dijous, de març 10, 2011

L'autoescola del RACC

Fa temps (més d'un parell d'anys) que pensava que hauria d'escriure sobre la meva experiència amb l'autoescola del RACC.
Aquesta experiència inclou també els dos amics que van viu-re-la i patir-la amb mi, en Joan i l'Aleix, i que va marcar una etapa de les nostres vides el dia que vam decidir d'apuntar-nos plegats a l'autoescola per treure'ns el carnet de conduir (que per cert, ja trigàvem).

Voltaven les acaballes del 2006 i en un atac d'optimisme vam decidir apuntar-nos els tres a l'autoescola a veure si junts fèiem pinya i ens trèiem el carnet aviat. Vam optar per una autoescola del RACC que per mantenir-ne parcialment l'anonimat anomenaré Autoescola Fresh Prince. Com vam anar junts ens van fer una promoció en la que el preu incloïa la matrícula, examen, vint pràctiques, les Ls, llibres, carpeta, bolígraf i dues motxilles per dos de nosaltres i un DVD segurament espectacular (ironia) per l'altre. El DVD mai va aparèixer... segurament el motiu de que no aparegués va ser que anava dins una de les dues motxilles perquè curiosament les motxilles tampoc van aparèixer mai. La primera secretària de l'autoescola, a qui anomenaré Chris, era un esser estrany, amb un tracte deficient i un aspecte sinistre. Duia un gep considerable i una panxa desproporcionada per la resta de la seva figura pràcticament li eixia del jersei. Ens va donar mil evasives pel tema de les motxilles fins que vam deixar-ho per impossible (no sense recordar-ho sempre en les nostres converses posteriors i malediccions diverses). Hi havia un parell de professors, un de calb bastant dinàmic però que no vam veure gaire i un altre de més gran a qui anomenaré Dissabte. 
L'aula del fulletó promocional de les autoescoles del RACC era enorme, estava equipada amb ordinadors de tecnologia puntera, era neta i estava plena d'alumnes amb aspecte brillant i intel·ligent. L'aula de l'Autoescola Fresh Prince era minúscula. No hi cabien gaire més de quinze alumnes. Amb cadires incòmodes i equipades amb ordinadors de... d'aire, perquè no hi havia ni un sol ordinador (a part del de la recepcionista, que estava equipat amb tota mena de messengers). Estava ple d'alumnes amb cara de son i era dominada per un enorme panell on apareixia el dibuix d'un cotxe que estava dotat de totes les llums que trobaríem en un cotxe real, i a més a més el professor les podia accionar. A en Dissabte li agradava encegar-nos amb les llargues d'aquell panell. Era tecnologia punta també, la última moda... la última moda de finals dels anys 70 ja que el cotxe dibuixat (semblant a un Seat 1200) duia una matrícula totalment numèrica. Segurament els professors pensaven que amb aquell joc de llums els alumnes no veurien la resta de  mancances del centre però per sort no vam caure en l'elaborada enganyifa i els problemes van arribar aviat.
En vista del nivell de l'aula vam decidir passar-nos la pràctica per conta pròpia i així ho varem fer. Jo ho vaig haver de fer un examen a la força ja que un divendres em van deixar un encàrrec per telèfon anunciant-me que tenia examen el dilluns. Ja que no podia reclamar al estar tancada l'autoescola des del divendres per la tarda fins dilluns al matí vaig haver de fer una marató d'estudi i fer una trucada amenaçadora a l'autoescola dilluns al matí just abans d'anar a l'examen. Afortunadament vaig aprovar. Per lo vist una de les secretàries em va apuntar per voluntat pròpia just el dia abans de que la canviessin per una altre secretària i ningú em va avisar que estava apuntat fins el divendres aquell que em van trucar. Lamentable. A partir d'aquí va arribar l'odissea de les pràctiques. Una llista d'espera superior a sis mesos per començar a fer les pràctiques, que ja havíem oblidat la teoria quan vam seure al volant. Les discussions van ser sonades. En Joan i l'Aleix van tenir paraules molt gruixudes amb una de les secretàries i segurament els seus records acabaran de completar la història que la meva memòria te fraccionada. 
El tema de les pràctiques va ser un catxondeo, el primer dia de les meves pràctiques el professor no es va presentar, un altre dia em va deixar plantat i després assegurava per telèfon que m'havia trucat per canviar-me la hora i havia parlat amb mi i tot per telèfon... Era un professor baixet i estrany que es tallava els pels del nas mentre jo conduïa amb unes tisoretes petites mirant-se al mirall de la visera del copilot. Més d'un dia havia pensat de frenar en sec a veure si es clavava les tisoretes al cervell, em feia dur-lo a encàrrecs particulars, un dia em va tenir mitja hora amb aturat il·legalment davant de casa seva amb els warnings posats mentre ell pujava a casa seva a parlar amb un lampista que venia a fer-li obres al bany... Tot el tema de l'Autoescola Fresh Prince va ser un circ brutal, amenitzat amb les escapades a la cerveseria que hi havia a la porta del costat, on un home amb bigoti et servia tota mena de cerveses, un cop l'Aleix li va demanar un suc i gairebé ens fot fora a patades. Cerveses i prou! Hauriem haver passat per allí just abans de l'examen. 
Em van obligar a fer 40 pràctiques gairebé, el professor no em deixava pujar, segurament de forma il·legal però jo que sabia... al final vaig aprovar a la primera es clar, si ja tenia més pràctica que ell... Vam trigar més d'un any des que ens varem apuntar fins que vam tenir el carnet a la mà.

En fi, si mai veieu algú amb una motxilla del RACC atureu-vos un moment i mireu-lo bé, perquè és un espècimen únic sorgit d'una dimensió paral·lela on les Autoescoles Fresh Prince del RACC no et timen, et tracten educadament, les aules són un exemple de modernitat i tecnologia i les pràctiques les fas de forma immediata, amb un professor atent i professional, sense llistes d'espera i amb un Lamborgini.

Conduïu amb prudència!

dimecres, de març 09, 2011

Amb tots vostès...

Senyores i senyors, amb tots vostès...

EL MAC LARI


Bona nit :P

dimarts, de març 08, 2011

El futbol ja no és el que era...

Deixo aquest vídeo musical pels més nostàlgics del futbol. Conté algun vers cruel que no m'ha agradat gaire com el comentari sobre Dubobski però a part d'això està molt bé. Pels que us va agradar l'entrada sobre Jon Bakero, trobareu una sorpresa cap al final del vídeo.



Marxo que faig tard a veure el futbol!! :P

dilluns, de març 07, 2011

Perdidos en El Barco

A casa ens hem enganxat a la sèrie aquesta de "El Barco" que fan a Antena3 (esgarrifança). La sèrie, una mica cutre de pressupost, va bé per passar l'estona al sofà després de sopar i no pensar gaire. Tracta de la tripulació d'un vaixell escola que sobreviu a una catàstrofe que provoca l'enfonsament dels continents i queden tots com a únics supervivents del fenomen, vagant per l'oceà cercant terra ferma, en el cas que en quedi (que sembla ser que sí). A banda dels molts alumnes que hi viatgen, els protagonistes principals són el capità i la seva família. Just abans d'embarcar, veiem que un dels tripulants amaga un cadàver al maleter del cotxe i fa tractes amb gent sospitosa. Durant la sèrie aquest home (professor de supervivència) sembla tenir plans obscurs en contra de la família del capità, tot i que sembla que només un parell de persones sospiten d'ell.
La sèrie em recorda molt una dels anys 60 "Lost in Space" (Perdidos en el espacio - Perduts a l'espai).
A la sèrie de Perduts a l'espai, un futur (que situaven al 1997) mostrava un planeta superpoblat que estava acabant els seus recursos. La terra llençava una missió espacial on un científic viatjaria per l'univers junt amb la seva família tractant de trobar un planeta habitable. La familia i el pilot viatjaven com congelats per fer viable un trajecte tan llarg i abans de començar la missió un doctor malvat entrava a la nau per sabotejar-la però quedava atrapat i era llençat a l'espai juntament amb la resta de la gent. Total que el robot que viatja a bord prèviament sabotejat pel doctor fa que la nau es perdi de la seva trajectòria i quedi vagant per l'espai. La família i el pilot son despertats i queden tots perduts a l'espai, intentant trobar un planeta habitable i rebent constantment els sabotatges del doctor, tot i que només el pilot sospita d'ell.

Abans que em llenceu la cavalleria vull aclarir que només l'argument m'ho recorda, Perduts a l'espai és una sèrie de culte i que res te a veure amb el productillo barat d'entreteniment d'Antena3, però volia fer notar aquestes semblances per si algú altre ho havia notat. No se si es tracta d'una mena d'adaptació, plagi, o simplement casualitat perquè al cap i a la fi ja està tot inventat. I ara us deixo que comença El Barco.

Apa!

diumenge, de març 06, 2011

Carnestoltes 2011 (part II)


Tal com vaig avançar ahir...

Aquesta és la nostra gata Samuela versió persona. La pobre es deixa fer les mil i una i ens estima igual, tots tenim molt a aprendre d'ella encara. A més, ella mai ho faria, jo sóc més dolent.

P.S.: Si Rubén, és aquell nas :P

dissabte, de març 05, 2011

Carnestoltes 2011

Després del passeig vespertí amb les disfresses ja puc dir que aquest any ens hem superat. El tema escollit ha estat Alícia al país de les meravelles, la Marina de Reina de Cors i jo de Barretaire Boig. Les disfresses, totalment fetes a mà, ens han sortit molt ben aconseguides i la gent pel carrer ens mirava molt i a més d'un se li ha escapat un "ual·la..." cosa que ens omple d'orgull i ens infla l'ego carnavalesc.

Sempre he preferit les disfresses fetes de forma artesana, sovint més barates i més agraïdes. Mai oblidaré l'any que em vaig disfressar de policia antidisturbis corrupte o l'any que vaig anar d'etarra (aquest em va fer por anar pel carrer i no vaig sortir gaire). L'any passat vam anar disfressats de ninots demoníacs i també cridàvem bastant l'atenció. Jo duia uns botons als ulls que feien força impressió i ho vam passar força bé.

Us animo a disfressar-vos que us ho passareu molt bé! Demà intentaré disfressar a la gata de persona, si ho aconsegueixo (l'altre dia em va sortir) ja publicaré la seva imatge jejeje

Salut!

divendres, de març 04, 2011

Saturació twittera

Últimament començo a pensar que el Twitter deu molar més si ets famós i descobreixes que interactues amb altre gent famosa amb la que t'agrada sentir-te "codejat" i que pensen que ets "xaxi" i al mateix temps pots sentir-te Deu amb una legió de seguidors que comenten tot el que escrius i als qui pots arreglar la vida responent aleatòriament algun dels seus comentaris.
També deu ser divertit si tens tendència a patir el fenomen fan i t'agrada pensar que ets col·lega de la penya famosilla que segueixes, no diguem ja si algun dia un d'aquests et respon algun comentari concret (com deia anteriorment), dia en el que pots ser ja feliç per la resta de l'any, segurament.
Si acompleixes aquests requisits o simplement t'agrada perquè sí pateixes el risc d'acabar parlant habitualment usant termes com ara "cool", "hot", "hashtag" i un dels que em sonen més odiosos "trendy".

I ara com que veig que no sóc "cool" perquè la meva opinió sobre coses tan "trendys" no és gens "hot", assumiré que res del que digui serà mai "hashtag" i em recolliré amb els meus pensaments i opinions fins demà.

Salut i no twittejeu en excès, que mola però potser no tant!! ;-)

dijous, de març 03, 2011

Yunque de platero


TAS!!!

Sí, se que molts coneixíeu la resposta, amants dels mots encreuats. Sempre m'han agradat els coneguts com autodefinidos i darrerament he reprès l'afició i he descobert que em creen certa adicció, amb les seves paraules de castellà antic que ja ningú utilitza... locos=orates, abalorio=oropel, altar=ara... i les famoses voz de mando=ar, voz de arriero=so, passant, per suposat, per tota la taula periòdica d'elements.

Resulta gratificant veure com van encaixant les lletres en les caselles, de forma ordenada, quadrant les unes amb les altres formant paraules que se sumen unes amb les altres i creen un garbuix de mots absurds sense cap altre cosa en comú que la unió de les seves lletres.

Em costa trobar-ne en català i són més difícils de fer cosa que suposa un repte extra per la ment i una satisfacció major a cada paraula descoberta. Teniu un mot preferit pels encreuats? Jo ja he respost amb el títol de l'entrada ;-)

Au! (or :P)

dimecres, de març 02, 2011

No et maltractis


-No sóc un adicte...
-Ho deixo quan vulgui però no em dona la gana.
-No sóc un yonki...
-Ho faig perquè m'agrada.

-Llavors, que fas ara que ja es fosc, sota una pluja torrencial i a temperatura que frega el cero fumant a la terrassa del bar?


Quina passada d'invent eh?? Amb el que costa aguantar recte un paraigües tamany normal, segur que amb una ventada mínima el cilindre metàl·lic t'arrencava mitja dentadura!! (Si no és que el propi pes de l'andròmina no et feia saltar les dents per si sol).

No, ara seriosament, reflexionem...

dimarts, de març 01, 2011

Un mes més

Exactament, avui és dia 1. El mes passat no vaig poder acomplir el repte personal d'escriure una entrada diària ja que per problemes familiars a final de mes no he pogut disposar del temps ni les condicions necessàries per fer-ho.

He de pensar la forma de fer el meu bloc una mica més interactiu... No se si ho aconseguiré aquest mes o el vinent o mai :P Però ho intentaré. De moment avanço que hi hauran entrades sobre els següents temes (no necessàriament en aquest ordre):

-Carnestoltes
-Champions League
-Llei antitabac
-Segona part de biblioteques
-Autoescola RACC
-Fa tant de sol que hem de dur ulleres fosques al metro?
-És "El Barco" una adaptació espanyola de "Perdidos en el espacio"?

Tots aquests temes (menys un) seran tractats durant el mes de març en aquest bloc. Seguiu atents i si voleu en podeu proposar de nous. Ho tindré en compte.

Salut i bon març!

dilluns, de febrer 28, 2011

Matem al Gummy Bear

Aquest migdia he estat a la sala d'espera d'urgències de l'ambulatori, que estava bastant plena de gent, i tot era tranquil, silenciós i respectuós fins que de sobte ha arribat una família. La filla duia una joguina curiosa i demoníaca a l'hora. Cada cop que la nena obria la joguina una música infernal sorgia d'aquesta. Era com un politono horripilant que es clavava al cervell i que feia així:


El primer cop que ha sonat els pocs murmuris que hi havia a la sala de les converses en veu baixa de la gent que esperava han tallat de cop, tothom impressionat pel fenomen musical que es produïa al costat. Pensàvem tots que la família notaria que la musiqueta horrible molestava a la gent i que li explicarien a la nena que millor es distreies amb una altre cosa però han passat olímpicament. Segurament la gorra de raper del pare hauria d'haver-nos donat la pista de que això passaria.
Quan la nena tancava la joguina la música s'aturava, i tothom quedava alleujat però la calma durava poc temps ja que quan un menys s'ho esperava tornava a sonar i la gent s'ha anat inquietant. Hem patit més de mitja hora de Gummy gummy gummy bear dels collons... Al final em feia riure, no podia evitar-ho... dels mateixos nervis, sabeu? Cada cop que sonava el Gummy gummy gummy bear m'entrava riure i quan la musiqueta de Judes s'aturava el meu cap feia la conta enrere fins que tornés a sonar... Ja ho estava esperant i l'espera em feia riure també...

El resultat es que tinc ganes de matar al Gummy Bear. Pobre nena no tenia la culpa, la joguina feia una musiqueta divertida (pels nens, suposo) i li agradava. Però els pares haurien de saber que una sala d'espera d'un centre mèdic no és el lloc on trencar el silenci amb musiquetes de cap mena. Ningú de la sala tenia ganes de merder i no se li ha cridat l'atenció. Potser algú del personal del centre ho podria haver fet, ja que ho deurien notar per força... Sigui com sigui ara el Gummygummygummygummybear està clavat al meu cervell. Feu la prova, doneu-li al play al vídeo que he posat i deixeu-lo sonar 10 segons. Atureu el vídeo i torneu a reproduir-lo quan passin 15 segons. El torneu a deixar sonar 10 segons i aneu repetint el ritual. Doncs així mitja hora.

M'agrada el final del vídeo on el Gummy Bear s'estira damunt d'una pila d'ossets de llaminadura. La meva ment vol creure que el que li passa es que rep l'impacte d'una bala disparada per un franctirador anònim i cau mort damunt una pila de cossos d'altres GummyBears que han estat tocant els nassos a algú en una sala d'espera, en un metro, en un autobús, a la sala d'un cinema o al lloc que sigui. Cada cop que algú fa sonar aquesta música està matant un osset de llaminadura.

Sigueu bones persones, no feu sonar el Gummy Bear i no sereu partíceps d'aquest genocidi.

dimecres, de febrer 23, 2011

Spa!

Banys termals, xorros d'aigua, jacuzzi, sauna... relax més que merescut de la mà d'un regal de reis que arriba al febrer en un moment necessari.

Gràcies pel regal :-)

dimarts, de febrer 22, 2011

Enganxat al Foursquare

És terrible senyores i senyors però m'he enganxat a la tonteria aquesta del Foursquare.

Es tracta d'una aplicació basada en geolocalització. A mi em sembla com un joc i una guia d'oci al mateix temps... a veure si m'explico: Tu tens el teu compte creat i vas pel carrer, has sortit a comprar i vas al Mercadona (el supermercat amb nom de droga sintètica). Dus aquesta aplicació al mòbil així que abans d'entrar l'executes i ella fent us del GPS localitzarà tots els llocs registrats del voltant. Selecciones el Mercadona i fas Check-in (t'hi xequejes) i a partir d'aqui et dona punts. També reps unes xapes especials com a premi quan fas determinades coses com fer Check-in en diversos llocs en X dies o coses similars. Cada lloc on un es pot xequejar te un Mayor, que ve a ser la persona que ha estat més cops. Si no hi ha ningú pots esdevenir tu el Mayor a partir de 2 Check-ins si no vaig errat. De la mateixa forma pots deixar constància de la teva opinió del lloc i a l'hora pots veure les opinions de la gent sobre els llocs que et rodegen abans d'entrar-hi. Bastant útil quan busques restaurant en zona desconeguda. Al contrari del Facebook Places pots reservar la teva intimitat i no publicar a tot arreu on ets en cada moment, simplement anar sumant punts pel teu historial personal i competir si vols amb els teus amics.
De cara a les empreses es un arma de doble fil, tenen publicitat gratuita però tant bona com dolenta. No estic segur si alguns establiments fan promocions com al Facebook Places però suposo que si ja que es pot reclamar la propietat d'una localització determinada i a mode de publicitat i per incentivar clients alguns comerços se'n poden beneficiar si s'hi saben adaptar i hi volen invertir.

O sigui que abans d'entrar en un establiment puc saber que en pensa la gent i al mateix temps puc competir amb els meus amics en el joc més estúpid del món de "conquerir" llocs. Com ja he dit abans el tema de la privacitat és millor que el del Facebook Places i amb el Foursquare no corres el risc que algú t'etiqueti amb ell contra la teva voluntat. Suposo que com totes aquestes coses són modes i reconec que és una xorrada de les grosses i que no se fins a quin punt és perniciosa per la vessant cotilla del tema però mira, em distrec.

Mentre tant és com jugar al Risk, poc a poc em faré amb tot Ripollet, que de moment te amo i tot. Temps al temps.

dilluns, de febrer 21, 2011

Galeta endevina II

Entrada breu per explicar la sorpresa d'ahir.

Va ser negativa. Abans d'anar a dormir vam entrar a la cuina i en obrir un dels armaris varen caure dos recipients metàl·lics del menjar dels gats. Va ser un ensurt molt gran, sobretot per la Marina que gairebé rep l'impacte d'un d'ells.

A cagar les galetes de la sort.

diumenge, de febrer 20, 2011

Galeta endevina


Aquest migdia, després de dinar, la Marina i jo hem menjat una galeta de la sort respectivament. El resultat ha estat el mateix per tots dos. La nota deia "Aquesta nit, el destí t'ofereix una sorpresa". El primer que m'ha vingut al cap ha estat l'anunci de Kinder Sorpresa, que darrerament em fa molta ràbia la cançoneta i se'm clava al cervell. Espero que la sorpresa no hagi de ser un Kinder Sorpresa perquè no en tenim a casa i avui és diumenge, per tant hauré d'anar fins l'Opencor a comprar-ne i em fa mandra.

Quina sorpresa pot haver la nit del 20 de març de 2011? Que s'acabi O.T.? Impossible, ja ho han avisat i no seria sorpresa... Que no s'acabi!! Això seria una sorpresa! Poc interessant per mi però ho seria. Potser a la sèrie d'Antena3 "Los Protegidos" ens sorprendrà dient que no ha mort "Don Andrés" (que no és Iniesta), tot i que seria una sorpresa fluixeta també...
No hem comprat loteria així que no ens pot sorprendre cap premi econòmic... Són unes galetes del Lidl, per tant no confio en que sigui una sorpresa de categoria... potser la sorpresa serà que les galetes en si ens estan gestant una indigestió que aquesta nit ens proporcionarà una diarrea de cavall. Sorpresa!! Uhmmm esperem que no sigui això.

Demà us explicaré en que ha consistit la sorpresa de la galeta o si finalment resulta que la sorpresa, és que no hi ha sorpresa.

Molta sort per tots vosaltres!

dissabte, de febrer 19, 2011

Premis 10 de l'esport

Ahir vaig assistir a la gala d'entrega dels premis 10 de l'esport a Ripollet. Va ser la primera edició d'aquests premis i el Teatre Auditori es va omplir de gom a gom per seguir l'esdeveniment.

Em va sorprendre molt positivament ja que m'esperava quelcom una mica cutre i justet i en canvi em vaig trobar amb una cerimònia molt elegant i ben conduida per la parella de presentadors que van saber donar el toc perfecte de formalitat que exigia la gala i a l'hora el dinamisme que calia per fer l'esdeveniment amè i emocionant.














L'entrega de premis va començar amb el premi a la persona no esportista vinculada al món de l'esport que va ser atorgat al senyor Pedro Sarrión, que em va semblar també el moment més emotiu de la nit. El premi a la millor entitat esportiva de l'any va ser per la Ripollet Unió Atlètica, el de millor equip de l'any va ser (si no recordo malament) pel Juvenil "C" CF Ripollet.

La millor trajectòria esportiva (com no podia ser d'altre manera a Ripollet) va anar a parar a Joan "Chichi" Creus i la gala va concloure amb l'entrega dels premis a la millor i el millor esportistes de l'any, que van anar a parar a Lucila Pascua i Josep Maria Selva "Jepi" respectivament. Un discurs de l'alcalde va posar el punt i final a la gala.

La cerimònia també va ser amenitzada per l'actuació del gimnàs Bun-Kay que va ser molt aplaudida.

En definitiva, crec que un èxit de primera edició d'aquests premis. Ripollet sempre està molt vinculada al món de l'esport. Espero que l'any vinent l'esdeveniment segueixi al nivell d'enguany o el superi si és possible.

divendres, de febrer 18, 2011

Silenci imposat

A partir d'avui ja no es pot veure TV3 al País Valencià. Us deixo l'enllaç a la noticia al diari ARA.

Valgui com a opinió aquesta cèlebre frase del valencià Ovidi Montllor que aquí Ripollet tenim plasmada en una pintada prop de la plaça del mercat:

"Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense."

dijous, de febrer 17, 2011

Jon Bakero

M'he proposat recordar de tant en tant personatges semi-oblidats. Encetaré la iniciativa (que aniré repetint de tant en tant sense cap patró preestablert) amb en Jon Bakero.

Alguns de vosaltres potser el recordareu, el germà petit del clan Bakero. Nascut al 71, va voler seguir les passes dels seus germans Santi i Jose Mari (aquest el més famós) i es va formar a les categories inferiors de la Reial Societat. Amb 21 anys fitxa pel Barça B on passarà 5 anys intentant fer el salt al primer equip, jugant només partits de pretemporada i sense acabar de convencer. Anirà cedit al Almeria la temporada 95-96 i tornarà al Barça per jugar una temporada més abans d'adonar-se que te 27 anys i està lluny d'arribar a l'ombra del seu germà Jose Mari. Veu que no pujarà al primer equip del Barça i va a parar al Màlaga on aguanta una sola temporada i va a recalar al Gavà. Sembla ser que en aquell punt va tocar fons la seva carrera, passa en poc temps del Gavà al Atlético Yucatán (Mèxic) i d'allí passa al Puebla F.C. (també Mèxic) coincidint amb el pas del seu germà Jose Mari per terres mexicanes on tampoc aquest va fer bon paper.
La seva aventura mexicana dura poquíssim i la temporada següent torna a Espanya per jugar a la Universidad de Las Palmas on arribaria a jugar dues temporades. Amb 30 anys passa a jugar a la U.D. Gáldar (també de Gran Canaria) on es retira a l'edat de 31.

Li podem seguir la pista fins aquest any passat, 2010, on fitxa com a segon entrenador del Polònia Varsòvia fent de mà dreta del seu germà Jose Mari que ocupa el lloc de primer entrenador. No anirien gaire bé les coses ja que enguany el Polònia Varsòvia te nou tècnic a la banqueta.

Eternament esperant fent el salt a primera se li va covar l'arròs al Barça B com tants d'altres que somiaven jugar en un equip on les places van molt cares i partint de l'ombra d'un germà que havia viscut l'època daurada del Dream Team de Cruyff.

Serveixi aquest post per recordar aquest jugador que en algun moment quan jugava al Barça B va arribar, segurament, a despuntar (no el suficient).

Salut i visca el Barça!

dimecres, de febrer 16, 2011

Tornen els pronòstics

Com cada partit de champions des de fa més de 5 anys vaig camí de reunir-me amb una colla d'amics culés amb qui segueixo els partits del Barça a la copa d'Europa.

L'aturada d'hivern refreda l'ambient així que s'haurà d'escalfar de bon començament. Arsenal - Barça toca avui, ara els partits són decisius i cada derrota és terrible, tot i això al final el partit és el de menys perquè normalment no parem atenció al que passa al camp, estem massa ocupats fent broma i divagant sobre qualsevol tema quant més abstracte millor. Crec recordar que ja he parlat de les nits de champions amb anterioritat però m'agrada recordar-ho avui que estic a punt de marxar camí de veure el partit.

Benvingut sigui mentre encara en podem participar. Que per molts anys sigui així.

Visca el Barça!

dimarts, de febrer 15, 2011

La crisi del candau


Després de recórrer quatre xinos i una ferreteria constato que a Ripollet s'han esgotat els candaus d'una determinada mida. El motiu és el següent: al poliesportiu de Ripollet estan canviant els panys de les taquilles que fins ara eren de moneda com les taquilles dels supermercats. Ara requereixen de candau i els usuaris n'han de comprar un. Això ha provocat una onada massiva de compradors que han arrasat amb les existències dels candaus d'aquesta mida a tot Ripollet.
En tinc un que faig servir jo perquè al vestuari de nois ja no queden taquilles de moneda però en necessitarem un altre per la Marina perquè al vestuari de noies cada cop hi ha menys taquilles de moneda. La conta enrere ha començat.

El primer cop que vaig posar el candau per cert vaig tenir un problema que no podia obrir la taquilla i van haver de venir dos paios de manteniment a obrir-la. Faran negoci els xinos i les ferreteries aquests dies; si no en trobo a Cerdanyola baixaré a Barcelona a buscar el candau... quines coses!

dilluns, de febrer 14, 2011

Rodolant


Magdalenes amb xocolata i maduixes amb nata. Aquest postre constata que he superat la intoxicació de sugus d'ahir a part de deixar-me anar rodolant fins aquí l'ordinador des d'on rebotaré fins al sofà i si em queda inèrcia rodolaré finalment fins al llit.

No us sentiu sovint que ja no teniu més gana però apareix un darrer plat al que no us podeu negar? Una temptació suprema que us obliga a desafiar els consells de la vostra panxa i a rendir-vos al pecat de la gula? Avui no m'he pogut resistir i he acabat amb el postre fins l'última cullerada.

Bona nit i bon profit!

diumenge, de febrer 13, 2011

Sugus caducats



Ahir vaig ingerir Sugus caducats, així que la meva vida ara mateix podria estar en perill.

Després de menjar uns Sugus que teniem per casa vaig comprovar horroritzat que caducaven l'agost del 2009. Ja m'havia semblat que d'entrada tenien un sabor una mica desagradable però desapareixia de seguida per donar pas al sabor del Sugus de sempre. Hi havia desenes de Sugus que he procedit a llençar a la brossa immediatament ja amb clars símptomes d'infecció bacteriana mortal estenent-se pel meu cos. Aviat la malaltia del Sugus putrefacte m'envairà i m'aniré encongint i estovant fins a convertir-me en un Sugus de pinya (no em pregunteu per què però se que serà de pinya). Només un antídot em pot salvar i és posar-me una pelussa al front i dir "chino chau chau chau chino chau chau chau" (o era un remei per la tos??) però la Marina està passant l'aspirador per tant les meves esperances s'esvaeixen... Amb una mica de sort el meu cos en un últim esforç titànic crearà per si sol una defensa que em salvi la vida d'aquest trist destí del Sugus de pinya.

Així doncs en la que pot ser la meva darrera entrada al bloc vull proposar la discussió de si creieu que hi ha alguna cosa que no caduqui. Sembla ser que les coses abans no caducaven o caducaven menys que ara...
Caduquen les begudes embotellades en vidre?
Caduquen els gelats?
Caduquen les tàperes? (i si ho fan, són encara més dolentes que sense caducar??)
I la sucre?
I la sal?
I l'aigua de Veri?? (es converteix en aigua de Verí??)

Els Sugus ja us asseguro que caduquen i un any i mig després no es nota molt però allí estan, esperant que algun imprudent els endrapi i cobrar-se una víctima més.

Si tot va bé demà ens llegim, si no vengeu-me cremant tots els Sugus que pugueu!

dissabte, de febrer 12, 2011

Jap Session (2à part)

Deixo una de les peces que vam tocar a la Japanese&Jam que comentava en una entrada anterior. En Pere al baix, en Xitus a la guitarra elèctrica, en Rubén a l'harmònica i jo a la guitarra acústica que s'escolta fluixet i entra malament.
Destacar especialment el duel elèctrica-harmònica que es produeix en alguns punts de la peça. El tema el vam allargar fins que ja n'hi havia prou, són gairebé 8 minuts...

El tema és una idea d'en Xitus i va avançant sobre dos únics acords. Instrumental i titulat "No em deixis" aquí el deixo per qui el vulgui escoltar.

Japanese&Jam - No em deixis

divendres, de febrer 11, 2011

El F.L.E.J.



El F.L.E.J. és el Frente de Liberación de Enanos de Jardín (Front d'Alliberament de Nans de Jardí). Un grup indeterminat i desconegut de persones es dediquen a "alliberar" nans de jardí. Amb nocturnitat i premeditació irrompen en jardins per segrestar els nans que els guarneixen i posteriorment els alliberen deixant-los en boscos i paratges naturals, indrets dels quals suposadament provenen.
La fotografia que heu vist la vaig prendre dijous a la nit a Sant Cugat, una de les poblacions del Vallès on més estès sembla estar el moviment, no se si per la nombrosa quantitat de cases amb jardí o per la presumpta ociositat de la vida d'alguns dels seus habitants.

Sembla ser que el moviment va començar a França a mitjans dels anys 90. A la pel·lícula Amelie hi ha referència a això amb la història del nan de jardí. No tinc jardí i per tant no perillen els meus nans, que per cert en tinc dos de petitets amb un dipòsit per regar les plantes quan marxo de vacances. Aquí Ripollet hi ha un balcó d'un pis on tenen els 7 nans i la Blancaneus, és verídic. Tots en filera. Suposo que per als del F.L.E.J. és una gran ofensa però a l'hora deu ser un repte alliberar nans d'un balcó, necessiten un membre Spiderman.

Jo proposo que s'alliberin els gossos amb jersei. Crec que és molt humiliant pels pobres animals dur roba de persona, és com si féssim portar collars de gos als humans. Fins i tot hi ha qui els hi posa xandalls amb caputxa (amb caputxa!!!) pobrets...

Llibertat pels nans! (i pels gossos amb jersei)

dijous, de febrer 10, 2011

Bibliotequejant

Mini-entrada breu perquè he de marxar.

El volum de lectura dels darrers temps requereix mesures anti-crisi així que he decidit fer-me carnet de biblioteca per primer cop a la meva vida. Sí, senyores i senyors, mai n'havia tingut ni n'he trepitjat cap i abans que el meu vici acabi amb la meva economia he decidit deixar d'omplir les estanteries de llibres i novel·les i permetre el meu cap seguir fruint del plaer de la lectura sense que se'n ressentin les meves butxaques.

Tenint en compte que en alguna etapa d'aquest bloc contava amb dues o tres bibliotecàries entre els lectors em sembla gairebé pecat no haver fet us d'una biblioteca fins ara.

Llegiu i culturitzeu-vos!

Fins demà!

dimecres, de febrer 09, 2011

El gos-sèpia


Recordo un sketch de La Trinca on un home entrava en una botiga d'animals interessat en comprar un gosset i el venedor li treia una sèpia de dos metres. El client refusava la sèpia i el venedor feia veure que la retornava a la rebotiga però acte seguit tornava a sortir amb la sèpia assegurant que era un gosset. El client no se'l creia perquè veia una sèpia i el venedor entrava i sortia diversos cops amb la mega-sèpia fins que al final aconseguia enganyar al client fent el so de bordar amb la boca simulant que era la sèpia.
És un gag que m'encanta i tot i que he intentat veure si algú ho havia penjat al youtube no he estat capaç de trobar-lo (des de aquí faig la crida per si algú pot fer-ho seria una gran troballa). Molts cops m'he sentit com el client de la botiga, veient que t'intenten encolomar la mateixa jugada un cop rere altre fins que al final te la colen. No passa constantment?

En quantes ocasions li heu demanat al perruquer que us faci quelcom diferent i us ha acabat fent el pentinat-sèpia de sempre?
Quantes vegades heu votat un partit polític que us promet això i allò i al final ha sortit amb la mateixa sèpia de l'altre legislatura? (Sospitosament semblant a la sèpia d'altres candidats)
Quants cops els seguidors del Real Madrid han demanat un equip campió i la directiva del seu club els ha ofert any rere any la mateixa sèpia de merda? (una sèpia cada cop més cara però una sèpia al cap i a la fi)
No esteu cansats de contractar la tarifa Gosset de Orange i descobrir que esteu pagant la tarifa Sèpia? (Ni Delfín, ni Ardilla ni punyetes, totes acaben sent la tarifa Sepia)
Fins i tot a alguns de vosaltres us hauran presentat algun gosset que ha resultat ser una sèpia.

Solidaritzem-nos plegats, damnificats dels gossos-sèpia. Junts combatrem aquesta injustícia. Deixo aquesta entrada disponible per tots vosaltres perquè denuncieu totes les ocasions en les que us han colat sèpia per gos.

Ànims!

dimarts, de febrer 08, 2011

Adéu als sucs olímpics

Si algú de vosaltres ha passejat per l'avinguda Meridiana els darrers anys potser hagi pogut observar una mica més amunt del punt on es creua amb el carrer Mallorca un descampat fruit de l'enderrocament d'una escola i uns habitatges vells. En aquest indret us podria haver cridat l'atenció una pintada molt gran que es trobava a la paret d'una de les darreres cases enderrocades i que es podia llegir des de ben lluny. La pintada formulava una pregunta i a l'hora la responia immediatament.

Si gent, Barcelona? Jugos Olímpicos. Sempre em vaig preguntar què era, si una errada, un doble sentit, un artista portuguès... les possibilitats eren moltes. M'agradaria decantar-me per la idea de que no es tractava de cap errada, els "Jugos Olímpicos" que a partir d'ara anomenaré Sucs Olímpics per normalitzar-ho podrien ser una pràctica esportiva urbana desconeguda pel gran públic però amb un seguiment prou important per la ciutat de Barcelona com per merèixer una gran pintada en el seu honor. Els jocs constarien de diverses proves relacionades amb els sucs: espremuda de taronges, partició de llimones, omplerta de gots a distància, cursa d'obstacles portant gots de Bifrutas, llençament de bricks usats al cubell de reciclatge... Com veieu totes les proves mantindrien un gran respecte per l'entorn i el medi ambient i serien una aposta sana per l'esport que podria netejar la imatge pobre que darrerament els casos de dopatge estan deixant.

Avui però he descobert que han pintat la façana tapant la frase... Lamentable, ara que tan necessària era la campanya sobre els Sucs Olímpics... Des d'aquest bloc sempre els recordarem i la propera olimpíada tornarem a informar.

Fins llavors cuideu-vos molt, feu vida sana i una mica d'esport!

dilluns, de febrer 07, 2011

El misteri del "disfraz de negra zumbona"

Si lectors i lectores, ho havia de descobrir. Ja feia temps que vaig veure en les estadístiques del meu bloc que hi havia una recerca de paraules clau que havien dut a algú fins al meu bloc mitjançant les paraules "disfraz de negra zumbona".

Suposo que algú buscava una disfressa com aquesta però va anar a parar al meu bloc on suposo no deuria trobar el que estava buscant. No tinc molt clar quin és el concepte "zumbona" (en català potser seria brunzidora) i no se que converteix una persona negra en una negra zumbona. Em passa pel cap que zumbona sigui un eufemisme per fer saber que es tracta d'una persona de moral lleugera i que te tendència a practicar actes impurs de forma compulsiva, ja que és ben sabut que en castellà "zumbar" és sinònim de "cardar". Llavors la disfressa seria fàcil de trobar ja que si us doneu una volta per qualsevol botiga de disfresses veureu que els models femenins tots son "zumbones" en aquest sentit. Teniu per escollir l'infermera zumbona, la bombera zumbona, la monja zumbona, l'espadatxina zumbona, la pirata zumbona, la marinera zumbona... Si algú segueix la sèrie How I met your mother recordareu un episodi on un dels personatges es disfressava de "calabaza putilla". Doncs a això mateix em refereixo, és impossible trobar una disfressa de dona que no sigui provocativa. En canvi les d'home ens acostumen a deixar molt en ridícul i de "zumbones" res de res...

Sigui com sigui, al final vaig trobar on es feia referència a una disfressa de "negra zumbona" al meu bloc. Va ser en una entrada del 2 de febrer del 2007 on penjava per primer cop un vídeo del pallasso del Puntada als Ous. En un dels comentaris Ariel confessava haver-se disfressat de "negra zumbona" en una ocasió.

S'apropa carnestoltes gent, així que ja podeu anar pensant en les vostres disfresses "zumbonas".

Ens llegim!

diumenge, de febrer 06, 2011

Gimnàs

Demà començo a anar al gimnàs. M'hi vaig apuntar dijous amb la Marina i comencem demà. La pregunta pessimista del dia seria "quan ho deixaré?", però ja se sap que la operació bikini comporta uns sacrificis (per mi "operació banyador") i sense patiment no hi ha glòria.
Espero que el gimnàs m'aporti sobretot un ampli ventall d'anècdotes i temes a comentar pel bloc, sobretot d'aquí tres mesos quan comenci el curs de natació que ha d'aconseguir donar-me algunes opcions de sobreviure si em ve de gust banyar-me al mar quan vingui el bon temps.

Hola vida sana! Salut!

dissabte, de febrer 05, 2011

Jap Session

Ahir a la nit vaig quedar amb tres amics per fer unes jam-sessions al pis d'un d'ells. La barreja d'ukelele, guitarres, baix i armònica eren brutals.
La vetllada va ser rematada amb un soparet al japonès del costat (d'aquí lo de "Jap" Session) on vaig aconseguir escurar bastant un plat d'arròs amb bolets menjat amb bastonets i uns rotllets de vedella farcits amb formatge i fines tires de ceba.

Espero poder penjar aviat alguna mostra musical de la vetllada en quant el meu amic pengi les pistes al go-ear. El proper dia aniré més preparat perquè em vaig sentir una mica desentrenat amb la guitarra, instrument que domino poc i m'hi defenso amb nocions bàsiques d'acords poc complexos però que al sumar-hi l'acompanyament dels companys sembla millor.

Ningú és perfecte però quan t'envoltes de bona gent, entre tots es pot fregar.

Salut i bona música!

divendres, de febrer 04, 2011

Ascensor???

Entradeta dispersa avui, aviso...

Fa una estona hem vist des de la finestra com els bombers rescataven a unes persones que s'havien quedat atrapades a l'ascensor que puja fins el carrer de dalt (el desnivell des del nostre carrer fins al següent és considerable perquè Ripollet fa pujada).
A mi no m'ha passat mai, tot i que algun cop he estat a punt a l'ascensor de casa mons pares. Aquell moment tens en que l'ascensor te un dia tonto i s'atura entre dos pisos i l'has de fer pujar o baixar per tal que es torni a centrar (lo fomut deu ser quan no pots fer-lo ni pujar ni baixar).
No em considero una persona claustrofòbica així que suposo que em prendria la situació amb certa calma; total és un ascensor no la pel·lícula Buried (que a mi particularment no em va agradar perquè des del minut 1 sabia com acabaria), però reconec que si no em rescatessin aviat m'inquietaria una mica. De vegades em ve al cap la història d'aquell home que va quedar atrapat 41 hores en un ascensor i fa bastant de iuiu.
L'ascensor de la plaça (el que s'ha espatllat avui) sembla una mica abonat a les avaries, i com que l'hem d'agafar constantment per anar a comprar tenim bastants números que un dia o altre ens toqui el premi a nosaltres.
El més a prop que he estat mai de quedar atrapat a un lloc va ser un dia que no podia sortir de casa mons pares; la clau de la meva mare tanca d'una manera estranya i qualsevol altre clau s'encalla després i no entra al pany. Jo havia quedat amb uns amics i després de molta estona intentant vaig haver d'enviar un sms molt vergonyós on explicava que no podria assistir a la cita perquè m'havia quedat tancat a casa. El problema de la clau mai es va arreglar i segueix fallant però vam descobrir al dia següent que si donàvem un cop sec al costat del pany la clau entrava bé.
Va ser molt frustrant i em va posar de mala llet i això que estava tancat en una superficie de més de 90m2... potser si m'aturo a pensar em posaria malalt en cas de quedar reclòs en un espai tan petit com l'ascensor de la plaça... Per sort em veuran de seguida i no m'hauré de passar dos dies tancat com el pobre home aquell, obligat a dormir, pixar i ves a saber si no cagar també en un espai minúscul... Que si arriba a ser l'últim dia abans de les vacances se'l deixen allí tot el mes... (esgarrifança)

Ja només una darrera reflexió... crec que va ser un graciós que va preguntar un dia per què si hi havia ascensors no hi havia també descensors. Sense sorprendre'm per aquesta ocurrència venint d'algun geni de l'humor crec que la resposta per ell és ben simple: de la mateixa manera que ell podria ser bècil si no fos imbècil.

I en serio, Buried no mola.

Salut!

dijous, de febrer 03, 2011

El dia que la música va morir

Tal dia com avui de 1959, Buddy Holly, Ritchie Valens, The Big Bopper i el pilot que els duia van morir en un accident d'avioneta prop de Clear Lake (Iowa).



La Winter Dance Party era un show tipus minigira pels Estats Units on aquests tres músics compartien cartell amb Dion and The Belmonts. L'apretada agenda de concerts i les llargues distancies a recorrer a temperatures baixíssimes feien que els trajectes en autocar fossin traumàtics pels músics, així que la nit del 2 de febrer en Buddy Holly va decidir llogar una avioneta per dur-lo a ell i als seus músics fins al següent escenari de la gira. Un parell de membres de la seva banda va declinar l'oferta i van preferir anar al següent punt en l'autocar i un altre es va rifar la plaça a cara o creu amb en Ritchie Valens que finalment va guanyar el lloc. Dion va refusar l'oferta en trobar la plaça massa cara i en Big Bopper finalment va ocupar la plaça restant.

El viatge acabaria tràgicament degut al mal temps, i l'avioneta es va estavellar la matinada del 3 de febrer de 1959 morint els quatre ocupants a l'acte.

El fet de que aquestes joves promeses de la música d'aquell moment morissin tràgicament va provocar gran revolt en aquell temps, el dia va ser batejat com "the day the music died" (el dia que la música va morir) i uns anys després serviria d'inspiració a Don McLean per composar el famós tema American Pie.

Els meus primers contactes amb una guitarra varen ser aprenent acords de cançons d'en Buddy Holly així que he decidit dedicar una entrada a aquesta efemèride. A mode de tribut us ofereixo un tast de peces dels tres músics i finalment el tema American Pie de Don McLean.

Buddy Holly - That'll Be The Day


Ritchie Valens - La Bamba


The Big Bopper - Chantilly Lace


Don McLean - American Pie


So bye, bye...

dimecres, de febrer 02, 2011

En Pelotas

Como podeis observar en la captura de pantalla, hay gente en Pelotas que me está leyendo.

Espero que les guste el blog a todos aquellos y aquellas que me siguen en Pelotas. Si algun día viajo a Brasil, tal vez nos crucemos en Pelotas.

Un abrazo (vestidos)

dimarts, de febrer 01, 2011

Regatejant

Un dia (que podria ser avui) vaig anar a una botiga de compra-venda d'objectes de segona (quarta, cinquena, etc) mà amb unes quantes coses que teniem per casa a veure si trèiem suficient com per un soparet o una copeta.

El lot era format per dos patins en línia bastant bons i poc usats, una raqueta de tennis nova de trinca amb funda i tot (però dels anys 90), un monitor d'ordinador Philips de 15" (però de tub...), un teclat en bones condicions i una pila d'uns 25 còmics de Mortadelo y Filemón.

La oferta de la botiga era de 4 euros per tot el lot. Vam vendre el monitor i el teclat per 2 euros, regatejant el euro que ens volien donar per les dues coses i perquè no volíem tornar a carregar aquells dos trastos fins a casa un altre cop i ens vam dur la resta amb nosaltres amb l'esperança de vendre-ho per internet o regalar-ho a algú.

I després de l'experiència em vaig imaginar la vida del botiguer regatejant sempre a la baixa en la seva vida quotidiana, arribant a casa i tenint converses amb la seva dona semblants a:

Exemple 1:

(Dona)-Hola amor!
(botiguer) -...
(Dona) -Que no em dius ni hola?
(botiguer) -Es que una salutació no te la puc donar eh... si molt m'apures et puc donar un parell de copets a l'espatlla i mig somriure...

Exemple 2:

(Dona)-Em passes el sucre?
(botiguer)-Ui... com a màxim et puc atansar mitja cullaradeta de sacarina... i ja estic fent mal negoci per mi

Exemple 3:

(Dona)-Em dons un petó?
(botiguer)-Ui... un petó no te'l puc donar perquè tinc poca demanda d'amor. Com a molt et puc donar la mà i així tova... i perquè ets tu i és el primer petó que em demanes avui.

Exemple 4:

(Dona)-A veure si em dones una alegria rei!
(botiguer)-Ui, vols dir sexe? Em diuen els de dalt que no te'n puc donar eh... com a molt la punteta només o tocar-te per damunt del pantaló... i m'hi estic enganxant els dits...

I així podríem posar exemples fins esgotar la nostra imaginació. Segurament, una mena de justícia còsmica faria que el botiguer d'aquesta història acabés en les mans d'un doctor ex-client seu.

(doctor)-Miri, necessita un trasplantament de cor però malauradament no li puc donar un cor nou... com a molt li puc posar un moniato bullit i resar dos parenostres a veure si aguanta...
(botiguer) -Ai Deu meu... doni'm almenys morfina pel dolor...
(doctor)-Uis... es que no li puc donar morfina eh... miri, li puc donar un Sugus però haurà de ser de taronja.
(botiguer) -Home, que el de taronja és el que no vol mai ningú...
(doctor) -Va, li dono el Sugus de taronja i mitja pegadolça però perquè és vostè eh...

En fi, recordeu ser generosos amb el vostre entorn i així no us regatejarà la vida.

Salut!

dissabte, de gener 29, 2011

Propolio

Mini reflexió: aquesta substància suposadament beneficiosa anomenada Propolio, no us sembla que te nom de joc de taula??

dilluns, de setembre 06, 2010

Una tarda al bosc

Ultimament ens hem aficionat a sortir a passejar per la muntanya.

Aprofitant la proximitat amb Collserola preparem la motxilla amb algunes provisions, aigua i una bossa per si podem collir mores o "madroños". Collserola està plagat de rutes i camins on descobrir hores i hores de paissatge i relax. És una sort poder-se escapar de tant en tant i deixar-se dur per camins que porten a d'altres camins, riarols, esplanades i algun que altre pantà petit.

Va molt bé per posar-se en forma també, així que el cap de setmana jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya.

On ta vaig?
Published with Blogger-droid v1.5.8

dijous, de setembre 02, 2010

El setembre

El setembre te gust de menú del dia.
Te forma de puzzle abocat damunt la taula
amb les peces esperant ser posades a lloc.
El setembre te color groc de semàfor que canvia.
Fa olor d'habitació tancada recent oberta.
El setembre està escrit sota un punt i a part, amb l'ortografia corretgida i acurada després de l'escriptura desenfadada del mes d'agost.
Sona al crepitar de l'agulla d'un vinil entre canço i canço.
El setembre poseeix el tacte d'una jaqueta d'entretemps que vol sortir de l'armari.
El setembre és un 1 a un Barça - Llevant...
Un socorrista en una piscina municipal...
Macarrons en un tupper a la nevera...
El llibre que reprens cada nit abans d'anar a dormir...
Les fotos de la platja classificades dins la carpeta de Mis Imagenes...
Es un dilluns de 30 dies amb regust a diumenge...

El setembre som tu i jo passejant en bicicleta al costat del riu mentres el sol s'esmuny rere les muntanyes...
Published with Blogger-droid v1.5.8

dilluns, d’agost 23, 2010

Reflexió sobre l'amistat en un dia d'agost de 2010

Una entrada d'un bloc amic m'ha inspirat per dedicar una entrada a reflexionar sobre l'amistat.

Està clar que l'amistat es valora en molts graus diferents i s'hi pot aprofundir a molts nivells. D'amics en podem tenir molts, ens pot unir l'amistat amb molta gent coneguda que ens desperta simpatia i amb qui interactuem de tant en tant de forma cordial intercanviant converses, compartint moments de lleure o mil coses més.

Tot i aixo tenim clar que hi ha una mena d'AMICS així en majúscules amb qui la relació és tan estreta que sobrepassa la resta i destaquen clarament en la valoració personal de cadascú. Són aquelles persones amb qui la afinitat, complicitat i diversos factors han fet que els consideris el que anomenem "els meus millors amics" o fins i tot "el meu millor amic/la meva millor amiga" en singular perquè veurem que d'aquesta mena n'hi ha molt pocs, poquíssims, fins i tot menys dels que ens pensem.
Aquest nivell d'amistat és el més enriquidor, l'amic/amiga esdevé un pilar més on s'equilibra la teva vida, és a qui busques per compartir els bons moments, amb qui gaudeixes més les coses bones de la vida i aquell/a que et dona plena confiança, perquè penso que precisament l'amistat tracta molt sobre confiança.

No tot és bo en l'amistat, de fet una de les coses importants que te és que un paga un preu negatiu per ella que al mateix temps la fa mes forta i la diferència de la amistat en minúscules. Els amics ens produeixen empatia i això ens porta a patir per ells a vegades, compartir tristreses, ràbies i maldecaps diversos. Coses que compartides pesen menys. També comporta nivells d'exigència superiors als d'amistats convencionals. No pots esperar res dels amics, diuen, però no és cert. N'esperem molt precisament perquè dipositem en ells la nostra confiança i tota una inversió d'emocions que esperem no siguin malversades. Així que la gent que diu que no espera res dels amics crec que s'enganya si mateixa en cas que s'ho cregui realment i no sigui simplement d'aquelles coses que a vegades diem perquè ens agrada semblar més bons, purs i perfectes que la resta de persones humanes que ens envolten.
No és dolent esperar coses dels amics, és natural, lògic i fins i tot just. Compte, no confonguem esperar algo amb demanar o exigir quelcom. Això no es pot fer, la majoria de gestos han de sorgir de forma natural i no poden ser forçats ni condicionats. Per tant no pots demanar o exigir a un amic que pensi, faci o es comporti de determinada manera però si tens tot el dret a que els gestos voluntaris dels teus amics, les coses que en determinats moments puguin fer o deixar de fer per tu influeixin en la teva visió i valoració d'aquesta relació ja sigui apropan-te més o allunyan-te. Perquè hi ha moments en que l'amistat sembla fluctuar amunt i avall, la majoria de cops no som conscients de la importància que tenen les nostres decisions en la nostra relació amb els amics.
Hi ha moments molt més claus que d'altres, com per exemple moments en que hem de defensar als nostres amics de situacions o persones que són injustes amb ells i són aquests moments on no valen les mitges tintes, ni el "sí, però" ni el voler quedar bé amb tothom. Si has de quedar bé amb algú més et val que escullis bé al teu amic i ho apostis tot per ell perquè hi ha moments a la vida on recordarem sempre quins amics van ser al nostre costat al 100% i sense mitges tintes, sense que nosaltres els hi demanéssim però coneixedors de la importància que per nosaltres tindria el gest en el seu moment.
Les amistats marquen èpoques i les èpoques són història de les nostres vides. Per això hi ha amics amb qui escribim la nostra història i d'altres que es dilueixen en ella i passen, valgui la redundància, a la història.

Published with Blogger-droid v1.4.8

divendres, de juliol 30, 2010

Igualant

Aquesta és la quinzena entrada de l'any al bloc amb el que igualo la nefasta cifra de l'any passat. Això em fa ser optimista en quant a la salut del bloc, que no estava gens actiu i em preocupava no trovar motivació per continuar amb el projecte.

Ja fa quatre anys que vaig començar i ja van més de cent entrades, cosa que em sembla poquet però al menys encara aguanta.

El meu bloc no ha estat mai un referent de res, ni ha tingut un ampli seguiment de públic. De fet crec que s'ha destacat per un reduit nombre de lectors, molts dels quals ja el van abandonar en èpoques de llargues aturades sense entrades que coincidien en etapes de canvis a la meva vida.

Valoro molt al meu minigrup de lectors. El bloc m'ha permès mantenir el contacte amb la Monchi, coneixer les paranoies de la Regi, compartir reflexions amb en Xitus i mostrar a la Vaia el meu món de pensaments i deliris mentals.

Ultimament he recuperat certes ganes de tornar a escriure coses com abans. No se quant duraran ni els anys que seguiré amb el projecte però la valoració general que en faig és positiva.

Una abraçada a tots i gràcies!

Published with Blogger-droid v1.4.8

dijous, de juliol 29, 2010

Bus Lightyear

Cada dia vaig en bus de casa a la feina i a la inversa. El trajecte dura entre vint minuts (a vegades menys) i mitja hora. L'estona d'anada i de tornada són els meus moments del dia de quotidianitat. Moments que m'agrada prendre amb calma i el més relaxadament possible, amb musica i envoltat del paissatge i les cares anònimes però familiars.

El bus interurbà és força diferent dels busos metropolitans que estava acostumat a agafar a Barcelona, i no pas per un tema de disseny, que també, sinó per la sensació de proximitat del servei. La majoria de conductors són persones conegudes per als passatgers gràcies a temps d'agafar el mateix bus a la mateixa hora. Molts són coneguts al poble, la gent els saluda al passar pel casc urbà i si veuen algú conegut són ells qui saluden. La majoria et diuen bon dia o bona tarda o fins després amb un somriure, i de tant en tant xerren amistosament amb alguns passatgers, que ja es coneixen pel nom, i solen aconseguir que comenci el dia de bon humor i torni relaxat cap a casa quan acaba la jornada.

També hi ha conductors imbècils, i tant, d'aquells que voldries trobarte'ls un dia fora de l'autobús i fer-lis una cara de mans. Però tinc comprovat que la majoria d'aquests duren poc i acaben marxant o fotent-los fora. La feina d'autobuser interurbà és incompatible amb caracters agris i enfilldeputats (m'encanta inventar paraules noves sobretot si són malsonants).

El tema dels horaris també em sorprèn. El mateix conductor que et porta a la feina a les vuit del matí pot ser el mateix que et torni a casa a les vuit i mitja de la nit, envoltant-los d'una sensació irreal d'eterna permanència gairebé onírica.

Jo en conec algun pel nom però realment uso sobrenoms per tots quan li explico a la Marina amb qui he viatjat:

-El Jose Coronado
-El señor que lee
-El clon del señor que lee
-L'amic del homeless
-El Tortell Poltrona
-El hombre que canta
-La chica nueva
-L'enanito trist
-El puto Jorge Javier Vazquez (aquest era dels dolents)
-El granjero busca esposa
-El Fitipaldi
-El vampiro moderno
-L'home inquietant
...

Formen part del meu dia a dia.

Va d'homenatge a tots aquells conductors de bus interurbà que cada dia ens porten fins a l'infinit i més enllà.

Published with Blogger-droid v1.4.8

dilluns, de juliol 19, 2010

Fer-ho tot

Està clar que no podem abarcar-ho tot. Cada any que passa tenim més obligacions i menys temps. Quan arriba el cap de setmana vull temps per anar a comprar menjar, temps per adecentar el pis, temps per anar a comprar coses que encara ens falten per casa, temps per anar a la platja, per muntar en bicicleta, per veure els meus amics, per veure els seus amics, per sortir sols, per jugar a la play, per veure una peli, per visitar la familia, per sortir fora...
Necessitem caps de setmana de deu dies. Si permetem que tanta autoexigència ens provoqui una mena d'efecte embut on els nostres proposits queden encallats en el petit espai de temps que tenim per realitzar-los, podem acabar malament.
He d'aprendre encara a no torturar-me tant per no poder fer-ho tot i a cercar petits equilibris sense haver de fer malabarismes mentals cada cap de setmana per calcular a quantes coses arribaré.

Som més fràgils del que ens pensem.

Published with Blogger-droid v1.4.7

divendres, de juliol 16, 2010

Enyorant Lost

Tot em recorda a perdidos. Ara que arriba l'estiu es nota més. Les sèries acaben les temporades i el mono de Lost no me l'ha fet oblidar cap sèrie encara.
Ultimament estem veient Fringe, que per ara és distreta però... aish... Hauré d'esperar al setembre que torni Dexter, la única alternativa que em tenia clavat a la butaca disfrutant dels girs de guió i la empatia dels personatges. He provat de tot... How I met your mother, The big bang theory, Anatomia de Grey, Nip/Tuck, Criando malvas, The Office, Castle, El mentalista, Californication, The IT crowd, Prison break, Heroes... i moltes altres. Totes m'han agradat més o menys però res comparable amb les emocions i disertacions varies que ens portava perdidos...
Algun dia sortirà quelcom al nivell, segur!

No perdem la fe...

See you in another life, brother!

Published with Blogger-droid v1.4.7

Comentaris

Si encara queda algú rondant aquest blog que sàpiga que ja he arreglat el tema dels comentaris i en principi ja podeu dir la vostra.

Salut!

Comptant els dies

Tinc ganes que arribin les vacances i deixar enrere aquest cau d'imbècils, falsos i prepotents.

Compte que mossego

Sí, ultimament estic més susceptible i irritable i tinc molt poca paciència. Això es tradueix en que vaig tot el dia amb un radar posat que busca gent que em tocarà els nassos.
Cotxes que es salten semafors, senyores que es queden aturades davant les portes del metro com si no pujés ningú més darrere, gent que s'intenta colar a les cues... són alguns exemples d'individuos que s'han endut algun toc d'atenció o algun insult de part meva. Tard o d'hora algú em trencarà la cara perquè no es pot anar tan crispat per la vida.
Hauria de fer mes esport per cremar tot aquest estrés. He d'aprofitar que em vaig comprar una bici per sortir a cremar greix i mala llet.
Però que passarà quan em creui amb el puto grup de iaios dels collons que tenint tot el camí per passejar es foten a fer-ho just pel carril bici construit expressament apartat per evitar accidents? M'aparto? Insulto? Me'ls emporto per davant alliberant a l'estat de la dura càrrega de les seves pensions?
camí per passejar es foten a fer-ho just pel carril bici construit expressament apartat per evitar accidents? M'aparto? Insulto? Me'ls emporto per davant alliberant a l'estat de la dura càrrega de les seves pensions?

La meva malaltia te un nom: Hostiaputossis

dijous, de juliol 15, 2010

Sembla q fa calor..

Com ho veieu... Esperant al bus he trobat l'home del turbant Adidas. Una solució moderna i no se fins a quin punt efectiva contra el sol intens d'aquest matí. Jo crec que dona més calor de la que treu :P

dilluns, de maig 17, 2010

Tots amb el Barça

Estic fent proves ultimament per aprendre a postejar des del meu mòbil, cosa que provoca alguns errors com la foto d'ahir que havia de ser aquesta. De ben segur que avui amb el títol de lliga sota el braç ja s'han oblidat de les caravanes patides ;-) Força Barça!

dissabte, de maig 15, 2010

dimarts, d’abril 20, 2010

Here comes the sun (again)

Ahir em deia una amiga que la nova capçalera del blog li evocava la cançó dels Beatles "Here comes the sun" de la que ja havia parlat en un post anterior. La veritat és que dona bon rollet i per tant aprofito per recordar-la per qui la vulgui tornar a escoltar.

The Beatles - Here comes the sun


:-)

dilluns, d’abril 19, 2010

Terror

Feia temps que aquest vídeo voltava per internet i m'havia fet mandra mirar-lo fins aquest cap de setmana. Si algú de vosaltres encara no ho havia fet el convido ara mateix a donar-li al play.



Aquesta cara de cera... aquesta enigmàtica lletra tan elaborada... l'estètica del vídeo que fa venir a la ment olor a tabac... i el més sorprenent de tot, lo increiblement enganxosa que és la punyetera cançoneta. Tot això ho converteix en quelcom terrorífic.

Imagineu-vos sols caminant de nit per la ciutat. L'eco de les vostres passes us acompanya inquisitiu just darrere vostre, donant una sensació engoixant que us fa caminar més depressa. No hi ha ni una ànima al carrer i de cop i volta us sentiu perduts. Gireu la primera cantonada i us endinseu en un carreró estret. Camineu a pas lleuger per arribar quant abans millor a l'altre extrem però just quan esteu arribant a la meitat una musiqueta sembla sonar llunyana davant vostre al final del passadís. Una ombra es va fent gran poc a poc... una ombra que es mou de forma estranya i un taralaleig fantasmagòric es va fent més audible cada cop... Us atureu en sec amb el cor gelat per la por i de sobte fa aparició pel final del carreró l'home del Trololó caminant lateralment just igual que a l'inici del vídeo quan apareix per darrere el decorat i quan arriba a la meitat de l'entrada del carrer es gira cap a vosaltres i segueix caminant i taralalejant amb aquella expressió de cera i avançant poc a poc i amb els moviments de ninot que li hem vist al vídeo cap a vosaltres. La por us paralitza però al cap d'uns segons intenteu reaccionar i gireu cua just per descobrir que una musiqueta de flauta sona darrere vostre. Es tracta de Carlos Nuñez que avança imparable des de l'entrada del carreró tocant la flauta travessera amb la mirada totalment desquiciada i els cabells aletejant al voltant del seu cap a cada moviment espasmódic del seu cos.

Dolços somnis, lectors.

divendres, de febrer 26, 2010

Feliç Any Nou!!

Ehem... amb una mica de retard, sí. A aquestes alçades ja haureu observat que el pla de la entrada diaria va fracassar estrepitosament i no vaig poder salvar el tipus l'any passat.

Per començar aquest any amb bon rotllet i optimista us porto aquest tema del grup alemany Baseballs "Umbrella". Potser alguns ja l'haureu sentit a la ràdio. Jo crec que mola bastant més que la original. Amb la tònica d'optimisme malgrat les adversitats que ultimament m'acompanya i espero contagiar a tothom, deixo el vídeo a continuació sense més comentari que el desig de que em seguiu acompanyant pel meu camí, el camí d'en Cricket.

Baseballs - Umbrella

dimecres, de desembre 16, 2009

Beatles Medley

Us deixo aquest medley dels Beatles. Recordo que el punxaven cada 2x3 fa anys quan rac105 emitia en proves. Fixeu-vos com al principi aproximadament al minut 0:34 sembla que exclamin "calçotet oh no!!" diverses vegades. :P

Stars On 45 - The Beatles Mix

dilluns, de desembre 14, 2009

Esteu avisats!

A tots els que no volen que el final de Lost sigui tot un somni, o que estiguin tots morts, o que siguin extraterrestres, o que sigui una conspiració del govern, o que es tracti d'un experiment científic secret, ni que siguin egipcis, ni que la cosa tingui a veure amb els clons, ni que tampoc sigui tot fruit de la ment d'en Hurley, ni tampoc una confrontació entre Deus, ni tampoc una mena de Show de Thruman, per no parlar d'una mena de Matrix o alguna història rara sobre clons... Tinc un missatge per vosaltres: FOTEU-VOS!! SERÀ UNA D'AQUESTES COSES!! Segurament la única manera que tindrien els guionistes de sorprendre a la gent que no voleu que el final s'expliqui d'alguna d'aquestes maneres seria fer que tot fos fruit d'una conxorxa dels ossos amorosos o una descomunal campanya antitabac amb el fum negre que mata la gent com a principal protagonista. Però jo ja us aviso que si el final no és res amb res del que dic la sèrie no tindrà cap coherencia. Després hi haurà el llest que quan vegi el final dirà "AHA!!! HO SABIA!!" I sí, amics, crec que tenim dret a donar-li a una colleja a qui tingui el valor de passar-se tant de llest!

He dit!

dimarts, de desembre 08, 2009

Bolet de Fusta


Avui he anat al mercat medieval de Vic i entre totes les parades que semblen no acabar mai he trobat per fi el bolet de fusta. El bolet de fusta és un premi que s'emporta l'últim classificat dels pronòstics champions i aquest any tinc tots els números d'emportar-me'l... Vaig últim amb diferència i aquest mal resultat ha de ser premiat d'alguna manera. :P Recordeu de no fer mai cap travessa conjunta amb mi jejeje

Per cert, la fira molt guai, molt fum i olors de carn rustida, encens i espelmes aromàtiques. Gent disfressada, cavalls, rucs... Molta gent, massa segurament, però això també li dona un aire diferent.

En fi, vaig a pel bolet de fusta ja que l'he trobat jo jejeje Demà dimecres hi ha jornada decisiva, el Barça es juga passar i els pronòstics entren en una nova fase on serà més difícil puntuar i per tant desenganxar-me del bolet de fusta serà mooolt complicat.

Fins demà!

dilluns, de desembre 07, 2009

Dillendres!

Quin fàstig treballar en un pont oi? Si li afegim un mal de cap d'aquells que fan venir arcades tindrem un dia ben rodó! jejeje Sí amics i amigues, per fi acaba una jornada nefasta de mandra, mal de cap i ganes de tornar a casa... Per sort demà tinc un dia d'esbarjo a tope (a topall per ser més correctes) i després arriba una setmana curteta de tres dies: Dillecres, dijous i divendres :D

Bé, me'n vaig a sopar!

P.S.: Per cert, va guanyar la parella de paletos! Iujuuu!

diumenge, de desembre 06, 2009

Pekín Express

Tot i que he despotricat d'aquest programa en alguna entrada anterior, reconec que a casa hi estem enganxats. És bastant simpàtic i dinàmic i força divertit. Una sèrie de parelles de concursants fan una ruta per l'Himalaya, una espècie de gimcana enorme on s'han d'apanyar fent autoestop per arribar d'un punt a altre del recorregut i superant tot un seguit de proves i obstacles. Avui estem mirant l'últim programa i estem dividits. La Marina vol que guanyi la parella de policies i jo la parella de "paletos". El programa va perdre interès quan van expulsar una parella de mare i filla absolutament hostiables fa unes setmanes, però ja que estavem posats hem decidit seguir-ho fins la final. Feia molt que no seguia cap concurs i els diumenges son uns dies molt ensopits, sobretot ara a última hora que un es converteix en una maruja...

Enfi... Espera una setmana rara, demà es dillu-vendres perquè em toca treballar i passat el dimarts tindré una minisetmana de 3 díes que espero em passi depressa. Si hi ha sort el dimarts ens escaparem a Vic, intentaré fer una crònica del mercat medieval. A veure si el de Cerdanyola i Ripollet estan a l'alçada! jejeje

Per cert, algú de vosaltres s'ha passat ja per la fira de Santa Llucia? Heu vist si hi han caganers de la Hello Kitty? en vull un!! xD

Bé, prou disertacions, vaig a veure si guanyen els "paletos" o els policies. Fins demà!

dissabte, de desembre 05, 2009

Planet 51

No l'he vista, però tinc un problema amb el títol... La anuncien dient "Planet cincuenta y uno". Per què no diuen "Planeta cincuenta y uno"??? o simplement "Planet fifty one"??? Argh! Sóc punyetero però em fa ràbia. Ale!

Aquí ho deixo. Reflexioneu-hi.

divendres, de desembre 04, 2009

Bye bye tele

Fa uns dies el nostre gat ens va assassinar la tele. Ella estava damunt el seu giratutto. Tan petitona ella, amb les seves 14" i la seva caixa de tub. El gat, en Vaia, va voler repetir el seu ritual de sempre d'enfilar-s'hi damunt. S'estira i s'imagina que tots els mirem a ell (és aquesta vena egòlatra dels gats) però no va calcular que aquest cop la tele estava lleugerament desplaçada del seu punt d'equilibri habitual, ja normalment una mica precari amb el giratutto lleugerament inestable, i al pujar damunt ja deuria notar que alguna cosa no anava bé. Un moviment més brusc del normal, una sensació de que tot rellisca i se'n va a fer punyetes. L'instint del Vaia no va fallar i el va fer saltar allunyant-se del perill en l'últim moment. En canvi la tele no tenia cap instint, atrofiats els seus sentits després de que la obliguessim a projectar perles com "Granjero busca esposa" o "Pekin Express", i es va precipitar cap al seu fatídic final. Un cop sec contra el terra. Va caure de pantalla però no va patir cap trencament de vidre ni altres signes externs que fessin endevinar que ens havia deixat per sempre. Al tornar a engengar-la, un soroll a fregit ens amenaçava amb explotar en qualsevol moment, explicant-nos a la seva manera que finalment se li havien creuat els cables i volia marxar a un retiro espiritual, deixant el seu lloc a un pantallot de 40" que no tingués manies a l'hora d'emetre determinats programes.
Fins a sempre tele de 14", et recordaré sempre pels pros a casa mons pares amb en Xitus, i la companyia que em feies abans d'adormir-me, així com per haver-nos salvat en la nostra pirmera etapa de viure al pis.

Si et plau Vaia, tingues pietat de la propera que vingui :P

dijous, de desembre 03, 2009

El Barret de l'Enano

Torno a ser aquí, acomplint el proposit de final d'any. De moment la cosa va bé però una mica més i em marxa del cap.

Volia parlar del Barret de l'Enano. Es tracta d'un butlletí informatiu ideat per un amic meu, en Xitus, que recull cada setmana tota la informació referent als Pronòstics Champions, un joc que tenim uns amics desde fa uns anys que ens porta a reunir-nos cada partit del Barça a la Champions i fem una mena de porra de tots els enfrontaments de la jornada.

El cas es que el que va començar com un joc entre amics va anar creixent i un univers brutal es va anar construint al seu voltant. Inicialment eren unes puntuacions que s'anaven seguint cada jornada. Després es va afegir el tema dels desplaçaments per veure els partits del Barça. Més tard m'hi vaig afegir jo també i al poc temps van arribar els posters commemoratius, on al final de cada edició de la Champions en Xitus es curraba un cartell amb fotos, llocs on haviem vist els partits, etc. Es va crear el fòrum on podiem debatre tota mena de temes al voltant dels partits i també coses de caire menys futbolero. Van arribar les apostes, juguesques no econòmiques que feiem al voltant diferents equips de la Champions. Vam crear un himne per una de les temporades. S'ha fet també un joc de taula amb més de 100 preguntes (de moment) sobre els pronòstics. Hem fet cançons, fils sonors, han sortit milers d'anècdotes... I ara fa poc quan semblava impossible seguir flipant-nos arriba la sorpresa del Barret de l'Enano.
Amb aquest títol que és una analogia d'intentar arribar sempre més amunt, el Barret recopila en una sola pàgina tot el que ha passat al voltant del joc. Resultats, apostes, moviments al fòrum, classificació i fins i tot la frase de la setmana.

Que més puc dir... estem malalts del cap, segur, però ens ho passem molt bé! jejeje A vegades em sorprèn com podem fer tantes coses amb el poc temps que tenim per fer-ne. Segurament tots nosaltres, al igual que el barret de l'enano, intentem arribar sempre més amunt.

dimecres, de desembre 02, 2009

Que surtin els números

Ara mirava el blog, i si l'any passat vaig penjar 33 entrades, aquest any en porto només 6... Són cifres molt tristes però és el que hi ha. Ara fent números i veient que estem a dia 2 de desembre i d'aquí res s'acaba l'any he descobert que puc trampejar les cifres si aconsegueixo escriure una entrada al dia. Ei! Estaria bé!

El cas es que aquesta és la primera i fixeu-vos si mola que si n'escric més d'una diaria estaré batent records i sobre el paper aquest 2009 haurà estat molt més prolífic que l'anterior. Qui deia que s'havia mort el blog? ehem ¬¬... Ja em direu d'aqui 3 o 4 dies si la cosa ha tornat a caure en l'oblid... Per cert, on son els meus lectors i lectores? Potser no hauria d'haver començat el retorn d'en cricket amb l'entrada de la cançó hungaresa del suicidi... Si us plau, doneu senyals de vida o em preocuparé :P

Una abraçada i comença la conta enrere!

divendres, d’agost 28, 2009

Radio Friendly Song

Com que asumeixo que la majoria dels meus lectors teniu un nivell acceptable d'anglès us deixo aquest nou videoclip de l'humorista canadenc Jon Lajoie que se'n fot de les típiques cançonetes de moda que sonen a tota hora a la ràdio, que tot i que enganyosament ens poden semblar enganxoses, si ens aturessim a analitzar-les ens semblarien una colosal merda. La vull dedicar especialment a l'Aleix, amb qui recordo hem parlat d'això molts cops, que crec que estarà d'acord amb en Jon al 100% en aquesta cançó. Crec que la lletra és fàcil de pillar. Mentalitzeu-vos que hi haurà un elevat nombre de paraules malsonants jeje

Jon Lajoie - Radio Friendly Song

dimarts, d’agost 25, 2009

Apurant

Després d'haver provat tota mena de fulles d'afaitar i no disposat a deixar escapar el somni de sentir l'afeitada d'apurada perfecte que sempre prometen els anuncis de televisió, m'he comprat la nova Gillette Mach 15 Power Extreme Fussion Gold Premium Special Edition amb capçal anatòmico-basculant, mànec d'acer tractat amb partícules de silici, efecte massatge, tretze cutxilles ultra-afilades amb tecnologia laser Redpowerextreme i una tribu de diminutos amb matxets atrinxerats entre les fulles. Malhauradament no m'he donat compte i l'he deixada a una repisa del bany al costat d'una Wilkinson Triple Ninja Sword Mega Ultra Quick, amb aixecador hidràulic dels pels de la barba, aniquilador laser d'arrels, 8 cutxilles d'adamantium reforçat i una tribu d'enanitos amb destrals amagats entre les fulles. Jo desconeixia l'odi mil·lenari existent entre els diminutos i els enanitos, i quan he entrat al lavabo m'he trobat una matança ètnica que ni els pitjors dies de Rwanda. Pel que sembla han guanyat els enanitos, que es coneix que tenen més mala llet. Pel que fa als diminutos..."nadie sabe donde estan".

diumenge, d’agost 02, 2009

Reflexions friquis d'un diumenge nit

Abans de res, i mentres llegiu la resta de l'entrada us convido a que escolteu de fons aquest nou tema de Bob Sinclair i em digueu si també us sembla que fan els coros en català.

Bob Sinclar & Sugarhill Gang - Lala Song

Avui he entrat en una botiga d'animals i anunciaven "Caramelos de gato". Si fos una botiga normal i diguessin "Caramelos de fresa" (per exemple) estariem segurs de que es tracta d'un caramel amb gust a maduixa. Llavors oi que tinc dret a sentir-me embargat pel dubte de si els caramels son per gats o de gats?? Encara us diré més... Puc trucar a la policia quan vegi la propera carta de menú que m'ofereixi "Canelones de carne de la abuela"??

Bé, us deixo amb això. Salut!!

diumenge, de juliol 26, 2009

L'estiu i les terrasses

Veig que un any més la gent omple les terrasses dels bars i restaurants, descartant el refrescant aire acondicionat que omple l'interior dels locals i optant per la xafogor, el sol i el rebombori de gent passant al teu voltant i em pregunto un cop més per què???!!! Per què preferiu que us torri el sol, sentir la xafogosa bafarada d'aire calent que emana de les rajoles roents del carrer?? Per què preferiu afrontar la repentina brisa (calenta en qualsevol cas) que us fa volar els tovallons?? Com es que us agrada menjar mentres passen amunt i avall gent caminant pel carrer i us arriba al nas l'aroma de aixelles suades, contenidors de brossa propers escalfats al sol i, no ho negarem, el pet furtiu d'algun vianant?? Quin encant tenen les terrassetes quan jo veig que totes les comoditats són a l'interior del local? aishhh

Deu ser que no entenc l'estiu!!

Excelente, Smithers

Si senyor, després de mesos de curset de reparació i manteniment d'equips informàtics, l'esforç ha donat el seu fruit reflectit en un 9,5 en l'examen final. La nota més alta de la classe, quin noi tant repelent jejeje Així que ja sabeu, truqueu-me quan tingueu problemes, us faré bon preu!!

dijous, de juliol 23, 2009

Gloomy Sunday

Hola de nou, lectors i lectores (si és que encara en queda algun). El blog ha sobreviscut a un llarg període d'abandonament i per celebrar-ho, he decidit sobreviure a Gloomy Sunday (i ho he aconseguit).



Recentment he estat a Budapest, i després de veure un home damunt l'estructura d'un pont amb pinta de voler saltar al buit, no vaig poder evitar pensar en la llegenda urbana que lliga la capital d'Hungria amb una trista cançó que provoca impulsos suicides a tot aquell qui escolta les seves notes.



Es tracta d'una cançó composada per Rezso Seress al 1933, de nóm original "Szomorú Vasárnap", algo semblant a "diumenge lúgubre". Segons sembla l'aparició d'aquesta cançó va coincidir amb una onada de suicidis arreu d'Hongria. La llegenda asseguraria que la gent que es van suicidar ho varen fer després d'escoltar la cançó o durant el tema. El fet que el propi Rezso Seress es llevés la vida saltant per una finestra d'un edifici a Budapest anys després de composar Szmorú Vasárnap, van ajudar a augmentar la llegenda.
La teoria en que es recolza la llegenda i resumint molt seria que el cervell produeix determinades ones depenent dels estats d'anim i que per pur atzar, la composició del senyor Seress contenia la seqüencia determinada d'ones que induien a aquell qui ho escoltava un profund estat depressiu fins al punt de cometre el suicidi immediat.
Aquesta flipada ha servit d'argument a moltes pel·lícules sobre control mental, noveles, etc. Per tant no era d'estranyar que algú ho lligués amb aquesta cançó per tal de donar-li una mica de base a la llegenda urbana.
Es va fer famosa als Estats Units sota el nom de "Cançó Hungara Del Suicidi", i va ser versionada en anglès per multitud d'artistes de l'epoca, sota el nom traduit de "Gloomy Sunday". Dites versions semblen estar lliures de l'efecte mortal de la original però algunes tenen un toc tètric que les fa si més no, inquietants.

Jo he de dir que he escoltat un parell de versions i la original i segueixo aquí. No m'he sentit deprimit de sobte però he de dir que m'han vingut ganes de dormir amb la orginal, que fa unes pauses dramàtiques excessivament llargues pel meu gust. Us deixo 2 links pels més valents.

Recordeu de tancar la finestra abans de donar-li al play.

Original (suposo):
Rezso Seress - Szmorú Vasárnap


Versió Alternativa lleugerament més "pegadiza" (anava a dir enganxosa però podria sonar a "pegajosa") i que no sabria dir l'interpret

diumenge, de novembre 09, 2008

Cartellets (2à Part)

Fa temps vaig penjar aquesta entrada on recompilava una sèrie de videoclips on els protagonistes eren cartellets. Doncs bé, seguint l'estela d'aquella entrada, us deixo avui amb aquest videoclip divertit dels Whiskyn's. Gràcies, coseta :-)

Whiskyn's - Reus

dimarts, de juliol 08, 2008

El llegat de Los Petersellers (Part I)

Los Petersellers eren (i en part encara són) un grup de música que va sorgir de la dissolució de The Refrescos (els del mític 'Aquí no hay playa'), quan el baixista i el bateria de l'esmentat grup, van decidir muntar-ne un de nou, seguint l'estela de catxondisme que tenia l'altre. Los Petersellers amb la formació original es van disoldre també ja fa alguns anys, però acotxats per una legió de fans incondicionals, el cantant i el guitarrista van fer un casting entre els mateixos per trobar nou baixista i nou bateria i encara avui segueixen tocant en localets de Madrid tot i que de discos ja no en treuen. Si mai van ser coneguts per alguna cosa, va ser per les seves versions divertides d'exitassos dels 80's i 70's, amb un toc ska, tot i que no tant ni tan bo com a The Refrescos.

Voldria fer un repàs d'alguns dels seus temes. Si la entrada tinguès èxit us portaré noves entregues. De moment aquí us deixo amb "Si es gratis", versió de l'èxit de Bananarama "Venus". Per comparar us deixo primer la original i després la de Los Petersellers.

Bananarama - Venus


Los Petersellers - Si es gratis

diumenge, de juliol 06, 2008