Matem al Gummy Bear

Aquest migdia he estat a la sala d'espera d'urgències de l'ambulatori, que estava bastant plena de gent, i tot era tranquil, silenciós i respectuós fins que de sobte ha arribat una família. La filla duia una joguina curiosa i demoníaca a l'hora. Cada cop que la nena obria la joguina una música infernal sorgia d'aquesta. Era com un politono horripilant que es clavava al cervell i que feia així:

El primer cop que ha sonat els pocs murmuris que hi havia a la sala de les converses en veu baixa de la gent que esperava han tallat de cop, tothom impressionat pel fenomen musical que es produïa al costat. Pensàvem tots que la família notaria que la musiqueta horrible molestava a la gent i que li explicarien a la nena que millor es distreies amb una altre cosa però han passat olímpicament. Segurament la gorra de raper del pare hauria d'haver-nos donat la pista de que això passaria.

Quan la nena tancava la joguina la música s'aturava, i tothom quedava alleujat però la calma durava poc temps ja que quan un menys s'ho esperava tornava a sonar i la gent s'ha anat inquietant. Hem patit més de mitja hora de Gummy gummy gummy bear dels collons... Al final em feia riure, no podia evitar-ho... dels mateixos nervis, sabeu? Cada cop que sonava el Gummy gummy gummy bear m'entrava riure i quan la musiqueta de Judes s'aturava el meu cap feia la conta enrere fins que tornés a sonar... Ja ho estava esperant i l'espera em feia riure també...

El resultat es que tinc ganes de matar al Gummy Bear. Pobre nena no tenia la culpa, la joguina feia una musiqueta divertida (pels nens, suposo) i li agradava. Però els pares haurien de saber que una sala d'espera d'un centre mèdic no és el lloc on trencar el silenci amb musiquetes de cap mena. Ningú de la sala tenia ganes de merder i no se li ha cridat l'atenció. Potser algú del personal del centre ho podria haver fet, ja que ho deurien notar per força... Sigui com sigui ara el Gummygummygummygummybear està clavat al meu cervell. Feu la prova, doneu-li al play al vídeo que he posat i deixeu-lo sonar 10 segons. Atureu el vídeo i torneu a reproduir-lo quan passin 15 segons. El torneu a deixar sonar 10 segons i aneu repetint el ritual. Doncs així mitja hora.

M'agrada el final del vídeo on el Gummy Bear s'estira damunt d'una pila d'ossets de llaminadura. La meva ment vol creure que el que li passa es que rep l'impacte d'una bala disparada per un franctirador anònim i cau mort damunt una pila de cossos d'altres GummyBears que han estat tocant els nassos a algú en una sala d'espera, en un metro, en un autobús, a la sala d'un cinema o al lloc que sigui. Cada cop que algú fa sonar aquesta música està matant un osset de llaminadura.

Sigueu bones persones, no feu sonar el Gummy Bear i no sereu partíceps d'aquest genocidi.

Spa!

Banys termals, xorros d'aigua, jacuzzi, sauna... relax més que merescut de la mà d'un regal de reis que arriba al febrer en un moment necessari.

Gràcies pel regal :-)

Enganxat al Foursquare

És terrible senyores i senyors però m'he enganxat a la tonteria aquesta del Foursquare.

Es tracta d'una aplicació basada en geolocalització. A mi em sembla com un joc i una guia d'oci al mateix temps... a veure si m'explico: Tu tens el teu compte creat i vas pel carrer, has sortit a comprar i vas al Mercadona (el supermercat amb nom de droga sintètica). Dus aquesta aplicació al mòbil així que abans d'entrar l'executes i ella fent us del GPS localitzarà tots els llocs registrats del voltant. Selecciones el Mercadona i fas Check-in (t'hi xequejes) i a partir d'aqui et dona punts. També reps unes xapes especials com a premi quan fas determinades coses com fer Check-in en diversos llocs en X dies o coses similars. Cada lloc on un es pot xequejar te un Mayor, que ve a ser la persona que ha estat més cops. Si no hi ha ningú pots esdevenir tu el Mayor a partir de 2 Check-ins si no vaig errat. De la mateixa forma pots deixar constància de la teva opinió del lloc i a l'hora pots veure les opinions de la gent sobre els llocs que et rodegen abans d'entrar-hi. Bastant útil quan busques restaurant en zona desconeguda. Al contrari del Facebook Places pots reservar la teva intimitat i no publicar a tot arreu on ets en cada moment, simplement anar sumant punts pel teu historial personal i competir si vols amb els teus amics.

De cara a les empreses es un arma de doble fil, tenen publicitat gratuita però tant bona com dolenta. No estic segur si alguns establiments fan promocions com al Facebook Places però suposo que si ja que es pot reclamar la propietat d'una localització determinada i a mode de publicitat i per incentivar clients alguns comerços se'n poden beneficiar si s'hi saben adaptar i hi volen invertir.

O sigui que abans d'entrar en un establiment puc saber que en pensa la gent i al mateix temps puc competir amb els meus amics en el joc més estúpid del món de "conquerir" llocs. Com ja he dit abans el tema de la privacitat és millor que el del Facebook Places i amb el Foursquare no corres el risc que algú t'etiqueti amb ell contra la teva voluntat. Suposo que com totes aquestes coses són modes i reconec que és una xorrada de les grosses i que no se fins a quin punt és perniciosa per la vessant cotilla del tema però mira, em distrec.

Mentre tant és com jugar al Risk, poc a poc em faré amb tot Ripollet, que de moment te amo i tot. Temps al temps.

Galeta endevina II

Entrada breu per explicar la sorpresa d'ahir.

Va ser negativa. Abans d'anar a dormir vam entrar a la cuina i en obrir un dels armaris varen caure dos recipients metàl·lics del menjar dels gats. Va ser un ensurt molt gran, sobretot per la Marina que gairebé rep l'impacte d'un d'ells.

A cagar les galetes de la sort.

Galeta endevina

Aquest migdia, després de dinar, la Marina i jo hem menjat una galeta de la sort respectivament. El resultat ha estat el mateix per tots dos. La nota deia "Aquesta nit, el destí t'ofereix una sorpresa". El primer que m'ha vingut al cap ha estat l'anunci de Kinder Sorpresa, que darrerament em fa molta ràbia la cançoneta i se'm clava al cervell. Espero que la sorpresa no hagi de ser un Kinder Sorpresa perquè no en tenim a casa i avui és diumenge, per tant hauré d'anar fins l'Opencor a comprar-ne i em fa mandra.

Quina sorpresa pot haver la nit del 20 de març de 2011? Que s'acabi O.T.? Impossible, ja ho han avisat i no seria sorpresa... Que no s'acabi!! Això seria una sorpresa! Poc interessant per mi però ho seria. Potser a la sèrie d'Antena3 "Los Protegidos" ens sorprendrà dient que no ha mort "Don Andrés" (que no és Iniesta), tot i que seria una sorpresa fluixeta també...

No hem comprat loteria així que no ens pot sorprendre cap premi econòmic... Són unes galetes del Lidl, per tant no confio en que sigui una sorpresa de categoria... potser la sorpresa serà que les galetes en si ens estan gestant una indigestió que aquesta nit ens proporcionarà una diarrea de cavall. Sorpresa!! Uhmmm esperem que no sigui això.

Demà us explicaré en que ha consistit la sorpresa de la galeta o si finalment resulta que la sorpresa, és que no hi ha sorpresa.

Molta sort per tots vosaltres!

Premis 10 de l'esport

Ahir vaig assistir a la gala d'entrega dels premis 10 de l'esport a Ripollet. Va ser la primera edició d'aquests premis i el Teatre Auditori es va omplir de gom a gom per seguir l'esdeveniment.

Em va sorprendre molt positivament ja que m'esperava quelcom una mica cutre i justet i en canvi em vaig trobar amb una cerimònia molt elegant i ben conduida per la parella de presentadors que van saber donar el toc perfecte de formalitat que exigia la gala i a l'hora el dinamisme que calia per fer l'esdeveniment amè i emocionant.

L'entrega de premis va començar amb el premi a la persona no esportista vinculada al món de l'esport que va ser atorgat al senyor Pedro Sarrión, que em va semblar també el moment més emotiu de la nit. El premi a la millor entitat esportiva de l'any va ser per la Ripollet Unió Atlètica, el de millor equip de l'any va ser (si no recordo malament) pel Juvenil "C" CF Ripollet.

La millor trajectòria esportiva (com no podia ser d'altre manera a Ripollet) va anar a parar a Joan "Chichi" Creus i la gala va concloure amb l'entrega dels premis a la millor i el millor esportistes de l'any, que van anar a parar a Lucila Pascua i Josep Maria Selva "Jepi" respectivament. Un discurs de l'alcalde va posar el punt i final a la gala.

La cerimònia també va ser amenitzada per l'actuació del gimnàs Bun-Kay que va ser molt aplaudida.

En definitiva, crec que un èxit de primera edició d'aquests premis. Ripollet sempre està molt vinculada al món de l'esport. Espero que l'any vinent l'esdeveniment segueixi al nivell d'enguany o el superi si és possible.

Silenci imposat

A partir d'avui ja no es pot veure TV3 al País Valencià. Us deixo l'enllaç a la noticia al diari ARA.

Valgui com a opinió aquesta cèlebre frase del valencià Ovidi Montllor que aquí Ripollet tenim plasmada en una pintada prop de la plaça del mercat:

"Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense."

Jon Bakero

M'he proposat recordar de tant en tant personatges semi-oblidats. Encetaré la iniciativa (que aniré repetint de tant en tant sense cap patró preestablert) amb en Jon Bakero.

Alguns de vosaltres potser el recordareu, el germà petit del clan Bakero. Nascut al 71, va voler seguir les passes dels seus germans Santi i Jose Mari (aquest el més famós) i es va formar a les categories inferiors de la Reial Societat. Amb 21 anys fitxa pel Barça B on passarà 5 anys intentant fer el salt al primer equip, jugant només partits de pretemporada i sense acabar de convencer. Anirà cedit al Almeria la temporada 95-96 i tornarà al Barça per jugar una temporada més abans d'adonar-se que te 27 anys i està lluny d'arribar a l'ombra del seu germà Jose Mari. Veu que no pujarà al primer equip del Barça i va a parar al Màlaga on aguanta una sola temporada i va a recalar al Gavà. Sembla ser que en aquell punt va tocar fons la seva carrera, passa en poc temps del Gavà al Atlético Yucatán (Mèxic) i d'allí passa al Puebla F.C. (també Mèxic) coincidint amb el pas del seu germà Jose Mari per terres mexicanes on tampoc aquest va fer bon paper.
La seva aventura mexicana dura poquíssim i la temporada següent torna a Espanya per jugar a la Universidad de Las Palmas on arribaria a jugar dues temporades. Amb 30 anys passa a jugar a la U.D. Gáldar (també de Gran Canaria) on es retira a l'edat de 31.

Li podem seguir la pista fins aquest any passat, 2010, on fitxa com a segon entrenador del Polònia Varsòvia fent de mà dreta del seu germà Jose Mari que ocupa el lloc de primer entrenador. No anirien gaire bé les coses ja que enguany el Polònia Varsòvia te nou tècnic a la banqueta.

Eternament esperant fent el salt a primera se li va covar l'arròs al Barça B com tants d'altres que somiaven jugar en un equip on les places van molt cares i partint de l'ombra d'un germà que havia viscut l'època daurada del Dream Team de Cruyff.

Serveixi aquest post per recordar aquest jugador que en algun moment quan jugava al Barça B va arribar, segurament, a despuntar (no el suficient).

Salut i visca el Barça!

Tornen els pronòstics

Com cada partit de champions des de fa més de 5 anys vaig camí de reunir-me amb una colla d'amics culés amb qui segueixo els partits del Barça a la copa d'Europa.

L'aturada d'hivern refreda l'ambient així que s'haurà d'escalfar de bon començament. Arsenal - Barça toca avui, ara els partits són decisius i cada derrota és terrible, tot i això al final el partit és el de menys perquè normalment no parem atenció al que passa al camp, estem massa ocupats fent broma i divagant sobre qualsevol tema quant més abstracte millor. Crec recordar que ja he parlat de les nits de champions amb anterioritat però m'agrada recordar-ho avui que estic a punt de marxar camí de veure el partit.

Benvingut sigui mentre encara en podem participar. Que per molts anys sigui així.

Visca el Barça!

La crisi del candau

Després de recórrer quatre xinos i una ferreteria constato que a Ripollet s'han esgotat els candaus d'una determinada mida. El motiu és el següent: al poliesportiu de Ripollet estan canviant els panys de les taquilles que fins ara eren de moneda com les taquilles dels supermercats. Ara requereixen de candau i els usuaris n'han de comprar un. Això ha provocat una onada massiva de compradors que han arrasat amb les existències dels candaus d'aquesta mida a tot Ripollet.
En tinc un que faig servir jo perquè al vestuari de nois ja no queden taquilles de moneda però en necessitarem un altre per la Marina perquè al vestuari de noies cada cop hi ha menys taquilles de moneda. La conta enrere ha començat.

El primer cop que vaig posar el candau per cert vaig tenir un problema que no podia obrir la taquilla i van haver de venir dos paios de manteniment a obrir-la. Faran negoci els xinos i les ferreteries aquests dies; si no en trobo a Cerdanyola baixaré a Barcelona a buscar el candau... quines coses!

Rodolant

Magdalenes amb xocolata i maduixes amb nata. Aquest postre constata que he superat la intoxicació de sugus d'ahir a part de deixar-me anar rodolant fins aquí l'ordinador des d'on rebotaré fins al sofà i si em queda inèrcia rodolaré finalment fins al llit.

No us sentiu sovint que ja no teniu més gana però apareix un darrer plat al que no us podeu negar? Una temptació suprema que us obliga a desafiar els consells de la vostra panxa i a rendir-vos al pecat de la gula? Avui no m'he pogut resistir i he acabat amb el postre fins l'última cullerada.

Bona nit i bon profit!

Sugus caducats

Ahir vaig ingerir Sugus caducats, així que la meva vida ara mateix podria estar en perill.

Després de menjar uns Sugus que teniem per casa vaig comprovar horroritzat que caducaven l'agost del 2009. Ja m'havia semblat que d'entrada tenien un sabor una mica desagradable però desapareixia de seguida per donar pas al sabor del Sugus de sempre. Hi havia desenes de Sugus que he procedit a llençar a la brossa immediatament ja amb clars símptomes d'infecció bacteriana mortal estenent-se pel meu cos. Aviat la malaltia del Sugus putrefacte m'envairà i m'aniré encongint i estovant fins a convertir-me en un Sugus de pinya (no em pregunteu per què però se que serà de pinya). Només un antídot em pot salvar i és posar-me una pelussa al front i dir "chino chau chau chau chino chau chau chau" (o era un remei per la tos??) però la Marina està passant l'aspirador per tant les meves esperances s'esvaeixen... Amb una mica de sort el meu cos en un últim esforç titànic crearà per si sol una defensa que em salvi la vida d'aquest trist destí del Sugus de pinya.

Així doncs en la que pot ser la meva darrera entrada al bloc vull proposar la discussió de si creieu que hi ha alguna cosa que no caduqui. Sembla ser que les coses abans no caducaven o caducaven menys que ara...
Caduquen les begudes embotellades en vidre?
Caduquen els gelats?
Caduquen les tàperes? (i si ho fan, són encara més dolentes que sense caducar??)
I la sucre?
I la sal?
I l'aigua de Veri?? (es converteix en aigua de Verí??)

Els Sugus ja us asseguro que caduquen i un any i mig després no es nota molt però allí estan, esperant que algun imprudent els endrapi i cobrar-se una víctima més.

Si tot va bé demà ens llegim, si no vengeu-me cremant tots els Sugus que pugueu!

Jap Session (2à part)

Deixo una de les peces que vam tocar a la Japanese&Jam que comentava en una entrada anterior. En Pere al baix, en Xitus a la guitarra elèctrica, en Rubén a l'harmònica i jo a la guitarra acústica que s'escolta fluixet i entra malament.
Destacar especialment el duel elèctrica-harmònica que es produeix en alguns punts de la peça. El tema el vam allargar fins que ja n'hi havia prou, són gairebé 8 minuts...

El tema és una idea d'en Xitus i va avançant sobre dos únics acords. Instrumental i titulat "No em deixis" aquí el deixo per qui el vulgui escoltar.

Japanese&Jam - No em deixis

El F.L.E.J.

El F.L.E.J. és el Frente de Liberación de Enanos de Jardín (Front d'Alliberament de Nans de Jardí). Un grup indeterminat i desconegut de persones es dediquen a "alliberar" nans de jardí. Amb nocturnitat i premeditació irrompen en jardins per segrestar els nans que els guarneixen i posteriorment els alliberen deixant-los en boscos i paratges naturals, indrets dels quals suposadament provenen.
La fotografia que heu vist la vaig prendre dijous a la nit a Sant Cugat, una de les poblacions del Vallès on més estès sembla estar el moviment, no se si per la nombrosa quantitat de cases amb jardí o per la presumpta ociositat de la vida d'alguns dels seus habitants.

Sembla ser que el moviment va començar a França a mitjans dels anys 90. A la pel·lícula Amelie hi ha referència a això amb la història del nan de jardí. No tinc jardí i per tant no perillen els meus nans, que per cert en tinc dos de petitets amb un dipòsit per regar les plantes quan marxo de vacances. Aquí Ripollet hi ha un balcó d'un pis on tenen els 7 nans i la Blancaneus, és verídic. Tots en filera. Suposo que per als del F.L.E.J. és una gran ofensa però a l'hora deu ser un repte alliberar nans d'un balcó, necessiten un membre Spiderman.

Jo proposo que s'alliberin els gossos amb jersei. Crec que és molt humiliant pels pobres animals dur roba de persona, és com si féssim portar collars de gos als humans. Fins i tot hi ha qui els hi posa xandalls amb caputxa (amb caputxa!!!) pobrets...

Llibertat pels nans! (i pels gossos amb jersei)

Bibliotequejant

Mini-entrada breu perquè he de marxar.

El volum de lectura dels darrers temps requereix mesures anti-crisi així que he decidit fer-me carnet de biblioteca per primer cop a la meva vida. Sí, senyores i senyors, mai n'havia tingut ni n'he trepitjat cap i abans que el meu vici acabi amb la meva economia he decidit deixar d'omplir les estanteries de llibres i novel·les i permetre el meu cap seguir fruint del plaer de la lectura sense que se'n ressentin les meves butxaques.

Tenint en compte que en alguna etapa d'aquest bloc contava amb dues o tres bibliotecàries entre els lectors em sembla gairebé pecat no haver fet us d'una biblioteca fins ara.

Llegiu i culturitzeu-vos!

Fins demà!

El gos-sèpia

Recordo un sketch de La Trinca on un home entrava en una botiga d'animals interessat en comprar un gosset i el venedor li treia una sèpia de dos metres. El client refusava la sèpia i el venedor feia veure que la retornava a la rebotiga però acte seguit tornava a sortir amb la sèpia assegurant que era un gosset. El client no se'l creia perquè veia una sèpia i el venedor entrava i sortia diversos cops amb la mega-sèpia fins que al final aconseguia enganyar al client fent el so de bordar amb la boca simulant que era la sèpia.
És un gag que m'encanta i tot i que he intentat veure si algú ho havia penjat al youtube no he estat capaç de trobar-lo (des de aquí faig la crida per si algú pot fer-ho seria una gran troballa). Molts cops m'he sentit com el client de la botiga, veient que t'intenten encolomar la mateixa jugada un cop rere altre fins que al final te la colen. No passa constantment?

En quantes ocasions li heu demanat al perruquer que us faci quelcom diferent i us ha acabat fent el pentinat-sèpia de sempre?
Quantes vegades heu votat un partit polític que us promet això i allò i al final ha sortit amb la mateixa sèpia de l'altre legislatura? (Sospitosament semblant a la sèpia d'altres candidats)
Quants cops els seguidors del Real Madrid han demanat un equip campió i la directiva del seu club els ha ofert any rere any la mateixa sèpia de merda? (una sèpia cada cop més cara però una sèpia al cap i a la fi)
No esteu cansats de contractar la tarifa Gosset de Orange i descobrir que esteu pagant la tarifa Sèpia? (Ni Delfín, ni Ardilla ni punyetes, totes acaben sent la tarifa Sepia)
Fins i tot a alguns de vosaltres us hauran presentat algun gosset que ha resultat ser una sèpia.

Solidaritzem-nos plegats, damnificats dels gossos-sèpia. Junts combatrem aquesta injustícia. Deixo aquesta entrada disponible per tots vosaltres perquè denuncieu totes les ocasions en les que us han colat sèpia per gos.

Ànims!

Adéu als sucs olímpics

Si algú de vosaltres ha passejat per l'avinguda Meridiana els darrers anys potser hagi pogut observar una mica més amunt del punt on es creua amb el carrer Mallorca un descampat fruit de l'enderrocament d'una escola i uns habitatges vells. En aquest indret us podria haver cridat l'atenció una pintada molt gran que es trobava a la paret d'una de les darreres cases enderrocades i que es podia llegir des de ben lluny. La pintada formulava una pregunta i a l'hora la responia immediatament.

Si gent, Barcelona? Jugos Olímpicos. Sempre em vaig preguntar què era, si una errada, un doble sentit, un artista portuguès... les possibilitats eren moltes. M'agradaria decantar-me per la idea de que no es tractava de cap errada, els "Jugos Olímpicos" que a partir d'ara anomenaré Sucs Olímpics per normalitzar-ho podrien ser una pràctica esportiva urbana desconeguda pel gran públic però amb un seguiment prou important per la ciutat de Barcelona com per merèixer una gran pintada en el seu honor. Els jocs constarien de diverses proves relacionades amb els sucs: espremuda de taronges, partició de llimones, omplerta de gots a distància, cursa d'obstacles portant gots de Bifrutas, llençament de bricks usats al cubell de reciclatge... Com veieu totes les proves mantindrien un gran respecte per l'entorn i el medi ambient i serien una aposta sana per l'esport que podria netejar la imatge pobre que darrerament els casos de dopatge estan deixant.

Avui però he descobert que han pintat la façana tapant la frase... Lamentable, ara que tan necessària era la campanya sobre els Sucs Olímpics... Des d'aquest bloc sempre els recordarem i la propera olimpíada tornarem a informar.

Fins llavors cuideu-vos molt, feu vida sana i una mica d'esport!

El misteri del "disfraz de negra zumbona"

Si lectors i lectores, ho havia de descobrir. Ja feia temps que vaig veure en les estadístiques del meu bloc que hi havia una recerca de paraules clau que havien dut a algú fins al meu bloc mitjançant les paraules "disfraz de negra zumbona".

Suposo que algú buscava una disfressa com aquesta però va anar a parar al meu bloc on suposo no deuria trobar el que estava buscant. No tinc molt clar quin és el concepte "zumbona" (en català potser seria brunzidora) i no se que converteix una persona negra en una negra zumbona. Em passa pel cap que zumbona sigui un eufemisme per fer saber que es tracta d'una persona de moral lleugera i que te tendència a practicar actes impurs de forma compulsiva, ja que és ben sabut que en castellà "zumbar" és sinònim de "cardar". Llavors la disfressa seria fàcil de trobar ja que si us doneu una volta per qualsevol botiga de disfresses veureu que els models femenins tots son "zumbones" en aquest sentit. Teniu per escollir l'infermera zumbona, la bombera zumbona, la monja zumbona, l'espadatxina zumbona, la pirata zumbona, la marinera zumbona... Si algú segueix la sèrie How I met your mother recordareu un episodi on un dels personatges es disfressava de "calabaza putilla". Doncs a això mateix em refereixo, és impossible trobar una disfressa de dona que no sigui provocativa. En canvi les d'home ens acostumen a deixar molt en ridícul i de "zumbones" res de res...

Sigui com sigui, al final vaig trobar on es feia referència a una disfressa de "negra zumbona" al meu bloc. Va ser en una entrada del 2 de febrer del 2007 on penjava per primer cop un vídeo del pallasso del Puntada als Ous. En un dels comentaris Ariel confessava haver-se disfressat de "negra zumbona" en una ocasió.

S'apropa carnestoltes gent, així que ja podeu anar pensant en les vostres disfresses "zumbonas".

Ens llegim!

Gimnàs

Demà començo a anar al gimnàs. M'hi vaig apuntar dijous amb la Marina i comencem demà. La pregunta pessimista del dia seria "quan ho deixaré?", però ja se sap que la operació bikini comporta uns sacrificis (per mi "operació banyador") i sense patiment no hi ha glòria.
Espero que el gimnàs m'aporti sobretot un ampli ventall d'anècdotes i temes a comentar pel bloc, sobretot d'aquí tres mesos quan comenci el curs de natació que ha d'aconseguir donar-me algunes opcions de sobreviure si em ve de gust banyar-me al mar quan vingui el bon temps.

Hola vida sana! Salut!

Jap Session

Ahir a la nit vaig quedar amb tres amics per fer unes jam-sessions al pis d'un d'ells. La barreja d'ukelele, guitarres, baix i armònica eren brutals.
La vetllada va ser rematada amb un soparet al japonès del costat (d'aquí lo de "Jap" Session) on vaig aconseguir escurar bastant un plat d'arròs amb bolets menjat amb bastonets i uns rotllets de vedella farcits amb formatge i fines tires de ceba.

Espero poder penjar aviat alguna mostra musical de la vetllada en quant el meu amic pengi les pistes al go-ear. El proper dia aniré més preparat perquè em vaig sentir una mica desentrenat amb la guitarra, instrument que domino poc i m'hi defenso amb nocions bàsiques d'acords poc complexos però que al sumar-hi l'acompanyament dels companys sembla millor.

Ningú és perfecte però quan t'envoltes de bona gent, entre tots es pot fregar.

Salut i bona música!

Ascensor???

Entradeta dispersa avui, aviso...

Fa una estona hem vist des de la finestra com els bombers rescataven a unes persones que s'havien quedat atrapades a l'ascensor que puja fins el carrer de dalt (el desnivell des del nostre carrer fins al següent és considerable perquè Ripollet fa pujada).
A mi no m'ha passat mai, tot i que algun cop he estat a punt a l'ascensor de casa mons pares. Aquell moment tens en que l'ascensor te un dia tonto i s'atura entre dos pisos i l'has de fer pujar o baixar per tal que es torni a centrar (lo fomut deu ser quan no pots fer-lo ni pujar ni baixar).
No em considero una persona claustrofòbica així que suposo que em prendria la situació amb certa calma; total és un ascensor no la pel·lícula Buried (que a mi particularment no em va agradar perquè des del minut 1 sabia com acabaria), però reconec que si no em rescatessin aviat m'inquietaria una mica. De vegades em ve al cap la història d'aquell home que va quedar atrapat 41 hores en un ascensor i fa bastant de iuiu.
L'ascensor de la plaça (el que s'ha espatllat avui) sembla una mica abonat a les avaries, i com que l'hem d'agafar constantment per anar a comprar tenim bastants números que un dia o altre ens toqui el premi a nosaltres.
El més a prop que he estat mai de quedar atrapat a un lloc va ser un dia que no podia sortir de casa mons pares; la clau de la meva mare tanca d'una manera estranya i qualsevol altre clau s'encalla després i no entra al pany. Jo havia quedat amb uns amics i després de molta estona intentant vaig haver d'enviar un sms molt vergonyós on explicava que no podria assistir a la cita perquè m'havia quedat tancat a casa. El problema de la clau mai es va arreglar i segueix fallant però vam descobrir al dia següent que si donàvem un cop sec al costat del pany la clau entrava bé.
Va ser molt frustrant i em va posar de mala llet i això que estava tancat en una superficie de més de 90m2... potser si m'aturo a pensar em posaria malalt en cas de quedar reclòs en un espai tan petit com l'ascensor de la plaça... Per sort em veuran de seguida i no m'hauré de passar dos dies tancat com el pobre home aquell, obligat a dormir, pixar i ves a saber si no cagar també en un espai minúscul... Que si arriba a ser l'últim dia abans de les vacances se'l deixen allí tot el mes... (esgarrifança)

Ja només una darrera reflexió... crec que va ser un graciós que va preguntar un dia per què si hi havia ascensors no hi havia també descensors. Sense sorprendre'm per aquesta ocurrència venint d'algun geni de l'humor crec que la resposta per ell és ben simple: de la mateixa manera que ell podria ser bècil si no fos imbècil.

I en serio, Buried no mola.

Salut!

El dia que la música va morir

Tal dia com avui de 1959, Buddy Holly, Ritchie Valens, The Big Bopper i el pilot que els duia van morir en un accident d'avioneta prop de Clear Lake (Iowa).



La Winter Dance Party era un show tipus minigira pels Estats Units on aquests tres músics compartien cartell amb Dion and The Belmonts. L'apretada agenda de concerts i les llargues distancies a recorrer a temperatures baixíssimes feien que els trajectes en autocar fossin traumàtics pels músics, així que la nit del 2 de febrer en Buddy Holly va decidir llogar una avioneta per dur-lo a ell i als seus músics fins al següent escenari de la gira. Un parell de membres de la seva banda va declinar l'oferta i van preferir anar al següent punt en l'autocar i un altre es va rifar la plaça a cara o creu amb en Ritchie Valens que finalment va guanyar el lloc. Dion va refusar l'oferta en trobar la plaça massa cara i en Big Bopper finalment va ocupar la plaça restant.

El viatge acabaria tràgicament degut al mal temps, i l'avioneta es va estavellar la matinada del 3 de febrer de 1959 morint els quatre ocupants a l'acte.

El fet de que aquestes joves promeses de la música d'aquell moment morissin tràgicament va provocar gran revolt en aquell temps, el dia va ser batejat com "the day the music died" (el dia que la música va morir) i uns anys després serviria d'inspiració a Don McLean per composar el famós tema American Pie.

Els meus primers contactes amb una guitarra varen ser aprenent acords de cançons d'en Buddy Holly així que he decidit dedicar una entrada a aquesta efemèride. A mode de tribut us ofereixo un tast de peces dels tres músics i finalment el tema American Pie de Don McLean.

Buddy Holly - That'll Be The Day


Ritchie Valens - La Bamba


The Big Bopper - Chantilly Lace


Don McLean - American Pie


So bye, bye...

En Pelotas

Como podeis observar en la captura de pantalla, hay gente en Pelotas que me está leyendo.

Espero que les guste el blog a todos aquellos y aquellas que me siguen en Pelotas. Si algun día viajo a Brasil, tal vez nos crucemos en Pelotas.

Un abrazo (vestidos)

Regatejant

Un dia (que podria ser avui) vaig anar a una botiga de compra-venda d'objectes de segona (quarta, cinquena, etc) mà amb unes quantes coses que teniem per casa a veure si trèiem suficient com per un soparet o una copeta.

El lot era format per dos patins en línia bastant bons i poc usats, una raqueta de tennis nova de trinca amb funda i tot (però dels anys 90), un monitor d'ordinador Philips de 15" (però de tub...), un teclat en bones condicions i una pila d'uns 25 còmics de Mortadelo y Filemón.

La oferta de la botiga era de 4 euros per tot el lot. Vam vendre el monitor i el teclat per 2 euros, regatejant el euro que ens volien donar per les dues coses i perquè no volíem tornar a carregar aquells dos trastos fins a casa un altre cop i ens vam dur la resta amb nosaltres amb l'esperança de vendre-ho per internet o regalar-ho a algú.

I després de l'experiència em vaig imaginar la vida del botiguer regatejant sempre a la baixa en la seva vida quotidiana, arribant a casa i tenint converses amb la seva dona semblants a:

Exemple 1:

(Dona)-Hola amor!
(botiguer) -...
(Dona) -Que no em dius ni hola?
(botiguer) -Es que una salutació no te la puc donar eh... si molt m'apures et puc donar un parell de copets a l'espatlla i mig somriure...

Exemple 2:

(Dona)-Em passes el sucre?
(botiguer)-Ui... com a màxim et puc atansar mitja cullaradeta de sacarina... i ja estic fent mal negoci per mi

Exemple 3:

(Dona)-Em dons un petó?
(botiguer)-Ui... un petó no te'l puc donar perquè tinc poca demanda d'amor. Com a molt et puc donar la mà i així tova... i perquè ets tu i és el primer petó que em demanes avui.

Exemple 4:

(Dona)-A veure si em dones una alegria rei!
(botiguer)-Ui, vols dir sexe? Em diuen els de dalt que no te'n puc donar eh... com a molt la punteta només o tocar-te per damunt del pantaló... i m'hi estic enganxant els dits...

I així podríem posar exemples fins esgotar la nostra imaginació. Segurament, una mena de justícia còsmica faria que el botiguer d'aquesta història acabés en les mans d'un doctor ex-client seu.

(doctor)-Miri, necessita un trasplantament de cor però malauradament no li puc donar un cor nou... com a molt li puc posar un moniato bullit i resar dos parenostres a veure si aguanta...
(botiguer) -Ai Deu meu... doni'm almenys morfina pel dolor...
(doctor)-Uis... es que no li puc donar morfina eh... miri, li puc donar un Sugus però haurà de ser de taronja.
(botiguer) -Home, que el de taronja és el que no vol mai ningú...
(doctor) -Va, li dono el Sugus de taronja i mitja pegadolça però perquè és vostè eh...

En fi, recordeu ser generosos amb el vostre entorn i així no us regatejarà la vida.

Salut!