Caca!

Els qui em conegueu més sabreu que és una de les meves exclamacions preferides. Dic caca! per evitar caure en el tòpic de dir merda!, molt més popular i estès però d'us menys exclusiu.
També m'agrada dir cabrito! per evitar caure en el fàcil filldeputa! i alça Manela! quan podria dir vinga va! o hòstia puta!.
Sobre l'alça Manela! voldria parlar avui. Molts de vosaltres ja coneixeu la història però crec que no n'havia parlat mai encara al bloc i em fa il·lusió deixar-ho plasmat aquí, ja que ho considero un moment tan mític en el meu record que s'hauria d'emmarcar si es pogués.

Esteu avisats que a partir d'ara (si no us havíeu fixat en el títol de l'entrada) parlaré de caca.

La caca és fascinant. Una de les coses més horribles del món però que de forma paradoxal és un element present en multitud de situacions divertides i hilarants. L'efecte és semblant al d'una caiguda, un fet potencialment dolorós i tràgic però que provoca incontinència del riure amb una facilitat sorprenent. I és que no fa la mateixa gràcia una anècdota on algú trepitgi fang que una altre on algú trepitgi caca (a no ser que el que trepitja fang rellisqui i caigui, cas en el que jo optaria per un empat tècnic).

El cas que ens ocupa avui tracta sobre una caca que mai s'arriba a veure. La caca va existir i és l'eix principal de l'anècdota, però no fa acte de presència tangible en cap moment, simplement ens fa saber que hi és, cosa que la fa més gran encara (no de tamany, que tot sembla indicar que va ser considerable, sinó de grandesa).
Bé, millor que deixem els preàmbuls i passem directament a l'anècdota.

Deuria passar cap a finals dels anys 90. En aquella època patia d'insomni i passava força nits en vetlla. Una d'aquelles nits vaig anar a la cuina a prendre'm un got de llet. Llavors vivia a casa de mons pares en un setè pis i la cuina donava al mateix pati de llums que els lavabos. Els vàters d'aquells pisos desocupaven aigües en un canaló vertical que acabava en una 'L' abaix de tot. Aquella nit no era l'única persona amb insomni de la finca, al pis de dalt algú estava fent servir el lavabo, cosa que vaig notar quan va tirar de la cadena, ja que en el silenci de la nit va ser sonor. De cop i volta la fúria d'aigua i (parlem-ne clar) caca va baixar pel canaló amb tota la velocitat que la força de la gravetat li donava. En arribar al darrer pis la caca va xocar amb la 'L' amb un cop sec que va sonar com si llencéssim un bistec contra la paret d'un frontó.
El saber que algú havia fet una caca de dimensions tals com per provocar aquell estrèpit ja feia riure una mica per si sol però el que fa gran aquesta anècdota és la senyora gran que vivia a l'entresòl. Aquella senyora gran (en pau reposi) tampoc podia dormir aquella nit i en el moment de l'estirada de cadena deuria ser a la cuina de casa seva com jo, sentint el soroll de l'aigua i restes orgàniques caient pel canaló, amb la diferència que ella tenia la 'L' al costat mateix i en sentir la patacada li va sortir de l'ànima exclamar: Alça Manela! .

Vaig haver de seure al terra de la cuina per frenar i silenciar l'atac de riure que vaig patir a continuació. Aquell espontani alça Manela! reflectia perfectament la sorpresa que provocava aquella situació, d'altra banda i sota altres circumstàncies, poc extraordinària.

Des d'aleshores cada cop que he d'exclamar en determinades circumstàncies (sobretot quan cauen coses a terra) opto per l'alça Manela!


Queda doncs plasmada aquesta anècdota de caca, que tristament (i demano perdó per això) és el primer que recordo d'aquella ja desapareguda veïna que va ser protagonista involuntària d'aquell moment únic i irrepetible.


ALÇA MANELA!