Reflexió sobre l'amistat en un dia d'agost de 2010

Una entrada d'un bloc amic m'ha inspirat per dedicar una entrada a reflexionar sobre l'amistat.

Està clar que l'amistat es valora en molts graus diferents i s'hi pot aprofundir a molts nivells. D'amics en podem tenir molts, ens pot unir l'amistat amb molta gent coneguda que ens desperta simpatia i amb qui interactuem de tant en tant de forma cordial intercanviant converses, compartint moments de lleure o mil coses més.

Tot i aixo tenim clar que hi ha una mena d'AMICS així en majúscules amb qui la relació és tan estreta que sobrepassa la resta i destaquen clarament en la valoració personal de cadascú. Són aquelles persones amb qui la afinitat, complicitat i diversos factors han fet que els consideris el que anomenem "els meus millors amics" o fins i tot "el meu millor amic/la meva millor amiga" en singular perquè veurem que d'aquesta mena n'hi ha molt pocs, poquíssims, fins i tot menys dels que ens pensem.
Aquest nivell d'amistat és el més enriquidor, l'amic/amiga esdevé un pilar més on s'equilibra la teva vida, és a qui busques per compartir els bons moments, amb qui gaudeixes més les coses bones de la vida i aquell/a que et dona plena confiança, perquè penso que precisament l'amistat tracta molt sobre confiança.

No tot és bo en l'amistat, de fet una de les coses importants que te és que un paga un preu negatiu per ella que al mateix temps la fa mes forta i la diferència de la amistat en minúscules. Els amics ens produeixen empatia i això ens porta a patir per ells a vegades, compartir tristreses, ràbies i maldecaps diversos. Coses que compartides pesen menys. També comporta nivells d'exigència superiors als d'amistats convencionals. No pots esperar res dels amics, diuen, però no és cert. N'esperem molt precisament perquè dipositem en ells la nostra confiança i tota una inversió d'emocions que esperem no siguin malversades. Així que la gent que diu que no espera res dels amics crec que s'enganya si mateixa en cas que s'ho cregui realment i no sigui simplement d'aquelles coses que a vegades diem perquè ens agrada semblar més bons, purs i perfectes que la resta de persones humanes que ens envolten.
No és dolent esperar coses dels amics, és natural, lògic i fins i tot just. Compte, no confonguem esperar algo amb demanar o exigir quelcom. Això no es pot fer, la majoria de gestos han de sorgir de forma natural i no poden ser forçats ni condicionats. Per tant no pots demanar o exigir a un amic que pensi, faci o es comporti de determinada manera però si tens tot el dret a que els gestos voluntaris dels teus amics, les coses que en determinats moments puguin fer o deixar de fer per tu influeixin en la teva visió i valoració d'aquesta relació ja sigui apropan-te més o allunyan-te. Perquè hi ha moments en que l'amistat sembla fluctuar amunt i avall, la majoria de cops no som conscients de la importància que tenen les nostres decisions en la nostra relació amb els amics.
Hi ha moments molt més claus que d'altres, com per exemple moments en que hem de defensar als nostres amics de situacions o persones que són injustes amb ells i són aquests moments on no valen les mitges tintes, ni el "sí, però" ni el voler quedar bé amb tothom. Si has de quedar bé amb algú més et val que escullis bé al teu amic i ho apostis tot per ell perquè hi ha moments a la vida on recordarem sempre quins amics van ser al nostre costat al 100% i sense mitges tintes, sense que nosaltres els hi demanéssim però coneixedors de la importància que per nosaltres tindria el gest en el seu moment.
Les amistats marquen èpoques i les èpoques són història de les nostres vides. Per això hi ha amics amb qui escribim la nostra història i d'altres que es dilueixen en ella i passen, valgui la redundància, a la història.

Published with Blogger-droid v1.4.8