Aquesta és la quinzena entrada de l'any al bloc amb el que igualo la nefasta cifra de l'any passat. Això em fa ser optimista en quant a la salut del bloc, que no estava gens actiu i em preocupava no trovar motivació per continuar amb el projecte.
Ja fa quatre anys que vaig començar i ja van més de cent entrades, cosa que em sembla poquet però al menys encara aguanta.
El meu bloc no ha estat mai un referent de res, ni ha tingut un ampli seguiment de públic. De fet crec que s'ha destacat per un reduit nombre de lectors, molts dels quals ja el van abandonar en èpoques de llargues aturades sense entrades que coincidien en etapes de canvis a la meva vida.
Valoro molt al meu minigrup de lectors. El bloc m'ha permès mantenir el contacte amb la Monchi, coneixer les paranoies de la Regi, compartir reflexions amb en Xitus i mostrar a la Vaia el meu món de pensaments i deliris mentals.
Ultimament he recuperat certes ganes de tornar a escriure coses com abans. No se quant duraran ni els anys que seguiré amb el projecte però la valoració general que en faig és positiva.
Una abraçada a tots i gràcies!
divendres, de juliol 30, 2010
Igualant
dijous, de juliol 29, 2010
Bus Lightyear
Cada dia vaig en bus de casa a la feina i a la inversa. El trajecte dura entre vint minuts (a vegades menys) i mitja hora. L'estona d'anada i de tornada són els meus moments del dia de quotidianitat. Moments que m'agrada prendre amb calma i el més relaxadament possible, amb musica i envoltat del paissatge i les cares anònimes però familiars.
El bus interurbà és força diferent dels busos metropolitans que estava acostumat a agafar a Barcelona, i no pas per un tema de disseny, que també, sinó per la sensació de proximitat del servei. La majoria de conductors són persones conegudes per als passatgers gràcies a temps d'agafar el mateix bus a la mateixa hora. Molts són coneguts al poble, la gent els saluda al passar pel casc urbà i si veuen algú conegut són ells qui saluden. La majoria et diuen bon dia o bona tarda o fins després amb un somriure, i de tant en tant xerren amistosament amb alguns passatgers, que ja es coneixen pel nom, i solen aconseguir que comenci el dia de bon humor i torni relaxat cap a casa quan acaba la jornada.
També hi ha conductors imbècils, i tant, d'aquells que voldries trobarte'ls un dia fora de l'autobús i fer-lis una cara de mans. Però tinc comprovat que la majoria d'aquests duren poc i acaben marxant o fotent-los fora. La feina d'autobuser interurbà és incompatible amb caracters agris i enfilldeputats (m'encanta inventar paraules noves sobretot si són malsonants).
El tema dels horaris també em sorprèn. El mateix conductor que et porta a la feina a les vuit del matí pot ser el mateix que et torni a casa a les vuit i mitja de la nit, envoltant-los d'una sensació irreal d'eterna permanència gairebé onírica.
Jo en conec algun pel nom però realment uso sobrenoms per tots quan li explico a la Marina amb qui he viatjat:
-El Jose Coronado
-El señor que lee
-El clon del señor que lee
-L'amic del homeless
-El Tortell Poltrona
-El hombre que canta
-La chica nueva
-L'enanito trist
-El puto Jorge Javier Vazquez (aquest era dels dolents)
-El granjero busca esposa
-El Fitipaldi
-El vampiro moderno
-L'home inquietant
...
Formen part del meu dia a dia.
Va d'homenatge a tots aquells conductors de bus interurbà que cada dia ens porten fins a l'infinit i més enllà.
dilluns, de juliol 19, 2010
Fer-ho tot
Està clar que no podem abarcar-ho tot. Cada any que passa tenim més obligacions i menys temps. Quan arriba el cap de setmana vull temps per anar a comprar menjar, temps per adecentar el pis, temps per anar a comprar coses que encara ens falten per casa, temps per anar a la platja, per muntar en bicicleta, per veure els meus amics, per veure els seus amics, per sortir sols, per jugar a la play, per veure una peli, per visitar la familia, per sortir fora...
Necessitem caps de setmana de deu dies. Si permetem que tanta autoexigència ens provoqui una mena d'efecte embut on els nostres proposits queden encallats en el petit espai de temps que tenim per realitzar-los, podem acabar malament.
He d'aprendre encara a no torturar-me tant per no poder fer-ho tot i a cercar petits equilibris sense haver de fer malabarismes mentals cada cap de setmana per calcular a quantes coses arribaré.
Som més fràgils del que ens pensem.
divendres, de juliol 16, 2010
Enyorant Lost
Tot em recorda a perdidos. Ara que arriba l'estiu es nota més. Les sèries acaben les temporades i el mono de Lost no me l'ha fet oblidar cap sèrie encara.
Ultimament estem veient Fringe, que per ara és distreta però... aish... Hauré d'esperar al setembre que torni Dexter, la única alternativa que em tenia clavat a la butaca disfrutant dels girs de guió i la empatia dels personatges. He provat de tot... How I met your mother, The big bang theory, Anatomia de Grey, Nip/Tuck, Criando malvas, The Office, Castle, El mentalista, Californication, The IT crowd, Prison break, Heroes... i moltes altres. Totes m'han agradat més o menys però res comparable amb les emocions i disertacions varies que ens portava perdidos...
Algun dia sortirà quelcom al nivell, segur!
No perdem la fe...
See you in another life, brother!
Comentaris
Si encara queda algú rondant aquest blog que sàpiga que ja he arreglat el tema dels comentaris i en principi ja podeu dir la vostra.
Salut!
Comptant els dies
Tinc ganes que arribin les vacances i deixar enrere aquest cau d'imbècils, falsos i prepotents.
Compte que mossego
Sí, ultimament estic més susceptible i irritable i tinc molt poca paciència. Això es tradueix en que vaig tot el dia amb un radar posat que busca gent que em tocarà els nassos.
Cotxes que es salten semafors, senyores que es queden aturades davant les portes del metro com si no pujés ningú més darrere, gent que s'intenta colar a les cues... són alguns exemples d'individuos que s'han endut algun toc d'atenció o algun insult de part meva. Tard o d'hora algú em trencarà la cara perquè no es pot anar tan crispat per la vida.
Hauria de fer mes esport per cremar tot aquest estrés. He d'aprofitar que em vaig comprar una bici per sortir a cremar greix i mala llet.
Però que passarà quan em creui amb el puto grup de iaios dels collons que tenint tot el camí per passejar es foten a fer-ho just pel carril bici construit expressament apartat per evitar accidents? M'aparto? Insulto? Me'ls emporto per davant alliberant a l'estat de la dura càrrega de les seves pensions?
camí per passejar es foten a fer-ho just pel carril bici construit expressament apartat per evitar accidents? M'aparto? Insulto? Me'ls emporto per davant alliberant a l'estat de la dura càrrega de les seves pensions?
La meva malaltia te un nom: Hostiaputossis
dijous, de juliol 15, 2010
Sembla q fa calor..
Com ho veieu... Esperant al bus he trobat l'home del turbant Adidas. Una solució moderna i no se fins a quin punt efectiva contra el sol intens d'aquest matí. Jo crec que dona més calor de la que treu :P
