dijous, de març 31, 2011

Un mes menys

Aquí tornem a ser-hi. Tanco el mes de març al bloc amb els objectius salvats parcialment. En l'entrada de primer de març em comprometia a tocar diversos temes (menys un). Així doncs he parlat del carnestoltes (fins i tot per partida doble). També he tocat el tema de la Champions League (una mica de passada ahir de pressa i corrents). La controvertida llei antitabac també va tenir un espai breu i lleuger la primera setmana de març, tot i que no vaig entrar a analitzar ni debatre res; potser m'ho reservo per més endavant.
L'anècdota de l'autoescola del RACC també va ser anunciada al començar el mes i espero que no us decebés. Vaig fer una crítica dura a la moda de dur ulleres fosques on no toca i per acabar amb la llista de tasques també vaig exposar les meves percepcions sobre la sèrie de televisió El Barco.

El tema que ha quedat pendent per eliminació el podeu observar vosaltres mateixos. Queda apartat per més endavant. Voldria destacar un parell d'entrades que vaig fruir especialment quan les vaig escriure. Una va ser la del PC Futbol, que tot i ser merament una tasca de recerca em va transportar a records d'infantesa/pre-adolescència. I sobretot no podia tancar el mes sense fer menció especial de l'entrada de la caca, que em va aportar un nombre important de visites mogudes segurament per l'atracció morbosa que la caca exerceix sobre nosaltres, i que em va permetre reviure l'anècdota explicada un cop més, accentuant detalls que no s'esborren mai.

També acaba un mes complicat on m'ha costat mantenir el ritme d'entrades i, tal com va passar el mes passat, tampoc he pogut assolir la fita d'una entrada diaria.

Demà toca començar un altre mes, posar nous objectius i carregar-se d'optimisme, tant al bloc com a la vida mateixa. Una salutació cordial a tothom, tu, tu, tots, tothom, tu, tu, tu, TOTHOM!!

dimecres, de març 30, 2011

Torna la Champions

La setmana vinent he estat convocat a seguir el partit de Champions a casa d'un amic. L'ambientillo ja es pot palpar i l'amic que ens ha convidat s'ha currat un vídeo de gairebé cinc minuts per exaltar el sentiment culer i de pinya.

El Barça s'enfronta al Shakhtar en el partit de quarts i si passa podria trobar-se amb el Madrid a les semis. Però això encara queda lluny, el Shakhtar és un equip que ens ha complicat les coses altres anys i no me'n refio gens ni mica.

Dins l'imaginari de la meva colla hi ha un personatge que anomenem Enanito Shamrock, inspirat en una experiència real en un pub de Barcelona, que sempre surt especialment esmentat en els partits que enfronten al Shakhtar. L'any passat un membre de la colla va ser obligat a disfressar-se d'Enanito Shamrock en coincidència amb un partit del Barça jugat sota lluna plena. No se quina mena de vexacions hi haurà el proper partit però ja tenim l'uniforme oficial d'Enanito consistent en un barret irlandès amb barba incorporada tipus leprechaun.
Bé, després de parlar una mica de la Champions per acomplir el poc que queda de mes amb la promesa del primer post de març, us comunico que segueixo amb el PC espatllat. Sembla que el problema era més greu del que semblava en un principi i de moment us puc escriure des de l'ordinador de la Marina, des del mòbil o des del meu ordinador en "modo a prueba de fallos con funciones de red".

Per tant faré el possible per acomplir els objectius marcats pel bloc.

M'acomiado des d'aquesta pantalla 800x600 que m'està provocant un mal de cap per flipar :P

dissabte, de març 26, 2011

Millán Alonso

Aquesta tarda per casualitat he enganxat el final de "El Robobo de la Jojoya" obra mestre (ejem) del cinema espanyol de principis dels anys 90. L'argument de la peli és irrellevant, està protagonitzada pel duet humoristic Martes y Trece. A la pel·lícula també hi participa Anabel Alonso.
Cap al final del film, Josema Yuste i Millán Salcedo (Martes y Trece) es disfressen de dones (gir sorprenent de guió que ningú hauria esperat) i van passejant per un centre comercial juntament amb Anabel Alonso i una altre noia que no se qui és i em fa mandra buscar-ho a internet ara mateix. El cas és que em costa moltíssim distingir a Millán Salcedo vestit de dona de Anabel Alonso vestida de dona. En alguns moments em feia l'efecte que passava dos cops per davant de càmera en Millán Salcedo quan en realitat el que havia passat era que després del Millán passava l'Anabel Alonso. En algun moment fins i tot m'ha semblat que la propia Anabel Alonso feia aquell gest característic del Millán Salcedo enarcant una cella i fent un so indescriptible semblant a "ppprrrruueeeee"...

Us heu fixat que Anabel Alonso ha anat apareixent en televisió i cinema d'una forma inversament proporcional a la que Millán Salcedo n'ha anat sortint? No podria ser que Millán Salcedo, més còmode sota l'apariencia d'una dona, hagués maquinat un pla mestre per fer carrera en solitari partint gairebé de 0 sota la identitat d'Anabel Alonso? Al 1991 (any d'estrena del Robobo de la Jojoya) hi havia prous efectes especials com per desdoblar un actor en dos personatges... No vull estirar més de la manta, ho ho deixo aquí, però em temo que quedarà en un misteri de la talla de la presumpte immortalitat d'en Jordi Hurtado, la suposada mort de Paul McCartney o la progressiva transformació en dona del propi Paul McCartney (o del seu doble, depenent del grau conspiratu en que parlem).

Pensem-hi!

divendres, de març 25, 2011

Pa suat

Avui he tingut un dels meus somnis estranys. Un tiet meu tenia un negoci en un país estranger. El negoci era un forn-sauna. El forn tenia uns aparadors molt grans on hi havia el pa exposat. A partir d'una determinada hora del dia els aparadors eren oberts al públic. Eren una espècie de forn-sauna on la gent podia entrar i estar-s'hi mentre es feia el pa. Hi havien uns pans enormes en forma de salvavides que la gent es posava al voltant de la cintura mentre es relaxaven a la sauna. Al mateix temps qui volia podia deixar uns entrepanets que s'anessin escalfant durant la seva estada al aparador-sauna. El cas és que després qui volia podia comprar aquells pans gegants de salvavides on altre gent havia estat agafada suant com porcs. Hi ha poques coses més fastigoses que l'idea de menjar pa suat... El negoci anava molt bé, hi havia tot d'executius allí a la sauna suant els pans i escalfant-se els minientrepans... La cosa estava com de moda i tot de moderns gafapastas i gent que segurament usava paraules com "trendy", "hot" o "cool" habitualment feien cua per entrar-hi. Suar pans... increïble... El negoci anava tan bé que el meu tiet patia una crisi d'estrès i es desmaiava quan intentava entrar a la botiga en bicicleta, tot equipat amb casc i mallot reglamentaris...
En un moment donat del somni jo entrava en un dels aparadors saunes i recordo que era agradable la sensació del pa calentó sota les aixelles...

En fi, com molts dels meu somnis era una història demencial però estic segur que hi ha determinats nuclis socials que s'apuntarien a tendències tan absurdes i nocives com aquesta si fossin considerades de moda.

Reflexionem-hi i assaboriu els vostres entrepans més que mai!

dijous, de març 24, 2011

El PC treu fum

Escric breument des del mòbil perquè se m'ha fos una RAM del PC i avui no puc fer res amb ell. Demà provaré de comprar-ne una nova per solventar el problema.

La paraula RAM sempre em recorda la marca de llet. De fet el problema amb la RAM m'ha posat una mica de mala llet. Ara que penso mai m'havia agradat la Ram...

Becs! Una avaria!
Published with Blogger-droid v1.6.3

dimecres, de març 23, 2011

Mans fredes... Cacaolat calent!

Sóc amant dels Cacaolats. Recordo de petit que a casa sempre n'hi havia algun en format envàs de vidre i que m'agradava agafar l'obridor i treure la xapa i beure el Cacaolat a morro.
Quan era petit no hi havia gaires marques que fessin batuts de cacao, avui dia a tots els supermercats en pots trobar un grapat però abans era més difícil. Recordo que de petit bàsicament podia optar pel Cacaolat o per l'Okey però els sabors eren molt diferents i jo sempre m'he decantat pel Cacaolat. El sabor és característic i difícil d'imitar. Suau i gustós i embafa poc.

Sembla que m'hagin pagat els senyors de Cacaolat per l'entrada eh? jejeje Res més lluny de la realitat, tan de bo em deixessin unes caixetes a la porta de casa, però l'escrit és simplement perquè recordo amb afecte el producte i tot i que els últims anys no en tasto gaires són un d'aquells vincles que et transporten a la infància. Darrerament sembla que l'empresa perilli pel tema de Nueva Rumasa i a mi com a consumidor de Cacaolat em fa pena la noticia. Espero que segueixi endavant, és quelcom molt emblemàtic aquí. Fa poc a la ràdio tenien una falca publicitària cantada sobre una base de "En la fiesta de Blas" que era molt enganxosa (no tant com el gummy-gummy-bear que tant m'agrada ejem). Però la meva cançoneta preferida sempre ha estat la de Maaans fredeeees... Cacaolat caleeeeent... Perquè tot i no ser partidari del Cacaolat calent, l'anunci em feia venir ganes de prendre'l així, amb jersei, barret de llana, guants i el got fumejant.


Per cert, algú sap per què el ninotet del logo de Cacaolat (que he llegit a la Viquipèdia que és diu Pepi) du a la mà una maleta? Jo sempre havia cregut que era una tassa però he vist que en logos antics era una maleta. Era una beguda per anar de viatge? La consumien els executius? Es tracta d'una cartera per anar al col·legi? (teoria per la que em decanto). En fi, un altre enigma a resoldre.

Salut i Cacaolat gelat!

dimarts, de març 22, 2011

Matem al Gummy Bear (segona part)

Avui tornant en autobús he estat atacat de nou per la cançoneta del Gummy Bear, aquest cop cantada de viva veu per una mare que intentava calmar els plors de la seva filla.
I feia així:
-Soy una gominola, soy una gominola, soy una gomi-gomi-gomi-gomi-gominola

Em sembla que tindria difícil adaptació al català: sóc una llaminadura, sóc una llaminadura, sóc una llami-llami-llami-llami-llami-llaminadura...
AAAAAAARGHHH!! Socors!!

Es fica al cervell més a fons que la cançó del Tro-lo-lo...

Aquesta nit tindré malsons. Bona nit!

dilluns, de març 21, 2011

Caca!

Els qui em conegueu més sabreu que és una de les meves exclamacions preferides. Dic caca! per evitar caure en el tòpic de dir merda!, molt més popular i estès però d'us menys exclusiu.
També m'agrada dir cabrito! per evitar caure en el fàcil filldeputa! i alça Manela! quan podria dir vinga va! o hòstia puta!.
Sobre l'alça Manela! voldria parlar avui. Molts de vosaltres ja coneixeu la història però crec que no n'havia parlat mai encara al bloc i em fa il·lusió deixar-ho plasmat aquí, ja que ho considero un moment tan mític en el meu record que s'hauria d'emmarcar si es pogués.

Esteu avisats que a partir d'ara (si no us havíeu fixat en el títol de l'entrada) parlaré de caca.

La caca és fascinant. Una de les coses més horribles del món però que de forma paradoxal és un element present en multitud de situacions divertides i hilarants. L'efecte és semblant al d'una caiguda, un fet potencialment dolorós i tràgic però que provoca incontinència del riure amb una facilitat sorprenent. I és que no fa la mateixa gràcia una anècdota on algú trepitgi fang que una altre on algú trepitgi caca (a no ser que el que trepitja fang rellisqui i caigui, cas en el que jo optaria per un empat tècnic).

El cas que ens ocupa avui tracta sobre una caca que mai s'arriba a veure. La caca va existir i és l'eix principal de l'anècdota, però no fa acte de presència tangible en cap moment, simplement ens fa saber que hi és, cosa que la fa més gran encara (no de tamany, que tot sembla indicar que va ser considerable, sinó de grandesa).
Bé, millor que deixem els preàmbuls i passem directament a l'anècdota.

Deuria passar cap a finals dels anys 90. En aquella època patia d'insomni i passava força nits en vetlla. Una d'aquelles nits vaig anar a la cuina a prendre'm un got de llet. Llavors vivia a casa de mons pares en un setè pis i la cuina donava al mateix pati de llums que els lavabos. Els vàters d'aquells pisos desocupaven aigües en un canaló vertical que acabava en una 'L' abaix de tot. Aquella nit no era l'única persona amb insomni de la finca, al pis de dalt algú estava fent servir el lavabo, cosa que vaig notar quan va tirar de la cadena, ja que en el silenci de la nit va ser sonor. De cop i volta la fúria d'aigua i (parlem-ne clar) caca va baixar pel canaló amb tota la velocitat que la força de la gravetat li donava. En arribar al darrer pis la caca va xocar amb la 'L' amb un cop sec que va sonar com si llencéssim un bistec contra la paret d'un frontó.
El saber que algú havia fet una caca de dimensions tals com per provocar aquell estrèpit ja feia riure una mica per si sol però el que fa gran aquesta anècdota és la senyora gran que vivia a l'entresòl. Aquella senyora gran (en pau reposi) tampoc podia dormir aquella nit i en el moment de l'estirada de cadena deuria ser a la cuina de casa seva com jo, sentint el soroll de l'aigua i restes orgàniques caient pel canaló, amb la diferència que ella tenia la 'L' al costat mateix i en sentir la patacada li va sortir de l'ànima exclamar: Alça Manela! .

Vaig haver de seure al terra de la cuina per frenar i silenciar l'atac de riure que vaig patir a continuació. Aquell espontani alça Manela! reflectia perfectament la sorpresa que provocava aquella situació, d'altra banda i sota altres circumstàncies, poc extraordinària.

Des d'aleshores cada cop que he d'exclamar en determinades circumstàncies (sobretot quan cauen coses a terra) opto per l'alça Manela!


Queda doncs plasmada aquesta anècdota de caca, que tristament (i demano perdó per això) és el primer que recordo d'aquella ja desapareguda veïna que va ser protagonista involuntària d'aquell moment únic i irrepetible.


ALÇA MANELA!



dissabte, de març 19, 2011

Més camí que mai

Ja fa dies que el bloc ha superat el seu record personal de l'any 2007 on van haver-hi 37 entrades. Amb aquesta d'ara en van 43 aquest any 2011 i sembla que la xifra augmentarà força. Paradoxalment ara el bloc és menys seguit que en d'altres èpoques tot i que les estadístiques m'indiquen que segueix en progressió ascendent.

Gràcies a tots els qui perden una estona del seu temps per llegir les meves divagacions.

El camí continua!

divendres, de març 18, 2011

Doctor, doctor...

Doctor: -Hola, sóc el doctor Santana, cardiòleg.
Pacient: -Hola, tant de gust.
Doctor: -Quina medicació està prenent?
Pacient: -Medicació? Doncs res... si estic refredat una Aspirina o un Frenadol si és molt fort.
Doctor: -No, vull dir medicació diària. Que pren?
Pacient: -Res, jo no prenc cap medicació diària...
Doctor: -Però llavors com està vostè superant l'infart que va patir?
Pacient: -Quin infart? Jo no he tingut mai cap infart.
Doctor: -Però vostè no ve de la Vall d'Hebron?
Pacient: -Jo només he estat a la Vall d'Hebron visitant familiars malalts.
Doctor: -Ups, perdoni... Em sembla que m'he equivocat de pacient...

Conversa real entre un doctor i un pacient. El nom del doctor és fictici.

És el principal problema de la seguretat social, que t'atenen tants metges diferents que no saben ni a qui estan tractant. Per sort la resta tot bé.

dijous, de març 17, 2011

La croqueta russa

Avui, Sant Patrick's Day, s'acompleix un any de l'esdeveniment de la croqueta russa. Un parell d'amics i un servidor van decidir una juguesca especial per Sant Patrick's i van confeccionar unes croquetes de recepta secreta amb dues sorpreses. La sorpresa suau era una croqueta que contenia una tàpera i la sorpresa hardcore era una croqueta farcida de tàperes.


Les croquetes anaven caient i les sorpreses no sorgien... De sobte la croqueta suau va fer acte de presència, deixant mal sabor de boca a un dels meus amics. La tensió creixia a mesura que el nombre de croquetes minvava i finalment quedaven quatre croquetes, una per cadascú i una de sobrera. Si la sobrera resultava ser la de les tàperes quedàvem tots indultats. Van començar els torns, vaig agafar una de les croquetes i estava lliure de tàperes... només tres croquetes quedaven al plat... l'amic que havia tret la croqueta suau va tornar a provar sort... i va trobar una croqueta normal... Només quedaven dues croquetes i una opció de cruspir-se la maleïda croqueta hardcore. 50% de possibilitats, l'amic que quedava va fer la seva aposta... i va perdre estrepitosament. Un agre sabor de tàperes va banyar la seva boca i va baixar coll avall malgrat que el seu estomac volia empènyer cap amunt. Van ser unes queixalades agòniques, contenint glopades com un campió i acomplint amb dignitat el càstig de la ingesta de la croqueta del dimoni. Ni la posterior ingesta de Guinness va acabar de treure-li el sabor de la croqueta de la boca.

I és per aquest motiu que avui que fa un any d'aquells impactants moments que he volgut retre l'homenatge merescut a la gesta (ingesta) de la croqueta russa.

Feliç dia de Sant Patrici a tothom! ERIN GO BRAGH

dimecres, de març 16, 2011

Ulleres fosques

Ja havia comentat anteriorment que s'ha posat de moda dur ulleres fosques per motius aliens a les molèsties causades pel sol.
No se si hi ha proliferació de malalties oculars o de garrulisme galopant però el cas és que cada dia podem veure a més gent que porta ulleres de sol en espais tancats com ara el metro i també de nit en espais oberts i tancats també com bars musicals o discoteques on especulo que el nivell visual deu ser com de Rompetechos en un dia de boira.
Suposo que la societat va evolucionant cap a un comportament solitari i agressiu on la gent evita el contacte visual cada cop més i diverses persones decideixen amagar-se darrere les lents fosques com qui es parapeta rere una barrera als San Fermines. A mi particularment, i ja em perdonareu els qui us podeu sentir ofesos, em sembla de garrulo sobrat dur ulleres de sol (i ja de pas gorra amb visera també) en espais tancats i foscs si no hi ha un motiu mèdic de per mig. Ho trobo d'unes ganes d'aparentar tremendes i que freguen el ridícul més absolut. Em fa venir ganes de riure la gent que està allí amb aquell posat tan fingidament digne amb aquelles ulleres fosques de "Ep, que sóc un paio perillós, un tipus dur". Sembla que el fenomen està més estès entre el gènere masculí tot i que també podeu veure dones que semblen la Martirio.
Fins i tot hi ha qui les du al cinema, us ho juro. Que esteu asseguts tranquil·lament a la sala esperant que comenci la pel·lícula i unes butaques més enllà veieu un paio que du ulleres fosques i penseu que ja us heu equivocat i resulta que la peli és en 3D... Finalment us adoneu que qui està equivocat és ell però no se'n adonarà mai. Seguirà tota aquesta gent lluint aquestes ulleres de sol que han perdut la seva utilitat per convertir-se en la marca de distinció d'una colla de gent que s'autoexclou de la resta amagant la mirada i tractant d'aparentar quelcom que realment no arriben a ser. Són els nous pallassos del segle XXI.

Lamentable i penós, un altre exemplede que cada dia hi ha més borregos al món.

dimarts, de març 15, 2011

Dia color sèpia (primera part)

Avui ha estat plovent tot el dia donant a l'ambient una coloració sèpia que m'ha fet pensar en quin aspecte tindria el lloc on visc anys enrere. La meva recerca m'ha dut a trobar unes fotografies antigues de Ripollet i m'he dedicat a buscar l'abans i el després.

Com que és una cosa pesada en posaré una avui i un altre dia que sigui de color sèpia ja seguiré amb una altre imatge pel record.

Avui us porto imatges del carrer Padró al seu encreuament amb el que actualment és el carrer de Maragall. Podreu observar que Maragall eren tot horts cosa que permet dir la mítica frase de: "Abans tot això eren horts..."  També podeu observar al fons la forma diferent de la teulada de l'antiga torre de l'esglèsia de Sant Esteve, on ja s'observa la nova torre modernista cosa que em fa deduir que les fotografies en blanc i negre son de finals del segle XIX o principis del XX. En darrer lloc podeu veure la imatge actual.


Espero que demà faci millor dia. Salut!

dilluns, de març 14, 2011

Thierry Henry

Els que em coneixeu sabeu que sóc un detractor de la versió de Henry del Barça. Considero que va ser un mal fitxatge. Crec que malgrat es tractava d'un gran jugador de brillant trajectòria i talent sense discussió, va arribar al Barça en les acaballes de la seva vida futbolística, va sortir caríssim i el seu rendiment irregular i intermitent només va ser minimament destacable en la seva penúltima temporada al club. Envoltat del suport incondicional de bona part de l'afició, Henry va passar pel Barça amb la sensació que havia fet bastant més del que realment va fer, com penso que va passar també amb el cas de Larsson o (lamentablement) Saviola.

Discussions a banda, sempre he fet gala del sentit del humor per tractar el tema i fa temps vaig escoltar a la ràdio un muntatge sobre una falca publicitària que parlava de l'arribada d'Henry al Barça. Crec que va sortir en una secció de Sergi Mas dins algun programa de ràdio que no recordo d'on vaig treure'l però que conservava al ordinador i que avui he volgut compartir-lo amb tots vosaltres perquè em fa riure molt i deixa constància que també hi havia més gent a part de mi que trobava insatisfactori el seu rendiment. Per tots aquells que comparteixen opinió i també per aquells que no però es prenien bé les meves crítiques (a vegades cruels) va dedicat el tall.



P.S.: Com que veig que de moment el reproductor no xuta deixo també l'enllaç del goear que en principi sí que funciona.

diumenge, de març 13, 2011

L'immortal PCFútbol

Un dels jocs més jugats per tots els amants del futbol ha estat sempre el PCFútbol. Era un joc on el jugador prenia el control total d'un club de futbol, començant amb equips de divisions inferiors i depenent del seu èxit anava rebent ofertes d'equips més grans i anava evolucionant fins a poder arribar a dirigir un equip de primera. Ho controlaves tot, des de les alineacions fins a les obres de remodelació de l'estadi, passant pels crèdits del banc, el preu de les entrades, els contractes publicitaris o les assegurances dels jugadors, ho podies complicar tant com volguessis i els equips i jugadors eren reals, tot de llicencies de lligues d'arreu del món i múltiples divisions diferents. Podies veure el partit i fins i tot jugar-lo però era un rotllo, el que molava de veritat era resumir el resultat i anar saltant de jornada en jornada en una espiral de vici que t'atrapava i no et deixava desenganxar-te de la pantalla.

Quan Dinamic Multimedia va desapareixer l'any 2001, PCFútbol va desapareixer conjuntament, però el clamor popular varen aconseguir que Gaelco Multimedia llencés nous PCFútbol des de l'any 2005 fins al 2008. Aquestes edicions tot i ser molt esperades van decebre per la quantitat d'errors que contenien i que feien el joc poc dinàmic. Com si d'una maledicció es tractés, Gaelco Multimedia va haver de xapar persiana com ja li havia passat a Dinamic Multimedia amb el que PCFútbol tornava a quedar desaparegut.
Desaparegut del tot?? No!! Mai!! Ahir vaig mirar per curiositat i cada any tenim un nou PCFútbol gràcies a l'amor incondicional dels fans que per conta pròpia i devoció per aquest any pengen a la xarxa unes actualitzacions per la versió PCFútbol 6.0 (una de les versions que van tenir millor acollida i que avui crec que es considera abandoneware) i podem seguir gaudint d'aquest joc cada any amb els equips, lligues i divisions degudament actualitzats en una feinada de retoc de bases de dades que no em vull ni imaginar.
Tot i que el joc xuta una mica malament amb Windows Vista i superiors i es recomanable salvar la partida cada jornada (consell particular que us dono), val la pena que ho proveu si sou uns enamorats d'aquest joc.

Gràcies a tota la gent que fa possible que PCFútbol no mori i segueixi amb nosaltres cada temporada.

dissabte, de març 12, 2011

Pluja i més pluja

Avui no para de ploure, és un dia com per quedar-se a casa amb la manteta, posar la tele i no moure's d'allí. A Cerdanyola, el Riu Sec baixava amb molta aigua, com burlant-se del seu nom.

I aquí segueix caient, no he tornat a treure el nas pel riu però segur que deu estar més crescut encara ja que no ha parat de caure en tot el dia. Esperant que demà faci millor dia m'acomiado avui, que tinc poca inspiració i només em dona per deixar-vos el parell de fotografies.

No us mulleu gaire!

dijous, de març 10, 2011

L'autoescola del RACC

Fa temps (més d'un parell d'anys) que pensava que hauria d'escriure sobre la meva experiència amb l'autoescola del RACC.
Aquesta experiència inclou també els dos amics que van viu-re-la i patir-la amb mi, en Joan i l'Aleix, i que va marcar una etapa de les nostres vides el dia que vam decidir d'apuntar-nos plegats a l'autoescola per treure'ns el carnet de conduir (que per cert, ja trigàvem).

Voltaven les acaballes del 2006 i en un atac d'optimisme vam decidir apuntar-nos els tres a l'autoescola a veure si junts fèiem pinya i ens trèiem el carnet aviat. Vam optar per una autoescola del RACC que per mantenir-ne parcialment l'anonimat anomenaré Autoescola Fresh Prince. Com vam anar junts ens van fer una promoció en la que el preu incloïa la matrícula, examen, vint pràctiques, les Ls, llibres, carpeta, bolígraf i dues motxilles per dos de nosaltres i un DVD segurament espectacular (ironia) per l'altre. El DVD mai va aparèixer... segurament el motiu de que no aparegués va ser que anava dins una de les dues motxilles perquè curiosament les motxilles tampoc van aparèixer mai. La primera secretària de l'autoescola, a qui anomenaré Chris, era un esser estrany, amb un tracte deficient i un aspecte sinistre. Duia un gep considerable i una panxa desproporcionada per la resta de la seva figura pràcticament li eixia del jersei. Ens va donar mil evasives pel tema de les motxilles fins que vam deixar-ho per impossible (no sense recordar-ho sempre en les nostres converses posteriors i malediccions diverses). Hi havia un parell de professors, un de calb bastant dinàmic però que no vam veure gaire i un altre de més gran a qui anomenaré Dissabte. 
L'aula del fulletó promocional de les autoescoles del RACC era enorme, estava equipada amb ordinadors de tecnologia puntera, era neta i estava plena d'alumnes amb aspecte brillant i intel·ligent. L'aula de l'Autoescola Fresh Prince era minúscula. No hi cabien gaire més de quinze alumnes. Amb cadires incòmodes i equipades amb ordinadors de... d'aire, perquè no hi havia ni un sol ordinador (a part del de la recepcionista, que estava equipat amb tota mena de messengers). Estava ple d'alumnes amb cara de son i era dominada per un enorme panell on apareixia el dibuix d'un cotxe que estava dotat de totes les llums que trobaríem en un cotxe real, i a més a més el professor les podia accionar. A en Dissabte li agradava encegar-nos amb les llargues d'aquell panell. Era tecnologia punta també, la última moda... la última moda de finals dels anys 70 ja que el cotxe dibuixat (semblant a un Seat 1200) duia una matrícula totalment numèrica. Segurament els professors pensaven que amb aquell joc de llums els alumnes no veurien la resta de  mancances del centre però per sort no vam caure en l'elaborada enganyifa i els problemes van arribar aviat.
En vista del nivell de l'aula vam decidir passar-nos la pràctica per conta pròpia i així ho varem fer. Jo ho vaig haver de fer un examen a la força ja que un divendres em van deixar un encàrrec per telèfon anunciant-me que tenia examen el dilluns. Ja que no podia reclamar al estar tancada l'autoescola des del divendres per la tarda fins dilluns al matí vaig haver de fer una marató d'estudi i fer una trucada amenaçadora a l'autoescola dilluns al matí just abans d'anar a l'examen. Afortunadament vaig aprovar. Per lo vist una de les secretàries em va apuntar per voluntat pròpia just el dia abans de que la canviessin per una altre secretària i ningú em va avisar que estava apuntat fins el divendres aquell que em van trucar. Lamentable. A partir d'aquí va arribar l'odissea de les pràctiques. Una llista d'espera superior a sis mesos per començar a fer les pràctiques, que ja havíem oblidat la teoria quan vam seure al volant. Les discussions van ser sonades. En Joan i l'Aleix van tenir paraules molt gruixudes amb una de les secretàries i segurament els seus records acabaran de completar la història que la meva memòria te fraccionada. 
El tema de les pràctiques va ser un catxondeo, el primer dia de les meves pràctiques el professor no es va presentar, un altre dia em va deixar plantat i després assegurava per telèfon que m'havia trucat per canviar-me la hora i havia parlat amb mi i tot per telèfon... Era un professor baixet i estrany que es tallava els pels del nas mentre jo conduïa amb unes tisoretes petites mirant-se al mirall de la visera del copilot. Més d'un dia havia pensat de frenar en sec a veure si es clavava les tisoretes al cervell, em feia dur-lo a encàrrecs particulars, un dia em va tenir mitja hora amb aturat il·legalment davant de casa seva amb els warnings posats mentre ell pujava a casa seva a parlar amb un lampista que venia a fer-li obres al bany... Tot el tema de l'Autoescola Fresh Prince va ser un circ brutal, amenitzat amb les escapades a la cerveseria que hi havia a la porta del costat, on un home amb bigoti et servia tota mena de cerveses, un cop l'Aleix li va demanar un suc i gairebé ens fot fora a patades. Cerveses i prou! Hauriem haver passat per allí just abans de l'examen. 
Em van obligar a fer 40 pràctiques gairebé, el professor no em deixava pujar, segurament de forma il·legal però jo que sabia... al final vaig aprovar a la primera es clar, si ja tenia més pràctica que ell... Vam trigar més d'un any des que ens varem apuntar fins que vam tenir el carnet a la mà.

En fi, si mai veieu algú amb una motxilla del RACC atureu-vos un moment i mireu-lo bé, perquè és un espècimen únic sorgit d'una dimensió paral·lela on les Autoescoles Fresh Prince del RACC no et timen, et tracten educadament, les aules són un exemple de modernitat i tecnologia i les pràctiques les fas de forma immediata, amb un professor atent i professional, sense llistes d'espera i amb un Lamborgini.

Conduïu amb prudència!

dimecres, de març 09, 2011

Amb tots vostès...

Senyores i senyors, amb tots vostès...

EL MAC LARI


Bona nit :P

dimarts, de març 08, 2011

El futbol ja no és el que era...

Deixo aquest vídeo musical pels més nostàlgics del futbol. Conté algun vers cruel que no m'ha agradat gaire com el comentari sobre Dubobski però a part d'això està molt bé. Pels que us va agradar l'entrada sobre Jon Bakero, trobareu una sorpresa cap al final del vídeo.



Marxo que faig tard a veure el futbol!! :P

dilluns, de març 07, 2011

Perdidos en El Barco

A casa ens hem enganxat a la sèrie aquesta de "El Barco" que fan a Antena3 (esgarrifança). La sèrie, una mica cutre de pressupost, va bé per passar l'estona al sofà després de sopar i no pensar gaire. Tracta de la tripulació d'un vaixell escola que sobreviu a una catàstrofe que provoca l'enfonsament dels continents i queden tots com a únics supervivents del fenomen, vagant per l'oceà cercant terra ferma, en el cas que en quedi (que sembla ser que sí). A banda dels molts alumnes que hi viatgen, els protagonistes principals són el capità i la seva família. Just abans d'embarcar, veiem que un dels tripulants amaga un cadàver al maleter del cotxe i fa tractes amb gent sospitosa. Durant la sèrie aquest home (professor de supervivència) sembla tenir plans obscurs en contra de la família del capità, tot i que sembla que només un parell de persones sospiten d'ell.
La sèrie em recorda molt una dels anys 60 "Lost in Space" (Perdidos en el espacio - Perduts a l'espai).
A la sèrie de Perduts a l'espai, un futur (que situaven al 1997) mostrava un planeta superpoblat que estava acabant els seus recursos. La terra llençava una missió espacial on un científic viatjaria per l'univers junt amb la seva família tractant de trobar un planeta habitable. La familia i el pilot viatjaven com congelats per fer viable un trajecte tan llarg i abans de començar la missió un doctor malvat entrava a la nau per sabotejar-la però quedava atrapat i era llençat a l'espai juntament amb la resta de la gent. Total que el robot que viatja a bord prèviament sabotejat pel doctor fa que la nau es perdi de la seva trajectòria i quedi vagant per l'espai. La família i el pilot son despertats i queden tots perduts a l'espai, intentant trobar un planeta habitable i rebent constantment els sabotatges del doctor, tot i que només el pilot sospita d'ell.

Abans que em llenceu la cavalleria vull aclarir que només l'argument m'ho recorda, Perduts a l'espai és una sèrie de culte i que res te a veure amb el productillo barat d'entreteniment d'Antena3, però volia fer notar aquestes semblances per si algú altre ho havia notat. No se si es tracta d'una mena d'adaptació, plagi, o simplement casualitat perquè al cap i a la fi ja està tot inventat. I ara us deixo que comença El Barco.

Apa!

diumenge, de març 06, 2011

Carnestoltes 2011 (part II)


Tal com vaig avançar ahir...

Aquesta és la nostra gata Samuela versió persona. La pobre es deixa fer les mil i una i ens estima igual, tots tenim molt a aprendre d'ella encara. A més, ella mai ho faria, jo sóc més dolent.

P.S.: Si Rubén, és aquell nas :P

dissabte, de març 05, 2011

Carnestoltes 2011

Després del passeig vespertí amb les disfresses ja puc dir que aquest any ens hem superat. El tema escollit ha estat Alícia al país de les meravelles, la Marina de Reina de Cors i jo de Barretaire Boig. Les disfresses, totalment fetes a mà, ens han sortit molt ben aconseguides i la gent pel carrer ens mirava molt i a més d'un se li ha escapat un "ual·la..." cosa que ens omple d'orgull i ens infla l'ego carnavalesc.

Sempre he preferit les disfresses fetes de forma artesana, sovint més barates i més agraïdes. Mai oblidaré l'any que em vaig disfressar de policia antidisturbis corrupte o l'any que vaig anar d'etarra (aquest em va fer por anar pel carrer i no vaig sortir gaire). L'any passat vam anar disfressats de ninots demoníacs i també cridàvem bastant l'atenció. Jo duia uns botons als ulls que feien força impressió i ho vam passar força bé.

Us animo a disfressar-vos que us ho passareu molt bé! Demà intentaré disfressar a la gata de persona, si ho aconsegueixo (l'altre dia em va sortir) ja publicaré la seva imatge jejeje

Salut!

divendres, de març 04, 2011

Saturació twittera

Últimament començo a pensar que el Twitter deu molar més si ets famós i descobreixes que interactues amb altre gent famosa amb la que t'agrada sentir-te "codejat" i que pensen que ets "xaxi" i al mateix temps pots sentir-te Deu amb una legió de seguidors que comenten tot el que escrius i als qui pots arreglar la vida responent aleatòriament algun dels seus comentaris.
També deu ser divertit si tens tendència a patir el fenomen fan i t'agrada pensar que ets col·lega de la penya famosilla que segueixes, no diguem ja si algun dia un d'aquests et respon algun comentari concret (com deia anteriorment), dia en el que pots ser ja feliç per la resta de l'any, segurament.
Si acompleixes aquests requisits o simplement t'agrada perquè sí pateixes el risc d'acabar parlant habitualment usant termes com ara "cool", "hot", "hashtag" i un dels que em sonen més odiosos "trendy".

I ara com que veig que no sóc "cool" perquè la meva opinió sobre coses tan "trendys" no és gens "hot", assumiré que res del que digui serà mai "hashtag" i em recolliré amb els meus pensaments i opinions fins demà.

Salut i no twittejeu en excès, que mola però potser no tant!! ;-)

dijous, de març 03, 2011

Yunque de platero


TAS!!!

Sí, se que molts coneixíeu la resposta, amants dels mots encreuats. Sempre m'han agradat els coneguts com autodefinidos i darrerament he reprès l'afició i he descobert que em creen certa adicció, amb les seves paraules de castellà antic que ja ningú utilitza... locos=orates, abalorio=oropel, altar=ara... i les famoses voz de mando=ar, voz de arriero=so, passant, per suposat, per tota la taula periòdica d'elements.

Resulta gratificant veure com van encaixant les lletres en les caselles, de forma ordenada, quadrant les unes amb les altres formant paraules que se sumen unes amb les altres i creen un garbuix de mots absurds sense cap altre cosa en comú que la unió de les seves lletres.

Em costa trobar-ne en català i són més difícils de fer cosa que suposa un repte extra per la ment i una satisfacció major a cada paraula descoberta. Teniu un mot preferit pels encreuats? Jo ja he respost amb el títol de l'entrada ;-)

Au! (or :P)

dimecres, de març 02, 2011

No et maltractis


-No sóc un adicte...
-Ho deixo quan vulgui però no em dona la gana.
-No sóc un yonki...
-Ho faig perquè m'agrada.

-Llavors, que fas ara que ja es fosc, sota una pluja torrencial i a temperatura que frega el cero fumant a la terrassa del bar?


Quina passada d'invent eh?? Amb el que costa aguantar recte un paraigües tamany normal, segur que amb una ventada mínima el cilindre metàl·lic t'arrencava mitja dentadura!! (Si no és que el propi pes de l'andròmina no et feia saltar les dents per si sol).

No, ara seriosament, reflexionem...

dimarts, de març 01, 2011

Un mes més

Exactament, avui és dia 1. El mes passat no vaig poder acomplir el repte personal d'escriure una entrada diària ja que per problemes familiars a final de mes no he pogut disposar del temps ni les condicions necessàries per fer-ho.

He de pensar la forma de fer el meu bloc una mica més interactiu... No se si ho aconseguiré aquest mes o el vinent o mai :P Però ho intentaré. De moment avanço que hi hauran entrades sobre els següents temes (no necessàriament en aquest ordre):

-Carnestoltes
-Champions League
-Llei antitabac
-Segona part de biblioteques
-Autoescola RACC
-Fa tant de sol que hem de dur ulleres fosques al metro?
-És "El Barco" una adaptació espanyola de "Perdidos en el espacio"?

Tots aquests temes (menys un) seran tractats durant el mes de març en aquest bloc. Seguiu atents i si voleu en podeu proposar de nous. Ho tindré en compte.

Salut i bon març!