Darrerament he vist al metro de Barcelona els cartells publicitaris d'un nou espectacle d'Anthony Blake.
La meva relació (inexistent) amb Anthony Blake està molt lligada al metro des de que fa anys va seure al meu costat un doble seu (93% de similitud) i vaig haver d'aguantar el riure durant 6 o 7 parades intentant explicar als meus amics asseguts davant sense parlar per què estava vermell i amb ulls plorosos. Tot un exercici de poder mental per part meva, tot s'ha de dir, que podria rivalitzar perfectament amb qualsevol espectacle d'en Blake (o això pensava jo, al menys).
Sempre m'ha fet ràbia l'Anthony Blake, ho he de confessar ara per si hi ha algú que està llegint l'entrada esperant trobar una interessant crònica sobre l'espectacle (busqueu a blocs seriosos, si us plau).
No se si serà pel seu aspecte innecessàriament misteriós, o per algunes actuacions fallides a la televisió, o potser pels seus numerets excessivament matemàtics on tots els números que pensis acabaran sumant el mateix o pensaràs en martells vermells i en elefants roses a Dinamarca*
El cas és que em va cridar l'atenció el cartell. Primer el títol de l'espectacle "No vengas solo" que fa força por. Fa massa por Anthony Blake com per anar a veure'l sol, així que d'entrada trobo el nom de l'espectacle innecessari. És com una entrevista de feina en una casa vella en mig d'una muntanya, necessites algú que t'hi acompanyi perquè hi hagi testimonis no fos cas que s'hi amaguin intencions fosques pel mig.
L'Anthony Blake no te'l voldries trobar sol enlloc de fet, ni a l'ascensor, que segur que t'endevinaria a quin pis vas (o al menys et faria multiplicar les xifres de la teva edat i dividir el resultat pel nombre de plantes de l'edifici i restar-li dos (per dir algo) per descobrir que al acabar l'operació us trobeu al cinquè i oh! Sorpresa! Donava cinc! Llàstima que anaves al tercer...) ni molt menys trobar-le'l en un carreró fosc.
També sembla una maniobra rastrera de captació de públic, amb la intenció de, com a mínim, doblar la quantitat de públic interessat en presenciar l'espectacle.
L'altre cosa que crida l'atenció del cartell és la imatge d'en Blake. Es troba mirant fixament endavant i amb una mà estreny fortament l'altre en un gest que em fa pensar que una mà intenta evitar que l'altre l'escanyi i (en això m'hi vaig fixar en posteriors inspeccions al cartell) hi ha una tercera mà, atenció, que intenta evitar que la anterior eviti a la primera que l'escanyi (o potser l'ajuda? misteri).
I tot això m'ho explico de la següent manera:
Jo estava equivocat i l'Anthony Blake és un autèntic mentalista. Després de tants anys llegint la ment als espectadors ha anat copsant poc a poc la ràbia que a alguns (com a mi) els genera, i aquesta ràbia s'ha anat acumulant dins seu i, potenciada pel seu poder mental, ha esdevingut una segona personalitat que l'odia tan profundament que es vol matar a si mateix i constantment, dins el seu cap, la seva ment manté una lluita entre la part que s'intenta matar i la que ho evita (de moment). Al mateix temps hi ha una tercera mà que interfereix en la lluita. No ens enganyem, si potser l'Anthony Blake és un autèntic mentalista, el que podem afirmar amb rotunditat és que no te pas tres braços. Aquest tercer braç significa que no està sol, cosa que fa referència directament al títol de l'obra i per tant em fa pensar que el tercer braç no és altre que el del públic de l'espectacle, que tindrà el poder de decidir a quin dels dos braços vol ajudar. De ben segur resultarà molt interactiu.
Així doncs, si aneu a veure el seu espectacle, penseu abans quina de les dues personalitats de l'Anthony Blake aneu a alimentar i sobretot, no hi aneu sols!
I recordeu, aquesta entrada és producte de la vostra imaginació. No li doneu més voltes. No té sentit.
* Acudit apte pels aficionats a trucs mentals nivell cadena d'e-mail.
Sempre m'ha fet ràbia l'Anthony Blake, ho he de confessar ara per si hi ha algú que està llegint l'entrada esperant trobar una interessant crònica sobre l'espectacle (busqueu a blocs seriosos, si us plau).
No se si serà pel seu aspecte innecessàriament misteriós, o per algunes actuacions fallides a la televisió, o potser pels seus numerets excessivament matemàtics on tots els números que pensis acabaran sumant el mateix o pensaràs en martells vermells i en elefants roses a Dinamarca*
El cas és que em va cridar l'atenció el cartell. Primer el títol de l'espectacle "No vengas solo" que fa força por. Fa massa por Anthony Blake com per anar a veure'l sol, així que d'entrada trobo el nom de l'espectacle innecessari. És com una entrevista de feina en una casa vella en mig d'una muntanya, necessites algú que t'hi acompanyi perquè hi hagi testimonis no fos cas que s'hi amaguin intencions fosques pel mig.
L'Anthony Blake no te'l voldries trobar sol enlloc de fet, ni a l'ascensor, que segur que t'endevinaria a quin pis vas (o al menys et faria multiplicar les xifres de la teva edat i dividir el resultat pel nombre de plantes de l'edifici i restar-li dos (per dir algo) per descobrir que al acabar l'operació us trobeu al cinquè i oh! Sorpresa! Donava cinc! Llàstima que anaves al tercer...) ni molt menys trobar-le'l en un carreró fosc.
També sembla una maniobra rastrera de captació de públic, amb la intenció de, com a mínim, doblar la quantitat de públic interessat en presenciar l'espectacle.
L'altre cosa que crida l'atenció del cartell és la imatge d'en Blake. Es troba mirant fixament endavant i amb una mà estreny fortament l'altre en un gest que em fa pensar que una mà intenta evitar que l'altre l'escanyi i (en això m'hi vaig fixar en posteriors inspeccions al cartell) hi ha una tercera mà, atenció, que intenta evitar que la anterior eviti a la primera que l'escanyi (o potser l'ajuda? misteri).
I tot això m'ho explico de la següent manera:
Jo estava equivocat i l'Anthony Blake és un autèntic mentalista. Després de tants anys llegint la ment als espectadors ha anat copsant poc a poc la ràbia que a alguns (com a mi) els genera, i aquesta ràbia s'ha anat acumulant dins seu i, potenciada pel seu poder mental, ha esdevingut una segona personalitat que l'odia tan profundament que es vol matar a si mateix i constantment, dins el seu cap, la seva ment manté una lluita entre la part que s'intenta matar i la que ho evita (de moment). Al mateix temps hi ha una tercera mà que interfereix en la lluita. No ens enganyem, si potser l'Anthony Blake és un autèntic mentalista, el que podem afirmar amb rotunditat és que no te pas tres braços. Aquest tercer braç significa que no està sol, cosa que fa referència directament al títol de l'obra i per tant em fa pensar que el tercer braç no és altre que el del públic de l'espectacle, que tindrà el poder de decidir a quin dels dos braços vol ajudar. De ben segur resultarà molt interactiu.
Així doncs, si aneu a veure el seu espectacle, penseu abans quina de les dues personalitats de l'Anthony Blake aneu a alimentar i sobretot, no hi aneu sols!
I recordeu, aquesta entrada és producte de la vostra imaginació. No li doneu més voltes. No té sentit.
* Acudit apte pels aficionats a trucs mentals nivell cadena d'e-mail.
4 comentaris:
Aix!, no puc passar per alt un comentari de la Regina rebut al facebook:
"pues jo quan vaig veure el cartell en questió, vaig trobar a faltar els guants de latex... si fos un tio, NO hi aniria sol"
Tens tota la raó, com no havia caigut en el detall?... La meva ment ha amagat allò més inquietant de la imatge. Definitivament NO HI ANEU SOLS!!!
A mi el tema de les mans em fa molt de yuyu. I més quan el veig mig adormida al matí cap a la feina.
Quina manera més xunga de començar el dia!
Juur quina por fa aquest home... no penso anar sola ni acompanyada... Molt bona l'entrada, sobretot perquè jo tampoc aniria a una entrevista de feina sola a una casa vella enmig de la muntanya....
Publica un comentari a l'entrada