu millor amic/la meva millor amiga" en singular perquè veurem que d'aquesta mena n'hi ha molt pocs, poquíssims, fins i tot menys dels que ens pensem.
Aquest nivell d'amistat és el més enriquidor, l'amic/amiga esdevé un pilar més on s'equilibra la teva vida, és a qui busques per compartir els bons moments, amb qui gaudeixes més les coses bones de la vida i aquell/a que et dona plena confiança, perquè penso que precisament l'amistat tracta molt sobre confiança.

No tot és bo en l'amistat, de fet una de les coses importants que te és que un paga un preu negatiu per ella que al mateix temps la fa mes forta i la diferència de la amistat en minúscules. Els amics ens produeixen empatia i això ens porta a patir per ells a vegades, compartir tristreses, ràbies i maldecaps diversos. Coses que compartides pesen menys. També comporta nivells d'exigència superiors als d'amistats convencionals. No pots esperar res dels amics, diuen, però no és cert. N'esperem molt precisament perquè dipositem en ells la nostra confiança i tota una inversió d'emocions que esperem no siguin malversades. Així que la gent que diu que no espera res dels amics crec que s'enganya si mateixa en cas que s'ho cregui realment i no sigui simplement d'aquelles coses que a vegades diem perquè ens agrada semblar més bons, purs i perfectes que la resta de persones humanes que ens envolten.
No és dolent esperar coses dels amics, és natural, lògic i fins i tot just. Compte, no confonguem esperar algo amb demanar o exigir quelcom. Això no es pot fer, la majoria de gestos han de sorgir de forma natural i no poden ser forçats ni condicionats. Per tant no pots demanar o exigir a un amic que pensi, faci o es comporti de determinada manera però si tens tot el dret a que els gestos voluntaris dels teus amics, les coses que en determinats moments puguin fer o deixar de fer per tu influeixin en la teva visió i valoració d'aquesta relació ja sigui apropan-te més o allunyan-te. Perquè hi ha moments en que l'amistat sembla fluctuar amunt i avall, la majoria de cops no som conscients de la importància que tenen les nostres decisions en la nostra relació amb els amics.
Hi ha moments molt més claus que d'altres, com per exemple moments en que hem de defensar als nostres amics de situacions o persones que són injustes amb ells i són aquests moments on no valen les mitges tintes, ni el "sí, però" ni el voler quedar bé amb tothom. Si has de quedar bé amb algú més et val que escullis bé al teu amic i ho apostis tot per ell perquè hi ha moments a la vida on recordarem sempre quins amics van ser al nostre costat al 100% i sense mitges tintes, sense que nosaltres els hi demanéssim però coneixedors de la importància que per nosaltres tindria el gest en el seu moment.
Les amistats marquen èpoques i les èpoques són història de les nostres vides. Per això hi ha amics amb qui escribim la nostra història i d'altres que es dilueixen en ella i passen, valgui la redundància, a la història.

Published with Blogger-droid v1.4.8

Igualant

Aquesta és la quinzena entrada de l'any al bloc amb el que igualo la nefasta cifra de l'any passat. Això em fa ser optimista en quant a la salut del bloc, que no estava gens actiu i em preocupava no trovar motivació per continuar amb el projecte.

Ja fa quatre anys que vaig començar i ja van més de cent entrades, cosa que em sembla poquet però al menys encara aguanta.

El meu bloc no ha estat mai un referent de res, ni ha tingut un ampli seguiment de públic. De fet crec que s'ha destacat per un reduit nombre de lectors, molts dels quals ja el van abandonar en èpoques de llargues aturades sense entrades que coincidien en etapes de canvis a la meva vida.

Valoro molt al meu minigrup de lectors. El bloc m'ha permès mantenir el contacte amb la Monchi, coneixer les paranoies de la Regi, compartir reflexions amb en Xitus i mostrar a la Vaia el meu món de pensaments i deliris mentals.

Ultimament he recuperat certes ganes de tornar a escriure coses com abans. No se quant duraran ni els anys que seguiré amb el projecte però la valoració general que en faig és positiva.

Una abraçada a tots i gràcies!

Published with Blogger-droid v1.4.8

Bus Lightyear

Cada dia vaig en bus de casa a la feina i a la inversa. El trajecte dura entre vint minuts (a vegades menys) i mitja hora. L'estona d'anada i de tornada són els meus moments del dia de quotidianitat. Moments que m'agrada prendre amb calma i el més relaxadament possible, amb musica i envoltat del paissatge i les cares anònimes però familiars.

El bus interurbà és força diferent dels busos metropolitans que estava acostumat a agafar a Barcelona, i no pas per un tema de disseny, que també, sinó per la sensació de proximitat del servei. La majoria de conductors són persones conegudes per als passatgers gràcies a temps d'agafar el mateix bus a la mateixa hora. Molts són coneguts al poble, la gent els saluda al passar pel casc urbà i si veuen algú conegut són ells qui saluden. La majoria et diuen bon dia o bona tarda o fins després amb un somriure, i de tant en tant xerren amistosament amb alguns passatgers, que ja es coneixen pel nom, i solen aconseguir que comenci el dia de bon humor i torni relaxat cap a casa quan acaba la jornada.

També hi ha conductors imbècils, i tant, d'aquells que voldries trobarte'ls un dia fora de l'autobús i fer-lis una cara de mans. Però tinc comprovat que la majoria d'aquests duren poc i acaben marxant o fotent-los fora. La feina d'autobuser interurbà és incompatible amb caracters agris i enfilldeputats (m'encanta inventar paraules noves sobretot si són malsonants).

El tema dels horaris també em sorprèn. El mateix conductor que et porta a la feina a les vuit del matí pot ser el mateix que et torni a casa a les vuit i mitja de la nit, envoltant-los d'una sensació irreal d'eterna permanència gairebé onírica.

Jo en conec algun pel nom però realment uso sobrenoms per tots quan li explico a la Marina amb qui he viatjat:

-El Jose Coronado
-El señor que lee
-El clon del señor que lee
-L'amic del homeless
-El Tortell Poltrona
-El hombre que canta
-La chica nueva
-L'enanito trist
-El puto Jorge Javier Vazquez (aquest era dels dolents)
-El granjero busca esposa
-El Fitipaldi
-El vampiro moderno
-L'home inquietant
...

Formen part del meu dia a dia.

Va d'homenatge a tots aquells conductors de bus interurbà que cada dia ens porten fins a l'infinit i més enllà.

Published with Blogger-droid v1.4.8

Fer-ho tot

Està clar que no podem abarcar-ho tot. Cada any que passa tenim més obligacions i menys temps. Quan arriba el cap de setmana vull temps per anar a comprar menjar, temps per adecentar el pis, temps per anar a comprar coses que encara ens falten per casa, temps per anar a la platja, per muntar en bicicleta, per veure els meus amics, per veure els seus amics, per sortir sols, per jugar a la play, per veure una peli, per visitar la familia, per sortir fora...
Necessitem caps de setmana de deu dies. Si permetem que tanta autoexigència ens provoqui una mena d'efecte embut on els nostres proposits queden encallats en el petit espai de temps que tenim per realitzar-los, podem acabar malament.
He d'aprendre encara a no torturar-me tant per no poder fer-ho tot i a cercar petits equilibris sense haver de fer malabarismes mentals cada cap de setmana per calcular a quantes coses arribaré.

Som més fràgils del que ens pensem.

Published with Blogger-droid v1.4.7

Enyorant Lost

Tot em recorda a perdidos. Ara que arriba l'estiu es nota més. Les sèries acaben les temporades i el mono de Lost no me l'ha fet oblidar cap sèrie encara.
Ultimament estem veient Fringe, que per ara és distreta però... aish... Hauré d'esperar al setembre que torni Dexter, la única alternativa que em tenia clavat a la butaca disfrutant dels girs de guió i la empatia dels personatges. He provat de tot... How I met your mother, The big bang theory, Anatomia de Grey, Nip/Tuck, Criando malvas, The Office, Castle, El mentalista, Californication, The IT crowd, Prison break, Heroes... i moltes altres. Totes m'han agradat més o menys però res comparable amb les emocions i disertacions varies que ens portava perdidos...
Algun dia sortirà quelcom al nivell, segur!

No perdem la fe...

See you in another life, brother!

Published with Blogger-droid v1.4.7

Comentaris

Si encara queda algú rondant aquest blog que sàpiga que ja he arreglat el tema dels comentaris i en principi ja podeu dir la vostra.

Salut!

Comptant els dies

Tinc ganes que arribin les vacances i deixar enrere aquest cau d'imbècils, falsos i prepotents.

Compte que mossego

Sí, ultimament estic més susceptible i irritable i tinc molt poca paciència. Això es tradueix en que vaig tot el dia amb un radar posat que busca gent que em tocarà els nassos.
Cotxes que es salten semafors, senyores que es queden aturades davant les portes del metro com si no pujés ningú més darrere, gent que s'intenta colar a les cues... són alguns exemples d'individuos que s'han endut algun toc d'atenció o algun insult de part meva. Tard o d'hora algú em trencarà la cara perquè no es pot anar tan crispat per la vida.
Hauria de fer mes esport per cremar tot aquest estrés. He d'aprofitar que em vaig comprar una bici per sortir a cremar greix i mala llet.
Però que passarà quan em creui amb el puto grup de iaios dels collons que tenint tot el camí per passejar es foten a fer-ho just pel carril bici construit expressament apartat per evitar accidents? M'aparto? Insulto? Me'ls emporto per davant alliberant a l'estat de la dura càrrega de les seves pensions?
camí per passejar es foten a fer-ho just pel carril bici construit expressament apartat per evitar accidents? M'aparto? Insulto? Me'ls emporto per davant alliberant a l'estat de la dura càrrega de les seves pensions?

La meva malaltia te un nom: Hostiaputossis

Sembla q fa calor..

Com ho veieu... Esperant al bus he trobat l'home del turbant Adidas. Una solució moderna i no se fins a quin punt efectiva contra el sol intens d'aquest matí. Jo crec que dona més calor de la que treu :P

Tots amb el Barça

Estic fent proves ultimament per aprendre a postejar des del meu mòbil, cosa que provoca alguns errors com la foto d'ahir que havia de ser aquesta. De ben segur que avui amb el títol de lliga sota el braç ja s'han oblidat de les caravanes patides ;-) Força Barça!

La caravana culé Tota aquesta gent va cap a Barcelona. Avui el Barça pot ser campió de lliga. Cara o creu, Barça o Madrid. Jo me'n vaig al cine.

Prova desde el mòbil. Funcionarà?

Here comes the sun (again)

Ahir em deia una amiga que la nova capçalera del blog li evocava la cançó dels Beatles "Here comes the sun" de la que ja havia parlat en un post anterior. La veritat és que dona bon rollet i per tant aprofito per recordar-la per qui la vulgui tornar a escoltar.

The Beatles - Here comes the sun


:-)

Terror

Feia temps que aquest vídeo voltava per internet i m'havia fet mandra mirar-lo fins aquest cap de setmana. Si algú de vosaltres encara no ho havia fet el convido ara mateix a donar-li al play.



Aquesta cara de cera... aquesta enigmàtica lletra tan elaborada... l'estètica del vídeo que fa venir a la ment olor a tabac... i el més sorprenent de tot, lo increiblement enganxosa que és la punyetera cançoneta. Tot això ho converteix en quelcom terrorífic.

Imagineu-vos sols caminant de nit per la ciutat. L'eco de les vostres passes us acompanya inquisitiu just darrere vostre, donant una sensació engoixant que us fa caminar més depressa. No hi ha ni una ànima al carrer i de cop i volta us sentiu perduts. Gireu la primera cantonada i us endinseu en un carreró estret. Camineu a pas lleuger per arribar quant abans millor a l'altre extrem però just quan esteu arribant a la meitat una musiqueta sembla sonar llunyana davant vostre al final del passadís. Una ombra es va fent gran poc a poc... una ombra que es mou de forma estranya i un taralaleig fantasmagòric es va fent més audible cada cop... Us atureu en sec amb el cor gelat per la por i de sobte fa aparició pel final del carreró l'home del Trololó caminant lateralment just igual que a l'inici del vídeo quan apareix per darrere el decorat i quan arriba a la meitat de l'entrada del carrer es gira cap a vosaltres i segueix caminant i taralalejant amb aquella expressió de cera i avançant poc a poc i amb els moviments de ninot que li hem vist al vídeo cap a vosaltres. La por us paralitza però al cap d'uns segons intenteu reaccionar i gireu cua just per descobrir que una musiqueta de flauta sona darrere vostre. Es tracta de Carlos Nuñez que avança imparable des de l'entrada del carreró tocant la flauta travessera amb la mirada totalment desquiciada i els cabells aletejant al voltant del seu cap a cada moviment espasmódic del seu cos.

Dolços somnis, lectors.

Feliç Any Nou!!

Ehem... amb una mica de retard, sí. A aquestes alçades ja haureu observat que el pla de la entrada diaria va fracassar estrepitosament i no vaig poder salvar el tipus l'any passat.

Per començar aquest any amb bon rotllet i optimista us porto aquest tema del grup alemany Baseballs "Umbrella". Potser alguns ja l'haureu sentit a la ràdio. Jo crec que mola bastant més que la original. Amb la tònica d'optimisme malgrat les adversitats que ultimament m'acompanya i espero contagiar a tothom, deixo el vídeo a continuació sense més comentari que el desig de que em seguiu acompanyant pel meu camí, el camí d'en Cricket.

Baseballs - Umbrella