Propaganda del passat

Aquesta setmana i el cap de setmana passat he estat fent neteja a fons a casa. Sobretot posant ordre al munt de coses guardades. La meva habitació acostuma a ser un caos. He estat llençant coses velles, desant records... I és clar, quan un comença a regirar entre coses antigues acostuma a endur-se moltes sorpreses. Entre una carpeta plena d'antics apunts i exercicis d'escola, vaig trobar, en perfecte estat de conservació, una propaganda del Inter-Discount (establiments ja desapareguts si no m'equivoco) que data del 1993. Sí, senyors i senyores (o damos y caballeras que diria la Daecone), ens pot semblar que no fa tant de temps però són ja 15 ANYS ENRERA.

D'entrada, em van sorprendre dues coses. Els preus en pessetes evidentment, i la mítica Game Boy en portada.
I és que al 93, ni playstation, ni wii, ni xbox, ni polles en vinagre. Game Boy (7.200 pts), Nintendo (9.900), Super-Nintendo (25.900), Megadrive (29.800) i Game Gear (14.900). I jocs com Super Mario Land o el Jurassic Park, que estava d'ultimíssima moda llavors.

A part del tema recreatiu de les videoconsoles, també la informàtica ha canviat bastant. L'ordinador de la portada te les següents especificacions:
ORDENADOR MICROSPOT 486 5X25 170 MB
Microprocesador INTEL. 4 Mb Ram.
Mem. cache 256K. Disco duro 170Mb.
Tarjeta SVGA 1Mb. Monitor color SVGA 0x28
Disketera 3"1/2. Teclado 102 teclas (ojo!!! ni una més ni una menys!!!)

El meu teclat només te 105 tecles (sense contar 19 botons de funció que no els considero tecles), així que tampoc és que hagin variat molt els teclats, però la resta... Què fariem ara amb 170Mb de capacitat al disc dur?? I amb una memòria catxé de 256K?? Enfi... Aquí no acaba tot. Al 93 podieu comprar al Inter-Discount una capsa amb 10 disketts de 3"1/2 de doble densitat per 900 pts. Si els volieu d'alta densitat el preu ja pujava a 1.500 pts. Quina barbaritat!! En aquest aspecte els CDs surten molt més barats avui dia jejeje.
I que tal una impressora d'agulles? Aquell any podieu comprar una EPSON LX-400 per 22.900 pts. Això sí, no us oblidessiu també de comprar el paper contínuo. Mil fulls per 1.500 pts. Amb la banda foradada perquè engranés a la impresora.

I qui no va tenir un filtre per les radiacions del monitor? Feien que s'enfosquís bastant la pantalla però et permetia descansar més la vista! (Només 1.500 pts)

I si sortim de l'apartat informàtic i entrem al audiovisual també podem flipar una mica. La quantitat de "lloros" que es venien llavors... Qui en compraria avui en dia? Ja hi havien aparells amb reproductor de CD però no se'n veuen gaires en aquesta propaganda. En canvi podeu comprar equips de música amb el plat per vinils i també un walk-man AIWA HS-TA210 amb atenció: Radio AM/FM. Ecualizador. Super-bass. Selector de cintas. 5.500 pts

No trobareu ni una tele plana, tot monitors de tub, evidentment. Si us fixeu a la portada de la propaganda veureu una tele petiteta al costat de la càmera. Doncs bé, a casa vam tenir aquesta mini tele amb pantalla de 2" polsades. Encara funcionaria si la trobés. El mon del DVD no havia arribat encara a Inter-Discount del 1993, i a la propaganda ens oferien diversos vídeos VHS, amb 2 o 3 capçals. Recordo que amb 2 no es podia grabar en velocitat LP (Long Play) ni reproduir cintes que havien estat enregistrades en aquest sistema... Enfí... Un dia hem de parlar a fons sobre els vídeos posant especial atenció al mític botonet del tracking :P
I en aquest apartat dels vídeos i les cintes VHS, vull acabar l'entrada amb la imatge d'aquest article que molts recordareu. Sobren comentaris.

Normalització

Quan vaig començar aquest bloc, a l'estiu del 2006, no tenia molt clar com me'n sortiria. No sabia gaire del mon blocaire. Recordo que el dia que el vaig fer, li vaig comentar a un amic amb qui estava parlant pel messenger en aquell moment, Lo Llop. Lo Llop va entrar a fer un cop d'ull però no va deixar cap comentari i ja que el bloc estava en període de proves, vaig decidir seguir fent, a veure si apareixien lectors anònims que arribessin aquí de forma casual. Va haver un període llarg en el que el bloc estava gairebé abandonat. Al cap d'uns pocs mesos, deixant algun comentari al bloc de la Daecone, antiga amiga de la infància, vaig rebre alguns lectors extra que van animar-me a seguir escribint i van crear aquella etapa de comentaris encadenats, linkant d'un bloc a l'altre. La Lisa i la Ariel havien deixat molts comentaris aquí quan encara tenien actius els seus blocs respectius (que estaria encantat de veure en funcionament un altre vegada). També la Patirke ha deixat algun comentari de tant en tant. El cas és que mai li havia donat molta importància al bloc i segurament per això no li ho havia tornat a comentar més a cap dels meus altres amics. Potser també és que sempre m'ha semblat que el meu bloc és molt banal. No acostumo a obrir-me gaire per parlar de coses que em preocupin i normalment escric paranoies i coses per distreure'm i riure una estona.
Ultimament també he guanyat una altre lectora que és la flani, una amiga amb la que unicament puc tenir contacte a través dels comentaris, així que sempre m'agrada veure que deixa algun comentari per tenir noticies seves.
El cas és que ahir parlant amb un bon amic va sortir el tema de que jo escribia un bloc i clar, es va sorprendre bastant. A més ell fa temps que n'escriu un i jo tot i que de tant en tant l'havia llegit no m'havia atrevit mai a deixar cap comentari.
Bé, l'objectiu d'aquesta entrada simplement és per normalitzar això. Tal com diu ell, si un no fa propaganda els lectors no venen sols jejeje Segurament tingui raó. Així que res, obro les portes del camí per compartir les meves històries també amb un amic que ha viscut algunes d'elles al meu costat.

Slàinte.

Petita i verídica història del rellotge "cabron" (Capítol 3)

Aquesta matinada, oh sorpresa, ha tornat a marxar la llum. M'he trobat el despertador pampalluguejant de forma burleta. Ara mateix l'acabo de posar en hora un altre cop mentres deixava anar alguns improperis. A veure qui es cansa abans ;-)

El proper capítol serà il·lustrat amb una fotografia del rellotge "cabron".

La temible Croissanteria

No se si mai us ha passat, que una paraula us evoca un significat totalment diferent. A mi em passa sovint i he volgut fer un petit exercici d'imaginació a partir d'una paraula: 'croissanteria', referent a una pastisseria especialitzada en croissants, però que a mi particularment em sona a una cosa ben diferent.

Vet aquí la història de la croissanteria:

A principis del segle XIX, una terrible malaltia coneguda com a croissanteria, va fer estralls entre la població europea.
Els primers casos van ser detectats a França, on la gent va començar a apareixer morta als bars, sobretot mentres esmorzaven. La malaltía es detectava rapidament només donant un simple cop d'ull al cos del difunt, ja que els cadavers adoptaven una postura peculiar, amb els braços estesos en forma de U.

Aspecte aproximat d'una víctima de croissanteria.

No es va arribar a coneixer mai la forma de contagi de la croissanteria. La gent acostumava a morir de sobte, mentres esmorzaven o berenaven. Normalment sentats a taula i sempre presentant els mateixos símptomes. Els metges i científics de l'època no van aconseguir aturar-ho ni detectaro i poc a poc la malaltia es va propagar cap a països veins, i en alguns casos va mutar de forma molt més virulenta, com en el cas de la famosa croissanteria de Frankfurt.
A Frankfurt, Alemanya, la croissanteria va mostrar la seva branca més temible. La gent moria de forma més sobtada i els cadavers, a més de la típica postura de braços estesos en forma de U, treien la llengua. Es calcula que una cinquena part de la població de la ciutat va caure víctima d'aquesta malaltia.

Les víctimes de la croissanteria de Frankfurt, tenien la llengua fora.

Finalment, les morts es van anar reduint i la malaltia va desapareixer igual que havia arribat. Mai se'n va coneixer l'origen ni la causa, ni tampoc el mètode de contagi. Res. És tot un misteri que resta sense resposta fins als nostres dies.

13

13 13 13... Si algú no és supersticiós has de ser tu. Feliç triskaidekaphobia, vaquipolla. Una abraçada :-)

Panik

M'ha costat un munt de pràctiques peeeerò, finalment he aprovat l'examen de conduir a la primera. Això va ser dimarts, i com que aquests dies estic de bon rotllo, aprofitaré per posar-vos música. Ja us havia posat fa temps un videoclip de Wir Sind Helden i avui us en poso un altre de mooolt vaquipollo*. Espero que us moli!

Wir Sind Helden - Endlich ein grund zur Panik


* friki, rar, original.

Lladre d'atenció

La veritat és que no m'esperava escriure tantes entrades en una mateixa setmana, però em veig obligat a posar un vídeo que està circulant per la xarxa que m'ha fet riure de valent. A la velocitat que es mouen les coses per internet potser ja l'heu vist 50 cops, però com que jo l'acabo de descobrir encara guardo l'esperança de que algú de vosaltres encara no ho conegui ;-)

Potser més d'un cop hem sentit que algú ens robava protagonisme. Que era el nostre dia, el nostre moment però algú es passava d'esplendit i s'emportava totes les mirades, tots els comentaris, tots els elogis que esperavem rebre nosaltres. Segur que una cosa semblant deuria sentir aquesta cantant un cop va veure el vídeo de la seva actuació. No cal que us indiqui en qui us heu de fixar, ja que els ulls us hi aniran sols. Qualsevol semblança amb el Fary, estaria fora de lloc, però s'accepta. :P

Lladre d'atenció

Petita i verídica història del rellotge "cabron" (Capítol 2)

Les estadístiques em deien que era poc provable que la llum tornés a marxar tan seguit si tornava a posar el rellotge en hora, ja que feia mesos que no hi havia hagut cap tall de subministrament. Així que vaig decidir vencer la superstició del rellotge i el vaig tornar a posar en hora ahir per la tarda.

A la nit va marxar la llum.

Va ser un petit tall de subministrament, va durar menys d'un minut i jo encara no havia marxat a dormir així que quan va tornar, empès per l'orgull vaig tornar-lo a posar en hora.

Al cap de deu minuts va tornar a marxar la llum.

De totes maneres estic disposat a vencer aquesta llei de Murphy així que vaig tornar a posar el rellotge en hora i de moment, he de dir que encara aguanta.

Espereu al tercer capítol, perquè la manca d'aigua augura talls de subministrament elèctric ben aviat :P

Petita i verídica història del rellotge "cabron"

Al meu barri hi ha de tant en tant algun tall de subministrament elèctric. Abans no recordo que passés tan sovint però d'un parell d'anys cap aquí la cosa no ha anat gaire bé. Són els típics talls que duren un parell de minuts i després torna. Va haver una temporada fa uns mesos en que això passava al menys un parell de cops per setmana, i jo, fart de posar en hora cada dos per tres el rellotge despertador de la meva habitació, vaig decidir deixar-lo estar i usar de despertador l'alarma del telèfon mòbil. Ahir al vespre vaig veure el rellotge pampalluguejant com sempre en una hora equivocada i vaig adonar-me de que fa ja molt temps que no hi han problemes elèctrics, així que em vaig decidir a posar-lo en hora novament.

Aquesta matinada ha marxat la llum.

No trobareu bancs a la parada de Banc

Hola a tothom. Els qui viviu i els que heu viscut a Barcelona, o simplement coneixeu una mica la seva xarxa de metro, sabreu que aquesta no és pas cap gran meravella. S'espatlla amb facilitat (Línies 3 i 5), alguns enllaços són interminables (Línia 3 Passeig de Gràcia), encara hi ha metros que semblen de la postguerra (Línia 4) i algunes estacions semblen estar mal fetes (intenteu canviar d'andana a Diagonal amb la Línia 5 sense picar de nou el bitllet).
El cas és que potser algun dia, desde el vostre seient i amb la mirada perduda a la foscor del túnel a través de la finestra, us ha semblat veure alguna de les estacions per les que el metro passa de llarg. Potser simplement una sensació de rajoles velles a la paret enmig d'un túnel o una andana vella i enrunada a les fosques que sembla passar molt depressa. Fins i tot potser heu tingut la sort de veure il·luminada l'andana de l'estació de Gaudí. I és que dins la xarxa del metro de Barcelona encara hi han vestigis d'estacions en les que temps ençà s'hi aturaven els trens i també d'altres en les que mai ho han arribat a fer.

Fins l'any 68, el final de la Línia 3 era l'estació de Fernando (Ferran). Estava situada a les Rambles amb carrer Ferran, just en front d'on ara hi ha el McDonalds (crec que hi ha una reixa de ventilació al terra on antigament hi havia la boca). Al ser una estació de final de línia només contava amb una via i una andana i quan la Línia 3 es va allargar fins a Drassanes, l'estació va ser desmantellada. Crec que es va suprimir l'andana fins i tot per encabir les dues vies, i els accessos i passadissos van ser tapiats. Avui en dia costa molt de veure'n les restes ja que els tunels de la línia verda són molt estrets i foscos. Però, malgrat que resulta bastant difícil, si baixeu desde Liceu cap a Drassanes és possible que en algun punt encara veieu alguna rajola o la forma dels dos accessos a l'andana en forma d'arcades que ara resten tapiats.

També la Línia 4 tenia fins l'any 72 una parada final de línia diferent que ara. Es tractava de l'estació Correos (Correus) situada just davant de l'edifici de correus. Una reixa de ventilació es just ara on abans hi havia la boca d'entrada. Era la següent de Jaume I i com la de Fernando, crec que també contava amb una única via. Pel que he vist en fotografies, sembla ser que tenia dues andanes. Una bastant ample amb una mena de columnes amples davant l'andana, que em recorden una mica a les parades de metro de Nova York que es veuen a les pel·lícules, on suposo que esperava la gent per pujar i l'altre més estreta per on deurien baixar els passatgers que hi arribaven. Quan es va allargar la línia i es va decidir posar la estació de Barceloneta, la proximitat entre aquesta i Jaume I van fer que el tancament de Correos fos definitiu. Si aneu desde Jaume I cap a Barceloneta, encara podreu veure les columnes i les andanes, amb les grans lletres vermelles de CORREOS, els bancs i els cartells d'anunci, tot ple de runa i brut i fosc. Costa de veure per la foscor i la velocitat del tren però allí es.

La mateixa Línia 4 te molt a prop de la antiga Correos una altre estació misteriosa mai usada i inacabada. Es tracta de Banco (Banc). Segons he llegit es va començar a fer al 1911 quan es va construir el tunel a Via Layetana. En aquella época, la seu del Banc d'Espanya era a l'edifici que ara és seu de Caixa Catalunya, a Via Layetana amb l'Avinguda de la Catedral. Sota aquest edifici es va començar a construir una estació molt petita, amb una andana en la que cabia només un vagó, pensada simplement per transportar la recaudació del metro directament al Banc segurament, o per portar diners del Banc a altres llocs, ves a saber. Llegendes urbanes diuen que connecta amb l'edifici per passadissos oblidats. Sembla ser que costa moltissim de veure. Pel que tinc entès només baixant desde Urquinaona fins a Jaume I es pot arribar a intuir. És una andana molt curta i tan primitiva que gairebé no se li pot ni denominar andana on sovint hi ha apilat material de TMB. Suposo que normalment a les fosques. Potser apropant la cara al vidre podeu veure-la passar.

Si passejeu per l'Avinguda Gaudí, a la cantonada amb Lepant veureu una boca de metro. Podeu pensar que és una boca de l'estació de Sagrada Familia o una sortida d'emergència de la mateixa. En realitat es tracta de l'accés a l'estació de Gaudí. Inicialment crec que la Línia 2 havia d'anar de Paral·lel fins a Horta. Llavors em sembla que la part de Hospital de Sant Pau cap a Horta havia de ser part d'aquesta Línia 2 però com que el projecte es posposava, provisionalment aquest tram es va anexar a la Línia 5 desde Sagrada Familia. L'estació de Línia 2 que havia d'enllaçar amb la Línia 5 havia de ser Gaudí, que es va construir a finals dels anys 60. La estació es va acabar del tot, inclós l'accés al carrer. Però pel que fos es va canviar el projecte de la Línia 2 i van decidir que la Línia 5 estava molt bé com estava. Així que l'estació de Gaudí, amb la seva andana, les seves escales i els seus vestíbuls i accessos mai han acollit ni segurament acolliran mai passatgers. De totes maneres és la estació "fantasma" més fàcil de veure. Només sortir de l'estació de Sagrada Familia cap a Hospital de Sant Pau o just abans d'entrar a Sagrada Familia si aneu en sentit contrari la podreu veure ja que el tren no va a molta velocitat i l'andana es veu de forma bastant clara. A vegades els llums estan oberts perquè s'hi fan tasques de manteniment. Les parets són de color marró i als accessos de les andanes es poden veure les escales i les escales mecàniques (aquestes últimes sense graons). Tot i no haver bancs ni papereres ni cap cartell anunciant que allò sigui una estació podeu estar segurs de que es tracta de Gaudí. Realment l'estació no està abandonada ja que els vestíbuls acullen l'associació de Jubilats de TMB, la de Col·leccionistes ACEMA i la de Conductors Solidaris. Els membres d'aquestes associacions hi accedeixen, es clar, per la boca de Avinguda Gaudí amb carrer Lepant.
L'any passat es va usar l'estació per a una campanya publicitaria de Nissan, i un gran cartell publicitari il·luminat per uns focos col·locats al llarg de l'andana cobria la paret de l'estació de banda a banda. Potser alguns de vosaltres ho va veure. Jo ho recordo perquè acostumo a agafar aquest recorregut de la línia blava. Al passar amb el metro en moviment feia la sensació de que el cotxe del cartell feia tombarelles.

Fins no fa gaire també hi havia l'estació de Bordeta a Línia 1. Aquesta era exterior i es trobava entre Mercat Nou i Santa Eulalia. Estava fora de servei desde l'any 83 però algun cop els trens amb averia deixaven alli al passatge per tal de que poguessin agafar un altre tren. El que s'anomena transbordament d'emergencia crec. El meu pare s'hi havia trobat en dues ocasions, l'última deu fer poc més de tres anys. Amb les obres de l'Ave l'estació ha desaparegut definitivament de forma recent.

Bé, espero que us hagi agradat la història. Crec que és d'aquestes coses que desperten una mena de curiositat morbosa, aquella mena d'Indiana Jones explorador que portem a dins. Segurament no he estat del tot precís en algunes de les dades que he donat. Podeu trobar molta més informació a internet en adreces com aquesta, on a més podeu veure fotografies d'aquestes estacions i d'altres que han estat modificades com les de Catalunya, Espanya o Universitat.

Com sempre, gràcies per llegir.

Més novetats al bloc

Ja que ultimament no estic gaire inspirat a l'hora de crear entrades, he inventat un nou apartat que podeu trobar a la columna de la dreta anomenat "Grans Reflexions", on aniré posant frases, mini-textos o expressions d'altres persones que em semblin prou brillants com per a ser destacades. Amb la clarividència de les ments que em rodejen, entre les quals per suposat us incloc a tots vosaltres, de ben segur que no em faltarà material. De tant en tant crearé una entrada recopilant les últimes per a que no caiguin en l'oblit.

La maledicció peruana comença a donar els seus fruits

Fa un parell de setmanes anava cap al metro tranquilament, i en creuar la Plaça de l'Oca, sento un soroll molt fort darrere meu. Em giro i a uns 15 metres veig un núvol de pols que s'aixeca i tot de la gent mirant com jo. En un primer moment em va semblar que s'havia desprès part de la façana de l'edifici que fa cantonada amb el carrer de València, però en apropar-me vaig veure que una petita furgoneta de reparacions havia envestit de forma incomprensible un dels contenidors de la brossa que hi havia al costat de la borera. De l'impacte el contenidor havia pujat la borera, havia creuat la zona transitable pels vianants i finalment anat a picar contra un dels fanals de la plaça, que es va partir pel mig. Ningú va resultar ferit. Només feia uns 10 segons que jo havia passat caminant per aquell punt.

Dijous passat, a la feina, una barra de ferro massissa d'uns tres metres de llargada col·locada damunt d'una màquina va picar una columna per un extrem i l'altre extrem va anar directe cap al meu cap. Em va picar just sota la cella esquerra, al costat del pols (el que en castellà es coneix com a "sien"). 7 punts, l'antitetànica i un hematoma que sembla que m'hagin fotut un cop de puny. Per sort sense perdua de coneixement ni mareig ni res més que el cop i l'ensurt. Una mica més avall i em pica a l'ull i una mica més a l'esquerra i m'enganxa de ple el pols. Demà al matí em treuen els punts.

No se que més esperar, si em voleu adreçar uns últims missatges aprofiteu ara, que la propera vegada pot ser la definitiva :P

Bé, no patiu que ja vaig amb compte, una abraçada a tothom!

Boira

Fa dies que vull escriure però em poso davant la nova entrada i sóc incapaç de començar. Tinc moltes coses al cap i la majoria no vull tractar-les al bloc. Malgrat això tampoc he tingut ocasió de poder-les parlar amb ningú aquestes últimes setmanes i per tant segueixen donant voltes pel meu univers personal, que a estones és una mica caòtic.
En realitat em sento bastant millor del que m'he sentit en molt de temps. Amb certa energia i empenta. Però això no vol dir que no necessiti treure unes quantes coses. Suposo que necessito una d'aquelles llargues converses amb aquells amics amb els que sabem que podem parlar les nostres coses amb franquesa.

Sigui com sigui espero trobar un moment aviat i algun tema per posar al bloc.

Records a tothom i fins aviat.

Promo del Puntada als Ous 3

Estimades lectores i lectors, ultimament hi han hagut diverses novetats, desde el nou mapa de visites fins a les noves visites. I entre tanta novetat no podia faltar la més esperada. El vídeo promocional del tercer episodi del Puntada als Ous. En principi, si no hi ha cap canvi d'última hora, el tercer episodi s'anomenarà "Ciutat de Barcelona". La promo no desvetlla grans coses, és més aviat un refregit d'imatges antigues, abusant en excés d'alguna puntada exitosa però això sí, tot girant al voltant d'una mini-història del pallasso, que només podreu veure al vídeo promocional. Adverteixo abans de tot, que la qualitat del so no és gaire bona.

Promo Puntada 3

Brainstorming nostàlgic

Porto uns dies una mica nostàlgics. Potser perquè s'acosten èpoques de canvis o pel que sigui però és així. De totes formes estic en un pla nostàlgic positiu en el que he recuperat del record antigues coses que tenia guardades, i algunes gairebé oblidades. Fa uns dies vaig trobar un CD on havia salvat en una ocasió documents del meu ordinador abans de fer-li un formateig. D'entre curiositats diverses, he trobat un document que vaig guardar d'una conversa amb un amic meu fa cosa de tres anys. Es tracta d'una conversa que vam mantenir una nit a internet via messenger, on ens va donar per començar a dir frases, conceptes i idees que ens venien al cap. Amb o sense sentit aparent, un deia una frase i l'altre en deia una altre, i a mesura que passaven els minuts anaven sorgint conceptes al·lucinants. Se que fa temps el meu amic va penjar un recull de les seves frases al seu bloc i crec que estaria bé fer un recull de les meves al meu. La majoria no tenen gaire sentit però hi han conceptes que m'agraden bastant. Crec que és la classe de coses que deu fer en Joan Miquel Oliver quan ha de composar les cançons d'Antònia Font. :P

Sense enrollar-me més, us deixo la meva selecció. Semblen totes molt delirants però d'una forma o altre tenen algun significat (o molts):

-Marsupials amb boines vermelles.
-El tacte d'una mà enmig d'una multitud.
-Marges infinits.
-Complicitat recatada.
-Una gran vidrera en un restaurant dins una torre enfront del mar (les taules són buides i fa olor de port).
-Gotes que cauen de l'embut d'un rellotge de sorra.
-Em deixo robar un petó a la terminal.
-Semàfor d'un pas a nivell que pita i abaixa barreres malgrat no hi ha ningú en kilòmetres.
-Mirar darrere els vidres de la porta de casa de la meva àvia.
-Paper estampat dels anys 70.
-Vitamina per la rutina.
-Manual d'inventors aventurers.
-Manantial d'aigua gelada però ho regalen.
-Deixa de mirar-me així que ja no cal.
-Rotuladors Veleda que no escriuen.
-Monedes que brillen al fons de la font i no tinc canvi per la puta maquineta.
-Peluixos tristos que porten nens contents.
-Paradís de cebres amb caçadors lligats d'una noria.
-Un paraigues negre sota un cel blanc.
-Miro per la finestra i comprovo que ningú em mira.
-Rajoles marrons precioses en un pis a punt de ser enderrocat (ja cau).
-Una platja a l'hivern, les gavines fan turisme.
-L'agulla del tocadisc toca el vinil i comença el crepitar, espero la primera nota.
-Per què sempre em toca el penjador doblegat?
-Molt de pit per guardar tan poc cor.
-Buscava tant que ja no se que busco.
-Llegint les seves línies torno al passat i m'esgarrifo.
-Les paraules més espontànies queden gravades al seu abric i ara és l'únic que queda.
-Escales plenes de fulles, tantes que no se si són de pedra, de fusta o de terra.
-Les parets de rajola són tan fredes que mirant de lluny em cordo l'abric.
-Caramels boníssims els sabors dels quals ja no recordo.
-Un arbre enmig de la rotonda, qui te ous a cuidar-lo?
-Cent pessetes en una guardiola oblidada.
-La punta del llapis es trenca cada cop que faig punta així que a cagar.
-Calamars a la romana amb el casc i tot.
-L'aire acondicionat del cinema és tan fred com la noia que tinc al costat.
-El hamster s'ha amagat darrera l'armari i algú que acaba d'arribar és l'únic que el sap treure.
-La platja i música dels Beach Boys.
-Comiat amb llàgrima i bombolla de moc incontrolable.
-El recollidor de molles sempre es desmunta però és un estri tan original que el faria servir igualment.
-Llenço els daus i creuo els dits.
-El boomerang hauria de tornar però el que jo llenço només du bitllet d'anada.
-Excuses atropellades per no creuar la carretera.
-La taula va coixa encara que falquis les quatre potes.
-Vull tancar la porta però la maneta no em deixa, per tant la ajusto confiant que no entrin.
-Després de molta desesperació decideixo arremangar-me i agafar una moneda de la font per a la puta maquineta d'abans però només trobo moneda estrangera. Putos guiris.
-Mai sabré si ens vam tornar el somriure. Lo bo? Ella tampoc.
-M'aixeco de la cadira, és de fusta i es clava. M'estiro al llit, és de molles i es claven. Em poso de peus buscant xinxetes.
-Aquella barba de tres dies caduca demà.
-El kamikaze es va posar el casc en pujar a l'avió.
-Tantes hores vaig trobar per buscar-la que quan la vaig trobar van resultar perdudes.
-La tassa em crema però ningú ho notarà perquè no vull semblar gilipolles.
-La muntanya és el seu refugi per fugir de casa, però es posa a ploure i fuig corrents per refugiar-se a casa.
-El proper capítol mai és l'últim.
-L'home enfadat baixa corrents, ensopega, cau aparatosament i perd en la caiguda tota la seva capacitat amenaçadora.

En fi, us animo a que feu un exercici semblant algun dia, resulta molt interessant i alliberador, a l'hora que divertit. Merci per llegir-me i fins la propera!

Petit canvi

Hola a tothom, he canviat el mapa per un que situa amb més detall el punt desde on visita la gent. Se li pot fer zoom fins i tot. Comet l'error de confondre les visites desde els Països Catalans amb visites de l'Estat Espanyol però apart d'això, va prou bé :P

En fi, que sapigueu que us trobo a faltar a tots els qui fa temps que no veniu. Fins aviat!

Endevina Endevinalla

Com vaig comentar anteriorment, hem penjat un nou vídeo una mica arriscat que podreu veure a continuació. Es tracta d'un vídeo musical agafant la versió que la gent de El Cansancio va fer de la cançó Grace Kelly de Mika. La versió penjada ha hagut de passar per certa censura, ja que alguns dels participants volien preservar el seu anonimat. La resta, que no tenim gaire vergonya per lo vist, donem la cara. Encara no les tinc totes de que no ens el xutin del youtube, però de moment allí està. Podreu observar algunes cares conegudes (el pallasso del puntada no hi podia faltar), acompanyades d'altres imatges que s'intenten acoplar amb la major precisió possible a la música i lletra. Per tant, és vital veure el vídeo amb el so posat. En fi, aquí va el vídeo i la poca dignitat que em quedava també xD

Endevina Endevinalla

Around the world

Ho he aconseguit. Tot i no tenir els records de visites del bloc de la Daecone, puc presumir al menys d'haver arribat als 5 continents :-D Les últimes visites arriben desde:
-Dallas?
-Nova York?
-Salvador de Bahia?
-Buenos Aires?
-Torí?
-Praga?
-El Cairo?
-Kyoto?
-Sydney?
A vegades m'agradaria que el mapa aquest fos una mica més precís, només puc tractar d'endevinar... També veig que han augmentat les visites desde la zona de Castella-Lleó, juraria que prop de Burgos.
Sempre em pregunto que anirien buscant aquests visitants per acabar trobant aquest bloc. Em faria ilusió que algun dia un visitant anònim deixés algun comentari. Sigui com sigui gràcies als que llegiu i comenteu de forma habitual.

P.S.: Ben aviat, un nou vídeo de collita propia que encara no sabem si els de youtube ens deixaran penjar. Estareu informats.

La maledicció peruana

Hola novament a tots. Ja tinc l'ordinador restaurat i preparat per continuar escribint. Possiblement l'averia forma part de la història que us explicaré tot seguit. Plena de misteri i mal rollet, com la de la dutxa assassina però no tant culpidora segurament.

Tot va passar fa un parell de setmanes. L'any tot just havia començat i res feia sospitar els misteriosos fets que succeirien de forma immediata. La meva mare va sortir al safreig, les nostres galeries són molt estretes perquè tenen un edifici just davant i si algú tingués el valor d'abocar el cos per la finestra del bany o la cuina, sense cap problema podria tocar l'edifici del davant. Desde el safreig no perquè hi ha una mica més d'espai, però de totes formes volia deixar clar que davant només hi ha una paret enorme de formigó i prou. Els veins queden a dalt i a baix.

Bé, tornem a la història. La meva mare volia posar una rentadora, en tenim una d'aquestes de càrrega superior, va obrir la porteta i dins el bombo, hi havia posada pulcrament una fotografia.
La fotografia, que no perteneixia a cap membre de la familia, era d'una senyora gran de trets indis, semblava una mica peruana tal vegada. Era en color però borrosa, amb un aire dels anys 80 o 70. Duia una samarreta blau marí de maniga curta, un collar blau cel o rosa (ja no ho recordo gaire) bastant gruixut i llarg i un barret de palla. Per a augmentar el desconcert, la fotografia estava retallada pel perfil de la dona, així que semblava un ninotet petit, com les nines de fer retallables. I a les cames (duia uns texans blau cel) se li havia practicat un petit tall vertical com si la fotografia hagues estat colocada dreta en alguna mena de suport.

Vaig destruir la foto gairebé de forma inmediata perquè em donava molt mal rollet. Potser la hauria d'haver guardat per escanejar-la i penjar-la al bloc, així haurieu pogut ser testimonis de la maledicció. He de dir que no he començat l'any amb gaire bon peu així que si es tracta d'això, d'una maledicció, funciona mitjanament bé.

Seriosament, no estic molt segur de com va anar a parar la imatge dins el tambor tancat de la rentadora. És possible que caigués de la galeria del pis de dalt, on viuen uns peruans, caigués damunt la pila de roba bruta, i la meva mare al posar-la dins no es fixés que hi havia la foto. Després al tornar a obrir per acabar-la d'omplir se la va trobar allí damunt.

Sigui com sigui queden moltes incògnites obertes:
-Qui es la dona de la foto?
-D'on surt la foto?
-Per què la van retallar?
-Puc esperar que en caiguin més de fotos?

Enfi... Espero superar la maledicció peruana i continuar portant-vos entrades absurdes o "vaquipolles" com aquesta. Fins aviat!

2008

És any nou, els salts de Garmisch Partenkirchen ho corroboren. Crec que no seria el mateix sense llevar-se el primer dia de l'any a quarts d'una i posar la tele per veure els salts d'esquí.
Parlant de rituals d'any nou, l'any passat en vaig començar un fotografiant la primera sortida de sol de l'any. Aquest 2008 he repetit amb aquesta imatge. A priori es pot dir que no resulta tan espectacular com la de l'any passat però no us deixeu portar per primeres impressions. Jo crec que la fotografia mostra sobretot un cel net i clar, sense nuvols i ple d'energia. Una energia que espero se'ns encomani a tots i faci d'aquest 2008 que comença, un any inoblidable. Us desitjo a tots un molt bon any nou, i que per molts més anys puguem seguir comentant-nos i passant bones estones. FELIÇ ANY NOU!

Bones festes!

Un brillant e-mail de la daecone m'ha inspirat per a elaborar aquesta felicitació nadalenca del Camí d'en Cricket. Espero que us agradi.

Bon Nadal i feliç any nou!

Clara Andrés

Ja fa un temps vaig escoltar una maqueta d'aquesta cantautora valenciana. No recordo si n'havia parlat en cap entrada anterior, el cas és que per fi ha tret disc ("dies i dies")i crec que és recomenable. No se si el compartir el mateix cognom, ja que una part de la meva familia prové del País Valencià, o el viure tants anys al carrer València tenen res a veure però m'agrada la música que fa. Vaig tenir ocasió de parlar un moment amb ella farà cosa d'un any a la final del sona9, un concurs de maquetes, i em va semblar bona gent. Us deixo un vídeo de mostra amb un parell de cançons, podeu trobar-ne més al youtube, a veure si us agrada. Recomano que escolteu també la de "Bon dia", que és de les meves preferides, molt tendre. Si el trobo em regalaré el CD per nadal ja que no vaig poder aconseguir la maqueta al seu moment. Per a més informació podeu visitar la seva pàgina web.

Clara Andrés - Dansa/Hui fa vent

Segona temporada

Tot i les situacions complicades he volgut trobar un moment per dedicar-vos aquesta entrada, potser l'última d'aquest any. Aprofito també per a saludar als lectors anònims que visiten desde Los Angeles (California) i Santiago de Chile? (aproximadament). Per suposat una abraçada als que ens visiteu desde el continent europeu ;-)

Bé, ara sense més preambuls us ofereixo el primer episodi de la segona temporada d'En Copy i en Paste, amb menys copypaste que mai! En tinc uns quants pensats i si les coses van bé i tinc un momentet espero compartir-los amb vosaltres. Us recordo que per facilitar la lectura, si feu clic damunt la imatge la podreu ampliar.

I per si no ens parlem aquests dies, que passeu unes bones festes i tingueu una molt bona entrada d'any. Fins aviat!

El nostre gosset de les praderies

Si fa temps us vaig mostrar diverses versions que corrien per internet del vídeo del gosset de les praderies, ara us porto la nostra pròpia versió.
Salut i abraçades.

L'autèntic gosset de les praderies

Nou Disc d'Antònia Font

Ni hao, lectores i lectors (si n'hi han). Aquesta setmana els Antònia Font han tret nou disc "Coser i cantar" on versionen temes seus junt amb l'orquestra sinfònica de Bratislava. Intentaré aconseguir el disc abans que acabi la setmana si tinc temps i ja us diré que tal. Se que dels 2 primers treballs tan sols han inclòs "Tots es motors" del disc "A Russia". Estic segur que "Batiscafo Katiuscas" sonarà guai amb l'orquestra, veurem que tal la resta, espero que no quedi tot massa forçat. Se que es tracta d'un pack de 2CDs amb 20 cançons que van junt amb un DVD de la gravació del mateix, cosa habitual avui en dia i que farà que el preu del disc es dispari bastant, però que hi farem... Tinc curiositat per escoltar-lo, segur que és d'aquests discs que has d'escoltar diversos cops per apreciar-los, ja que d'entrada sempre sonen estranyes les cançons que un està acostumat a escoltar d'una forma, gravades de manera diferent. Em quedaré amb les ganes d'escoltar algun tema totalment nou, per sort crec que Joan Miquel Oliver aviat treu nou disc en solitari. Al menys hi ha un single seu voltant per aqui amb dos temes "Sa núvia morta" i "Hansel i Gretel" que prometen molt. Espero tenir a les mans aviat un nou treball seu.
Per cert, a qui li agradi investigar pot trobar al Youtube la versió del tema "Alegria" dels Antònia Font al seu nou disc. ;-)
Zai jian!

Visitants

Acabo de comprovar sorprès al mapa de visites que he rebut per fi una visita d'algú que no conec. Sembla ser que desde el sud de l'estat espanyol, potser desde Cádiz, Sevilla o Huelva. Quina gràcia ja que fins ara només em visitaveu vosaltres i prou. Sigui com sigui aprofito per a saludar als visitants anònims.

De totes formes m'agradaria parlar d'uns altres visitants avui. De tots els visitants seguidors del Rangers que van invair Barcelona aquesta setmana passada. Tota aquella colla de protestants unionistes d'extrema dreta borratxos que han estat trinxant la ciutat durant 3 o 4 dies.
Dimecres vaig quedar amb dos amics meus per veure el partit. Desde fa uns anys tenim la tradició de veure junts els partits de champions que juga el Barça. Aquest any un dels meus amics disposa d'un carnet per a veure els partits que juga el Barça a casa entre setmana, així que el pla per dimecres era quedar tots 3, acompanyar-lo a ell fins al camp i l'altre i jo veure el partit en qualsevol bar per reunir-nos tots tres després un cop acabat el partit i anar a prendre l'última cervesa plegats abans de marxar cap a casa. En vista de les continues provocacions dels aficionats del Rangers el dia anterior amb el desplegament d'una pancarta a Plaça Catalunya on es llegia Catalonia is Spain o les pixades al monument a Francesc Macià, el meu amic sense carnet va decidir que la resposta a totes aquestes provocacions era posar-se la seva samarreta i bufanda del Celtic. La rivalitat entre aquests dos equips va més enllà del terreny futbolístic, i això es va notar rapidament. Ja l'haviem intentat convencer de que no ho fes, de que aquella gent no raona, que portaven desde les 10 del matí bebent cervesa però no vam aconseguir res, quan ens vam trobar a l'hora pactada ja estava amb la samarreta i la bufanda i ja el primer grup de seguidors del Rangers que passava pel costat l'estaven increpant. Vam dirigir-nos tots 3 cap al Camp Nou intentant de convencer-lo de que es cordés la jaqueta i amagués la bufanda però res de res. Per evitar el gol sud, lloc per on entrava l'afició del Rangers, vam donar més de mitja volta al camp, passant per davant de les taquilles també. L'amic del carnet i jo anavem depressa intentant que l'altre anés fent via i no s'entretingués entre tota la gent. Els grups de seguidors del Rangers l'anaven increpant pel camí. Li van dir de tot, tots els insults imaginables que afortunadament ell no va entendre pel seu escàs domini de l'anglès. Li van estirar la bufanda intentant que se la tregués, li van donar patadetes als talons per fer-lo caure, fins i tot un li va escupir al cap... Va ser un trajecte molt tens, es rifava una cleca i ell tenia gairebé tots els números (els números que li faltaven els teniem nosaltres per anar amb ell). Finalment vam arribar a la boca per on havia d'entrar l'amic del carnet i vam convencer l'altre de que es cordés la jaqueta i s'amagués la bufanda (per fi!). L'amic del carnet va entrar i l'altre i jo vam cercar un bar on veure el partit. Vam allunyar-nos tot el possible del camp per evitar trobar-nos rodejats de seguidors del Rangers i finalment vam trobar-ne un de petitet sense rastre de samarretes blaves. Va coincidir que en aquell bar vam trobar una colla de gent que ell coneixia, cosa que ens va fer sentir més amparats.
Dins el bar, amb la calor, el meu amic es va treure la jaqueta. Això feia que al passar pel carrer i mirar dins el bar, el primer que veies fos a ell sentat d'esquenes a la porta amb la samarreta del Celtic. Per tant n'hi havia prou amb obrir la porta per fotre-li una cleca. Així doncs cada cop que la porta s'obria el meu amic es girava preocupat i jo l'anava tranquilitzant "és un matrimoni gran", "és un senyor del barça", "és una noia", "és un noi amb la samarreta del barça". Tot va estar tranquil durant la primera part. Vam poder prendre un parell de cerveses i apalancar-nos un platet de braves també. Durant el descans però, va entrar un aficionat del Rangers. Era un noi bastant alt i prim que anava força begut. Afortunadament era pacífic i tot i mostrar força disgust i repulsió per la indumentaria que duia el meu amic, va estar relaxat i sociable. El vam convidar a una cervesa i va estar intentant parlar amb mi, pensant-se que jo entenia més anglès del que realment entenc. Tampoc m'ajudava gaire el seu accent escocès i el seu estat etílic. L'home, que es deia Scott, s'ajupia per parlar amb mi que era sentat en una cadira, i intentava aguantar l'equilibri com podia. A vegades queia enrera i jo l'havia d'agafar del braç per evitar que caigués de cul. Em va estar explicant unes coses molt rares que no vaig entendre. Em deia "shhhh" mirant de reull a la resta de colla de gent com si m'expliqués un secret. Em va ensenyar un anell que duia de color blau marí amb la lletra G gravada i uns símbols (crec que un ancla i una espasa o quelcom semblant) i també em va ensenyar un penjoll esfèric que duia al coll, que es desplegava convertint-se en una creu formada per peces semiesfèriques amb uns gravats en forma espiral (em sembla recordar). I tot això ho mostrava com si fos alguna mena de secret. Seria d'alguna ordre secreta protestant o d'alguna secta curiosa? Ni idea però he intentat trobar alguna imatge de l'anell o el penjoll, o informació per internet i no he trobat res. Em vaig quedar intrigat.
Finalment, tot just acabar el partit, el seu equilibri va fallar i l'ampolla li va caure a terra escampant vidres i cervesa al seu voltant. L'amo del bar, bastant antipàtic, el va fer fora i ell va marxar sense protestar. La colla de gent que coneixia el meu amic van sortir del bar i s'esperaven fora mentres nosaltres vam anar a pagar. Just en aquell moment van entrar uns altres 2 aficionats del Rangers. Tots dos molt beguts. Un es va abraçar al meu amic, en plan conciliador tot i el rebuig cap a la samarreta que duia. L'altre en canvi el va insultar i el mirava amb una cara de rabia i despreci brutals. Afortunadament el primer intentava convencer al segón de que deixés estar al meu amic i per tant vam poder sortir del bar sense gaires problemes. Un cop fora ens vam entretenir despedint-nos d'aquella colla de gent i mentres tant els 2 borratxos del Rangers van sortir i van enfilar carrer avall intentant aturar un taxi amb una cervesa a la ma cadascú. Evidentment tots passaven de llarg. Vam emprendre la marxa de nou i una mica més avall del carrer els vam trobar caminant de banda a banda. A un li queia cervesa de l'ampolla i l'altre se'n reia sense adonar-se'n que anava igual de malament que ell. Al passar pel seu costat ens van reconeixer del bar i van tornar a parlar amb nosaltres. Jo ja veia alguna de les cerveses volant cap al cap del meu amic però per sort no va ser així. Amb el meu cutre anglès vam sortir del pas i vam poder tornar fins a casa seva (punt d'encontre) ja sense perill i amb la jaqueta cordada fins al coll un altre cop i la bufanda ben amagada. Més tard ens vam reunir amb l'altre amic del carnet i li vam explicar com havia seguit l'aventura.

Jo crec que una persona amb la samarreta del Madrid no hauria patit un assatjament tan brutal al voltant del Camp Nou pels seguidors del Barça com el que va patir el meu amic amb la samarreta del Celtic per part dels seguidors del Rangers. Només espero no tornar-los a veure destroçant la ciutat i si pot ser, que quedin últims al grup i no entrin ni a la UEFA.

La reflexió més gran que faig és intentar trobar algun sentit a viatjar 3 dies a una ciutat per estar bebent sense parar (cosa que pots fer a casa teva), sense poder veure el partit perquè no dus entrada (cosa que pots fer a casa teva), i sense recordar res del que has fet el temps que has estat aqui (cosa que pots fer a casa teva). Per tant, el proper cop si us plau, que es quedin a casa seva.

Breu nota informativa

No se si coneixeu un canal de televisió que emet per TDT anomenat Canal Català. Bé, els qui tingueu receptor en territori català suposo que el podeu sintonitzar sense gaires problemes. El cas és que avui m'ha fet arribar un amic la noticia de que el primer episodi del Puntada als Ous va ser emès en aquest canal. Suposo que seria en alguna mena de programa de zapping de videos de Youtube catalans. No tinc ni idea de si el segon episodi ha estat emés. Evidentment nosaltres no teniem coneixement de que això passaria i per tant no he pogut avisar. Si algú veu Canal Català potser algun dia ho repeteixin.

FELICITATS, TEO!

Ahir en Teo va fer 30 anys. Sí, el Teo de tota la vida, no aquesta versió estranya d'en Copy i en Paste. A part de descobrir que hi ha gent a qui aprecio que no se quan fan els anys, me n'he adonat que sóc més jove que en Teo. De fet crec que tots els les lectors del bloc (lectores, perdó) també sóu més joves que ell. No se si és molt consol però per mi sí :P
Jo de petit llegia llibres d'en Teo. Tinc "en Teo va al circ", "en Teo va en avio", "en Teo va a la platja", "en Teo va en vaixell", "en Teo va al zoo" i potser algun altre més. Recordo que m'agradaven molt els dibuixos. Potser desde llavors tinc fixació amb els cabells arrissats de color taronja... bé, sigui com sigui aquí us deixo aquesta entrada una mica subliminal d'aniversari d'en Teo. Crec que valia la pena retre-li un petit homenatge.
Per cert... alguna ment perversa veu també una actitud inapropiada d'en Teo en la següent fotografia?

Setena Vinyeta

Nova vinyeta, amb un logotip provisional inclòs. Espero que us agradi i als qui no vau pillar l'últim gag, us desvetlli el secret.

Sisena Vinyeta

Nova vinyeta, aquest cop l'acudit és molt subtil, potser tant que no el pillarà ningú... però bé, aquí ho deixo. Espero les vostres votacions pel nom de la sèrie :P

Cinquena Vinyeta

Quarta Vinyeta

Moltes preguntes sense respondre encara sobre aquests personatges... Com es diuen? Quin nom tindrà la tira còmica? Quina relació tenen els personatges? Viuen junts? Són amics o només companys de pis? Que hi fa la mare d'aquell vivint amb ells? I la més important... Com pot ser que sigui tant difícil diferenciar a sa mare d'en Teo?

Tercera Vinyeta

Sense comentaris... Les expressions de les cares no variaran gaire ja que sempre utilitzava el copy-paste :P

Segona Vinyeta

M'apunto a la moda Patirke de les 2 entrades seguides i us ofereixo la segona vinyeta. Jo sempre he pensat que l'anterior de "tapo ta mare" és la millor de totes, així que si aquella no us va agradar ja no cal que espereu res d'aquesta ni de les que li continuen :P

Alerta, hi ha una pruna... vull dir, una passa!

Hi han coses que et poden alegrar el dia: Trobar-te 10€ a la butxaca d'una jaqueta que tenies oblidada a l'armari, rebre una carta que no siguin factures ni propaganda, o que una noia que t'agrada et digui "guapu".
Avui se m'acudeix una cosa en la que no m'havia fixat gaire però que trobo que de veritat fa sentir molt bé, i és quan et recuperes d'un refredat. Sí, he passat una setmaneta de refredat, d'aquests que van passant per diferents etapes: dilluns mal de coll, dimarts mal de coll i mocs, dimecres mocs, dijous mocs i asma, divendres asma... tot acompanyat de dècimes de febre, poca cosa per sort aquest cop. Avui dissabte sento que els simptomes abandonen el meu cos, i em sento molt alliberat. Tota la sensació de dolor... em sentía cansat, em feia mal tot de tossir i de mocar-me, el meu cap era un núvol de medicaments i m'esgotava respirar amb dificultat... Per sort avui em sento millor. Encara queden alguns rastres del refredat: un xic d'asma, una mica de mocs i encara estic una mica desorientat, però sento que la millora es fa lloc dins meu. De fet penso que a vegades val la pena refredar-se només per la sensació d'alleujament que proporciona el posar-se bé... perquè quan estem bé no ho valorem. Jo ho valoraré un parell de dies i després tornaré a les meves cabòries així que... gràcies, virus, per ensenyar-me que sempre es pot estar més fotut :P I als qui estigueu refredats, molts ànims, i a veure si quan us recupereu penseu en aquest post :P

Humor Gràfic

Fa ja uns anys vaig crear unes vinyetes humorístiques que vaig penjar en una web que vaig tenir. Eren dibuixos cutres fets amb el paint, però els hi tinc cert carinyo. Us aniré oferint poc a poc aquestes vinyetes i si tenen cap mena d'èxit potser en faré de noves. Avui us porto la primera. No tenen cap nom, potser va sent hora que en pensi un...

Arqueologia Musical

Abans de res, lamento la manca d'entrades al bloc aquest mes passat i el que va del present. La baixa inspiració ha estat el principal motiu, així que intentaré posar en marxa de nou el bloc avui mateix.

Torno amb una entrada una mica especial. Sovint m'agrada fer el que anomeno arqueologia musical, buscant a través d'internet peces difícils de trobar. Desde Elvis cantant Allà en el rancho grande fins als Beatles en els seus inicis, quan Harrison tindria poc més de 15 anys, faltava molt encara per a que Ringo fes aparició i esdevingués el bateria, s'anomenaven The Quarrymen i gravaben els seus assajos en plan casolà. També a vegades busco coses com les que us oferiré avui. Per a dur-vos això he hagut de fer bastanta recerca per internet "google, mula.." i també he hagut de saltar-me una mica a la torera algunes lleis de propietats d'autor, però creuarem els dits i esperarem que no entrin per la finestra un grup de geos ara mateix a dur-me cap a la garjola per penjar a la xarxa 3 cançons antigues i diria que impossibles de trobar fora de l'àmbit d'internet si no és mitjançant botigues de col·leccionisme o particulars.

Bé, si fem tots un amica de memoria recordareu una entrada meva de fa ja bastant de temps sobre uns vídeos musicals italians dels anys 60 de Rita Pavone, Mina Mazzini (recomenada per la Daecone), etc. Bé, doncs jo sabía que tant la Rita com la Mina havien grabat alguns temes en català a mitjans dels anys 60, en un moment en que la cançò catalana era, per dir-ho d'alguna manera, admirada o estava de moda (tot lo de moda que podía estar cantar en català als anys 60, recordem-ho). El cas és que després de buscar i rebuscar vaig trobar el que buscava i en compartiré una part amb vosaltres ja que potser algú com a bon friki sap trobar el valor del que sentireu a continuació.

En primer lloc us ofereixo aquesta cançò de Mina. Ha estat la que m'ha costat més de trobar, la vaig trobar a la mula després de fer recerques infructuoses (el títol de l'arxiu estava mal escrit i mai apareixia a les recerques). Es tracta d'un tema que potser conegueu cantat per en Raimón. Amb tots vosaltres, Mina Mazzini cantant "Se'n va anar".

Mina Mazzini - Se'n va anar.


Seguim ara amb la Rita Pavone. Que puc dir de la Rita, ja sabeu per alguna entrada que sempre m'ha fascinat la seva veu. Doncs resulta que la Rita és de qui he trobat més cançons en català. Va participar en un disc amb 4 artistes més italians on cadascú cantava un dels seus èxits en català i a més va treure un disc on ella sola cantava 4 dels seus èxits també en la nostra llengua. Es a dir, en total he trobat 5 cançons. Jo us en porto una i a més (i això no te preu) us poso la contraportada del vinil, on podeu verue la Rita Pavone amb barretina i un porró de vi. No hi ha photoshop pel mig, ho prometo.



Rita Pavone - Aquest vespre amb tu.


He deixat pel final la cançó de Jimmy Fontana perquè he pensat que segur que la coneixeu tots i que podria ser la que més us agradés. Es tracta del seu èxit "Il Mondo", en aquest cas "El Món", que vaig trobar en aquell disc que he esmentat abans on ell, junt amb Rita Pavone, Gianni Morandi i Donatella Moretti, cantaven en català. És destacable la bona pronunciació en els tres casos, però sobretot en aquest, que podria ser català de tota la vida. Que ho disfruteu.

Jimmy Fontana - El Món


I amb això em despedeixo. Espero no trigar tant per la propera entrada! Salut!

"Basura" o Reliquies?

Sempre m'ha costat molt llençar les coses així que a la mínima que començo a rebuscar pels armaris sempre trobo "merda" de l'any de la picor que em porta records. He repescat unes quantes coses i les he posat repartides per fer-lis una foto i a veure quants de vosaltres reconeixeu alguna d'aquestes coses de quan ereu petits. Ara vaig a guardar-les un altre cop abans que les vegi ma mare i me les vulgui llençar :P

Podeu fer clic a la imatge per ampliar.


Premi per qui els reconegui tots!

Ooooh... quins records!

Avui parlava amb una amiga sobre sèries de televisió que veiem quan erem petits. Hem recordat uns dibuixos en els que sortia una mena de rinoceront que disparava boles de foc i una mena de fantasmes de goma... i m'ha costat un ou però ho he trobat!! Eren "Los Herculoides", una mena de supergrup de herois entre extraterrestres i prehistòrics... Aqui us deixo la Intro.

Los Herculoides


De propina us deixo això:

V


Buck Rogers

5 segons

Bé, us puc assegurar que encara m'he d'eixugar les llàgrimes que m'ha provocat l'atac incontrolable de riure produit pel visionat del que podreu veure a continuació. No se si es tracta d'un esquirol o un gosset de les praderies... el cas és que només han calgut 5 segons per a que la seva mirada maliciosa se m'hagi clavat al cervell i només faig que veure'l un cop i un altre... Us pot semblar la tonteria més gran del món... però el cert és que a mi m'ha fet plorar de riure i crec que això ja és prou excusa com per compartir-ho amb vosaltres. Espero que us pugui fer tanta gràcia com a mi.

L'Esquirol Conspirador


Bé, es veu que ha tingut molt d'èxit aquest vídeo, i la gent ha fet diferents versions en plan remix. Us ofereixo algunes de les que m'han semblat millors. Espero que us agradin.

Versió Pervertit


Versió Molt Malvat


Versió Kill-Bill


Versió Dr Maligno (Austin Powers)


Versió Star Wars


Versió Lost


Segur que en podeu trobar moltes més. Ja em direu que us sembla!

El Chicho es muy grande

Avui us porto una entrada musical especial. Fa un temps parlavem en un dels blocs sobre regals especials. Vaig comentar llavors que un amic i jo li haviem composat una cançó a un altre amic, en Chicho, pel seu aniversari. Doncs bé, us ofereixo la possibilitat d'escoltar en aquest bloc aquella cançó. En una barreja de castellà i català, inspirada pels seus esforços en parlar la llengua de la nostra terra i amb clars referents a diverses de les seves passions, parant especial atenció en el futbol, ja que el nostre amic, a més de ser perico és també fan del futbol anglès i entrenador d'un equip de futbol format per altres amics anomenat "Desperados", la cançó intenta rendir-li un digne homenatge. Cançó que per cert, conté una sorpresa final que de ben segur durà records a alguna lectora d'aquest bolc. Espero que us agradi.

El Chicho es muy grande
Guitarra i cors: Xitus
Veu: Markus

La Dutxa Assassina

Per aclaparadora majoria (més vots que lectors reconeguts), a les votacions heu decidit que aquesta entrada tracti sobre la dutxa assassina. Que així sigui doncs.



Potser es tracti d'un poltergeist o un cas extraordinari d'inteligència inanimada però el cas és que la dutxa de casa m'ha intentat assassinar. Ho ha intentat en diverses ocasions i mitjançant mètodes diversos. Fins ara, és evident, ha fracassat; però qui assegura que la propera vegada no tindrà èxit?

Els primers intents frustrats per part seva, van ser de forma molt subtil. Gairebé m'haurien passat per alt si temps després no hagués passat a la càrrega amb tècniques més radicals; però arribats a aquest punt i fent vista enrera, veig clarament que llavors ja ho estava provant.
Tan subtils com intentar provocar-me un tall de digestió, llençant-me alternativament ràfagues d'aigua freda i calenta, buscant amb aquests canvis sobtats de temperatura una reacció fatal del meu organisme que esdevingués en un tall de digestió que em provoqués una mort sobtada. Afortunadament sempre he guardat un temps prudencial entre els àpats i la dutxa, així que els seus intents han fracassat sempre amb aquest mètode. També podria ser que al llençar l'aigua freda, la meva reacció instintiva fos donar un bot, cosa que faria perillar seriosament la meva estabilitat i podria provocar una relliscada fatal. Però això mai m'ha succeit tampoc.
Com deia, aquests primers intents van ser molt subtils i segurament passarien inadvertits per tothom. "Un fallo del calentador" dirieu... Però no es pot passar per alt tenint en compte el que ve després.

El seu següent intent d'homicidi va ser més barroer però també molt més evident. Va passar fa uns pocs anys. Jo m'acabava de dutxar i em disposava a sortir de la dutxa i va ser en aquest moment de "despiste", quan obria la cortina, que la dutxa em va atacar. Vaig notar un cop al cap, em vaig agafar a la barra de la dutxa si no recordo malament i afortunadament no vaig perdre l'equilibri. M'havia caigut la barra de la cortina al cap. Per sort la barra no era prou contundent per causar-me cap ferida ni contusió important però alli estava el primer avís. La dutxa me la tenia jurada i m'ho havia fet saber. Novament m'havia escapat però ella no estava disposada a rendir-se encara.



Fins ara els seus intents havien estat molt infructuosos... Massa innocents o massa barroers però fa un any i mig aproximadament gairebé ho aconsegueix. Jo estava sota el raig d'aigua de la dutxa, completament aliè als maquiavèlics plans que la dutxa estava tramant per assassinar-me. Vaig ficar la cara sota el raig d'aigua i just en aquell instant em va agafar tos. Vaig tossir amb la mala sort que al obrir la boca el raig d'aigua va anar a parar directament dins el coll i al continuar tossint em vaig ennuegar. No podia respirar, sentia tota l'aigua dins el coll, em vaig començar a posar vermell. Vaig sortir de la dutxa com vaig poder, intentant respirar de manera infructuosa, com un peix fora de l'aigua. Vaig tenir la sort que els meus pares eren a casa, van sentir sorolls estranys i van venir a preguntar si estava bé. Jo no podía respirar, molt menys parlar, vaig obrir la porta com vaig poder i vaig caure de genolls a terra intentant explicar per simbols que m'estava ofegant. Dins el meu cap passaven moltes idees... "Seré la primera persona que mor ofegada en una dutxa?" "Em donaran un d'aquells premis Darwin per la mort més absurda de l'any?"...
Si no hagués estat alli el meu pare no se que hauria passat, el cas és que ell em va donar uns cops a l'esquena que no van servir de res, però finalment quan pensava que la palmaria alli, al lavabo i en pilotes, de forma tremendament patètica, víctima d'un accident d'allò més absurd, gairebé digne d'un guió de "Destino Final", el meu pare em va pressionar el pit amb la ma i de forma automàtica i alliberadora, vaig aconseguir treure (gairebé es podria calificar de vomitar) l'aigua que m'estava ofegant. Em va sorprendre que m'hagues pogut entrar tanta aigua en un moment. Només era aigua però la gent s'ofega amb l'aigua... El que passa és que la gent s'ofega al mar, al riu, a la piscina... Com a molt a la banyera però a la dutxa??? Amb una sensació de renaixer vaig recuperar l'alè i les forces i la dutxa va veure novament frustrats els seus intents.

Després d'haver patit un accident tan còmic del que us dono consentiment per riure tant com vulgueu, vaig arribar a la conclusió que tantes casualitats no podien ser fruit de l'atzar... Aquella dutxa te alguna cosa en contra meva... però quin és el seu mòbil? Si fos una dutxa serial-killer ja hauria intentat assassinar altres membres de la meva familia. Per què només ho prova amb mi? Les teories poden ser molt diverses així que us convido a que exposeu les vostres. Jo mentrestant, cada dia aniré amb peus de plom a l'hora d'entrar a la dutxa, ben atent de no abaixar la guardia per si un cas fos avui el dia en que ho torni a intentar.

Encara existeix

Dedico aquesta minientrada al bloc Hierba Mojada on fa uns dies vam estar parlant de gelats i jo vaig recordar l'existencia del gelat de "pitufo" (barrufet). Doncs bé, ahir a la tarda vaig anar a prendre algo amb uns amics i no vaig poder resistir-me quan vaig veure que tenien gelat de "pitufo". Vaig demanar una bola i li vaig fer una foto pensant en tots vosaltres. Aquí la teniu:



No sabria dir-vos si realment te gust de barrufet o no... En tot cas em va semblar que duia algo de menta i potser algo de llima... Si més no està força bé, van ser cullerades de records :P

P.S.: Si no ho heu fet ja, passeu-vos pel bloc de patirke (Hierba Mojada), on va sorgir el tema que ha inspirat aquesta entrada. Moltes gràcies!

Vosaltres decidiu

Fa uns dies que tinc diverses idees per a noves entrades, però entre tal caos sóc incapaç d'escollir sobre quin dels temes pensats escriure. És per això que, tot copiant la idea del Blog de Daecone, he decidit de muntar una enquesta per a que vosaltres decidiu quina serà la propera entrada, tot fent un bloc molt més interactiu.
Així doncs podreu votar un dels següents temes:

La Dutxa Assassina
On explicaré com la dutxa de casa meva ha intentat matar-me en al menys 3 ocasions i intentarem esbrinar el perquè.

Els Pets d'en Travis
On us mostraré la meva teoria de que Els Pets de la última època són una còpia del grup Travis.

La super-autoescola del Racc
On podreu comprovar les meravelles tecnològiques i les fantàstiques infraestructures de la meva autoescola (Nota: pot ser pur sarcasme)

Record de caiguda lliure
On intentaré relatar la increible història de Vesna Vulović, que va sobreviure a una caiguda de 10160 metres.

La nit dels vidres trencats
Dos nois, vidres trencats, molta sang i un personatge potencialment perillós, són els ingredients d'aquesta anècdota real.

El vell "pajilleru"
Perquè no només la Lisa te anècdotes sucoses dels seus veïns.

Bé, de moment podeu votar sobre aquests temes a l'enquesta del costat. D'aquí uns quants dies decidiré. Si voleu deixar qualsevol comentari també podeu fer-ho aquí.

Nota: No se que he tocat que s'ha canviat el color de la frase sota el títol del bloc, si algú sap com ho puc recuperar li estaré agraït.

Nota mental: No tornar a posar accents en les properes enquestes.

Basket Impossible

"El camí d'en Cricket" us porta una nova exclusiva. Aquest cop sense pallassos (ooooh). Espero que agradi. Fins aviat!

Basket Impossible

Puntada als Ous 2: Episodi Comarques Barcelonines

És un mal moment per a l'estrena, amb la meitat de seguidors del bloc de vacances o preocupantment desapareguts, però de totes maneres aquí teniu en primícia mundial el segon episodi del Puntada als Ous. Espero que us agradi. :-)

Puntada als Ous (2) - Episodi Comarques Barcelonines

I Love Discovery Channel

Malgrat les aparences, no miro gaire la televisió. Acostumo a seguir les sèries que m'agraden amb l'ordinador i estic bastant perdut quan algú em pregunta quin dia fan tal programa o tal sèrie o fins i tot si s'ha deixat d'emetre tal cosa o tal altre. Tot i que això em permet no ser esclau d'horaris televisius, també em fa perdre coses interessants que al no fer zapping no descobreixo mai. I això precisament m'havia passat fins fa poc temps amb la meva ignorancia davant l'existència d'un canal com Discovery Channel. Potser algú (alguna) de vosaltres sintonitza aquest canal a través d'alguna plataforma digital o similar, jo el sintonitzo a través d'ONO (abans Auna, abans Menta, demà ves a saber). És un canal on fan els programes més alucinants i adictius que he vist en la vida, i encara me'n faig creus de com he viscut feliçment tot aquest temps aliè al que m'estava perdent al Discovery Channel.

Així d'entrada aquest canal em sonava a reportatges avorrits. Un altre National Geographic o similar, que no negaré que de tant en tant m'agradessin, però que no sóc dels que a les enquestes afirmen només veure documentals de la 2. Així doncs no m'havia molestat en investigar la programació d'aquest canal i els meus escassos zappings mai s'aturaven en ell. Però fa poc vaig parar atenció a un programa que estaven mirant els meus pares un cap de setmana i vaig quedar frapat. I allò no era el millor... el millor és que el programa que feien a continuació encara era millor, i el següent també!! No podia ser... no podia existir un canal on fessin programes tan guais però era veritat, i jo tant de temps ignorant-lo... sóc un heretge televisiu.

Per als qui no coneguin res d'aquest canal, us parlaré seguidament i de forma breu d'alguns dels meus programes favorits que podeu seguir al Discovery Channel.

Pesca Radical
Aquest és el programa més semblant a un reportatge dels que jo temia trobar-me, però amb la diferencia que és alucinantment trepidant. En aquest programa segueixen la feina de vaixells pesquers a la recerca del cranc reial al mar de Bering. En unes condicions brutals de onades de més de 10 metres, temperatures -0º i una feina duríssima, les tripulacions d'aquests vaixells intenten pescar aquests crancs llençant al mar decenes d'enormes gabies que arrosseguen pel fons marí esperant que hi entrin el major nombre de crancs possibles. Es com si pesquessin en mig d'una tempesta constant ja que és un mar molt encrespat i a més cada dos per tres es formen blocs de gel enormes per tot el vaixell i han d'anar picant amb masses perquè si s'acumula molt de pes de gel podria enfonsar el vaixell. Enfi, és brutal.

Monster Garage
Un programa que he pogut veure poc però que m'ha semblat prou friki com per comentar-lo. Es tracta més o menys d'un grup de mecànics que transformen un vehicle convencional en un altre tipus de vehicle, maquina o cosa. Per exemple un cotxe-avioneta, un camió-ring-de-lluita, un cotxe-tren, una camioneta-recolectora-de-nous... i després els posen a prova competint amb la maquina o vehicle que intenten emular. És un programa molt raro, crec que majoritariament deu agradar als homes ja que gairebé tot el programa és feina al taller, metall, cotxes i maquines brutals (que més es pot demanar?)

Dirty Jobs
Programa al·lucinant en el que el reporter, Mike Rowe, passa un dia treballant en feines horribles que la majoria de gent no voldria fer mai. Feines on t'embrutes molt, feines pesades, feines fastigoses... tot tipus de feines. Desde sexador de pollastres a carboner, passant per eliminador de plagues d'escarabats, dessembussador de canyeries, alimentador de feres del zoo... Sempre amb un to molt simpàtic i demostrant que tot i ser feines molt dures, són indispensables. Un programa per veure quan no estiguis menjant :P

Overhaulin'
Programa de càmera oculta, per dir-ho d'alguna manera. Familiars d'una persona propietaria d'un cotxe al que tenen molt d'afecte, es posen en contacte amb el programa i aquests li prenen el cotxe durant una setmana. Normalment els fan creure que els hi han robat o que la grua se'ls ha endut. Acostumen a ser cotxes clàssics americans, però en condicions no gaire bones. Bé, fins aquí el programa seria una gran putada, però el cas es que el que fan és un grup de mecànics experts liderats per un dissenyador molt bo anomenat Chip Foose, arreglen el cotxe deixant-lo millor que nou. Ho canvien tot, desde el motor fins la pintura, l'interior, rodes, llantes... tot. S'ha de dir que per al meu gust a vegades ho deixen una mica hortera, amb un punt de tunning potser... Però normalment queden molt xulos, no el tunejen simplement com fan en algun programa de la MTV, sinó que l'arreglen sense que perdi l'essencia del cotxe que era i sempre tenint en compte la personalitat del propietari o propietaria, per tant sempre queden molt contents quan els descobreixen finalment que es tractava d'un programa de televisió. Un altre programa per nois suposo, tot i que a vegades també el veu ma mare :P

American Chopper
Com veureu hi ha molts programes de tios treballant a tallers, i aquest n'es un altre. Orange County Choppers es una empresa familiar de fabricació de motos Chopper artesanals als Estats Units. La familia Teutul (pare i dos fills) junt amb la resta de mecànics fabriquen motos realment al·lucinants i úniques. Cada programa mostra tot el procés de fabricació d'alguna d'aquestes motos, sempre amb finalitats benèfiques. Gent o empreses els demanen la fabricació d'una moto, ells la fan tenint en compte qui la demana i després la moto se subasta i els diners van a obres benèfiques. A part d'això ells deuen treure bastanta pasta fabricant motos per a particulars ja que realment són úniques. El més flipant però no és el procés de fabricació, que també, sinó la relació entre la gent del taller. El pare, un paio enorme amb uns braços com un toro i un bigoti estil Hulk Hogan es passa tot el dia entrant i sortint del despatx fotent bronques a son fill i fotent-li pressa per a que acabi la moto. Les discussions, bastant exigerades totes, són tan comuns ja que formen part de la gràcia del programa. Un està esperant a que surti el pare dient-li que no li agrada el que estan fent el fill o que no foten res i la moto ha d'estar acabada tal dia.

Cazadores de Mitos
M'he deixat pel final el meu programa preferit, el motiu de que valgui la pena veure Discovery Channel. Cazadores de Mitos és un programa on dos paios (Adam Savage i Jaime Hyneman) experts en efectes especials i el seu equip d'aprenents posen a prova mites i llegendes urbanes populars. Amb diversos experiments espectaculars descobriran si es possible el mite que en la segona guerra mundial un franctirador va matar a un altre disparant una bala a través de la mirilla de l'altre, o el que diu que un paio es va fugar de la presó en 6 anys untant salsa picant als barrots, o descobriran si et mulles més quan vas caminant o quan vas corrent, o si es pot fer explotar una casa amb bombes insecticides... Si les boles gegants de caramel poden explotar, si pots matar algú llençant-li una carta, si la pressió pot fer explotar un pit de silicona, si un ventilador de sostre pot decapitar-te o si les plantes creixen millor si les insultes o si les piropejes. Totes aquestes coses i moltes altres les podeu descobrir mirant aquest programa altament recomenable. A vegades un cop descobert que el mite és impossible, intenten forçar al màxim i aconseguir que passi el que havia de passar sigui com sigui. Per tant gairebé sempre acaben fent explotar coses o es trenca algo, segur. L'heu de veure... al youtube podeu veure el que posen a prova si et mulles més caminant o corrent. El resultat em va sorprendre.

Enfi, aquí acaba una altre de les meves mega-entrades. M'he saltat comentar altres programes com el "Asi se hace" on veus reportatges de com es fabriquen les coses i és força interessant però ja us dic... si us hagués de recomenar un sol dels programes us diria que veiessiu Cazadores de Mitos. Discovery Channel val la pena.

Salut!

Orgull Friki

Algun dels nostres blocs s'havia de fer ressó avui de la celebració del dia mundial de l'orgull friki. Ja que som força frikis tots i no ens n'amaguem m'ha semblat que era un dia especial per a tots nosaltres. Estic segur que seguirem aportant grans teories frikis durant molt de temps als nostres respectius espais. Salut i bon dia de l'orgull friki!

Cartellets

Feia dies que no tocava el tema musical, ja que la majoria dels meus lectors (lectores de moment) no podeu veure els vídeos amb so desde la feina i els comentaris sempre triguen en arribar. Tot i això deixaré aquesta entrada aquí per a que hi doneu un cop d'ull quan en tingueu ocasió.
Us poso 3 clips avui, que tenen quelcom en comú. De fet és que el primer es pot considerar una mena clàssic en el món dels vídeos musicals i ha inspirat a molts d'altres grups, dos dels quals us oferiré també.
Es tracta de Subterranean Homesick Blues de Bob Dylan. Va tenir molt d'èxit aquest vídeo a mitjans dels anys 60. Se'n van gravar 3 versions diferents però la que va quedar millor i es va convertir en el famós vídeo, va ser la del carreró que és la que podeu veure a continuació.

Bob Dylan - Subterranean Homesick Blues


Buscant per la xarxa he trobat també una paròdia d'aquesta cançó que com a principal curiositat totes les frases que usa són palíndroms, i per tant es poden llegir igual tant del dret com del revés. L'he volgut posar simplement perquè m'ha fet una mica de gràcia lo dels palíndroms però el grup no tinc ni idea de qui són.

Weird Al Yankovic - Bob


I tot això ens porta just fins al grup del que us volia parlar. Es tracta d'un grup alemany, no se si se us fa molt estrany escoltar música que no sigui en català, castellà o anglès, però si quan erem petits no enteniem un borrall d'anglès i ens agradava igualment la música en aquesta llengua, perquè no ens hauria de passar el mateix amb d'altres idiomes? Desde aquí us recomano aquest grup, Wir Sind Helden (que vol dir algo així com "Sóm Herois") i aquest videoclip, inspirat clarament en el de Dylan però crec que força millorat. La lletra, amb una traducció de la que no us haurieu de refiar al 100% ja que he trobat diverses versions, i que potser tampoc és gran cosa, us la deixo al final de tot. Espero que us agradi.

Wir Sind Helden - Nur Ein Wort


Tan sols una paraula

Veig que penses
penso que sents
sento que vols
però no t'escolto

He agafat un diccionari
t'he cridat a l'oïda de la A fins la Z
Apilo mil paraules confuses
que t'estiren de la màniga

I allà on vols anar
jo em poso a les teves cames
I si has de caure de boca
per que no caus a la meva?

Per favor, digue'm tan sols una paraula
Per favor, digue'm tan sols un oh
Per favor, per favor, digue'm tan sols una paraula

És de bojos la bonica forma en que restes callat
com ajups el teu preciós cap
i d'aquesta manera em mostres a mi i al món sencer
les teves fredes espatlles

El teu silenci és la teva tenda de campanya
que poses al mig de la Terra
Estires els vents i atònit emmudeixes
quan per la nit una noia
ensopega sobre ells

Als teus peus fico la pota
dient el que no deuria
En el teu profund silenci
vull animar discussions

(tornada)

Les endorfines fan
bombolles a la meva sang
quan darrere dels teus tranquils
ullets de conill creuen els pensaments.

Nota: Segons la pàgina on he trobat la traducció al castellà que jo us he passat al català, l'expressió "caure de boca" en alemany vol dir callar el que un pensa, a més de significar també literalment caure de boca i d'aquí el joc de paraules.

La sorprenent i lamentable anècdota de la revetlla de Sant Joan

Després de coneixer l'anècdota del 1 amb 15 de la Daecone, no he pogut evitar recordar una anècdota força surrealista que em va succeir també per Sant Joan, tot i que la meva va ser per la revetlla. Deu ser que la nit màgica remou forces còsmiques que propicien situacions extranyes i difícils d'oblidar.
Tot va passar fa 3 anys, era la revetlla i amb els amics vam pensar de fer alguna cosa diferent que no haguessim fet abans, així que vam decidir passar-la a la platja, tradició força extesa però que cap de nosaltres havia fet mai. Així que vam decidir anar a la platja de Montgat. No se qui ni per que va escollir aquesta platja per anar a passar la revetlla de Sant Joan, però aquesta elecció és l'element clau perquè l'anècdota sigui tal.
Hi havia molta gent a la platja, tots ben acampats, semblava la platja de Lost però a lo bèstia. Haviem dut unes antorxes d'aquelles que venen als xinos i les vam clavar al nostre voltant i encendre com vam poder, amb no gaire fortuna pel que recordo, ja que em sembla que finalment només una va funcionar com s'esperava. No recordo gaire bé quanta gent erem. Se que vam anar 8 persones però ens vam ajuntar amb un grup d'una amiga que ja estava alli.
Jo no acostumo a beure gaire, alguna cervesa de tant en tant i poca cosa més, però aquella nit pel que fos va ser la primera que jo recordo haver begut massa. Que si cava, que si martini, que si sangria... Tot plegat, més per barreja que per quantitat va esdevenir una mescla que provocà en nosaltres una alteració ludico-festiva que ens va portar a fer burrades que no fariem mai en un estat més seré. Així que arribat un moment de la nit algun dels nois va decidir que seria bona idea banyar-nos tots a les negres aigues de la platja de Montgat. Així que el següent que va passar es que 5 tios beguts en calçotets (ningú duia banyador) es van fotre a l'aigua fent el burro, que si jo t'esquitxo per aquí, que si jo et provoco per allà. Tot plasmat per la posteritat en la càmera de fotos d'una amiga. Lamentable.
Resultat: Un dels meus amics va perdre els calçotets, un altre va perdre les ulleres i jo, encara no se com les vaig trobar ficant la ma dins la sorra on no es veia res i desenterrant-les.
Això no hauria estat res sino fos perquè una amiga meva, fumadora, em va demanar si podia anar a demanar-li un cigarro a algú, ja que ella es trovaba en un estat encara pitjor al meu, i jo sense gaires facultats vaig accedir i em vaig apropar a unes tovalloles amb uns joves estirats alli que eren a prop nostre.
La imatge segurament va ser la següent: Un noi mullat, en calçotets, amb problemes d'estabilitat per caminar per la sorra s'apropa i els demana si tenen un cigarro. Era molt fosc i jo ja no duia les ulleres perquè me les havia tret per ficar-me a l'aigua, i no podia veure qui eren aquelles persones. De cop escolto una veu que diu el meu nom, i jo tot parat responc "Qui ets?" i un dels joves s'aixeca i descobreixo que es el meu cosí!! El meu cosí de Barcelona com jo, havia decidit de totes les opcions possibles anar a passar la revetlla de la nit de Sant Joan a la platja de Montgat, desconeixent tant ell com jo que teniem els mateixos plans per aquella nit, havia acampat amb les seves amigues just al costat on estavem nosaltres, i havia vist al seu cosí (jo) begut, en calçotets, fent el burro a l'aigua i demanant tabac (jo no fumo)... Fotuda casualitat!! Que trist... És un tema que no ha sortit mai en cap menjar familiar juas juas juas, cosa que és d'agrair. Desde llavors que vigilo més amb la beguda, i els meus amics també :P

Herois

Potser ja haureu vist fa uns dies els anuncis que han passat a TV3, però per si un cas us informo que el dia 2 de maig a les 21.40 (crec) TV3 comença a emetre la sèrie Herois (Heroes). Si no vaig errat emetran els dos primers episodis seguits anomenats ''Gènesi'' i ''No miris enrere''. Els que la pugueu seguir ja em direu que tal.

Salut!

Tal com vaig prometre...

Vídeo Promocional

L'Enigma Sugus

No fa gaire comentava amb els amics la tradició de repartir sugus en motiu d'un aniversari. A l'escola era típic, el nen que feia anys acostumava a anar amb una bosseta transparent plena de sugus repartint pupitre per pupitre uns quants sugus a cadascú. Els preferits eren sempre els de maduixa i taronja, quedant marginats els de llimona i pinya. El problema (i el dubte que origina aquesta entrada al bloc) era quan el nen que feia anys repartia sugus d'una marca que no fos la de sugus de tota la vida (que crec que son suchard, cert?). Bé, el cas és que hi havien uns altres sugus, indignes de dur aquest nom, que eren durs com una pedra, i una mica més plans. Aquest altres sugus alternatius eren d'una marca que jo sostinc que era pelikan, però un amic meu diu que era staedtler. Sigui com sigui, com es possible que una marca de llàpissos i rotuladors, etc, fabriqués sugus??? Estem tots dos equivocats i la memoria ens juga una mala passada? Si és així quina marca els fabricava? Algú recorda aquells sugus tant durs? Algú va perdre una de les seves dents de llet per culpa d'un sugus pelikan o staedtler? El sabor de menta, era de la casa sugus de suchard o de la alternativa horrible de sugus durs? I una altre cosa... a algú li agradaven els de pinya??

Coi de Blogger

Hola, apreciats lectors (apreciades lectores de moment). M'he vist obligat a accedir a la nova versió de blogger, i els resultats han estat igual d'insatisfactoris que el que s'havia comentat en d'altres dels vostres blocs. Primer he hagut de modificar la plantilla perquè el títol quedava amagat sota la barra de Blogger. Després he descobert que els videos no es veuen (no se si vosaltres els veieu, però jo no...) Així que res... em seguiré barallant amb l'editor els propers dies fins que en pugui treure alguna cosa positiva. Aprofito per anunciar-vos que Cuatro emetrà Heroes d'aquí no poc... Ja seguiré informant. Avui faig l'entrada més curta, tot i que se que us agrada molt llegir, malgrat alguna bibliotecaria em vulgui retirar la paraula per dir-ho :P

Sóc un pallasso

Bé, passo a descobrir una part molt friki de la meva persona. Es tracta del Puntada als Ous.
Puntada als Ous és un curtmetratge que pretén convertir-se algun dia en una sèrie, on un pallasso (jo) ataca per sorpresa a d'altres persones (de forma simulada, no patiu), tot parodiant els programes de càmera oculta i imitant una frikaca que corre per internet anomenada "Kicked in the nuts". Va ser rodat tot en un mateix matí, al dia següent de la festa de St Patrick's Day i encara amb restes de ressaca, en una masia prop de Tortosa. Ja us diré d'on va sortir la idea, ara tan sols veieu el curt.

(Indispensable el so)


Puntada als Ous - Episodi Primer: Terres de l'Ebre


P.S.: Aquest carnestoltes està previst el rodatge del segón episodi. Ja us informaré!