Tot i que he despotricat d'aquest programa en alguna entrada anterior, reconec que a casa hi estem enganxats. És bastant simpàtic i dinàmic i força divertit. Una sèrie de parelles de concursants fan una ruta per l'Himalaya, una espècie de gimcana enorme on s'han d'apanyar fent autoestop per arribar d'un punt a altre del recorregut i superant tot un seguit de proves i obstacles. Avui estem mirant l'últim programa i estem dividits. La Marina vol que guanyi la parella de policies i jo la parella de "paletos". El programa va perdre interès quan van expulsar una parella de mare i filla absolutament hostiables fa unes setmanes, però ja que estavem posats hem decidit seguir-ho fins la final. Feia molt que no seguia cap concurs i els diumenges son uns dies molt ensopits, sobretot ara a última hora que un es converteix en una maruja...
Enfi... Espera una setmana rara, demà es dillu-vendres perquè em toca treballar i passat el dimarts tindré una minisetmana de 3 díes que espero em passi depressa. Si hi ha sort el dimarts ens escaparem a Vic, intentaré fer una crònica del mercat medieval. A veure si el de Cerdanyola i Ripollet estan a l'alçada! jejeje
Per cert, algú de vosaltres s'ha passat ja per la fira de Santa Llucia? Heu vist si hi han caganers de la Hello Kitty? en vull un!! xD
Bé, prou disertacions, vaig a veure si guanyen els "paletos" o els policies. Fins demà!
diumenge, de desembre 06, 2009
dissabte, de desembre 05, 2009
Planet 51
No l'he vista, però tinc un problema amb el títol... La anuncien dient "Planet cincuenta y uno". Per què no diuen "Planeta cincuenta y uno"??? o simplement "Planet fifty one"??? Argh! Sóc punyetero però em fa ràbia. Ale!
Aquí ho deixo. Reflexioneu-hi.
Aquí ho deixo. Reflexioneu-hi.
divendres, de desembre 04, 2009
Bye bye tele
Fa uns dies el nostre gat ens va assassinar la tele. Ella estava damunt el seu giratutto. Tan petitona ella, amb les seves 14" i la seva caixa de tub. El gat, en Vaia, va voler repetir el seu ritual de sempre d'enfilar-s'hi damunt. S'estira i s'imagina que tots els mirem a ell (és aquesta vena egòlatra dels gats) però no va calcular que aquest cop la tele estava lleugerament desplaçada del seu punt d'equilibri habitual, ja normalment una mica precari amb el giratutto lleugerament inestable, i al pujar damunt ja deuria notar que alguna cosa no anava bé. Un moviment més brusc del normal, una sensació de que tot rellisca i se'n va a fer punyetes. L'instint del Vaia no va fallar i el va fer saltar allunyant-se del perill en l'últim moment. En canvi la tele no tenia cap instint, atrofiats els seus sentits després de que la obliguessim a projectar perles com "Granjero busca esposa" o "Pekin Express", i es va precipitar cap al seu fatídic final. Un cop sec contra el terra. Va caure de pantalla però no va patir cap trencament de vidre ni altres signes externs que fessin endevinar que ens havia deixat per sempre. Al tornar a engengar-la, un soroll a fregit ens amenaçava amb explotar en qualsevol moment, explicant-nos a la seva manera que finalment se li havien creuat els cables i volia marxar a un retiro espiritual, deixant el seu lloc a un pantallot de 40" que no tingués manies a l'hora d'emetre determinats programes.
Fins a sempre tele de 14", et recordaré sempre pels pros a casa mons pares amb en Xitus, i la companyia que em feies abans d'adormir-me, així com per haver-nos salvat en la nostra pirmera etapa de viure al pis.
Si et plau Vaia, tingues pietat de la propera que vingui :P
Fins a sempre tele de 14", et recordaré sempre pels pros a casa mons pares amb en Xitus, i la companyia que em feies abans d'adormir-me, així com per haver-nos salvat en la nostra pirmera etapa de viure al pis.
Si et plau Vaia, tingues pietat de la propera que vingui :P
dijous, de desembre 03, 2009
El Barret de l'Enano
Torno a ser aquí, acomplint el proposit de final d'any. De moment la cosa va bé però una mica més i em marxa del cap.
Volia parlar del Barret de l'Enano. Es tracta d'un butlletí informatiu ideat per un amic meu, en Xitus, que recull cada setmana tota la informació referent als Pronòstics Champions, un joc que tenim uns amics desde fa uns anys que ens porta a reunir-nos cada partit del Barça a la Champions i fem una mena de porra de tots els enfrontaments de la jornada.
El cas es que el que va començar com un joc entre amics va anar creixent i un univers brutal es va anar construint al seu voltant. Inicialment eren unes puntuacions que s'anaven seguint cada jornada. Després es va afegir el tema dels desplaçaments per veure els partits del Barça. Més tard m'hi vaig afegir jo també i al poc temps van arribar els posters commemoratius, on al final de cada edició de la Champions en Xitus es curraba un cartell amb fotos, llocs on haviem vist els partits, etc. Es va crear el fòrum on podiem debatre tota mena de temes al voltant dels partits i també coses de caire menys futbolero. Van arribar les apostes, juguesques no econòmiques que feiem al voltant diferents equips de la Champions. Vam crear un himne per una de les temporades. S'ha fet també un joc de taula amb més de 100 preguntes (de moment) sobre els pronòstics. Hem fet cançons, fils sonors, han sortit milers d'anècdotes... I ara fa poc quan semblava impossible seguir flipant-nos arriba la sorpresa del Barret de l'Enano.
Amb aquest títol que és una analogia d'intentar arribar sempre més amunt, el Barret recopila en una sola pàgina tot el que ha passat al voltant del joc. Resultats, apostes, moviments al fòrum, classificació i fins i tot la frase de la setmana.
Que més puc dir... estem malalts del cap, segur, però ens ho passem molt bé! jejeje A vegades em sorprèn com podem fer tantes coses amb el poc temps que tenim per fer-ne. Segurament tots nosaltres, al igual que el barret de l'enano, intentem arribar sempre més amunt.
Volia parlar del Barret de l'Enano. Es tracta d'un butlletí informatiu ideat per un amic meu, en Xitus, que recull cada setmana tota la informació referent als Pronòstics Champions, un joc que tenim uns amics desde fa uns anys que ens porta a reunir-nos cada partit del Barça a la Champions i fem una mena de porra de tots els enfrontaments de la jornada.
El cas es que el que va començar com un joc entre amics va anar creixent i un univers brutal es va anar construint al seu voltant. Inicialment eren unes puntuacions que s'anaven seguint cada jornada. Després es va afegir el tema dels desplaçaments per veure els partits del Barça. Més tard m'hi vaig afegir jo també i al poc temps van arribar els posters commemoratius, on al final de cada edició de la Champions en Xitus es curraba un cartell amb fotos, llocs on haviem vist els partits, etc. Es va crear el fòrum on podiem debatre tota mena de temes al voltant dels partits i també coses de caire menys futbolero. Van arribar les apostes, juguesques no econòmiques que feiem al voltant diferents equips de la Champions. Vam crear un himne per una de les temporades. S'ha fet també un joc de taula amb més de 100 preguntes (de moment) sobre els pronòstics. Hem fet cançons, fils sonors, han sortit milers d'anècdotes... I ara fa poc quan semblava impossible seguir flipant-nos arriba la sorpresa del Barret de l'Enano.
Amb aquest títol que és una analogia d'intentar arribar sempre més amunt, el Barret recopila en una sola pàgina tot el que ha passat al voltant del joc. Resultats, apostes, moviments al fòrum, classificació i fins i tot la frase de la setmana.
Que més puc dir... estem malalts del cap, segur, però ens ho passem molt bé! jejeje A vegades em sorprèn com podem fer tantes coses amb el poc temps que tenim per fer-ne. Segurament tots nosaltres, al igual que el barret de l'enano, intentem arribar sempre més amunt.
dimecres, de desembre 02, 2009
Que surtin els números
Ara mirava el blog, i si l'any passat vaig penjar 33 entrades, aquest any en porto només 6... Són cifres molt tristes però és el que hi ha. Ara fent números i veient que estem a dia 2 de desembre i d'aquí res s'acaba l'any he descobert que puc trampejar les cifres si aconsegueixo escriure una entrada al dia. Ei! Estaria bé!
El cas es que aquesta és la primera i fixeu-vos si mola que si n'escric més d'una diaria estaré batent records i sobre el paper aquest 2009 haurà estat molt més prolífic que l'anterior. Qui deia que s'havia mort el blog? ehem ¬¬... Ja em direu d'aqui 3 o 4 dies si la cosa ha tornat a caure en l'oblid... Per cert, on son els meus lectors i lectores? Potser no hauria d'haver començat el retorn d'en cricket amb l'entrada de la cançó hungaresa del suicidi... Si us plau, doneu senyals de vida o em preocuparé :P
Una abraçada i comença la conta enrere!
El cas es que aquesta és la primera i fixeu-vos si mola que si n'escric més d'una diaria estaré batent records i sobre el paper aquest 2009 haurà estat molt més prolífic que l'anterior. Qui deia que s'havia mort el blog? ehem ¬¬... Ja em direu d'aqui 3 o 4 dies si la cosa ha tornat a caure en l'oblid... Per cert, on son els meus lectors i lectores? Potser no hauria d'haver començat el retorn d'en cricket amb l'entrada de la cançó hungaresa del suicidi... Si us plau, doneu senyals de vida o em preocuparé :P
Una abraçada i comença la conta enrere!
divendres, d’agost 28, 2009
Radio Friendly Song
Com que asumeixo que la majoria dels meus lectors teniu un nivell acceptable d'anglès us deixo aquest nou videoclip de l'humorista canadenc Jon Lajoie que se'n fot de les típiques cançonetes de moda que sonen a tota hora a la ràdio, que tot i que enganyosament ens poden semblar enganxoses, si ens aturessim a analitzar-les ens semblarien una colosal merda. La vull dedicar especialment a l'Aleix, amb qui recordo hem parlat d'això molts cops, que crec que estarà d'acord amb en Jon al 100% en aquesta cançó. Crec que la lletra és fàcil de pillar. Mentalitzeu-vos que hi haurà un elevat nombre de paraules malsonants jeje
Jon Lajoie - Radio Friendly Song
Jon Lajoie - Radio Friendly Song
dimarts, d’agost 25, 2009
Apurant
Després d'haver provat tota mena de fulles d'afaitar i no disposat a deixar escapar el somni de sentir l'afeitada d'apurada perfecte que sempre prometen els anuncis de televisió, m'he comprat la nova Gillette Mach 15 Power Extreme Fussion Gold Premium Special Edition amb capçal anatòmico-basculant, mànec d'acer tractat amb partícules de silici, efecte massatge, tretze cutxilles ultra-afilades amb tecnologia laser Redpowerextreme i una tribu de diminutos amb matxets atrinxerats entre les fulles. Malhauradament no m'he donat compte i l'he deixada a una repisa del bany al costat d'una Wilkinson Triple Ninja Sword Mega Ultra Quick, amb aixecador hidràulic dels pels de la barba, aniquilador laser d'arrels, 8 cutxilles d'adamantium reforçat i una tribu d'enanitos amb destrals amagats entre les fulles. Jo desconeixia l'odi mil·lenari existent entre els diminutos i els enanitos, i quan he entrat al lavabo m'he trobat una matança ètnica que ni els pitjors dies de Rwanda. Pel que sembla han guanyat els enanitos, que es coneix que tenen més mala llet. Pel que fa als diminutos..."nadie sabe donde estan".
diumenge, d’agost 02, 2009
Reflexions friquis d'un diumenge nit
Abans de res, i mentres llegiu la resta de l'entrada us convido a que escolteu de fons aquest nou tema de Bob Sinclair i em digueu si també us sembla que fan els coros en català.
Bob Sinclar & Sugarhill Gang - Lala Song
Avui he entrat en una botiga d'animals i anunciaven "Caramelos de gato". Si fos una botiga normal i diguessin "Caramelos de fresa" (per exemple) estariem segurs de que es tracta d'un caramel amb gust a maduixa. Llavors oi que tinc dret a sentir-me embargat pel dubte de si els caramels son per gats o de gats?? Encara us diré més... Puc trucar a la policia quan vegi la propera carta de menú que m'ofereixi "Canelones de carne de la abuela"??
Bé, us deixo amb això. Salut!!
Bob Sinclar & Sugarhill Gang - Lala Song
Avui he entrat en una botiga d'animals i anunciaven "Caramelos de gato". Si fos una botiga normal i diguessin "Caramelos de fresa" (per exemple) estariem segurs de que es tracta d'un caramel amb gust a maduixa. Llavors oi que tinc dret a sentir-me embargat pel dubte de si els caramels son per gats o de gats?? Encara us diré més... Puc trucar a la policia quan vegi la propera carta de menú que m'ofereixi "Canelones de carne de la abuela"??
Bé, us deixo amb això. Salut!!
diumenge, de juliol 26, 2009
L'estiu i les terrasses
Veig que un any més la gent omple les terrasses dels bars i restaurants, descartant el refrescant aire acondicionat que omple l'interior dels locals i optant per la xafogor, el sol i el rebombori de gent passant al teu voltant i em pregunto un cop més per què???!!! Per què preferiu que us torri el sol, sentir la xafogosa bafarada d'aire calent que emana de les rajoles roents del carrer?? Per què preferiu afrontar la repentina brisa (calenta en qualsevol cas) que us fa volar els tovallons?? Com es que us agrada menjar mentres passen amunt i avall gent caminant pel carrer i us arriba al nas l'aroma de aixelles suades, contenidors de brossa propers escalfats al sol i, no ho negarem, el pet furtiu d'algun vianant?? Quin encant tenen les terrassetes quan jo veig que totes les comoditats són a l'interior del local? aishhh
Deu ser que no entenc l'estiu!!
Deu ser que no entenc l'estiu!!
Excelente, Smithers
Si senyor, després de mesos de curset de reparació i manteniment d'equips informàtics, l'esforç ha donat el seu fruit reflectit en un 9,5 en l'examen final. La nota més alta de la classe, quin noi tant repelent jejeje Així que ja sabeu, truqueu-me quan tingueu problemes, us faré bon preu!!
dijous, de juliol 23, 2009
Gloomy Sunday
Hola de nou, lectors i lectores (si és que encara en queda algun). El blog ha sobreviscut a un llarg període d'abandonament i per celebrar-ho, he decidit sobreviure a Gloomy Sunday (i ho he aconseguit).
Recentment he estat a Budapest, i després de veure un home damunt l'estructura d'un pont amb pinta de voler saltar al buit, no vaig poder evitar pensar en la llegenda urbana que lliga la capital d'Hungria amb una trista cançó que provoca impulsos suicides a tot aquell qui escolta les seves notes.
Es tracta d'una cançó composada per Rezso Seress al 1933, de nóm original "Szomorú Vasárnap", algo semblant a "diumenge lúgubre". Segons sembla l'aparició d'aquesta cançó va coincidir amb una onada de suicidis arreu d'Hongria. La llegenda asseguraria que la gent que es van suicidar ho varen fer després d'escoltar la cançó o durant el tema. El fet que el propi Rezso Seress es llevés la vida saltant per una finestra d'un edifici a Budapest anys després de composar Szmorú Vasárnap, van ajudar a augmentar la llegenda.
La teoria en que es recolza la llegenda i resumint molt seria que el cervell produeix determinades ones depenent dels estats d'anim i que per pur atzar, la composició del senyor Seress contenia la seqüencia determinada d'ones que induien a aquell qui ho escoltava un profund estat depressiu fins al punt de cometre el suicidi immediat.
Aquesta flipada ha servit d'argument a moltes pel·lícules sobre control mental, noveles, etc. Per tant no era d'estranyar que algú ho lligués amb aquesta cançó per tal de donar-li una mica de base a la llegenda urbana.
Es va fer famosa als Estats Units sota el nom de "Cançó Hungara Del Suicidi", i va ser versionada en anglès per multitud d'artistes de l'epoca, sota el nom traduit de "Gloomy Sunday". Dites versions semblen estar lliures de l'efecte mortal de la original però algunes tenen un toc tètric que les fa si més no, inquietants.
Jo he de dir que he escoltat un parell de versions i la original i segueixo aquí. No m'he sentit deprimit de sobte però he de dir que m'han vingut ganes de dormir amb la orginal, que fa unes pauses dramàtiques excessivament llargues pel meu gust. Us deixo 2 links pels més valents.
Recordeu de tancar la finestra abans de donar-li al play.
Original (suposo):
Rezso Seress - Szmorú Vasárnap
Versió Alternativa lleugerament més "pegadiza" (anava a dir enganxosa però podria sonar a "pegajosa") i que no sabria dir l'interpret
Recentment he estat a Budapest, i després de veure un home damunt l'estructura d'un pont amb pinta de voler saltar al buit, no vaig poder evitar pensar en la llegenda urbana que lliga la capital d'Hungria amb una trista cançó que provoca impulsos suicides a tot aquell qui escolta les seves notes.
Es tracta d'una cançó composada per Rezso Seress al 1933, de nóm original "Szomorú Vasárnap", algo semblant a "diumenge lúgubre". Segons sembla l'aparició d'aquesta cançó va coincidir amb una onada de suicidis arreu d'Hongria. La llegenda asseguraria que la gent que es van suicidar ho varen fer després d'escoltar la cançó o durant el tema. El fet que el propi Rezso Seress es llevés la vida saltant per una finestra d'un edifici a Budapest anys després de composar Szmorú Vasárnap, van ajudar a augmentar la llegenda.
La teoria en que es recolza la llegenda i resumint molt seria que el cervell produeix determinades ones depenent dels estats d'anim i que per pur atzar, la composició del senyor Seress contenia la seqüencia determinada d'ones que induien a aquell qui ho escoltava un profund estat depressiu fins al punt de cometre el suicidi immediat.
Aquesta flipada ha servit d'argument a moltes pel·lícules sobre control mental, noveles, etc. Per tant no era d'estranyar que algú ho lligués amb aquesta cançó per tal de donar-li una mica de base a la llegenda urbana.
Es va fer famosa als Estats Units sota el nom de "Cançó Hungara Del Suicidi", i va ser versionada en anglès per multitud d'artistes de l'epoca, sota el nom traduit de "Gloomy Sunday". Dites versions semblen estar lliures de l'efecte mortal de la original però algunes tenen un toc tètric que les fa si més no, inquietants.
Jo he de dir que he escoltat un parell de versions i la original i segueixo aquí. No m'he sentit deprimit de sobte però he de dir que m'han vingut ganes de dormir amb la orginal, que fa unes pauses dramàtiques excessivament llargues pel meu gust. Us deixo 2 links pels més valents.
Recordeu de tancar la finestra abans de donar-li al play.
Original (suposo):
Rezso Seress - Szmorú Vasárnap
Versió Alternativa lleugerament més "pegadiza" (anava a dir enganxosa però podria sonar a "pegajosa") i que no sabria dir l'interpret
diumenge, de novembre 09, 2008
Cartellets (2à Part)
Fa temps vaig penjar aquesta entrada on recompilava una sèrie de videoclips on els protagonistes eren cartellets. Doncs bé, seguint l'estela d'aquella entrada, us deixo avui amb aquest videoclip divertit dels Whiskyn's. Gràcies, coseta :-)
Whiskyn's - Reus
Whiskyn's - Reus
dissabte, d’octubre 11, 2008
dimarts, de juliol 08, 2008
El llegat de Los Petersellers (Part I)
Los Petersellers eren (i en part encara són) un grup de música que va sorgir de la dissolució de The Refrescos (els del mític 'Aquí no hay playa'), quan el baixista i el bateria de l'esmentat grup, van decidir muntar-ne un de nou, seguint l'estela de catxondisme que tenia l'altre. Los Petersellers amb la formació original es van disoldre també ja fa alguns anys, però acotxats per una legió de fans incondicionals, el cantant i el guitarrista van fer un casting entre els mateixos per trobar nou baixista i nou bateria i encara avui segueixen tocant en localets de Madrid tot i que de discos ja no en treuen. Si mai van ser coneguts per alguna cosa, va ser per les seves versions divertides d'exitassos dels 80's i 70's, amb un toc ska, tot i que no tant ni tan bo com a The Refrescos.
Voldria fer un repàs d'alguns dels seus temes. Si la entrada tinguès èxit us portaré noves entregues. De moment aquí us deixo amb "Si es gratis", versió de l'èxit de Bananarama "Venus". Per comparar us deixo primer la original i després la de Los Petersellers.
Bananarama - Venus
Los Petersellers - Si es gratis
Voldria fer un repàs d'alguns dels seus temes. Si la entrada tinguès èxit us portaré noves entregues. De moment aquí us deixo amb "Si es gratis", versió de l'èxit de Bananarama "Venus". Per comparar us deixo primer la original i després la de Los Petersellers.
Bananarama - Venus
Los Petersellers - Si es gratis
diumenge, de juliol 06, 2008
dissabte, de juny 28, 2008
dijous, de juny 26, 2008
Km 666
Em vaig sentir estafat la vegada que vaig veure Km 666.
Km 666, és una peli de por de fa uns quants anys, en principi bastant típica i de la que us explicaré part del final, per tant els qui no vulgueu saber de que va el tema, podeu parar de llegir.
Pel que recordo més o menys, i resumint molt, un noi es troba atrapat en un embús de trànsit i decideix tirar per una carretereta cutre creient que es tracta d'una drecera. Aviat es troba amb que algú li punxa les rodes, igual que ha passat amb una colla de nois i noies amb qui es creua que anaven d'excursió. Poc a poc els personatges van morint assassinats. Fins aquí, tot molt típic i molt normal. La majoria de pelis de por tenen un argument similar i per tant se suposa que per passar l'estona ja va bé. El problema de Km 666 és que els assassins son una familia de gent deforme que viuen enmig del bosc en una cabana i es dediquen a matar gent. Per tant, tota la peli estàs pensant el motiu de que siguin deformes i assassins. Experiments genetics? Proves d'armament nuclear? Una maledicció gitana? Una excurssió extraviada del Cotolengo? Tota la puta peli esperant una explicació i al final res... Ningú t'explica res... Per què eren deformes??? Per què eren tan difícils de matar??? (perquè ho eren) Res... Podrien haver escollit vampirs, homes llop, zombies, extraterrestres, gallifantes o qualsevol altre cosa i el resultat final hauria estat el mateix. On era la trama?? Joder... Jo volia saber d'on havien sortit aquells quasimodos... Grrrr
Em vaig indignar molt, em vaig sentir estafat... però clar, em vaig quedar amb la intriga i si fan Km 666 II, fijo que la acabaré veient a veure si en la segona part m'expliquen per què eren deformes i assassins. Clar que fijo que no diuen res i em torno a quedar igual... Ja em veig condemnat la resta de la meva vida a veure secueles de Km 666 sense treure'n mai l'aigua clara. I llavors quan ja sigui mort un dia els meus nets aniran al cinema a veure Km 666 XIX i en acabar la peli diran:
-Aquesta li hauria agradat a l'avi, que al final expliquen com és que eren deformes.
Km 666, és una peli de por de fa uns quants anys, en principi bastant típica i de la que us explicaré part del final, per tant els qui no vulgueu saber de que va el tema, podeu parar de llegir.
Pel que recordo més o menys, i resumint molt, un noi es troba atrapat en un embús de trànsit i decideix tirar per una carretereta cutre creient que es tracta d'una drecera. Aviat es troba amb que algú li punxa les rodes, igual que ha passat amb una colla de nois i noies amb qui es creua que anaven d'excursió. Poc a poc els personatges van morint assassinats. Fins aquí, tot molt típic i molt normal. La majoria de pelis de por tenen un argument similar i per tant se suposa que per passar l'estona ja va bé. El problema de Km 666 és que els assassins son una familia de gent deforme que viuen enmig del bosc en una cabana i es dediquen a matar gent. Per tant, tota la peli estàs pensant el motiu de que siguin deformes i assassins. Experiments genetics? Proves d'armament nuclear? Una maledicció gitana? Una excurssió extraviada del Cotolengo? Tota la puta peli esperant una explicació i al final res... Ningú t'explica res... Per què eren deformes??? Per què eren tan difícils de matar??? (perquè ho eren) Res... Podrien haver escollit vampirs, homes llop, zombies, extraterrestres, gallifantes o qualsevol altre cosa i el resultat final hauria estat el mateix. On era la trama?? Joder... Jo volia saber d'on havien sortit aquells quasimodos... Grrrr
Em vaig indignar molt, em vaig sentir estafat... però clar, em vaig quedar amb la intriga i si fan Km 666 II, fijo que la acabaré veient a veure si en la segona part m'expliquen per què eren deformes i assassins. Clar que fijo que no diuen res i em torno a quedar igual... Ja em veig condemnat la resta de la meva vida a veure secueles de Km 666 sense treure'n mai l'aigua clara. I llavors quan ja sigui mort un dia els meus nets aniran al cinema a veure Km 666 XIX i en acabar la peli diran:
-Aquesta li hauria agradat a l'avi, que al final expliquen com és que eren deformes.
L'episodi de la marabunta
Tots guardem petits traumes i espinetes (no pas don pimpons) d'experiencies viscudes en la nostra infància. Passo a relatar-vos una història que va passar fa molts anys però que m'ha perseguit fins a l'actualitat, deixant-me un petit buit en l'ànima, que espero algun dia poder recuperar.
De petit m'encantava Macgyver. Era fan de la sèrie i de Richard Dean Anderson amb el seu pentinat "mullet" vuitanter. Em veia tots els episodis i flipava amb els seus invents i "apanyos". Jo era una mica tremendo de petit i una tarda vaig fer esgotar la paciencia dels meus pares amb alguna entremaliadura que ja no recordo. El que sí que recordo és el càstig. Un càstig que va resultar ser molt més efectiu del que ha estat mai cap càstig en la història dels càstigs (i sí, estic repetint expressament la paraula càstig per enfatitzar el concepte). Els meus pares em van obligar a romandre a la meva habitació amb el que allò comportava: em perdria l'episodi de Macgyver.
Havia vist el trailer de l'episodi a la tele, anava sobre una plaga de formigues canibals, el que es coneix com una marabunta, i semblava molt emocionant. No vaig poder veure l'episodi... El pitjor de tot és que per culpa dels astres, o del que sigui, aquell episodi no l'he pogut veure mai, en cap dels milions de cops que han reposat la sèrie a la televisió. Fins i tot van fer tota la sèrie completa no fa gaire a Calle13, un canal d'aquests de ONO i suposo que d'altres plataformes, i no vaig veure l'episodi de la marabunta per enlloc. Jo crec que sense saber-ho els meus pares em van condemnar a no veure mai l'episodi de la marabunta.
Em fa por comprar un dia la sèrie en DVD i descobrir que no porta l'episodi de la marabunta en cap temporada. Que la ABC va esborrar l'episodi per error, com va fer la BBC amb 11 anys de Doctor Who, i que ja no quedi constancia enlloc de la existencia de l'episodi de la marabunta.
De fet, la gent a qui he comentat aquesta anècdota, no recorden l'episodi... Serà que mai ha existit i només existeix al meu cap? O potser ens van castigar a tots sense veure aquest episodi concret?? A la careta de la sèrie apareixia una escena de Macgyver davant una mena de armari o capsa plena de formigues*... és una escena de l'episodi o tan sols una imatge que ha guiat al meu subconscient a imaginar un episodi que mai ha existit? Si us plau, necessito que algú el recordi i em doni esperances de que existeix i per tant, algun dia poder-lo retrobar.
*minut 1:03
De petit m'encantava Macgyver. Era fan de la sèrie i de Richard Dean Anderson amb el seu pentinat "mullet" vuitanter. Em veia tots els episodis i flipava amb els seus invents i "apanyos". Jo era una mica tremendo de petit i una tarda vaig fer esgotar la paciencia dels meus pares amb alguna entremaliadura que ja no recordo. El que sí que recordo és el càstig. Un càstig que va resultar ser molt més efectiu del que ha estat mai cap càstig en la història dels càstigs (i sí, estic repetint expressament la paraula càstig per enfatitzar el concepte). Els meus pares em van obligar a romandre a la meva habitació amb el que allò comportava: em perdria l'episodi de Macgyver.
Havia vist el trailer de l'episodi a la tele, anava sobre una plaga de formigues canibals, el que es coneix com una marabunta, i semblava molt emocionant. No vaig poder veure l'episodi... El pitjor de tot és que per culpa dels astres, o del que sigui, aquell episodi no l'he pogut veure mai, en cap dels milions de cops que han reposat la sèrie a la televisió. Fins i tot van fer tota la sèrie completa no fa gaire a Calle13, un canal d'aquests de ONO i suposo que d'altres plataformes, i no vaig veure l'episodi de la marabunta per enlloc. Jo crec que sense saber-ho els meus pares em van condemnar a no veure mai l'episodi de la marabunta.
Em fa por comprar un dia la sèrie en DVD i descobrir que no porta l'episodi de la marabunta en cap temporada. Que la ABC va esborrar l'episodi per error, com va fer la BBC amb 11 anys de Doctor Who, i que ja no quedi constancia enlloc de la existencia de l'episodi de la marabunta.
De fet, la gent a qui he comentat aquesta anècdota, no recorden l'episodi... Serà que mai ha existit i només existeix al meu cap? O potser ens van castigar a tots sense veure aquest episodi concret?? A la careta de la sèrie apareixia una escena de Macgyver davant una mena de armari o capsa plena de formigues*... és una escena de l'episodi o tan sols una imatge que ha guiat al meu subconscient a imaginar un episodi que mai ha existit? Si us plau, necessito que algú el recordi i em doni esperances de que existeix i per tant, algun dia poder-lo retrobar.
*minut 1:03
dimecres, de juny 25, 2008
El Berenatori
El títol de la entrada s'ha de llegir amb veu tètrica i de mal rollet. Com de pel·lícula de terror a TV3 divendres a la nit.
Berenatori és una paraula inventada, provinent d'un fallit intent de traduir la paraula castellana "merendero" que en català correcte seria menjador, però que no considero prou específica ja que per exemple en llengua castellana es diferencia "comedor" de "merendero".
Berenador segurament seria més bonic, però la paraula berenatori va sorgir de forma espontània i culpidora. Podria ser un lloc on berenen els necròfags; un "merendero" específic per a dur entrepans de "fiambre"; un raconet de muntanya on acampen els zombies i d'altres essers canibals sortits d'alguna peli de sèrie B.
-No m'agrada l'avi...
-Doncs menja't només les patates.
És un exemple de la típica conversa que podriem sentir en un berenatori.
Recordeu sempre que aneu per carretera i trobeu un "merendero" apartat, petit, fosc i solitari, amb un aspecte tètric i obscur... No us atureu, passeu de llarg perquè de ben segur no es tractarà d'un menjador... no serà altra cosa que un BERENATORI.
Berenatori és una paraula inventada, provinent d'un fallit intent de traduir la paraula castellana "merendero" que en català correcte seria menjador, però que no considero prou específica ja que per exemple en llengua castellana es diferencia "comedor" de "merendero".
Berenador segurament seria més bonic, però la paraula berenatori va sorgir de forma espontània i culpidora. Podria ser un lloc on berenen els necròfags; un "merendero" específic per a dur entrepans de "fiambre"; un raconet de muntanya on acampen els zombies i d'altres essers canibals sortits d'alguna peli de sèrie B.
-No m'agrada l'avi...
-Doncs menja't només les patates.
És un exemple de la típica conversa que podriem sentir en un berenatori.
Recordeu sempre que aneu per carretera i trobeu un "merendero" apartat, petit, fosc i solitari, amb un aspecte tètric i obscur... No us atureu, passeu de llarg perquè de ben segur no es tractarà d'un menjador... no serà altra cosa que un BERENATORI.
dijous, de maig 22, 2008
Everyday Normal Guy
Aiss... Hola amigues i amics! Fa bastant que no actualitzo el bloc. He pensat en posar un parell de vídeos que em fan gràcia. Són d'un humorista canadenc anomenat Jon Lajoie que penja els seus vídeos al youtube. A mi em fa bastanta gràcia i he triat aquestes dues cançons que són dels seus vídeos més exitosos i que per als lectors amb un nivell més o menys justet d'anglès no serà gaire complicat d'entendre.
Everyday Normal Guy
Everyday Normal Guy 2
Everyday Normal Guy
Everyday Normal Guy 2
dimarts, de maig 13, 2008
Memetest
Perdó, tinc el memetest a mitges en un "borrador" desde fa dies per això algunes coses no encaixaran gaire. Disculpeu!
Memetest
1 – Agafa el llibre que tinguis més a mà, vés a la pàgina 18 i escriu la línia 4
"una època que els blancs eren intocables. Va ser una expulsió polèmica a"
2 – Si estires el braç dret, què pots tocar? La Pantalla, el mouse, l'alfombreta del mouse, la paret, una ampolla d'aigua, el mòbil, un boligraf, el cable del carregador del mòbil, xapes de cervesa, el telèfon, la torre del pc, dues bobines de CDs, un llibre, un intèrfon, una diana i una mena de bandera del Barça de la lliga del 2005.
3 – Quina és la darrera cosa que has vist per TV? Un fragment del programa "American Chopper" del Discovery Channel mentres sopava.
4 – Sense mirar, quina hora és? Les 22:15h.
5 – Ara mira... quina hora és? Les 22:12h.
6 – Tret de l’ordinador, què sents? De pura casualitat una cançó d'Elvis Presley anomenada I Got Lucky i soroll d'onades de mar virtual al fons.
7 – Quant temps vas ser fora de casa el dia que vas passar més estona al carrer? No recordo però segur que bastantes hores.
8 – Abans d’escriure al bloc, què feies? Sopar.
9 – Què portes posat? Pantalons de xandall i samarreta de maniga llarga. En plan tirat per casa total.
10 –Te'n recordes del que has somniat? Era en un parc d'atraccions amb els meus cosins, tiets i pares. Curiosament no m'agraden els parcs d'atraccions. Sols recordo aquesta part, però el somni era més llarg.
11 – Quanta estona vas estar rient la darrera vegada que vas riure? La darrera no gaire però recordo un récord de 5 hores seguides fa uns anys, practicament insuperable.
12 – Què hi ha a les parets de l'habitació on ets? Diversos posters del Barça, un calendari, un poster gran d'Amelie, un mapa enorme de Catalunya, una diana de dards electrònica, un penjarobes, un cartell commemoratiu de la Champions League 2005/2006 obra del meu amic Aleix, una postal on es veuen uns joves Lennon i McCartney tocant a The Cavern, una matrícula de califòrina amb el meu nom gravat, un clauer de l'spiderman i un altre d'un guardia reial d'aquells anglesos, una entrada del partit de futbol Catalunya - Euskadi, un parell de xapes, un poster de Jack Daniel's i una imatge del monument a Buddy Holly.
13 – Has vist res estrany, últimament? Sí, un cambrer que si li demanes un cacaolat et prepara una llet amb cola-cao, i que preguntava si el cafè amb llet el voliem amb llet. (Tal qual)
14 – Quina és l’última pel·lícula que has vist? Mmmm crec que va ser Cube Zero, que ja te uns anyets i no val res.
15 – Si et fessis multimilionari de la nit al dia, què compraries? Ni idea, potser un cotxe així d'entrada.
16 – Alguna cosa sobre tu: Qui em vol coneixer no li cal llegir això per saber coses de mi.
17 – Si poguessis fer alguna cosa per al món, independentment de la política, què faries? Millorar l'educació.
18 – T’agrada ballar? El problema no és si m'agrada o no, sino que no en tinc ni idea jeje
19 – Què penses d’en George Bush? Que deu tenir l'ego molt inflat gràcies a que hi ha gent de països com aquest on algú es preocupa de demanar la opinió sobre ell en la pregunta 19 d'un test.
20 – Imagina que, per reacció espontània, tens una nena, com li diries? Ho hauria de pensar molt... Laia, Gisela... ni idea...
21 – Imagina que, en lloc d’una nena, tens un nen. Quin nom li posaries? També ho hauria de pensar molt. Potser Albert o Joan.
22 – T’agradaria viure a l’estranger? Durant un temps només, potser sí.
23 – Què t’agradaria que et digués Déu quan arribessis al cel? Ho has fet molt bé.
24 – Indica el nom de les cinc persones nominades per a fer aquest test!
Daecone
Lisa
Ariel
Patirke
Visitant anònim de Salt
Memetest
1 – Agafa el llibre que tinguis més a mà, vés a la pàgina 18 i escriu la línia 4
"una època que els blancs eren intocables. Va ser una expulsió polèmica a"
2 – Si estires el braç dret, què pots tocar? La Pantalla, el mouse, l'alfombreta del mouse, la paret, una ampolla d'aigua, el mòbil, un boligraf, el cable del carregador del mòbil, xapes de cervesa, el telèfon, la torre del pc, dues bobines de CDs, un llibre, un intèrfon, una diana i una mena de bandera del Barça de la lliga del 2005.
3 – Quina és la darrera cosa que has vist per TV? Un fragment del programa "American Chopper" del Discovery Channel mentres sopava.
4 – Sense mirar, quina hora és? Les 22:15h.
5 – Ara mira... quina hora és? Les 22:12h.
6 – Tret de l’ordinador, què sents? De pura casualitat una cançó d'Elvis Presley anomenada I Got Lucky i soroll d'onades de mar virtual al fons.
7 – Quant temps vas ser fora de casa el dia que vas passar més estona al carrer? No recordo però segur que bastantes hores.
8 – Abans d’escriure al bloc, què feies? Sopar.
9 – Què portes posat? Pantalons de xandall i samarreta de maniga llarga. En plan tirat per casa total.
10 –Te'n recordes del que has somniat? Era en un parc d'atraccions amb els meus cosins, tiets i pares. Curiosament no m'agraden els parcs d'atraccions. Sols recordo aquesta part, però el somni era més llarg.
11 – Quanta estona vas estar rient la darrera vegada que vas riure? La darrera no gaire però recordo un récord de 5 hores seguides fa uns anys, practicament insuperable.
12 – Què hi ha a les parets de l'habitació on ets? Diversos posters del Barça, un calendari, un poster gran d'Amelie, un mapa enorme de Catalunya, una diana de dards electrònica, un penjarobes, un cartell commemoratiu de la Champions League 2005/2006 obra del meu amic Aleix, una postal on es veuen uns joves Lennon i McCartney tocant a The Cavern, una matrícula de califòrina amb el meu nom gravat, un clauer de l'spiderman i un altre d'un guardia reial d'aquells anglesos, una entrada del partit de futbol Catalunya - Euskadi, un parell de xapes, un poster de Jack Daniel's i una imatge del monument a Buddy Holly.
13 – Has vist res estrany, últimament? Sí, un cambrer que si li demanes un cacaolat et prepara una llet amb cola-cao, i que preguntava si el cafè amb llet el voliem amb llet. (Tal qual)
14 – Quina és l’última pel·lícula que has vist? Mmmm crec que va ser Cube Zero, que ja te uns anyets i no val res.
15 – Si et fessis multimilionari de la nit al dia, què compraries? Ni idea, potser un cotxe així d'entrada.
16 – Alguna cosa sobre tu: Qui em vol coneixer no li cal llegir això per saber coses de mi.
17 – Si poguessis fer alguna cosa per al món, independentment de la política, què faries? Millorar l'educació.
18 – T’agrada ballar? El problema no és si m'agrada o no, sino que no en tinc ni idea jeje
19 – Què penses d’en George Bush? Que deu tenir l'ego molt inflat gràcies a que hi ha gent de països com aquest on algú es preocupa de demanar la opinió sobre ell en la pregunta 19 d'un test.
20 – Imagina que, per reacció espontània, tens una nena, com li diries? Ho hauria de pensar molt... Laia, Gisela... ni idea...
21 – Imagina que, en lloc d’una nena, tens un nen. Quin nom li posaries? També ho hauria de pensar molt. Potser Albert o Joan.
22 – T’agradaria viure a l’estranger? Durant un temps només, potser sí.
23 – Què t’agradaria que et digués Déu quan arribessis al cel? Ho has fet molt bé.
24 – Indica el nom de les cinc persones nominades per a fer aquest test!
Daecone
Lisa
Ariel
Patirke
Visitant anònim de Salt
dilluns, de maig 05, 2008
Here Comes The Sun
Aquests dies sí que es pot dir que ha arribat el sol. Amb la seva llum radiant, la seva calidesa aturdidora i la inevitable por a cremar-se ;-)
Bé, metàfores a banda em sento bastant positiu i amb energia aquests dies per força motius diferents i volia compartir els meus ànims amb vosaltres.
Ha estat un pont amb moltes sensacions diferents... Compartint els dies amb els meus amics i gaudint de la calma d'estar fora de Barcelona. Bé, sovint els pensaments volaven de camí de tornada... però això també ha estat bé. Curiosament el viatge de retorn ha estat una de les millors coses del cap de setmana. Xitus, moltes gràcies!
Una abraçada a tots!
dimarts, d’abril 29, 2008
La gallina meravigliada
Aprofito aquest espai internautic per denunciar una cosa que feia moooolt de temps que volia treure a la llum. S'ha comentat molts cops però avui jo us porto les proves irrefutables d'un dels plagis més escandalosos de la nostra infància.
LA GALLINA TURULETA
VS
CACAO MERAVIGLIAO
Que va ser primer, l'ou o la gallina? Cacao Meravigliao o La Gallina Turuleta? Si no vaig errat la cançó de Cacao és posterior i va ser composada per un paio italià, segurament durant l'època daurada de Tele5. Sigui com sigui, escolteu les dues cançons i jutjeu vosaltres mateixos!!
Cacao Meravigliao
La Gallina Turuleta
Us aconsello que feu l'exercici següent. Comenceu cantant la tornada de cacao meravigliao i acabeu amb la de la gallina turuleta. Aconseguireu algo semblant a: "Cacaooooo Meravigliaoooo ha puesto un huevo ha puesto dos ha puesto treees". Quina vergonya... Un altre dia podriem discutir que va ser primer, La Gallina Turuleta o La Gallina Turuleca, ja que hi han dues versions de la cançó, suposo que per a que no discuteixin els fans del Miliki.
Ben aviat un altre plagi famós: El Gegant del Pi vs Escarabat Bum Bum
S'acomiada un fan del basketworld ;-)
VS
CACAO MERAVIGLIAO
Que va ser primer, l'ou o la gallina? Cacao Meravigliao o La Gallina Turuleta? Si no vaig errat la cançó de Cacao és posterior i va ser composada per un paio italià, segurament durant l'època daurada de Tele5. Sigui com sigui, escolteu les dues cançons i jutjeu vosaltres mateixos!!
Cacao Meravigliao
La Gallina Turuleta
Us aconsello que feu l'exercici següent. Comenceu cantant la tornada de cacao meravigliao i acabeu amb la de la gallina turuleta. Aconseguireu algo semblant a: "Cacaooooo Meravigliaoooo ha puesto un huevo ha puesto dos ha puesto treees". Quina vergonya... Un altre dia podriem discutir que va ser primer, La Gallina Turuleta o La Gallina Turuleca, ja que hi han dues versions de la cançó, suposo que per a que no discuteixin els fans del Miliki.
Ben aviat un altre plagi famós: El Gegant del Pi vs Escarabat Bum Bum
S'acomiada un fan del basketworld ;-)
dimarts, d’abril 22, 2008
Llibres i Hooligans
Qui podria pensar veient com juga el Barça ultimament, que arribaria a les semis de la Champions... El cas és que el Manchester United vindrà a jugar demà al Camp Nou, el dia de Sant Jordi. Curiosa barreja hi haurà a Les Rambles de paradetes de llibres i d'aficionats anglesos, d'amor i de passió, de roses i de capullos. Parlant de llibres, Flani, tu que ets tan vaquipolla, si no ho saps potser t'agradarà saber que en Joan Miquel Oliver ha tret un llibre anomenat El Misteri de l'Amor que em sembla que és tan rar com ell jejeje De totes maneres no tinc ni idea de si val la pena o no però original segur que és. Jo de moment ja m'he autorregalat un petit conte d'un gegant molt simpàtic :P
Bona diada demà i esperem que la pallissa del Manchester sigui mínima :P
Bona diada demà i esperem que la pallissa del Manchester sigui mínima :P
diumenge, d’abril 20, 2008
Propaganda del passat
Aquesta setmana i el cap de setmana passat he estat fent neteja a fons a casa. Sobretot posant ordre al munt de coses guardades. La meva habitació acostuma a ser un caos. He estat llençant coses velles, desant records... I és clar, quan un comença a regirar entre coses antigues acostuma a endur-se moltes sorpreses. Entre una carpeta plena d'antics apunts i exercicis d'escola, vaig trobar, en perfecte estat de conservació, una propaganda del Inter-Discount (establiments ja desapareguts si no m'equivoco) que data del 1993. Sí, senyors i senyores (o damos y caballeras que diria la Daecone), ens pot semblar que no fa tant de temps però són ja 15 ANYS ENRERA.
D'entrada, em van sorprendre dues coses. Els preus en pessetes evidentment, i la mítica Game Boy en portada.
I és que al 93, ni playstation, ni wii, ni xbox, ni polles en vinagre. Game Boy (7.200 pts), Nintendo (9.900), Super-Nintendo (25.900), Megadrive (29.800) i Game Gear (14.900). I jocs com Super Mario Land o el Jurassic Park, que estava d'ultimíssima moda llavors.
A part del tema recreatiu de les videoconsoles, també la informàtica ha canviat bastant. L'ordinador de la portada te les següents especificacions:
ORDENADOR MICROSPOT 486 5X25 170 MB
Microprocesador INTEL. 4 Mb Ram.
Mem. cache 256K. Disco duro 170Mb.
Tarjeta SVGA 1Mb. Monitor color SVGA 0x28
Disketera 3"1/2. Teclado 102 teclas (ojo!!! ni una més ni una menys!!!)
El meu teclat només te 105 tecles (sense contar 19 botons de funció que no els considero tecles), així que tampoc és que hagin variat molt els teclats, però la resta... Què fariem ara amb 170Mb de capacitat al disc dur?? I amb una memòria catxé de 256K?? Enfi... Aquí no acaba tot. Al 93 podieu comprar al Inter-Discount una capsa amb 10 disketts de 3"1/2 de doble densitat per 900 pts. Si els volieu d'alta densitat el preu ja pujava a 1.500 pts. Quina barbaritat!! En aquest aspecte els CDs surten molt més barats avui dia jejeje.
I que tal una impressora d'agulles? Aquell any podieu comprar una EPSON LX-400 per 22.900 pts. Això sí, no us oblidessiu també de comprar el paper contínuo. Mil fulls per 1.500 pts. Amb la banda foradada perquè engranés a la impresora.
I qui no va tenir un filtre per les radiacions del monitor? Feien que s'enfosquís bastant la pantalla però et permetia descansar més la vista! (Només 1.500 pts)
I si sortim de l'apartat informàtic i entrem al audiovisual també podem flipar una mica. La quantitat de "lloros" que es venien llavors... Qui en compraria avui en dia? Ja hi havien aparells amb reproductor de CD però no se'n veuen gaires en aquesta propaganda. En canvi podeu comprar equips de música amb el plat per vinils i també un walk-man AIWA HS-TA210 amb atenció: Radio AM/FM. Ecualizador. Super-bass. Selector de cintas. 5.500 pts
No trobareu ni una tele plana, tot monitors de tub, evidentment. Si us fixeu a la portada de la propaganda veureu una tele petiteta al costat de la càmera. Doncs bé, a casa vam tenir aquesta mini tele amb pantalla de 2" polsades. Encara funcionaria si la trobés. El mon del DVD no havia arribat encara a Inter-Discount del 1993, i a la propaganda ens oferien diversos vídeos VHS, amb 2 o 3 capçals. Recordo que amb 2 no es podia grabar en velocitat LP (Long Play) ni reproduir cintes que havien estat enregistrades en aquest sistema... Enfí... Un dia hem de parlar a fons sobre els vídeos posant especial atenció al mític botonet del tracking :P
I en aquest apartat dels vídeos i les cintes VHS, vull acabar l'entrada amb la imatge d'aquest article que molts recordareu. Sobren comentaris.
D'entrada, em van sorprendre dues coses. Els preus en pessetes evidentment, i la mítica Game Boy en portada.
I és que al 93, ni playstation, ni wii, ni xbox, ni polles en vinagre. Game Boy (7.200 pts), Nintendo (9.900), Super-Nintendo (25.900), Megadrive (29.800) i Game Gear (14.900). I jocs com Super Mario Land o el Jurassic Park, que estava d'ultimíssima moda llavors.
A part del tema recreatiu de les videoconsoles, també la informàtica ha canviat bastant. L'ordinador de la portada te les següents especificacions:
ORDENADOR MICROSPOT 486 5X25 170 MB
Microprocesador INTEL. 4 Mb Ram.
Mem. cache 256K. Disco duro 170Mb.
Tarjeta SVGA 1Mb. Monitor color SVGA 0x28
Disketera 3"1/2. Teclado 102 teclas (ojo!!! ni una més ni una menys!!!)
El meu teclat només te 105 tecles (sense contar 19 botons de funció que no els considero tecles), així que tampoc és que hagin variat molt els teclats, però la resta... Què fariem ara amb 170Mb de capacitat al disc dur?? I amb una memòria catxé de 256K?? Enfi... Aquí no acaba tot. Al 93 podieu comprar al Inter-Discount una capsa amb 10 disketts de 3"1/2 de doble densitat per 900 pts. Si els volieu d'alta densitat el preu ja pujava a 1.500 pts. Quina barbaritat!! En aquest aspecte els CDs surten molt més barats avui dia jejeje.
I que tal una impressora d'agulles? Aquell any podieu comprar una EPSON LX-400 per 22.900 pts. Això sí, no us oblidessiu també de comprar el paper contínuo. Mil fulls per 1.500 pts. Amb la banda foradada perquè engranés a la impresora.
I qui no va tenir un filtre per les radiacions del monitor? Feien que s'enfosquís bastant la pantalla però et permetia descansar més la vista! (Només 1.500 pts)
I si sortim de l'apartat informàtic i entrem al audiovisual també podem flipar una mica. La quantitat de "lloros" que es venien llavors... Qui en compraria avui en dia? Ja hi havien aparells amb reproductor de CD però no se'n veuen gaires en aquesta propaganda. En canvi podeu comprar equips de música amb el plat per vinils i també un walk-man AIWA HS-TA210 amb atenció: Radio AM/FM. Ecualizador. Super-bass. Selector de cintas. 5.500 pts
No trobareu ni una tele plana, tot monitors de tub, evidentment. Si us fixeu a la portada de la propaganda veureu una tele petiteta al costat de la càmera. Doncs bé, a casa vam tenir aquesta mini tele amb pantalla de 2" polsades. Encara funcionaria si la trobés. El mon del DVD no havia arribat encara a Inter-Discount del 1993, i a la propaganda ens oferien diversos vídeos VHS, amb 2 o 3 capçals. Recordo que amb 2 no es podia grabar en velocitat LP (Long Play) ni reproduir cintes que havien estat enregistrades en aquest sistema... Enfí... Un dia hem de parlar a fons sobre els vídeos posant especial atenció al mític botonet del tracking :P
I en aquest apartat dels vídeos i les cintes VHS, vull acabar l'entrada amb la imatge d'aquest article que molts recordareu. Sobren comentaris.
Normalització
Quan vaig començar aquest bloc, a l'estiu del 2006, no tenia molt clar com me'n sortiria. No sabia gaire del mon blocaire. Recordo que el dia que el vaig fer, li vaig comentar a un amic amb qui estava parlant pel messenger en aquell moment, Lo Llop. Lo Llop va entrar a fer un cop d'ull però no va deixar cap comentari i ja que el bloc estava en període de proves, vaig decidir seguir fent, a veure si apareixien lectors anònims que arribessin aquí de forma casual. Va haver un període llarg en el que el bloc estava gairebé abandonat. Al cap d'uns pocs mesos, deixant algun comentari al bloc de la Daecone, antiga amiga de la infància, vaig rebre alguns lectors extra que van animar-me a seguir escribint i van crear aquella etapa de comentaris encadenats, linkant d'un bloc a l'altre. La Lisa i la Ariel havien deixat molts comentaris aquí quan encara tenien actius els seus blocs respectius (que estaria encantat de veure en funcionament un altre vegada). També la Patirke ha deixat algun comentari de tant en tant. El cas és que mai li havia donat molta importància al bloc i segurament per això no li ho havia tornat a comentar més a cap dels meus altres amics. Potser també és que sempre m'ha semblat que el meu bloc és molt banal. No acostumo a obrir-me gaire per parlar de coses que em preocupin i normalment escric paranoies i coses per distreure'm i riure una estona.
Ultimament també he guanyat una altre lectora que és la flani, una amiga amb la que unicament puc tenir contacte a través dels comentaris, així que sempre m'agrada veure que deixa algun comentari per tenir noticies seves.
El cas és que ahir parlant amb un bon amic va sortir el tema de que jo escribia un bloc i clar, es va sorprendre bastant. A més ell fa temps que n'escriu un i jo tot i que de tant en tant l'havia llegit no m'havia atrevit mai a deixar cap comentari.
Bé, l'objectiu d'aquesta entrada simplement és per normalitzar això. Tal com diu ell, si un no fa propaganda els lectors no venen sols jejeje Segurament tingui raó. Així que res, obro les portes del camí per compartir les meves històries també amb un amic que ha viscut algunes d'elles al meu costat.
Slàinte.
Ultimament també he guanyat una altre lectora que és la flani, una amiga amb la que unicament puc tenir contacte a través dels comentaris, així que sempre m'agrada veure que deixa algun comentari per tenir noticies seves.
El cas és que ahir parlant amb un bon amic va sortir el tema de que jo escribia un bloc i clar, es va sorprendre bastant. A més ell fa temps que n'escriu un i jo tot i que de tant en tant l'havia llegit no m'havia atrevit mai a deixar cap comentari.
Bé, l'objectiu d'aquesta entrada simplement és per normalitzar això. Tal com diu ell, si un no fa propaganda els lectors no venen sols jejeje Segurament tingui raó. Així que res, obro les portes del camí per compartir les meves històries també amb un amic que ha viscut algunes d'elles al meu costat.
Slàinte.
divendres, d’abril 18, 2008
Petita i verídica història del rellotge "cabron" (Capítol 3)
Aquesta matinada, oh sorpresa, ha tornat a marxar la llum. M'he trobat el despertador pampalluguejant de forma burleta. Ara mateix l'acabo de posar en hora un altre cop mentres deixava anar alguns improperis. A veure qui es cansa abans ;-)
El proper capítol serà il·lustrat amb una fotografia del rellotge "cabron".
El proper capítol serà il·lustrat amb una fotografia del rellotge "cabron".
dimecres, d’abril 16, 2008
La temible Croissanteria
No se si mai us ha passat, que una paraula us evoca un significat totalment diferent. A mi em passa sovint i he volgut fer un petit exercici d'imaginació a partir d'una paraula: 'croissanteria', referent a una pastisseria especialitzada en croissants, però que a mi particularment em sona a una cosa ben diferent.
Vet aquí la història de la croissanteria:
A principis del segle XIX, una terrible malaltia coneguda com a croissanteria, va fer estralls entre la població europea.
Els primers casos van ser detectats a França, on la gent va començar a apareixer morta als bars, sobretot mentres esmorzaven. La malaltía es detectava rapidament només donant un simple cop d'ull al cos del difunt, ja que els cadavers adoptaven una postura peculiar, amb els braços estesos en forma de U.
No es va arribar a coneixer mai la forma de contagi de la croissanteria. La gent acostumava a morir de sobte, mentres esmorzaven o berenaven. Normalment sentats a taula i sempre presentant els mateixos símptomes. Els metges i científics de l'època no van aconseguir aturar-ho ni detectaro i poc a poc la malaltia es va propagar cap a països veins, i en alguns casos va mutar de forma molt més virulenta, com en el cas de la famosa croissanteria de Frankfurt.
A Frankfurt, Alemanya, la croissanteria va mostrar la seva branca més temible. La gent moria de forma més sobtada i els cadavers, a més de la típica postura de braços estesos en forma de U, treien la llengua. Es calcula que una cinquena part de la població de la ciutat va caure víctima d'aquesta malaltia.
Finalment, les morts es van anar reduint i la malaltia va desapareixer igual que havia arribat. Mai se'n va coneixer l'origen ni la causa, ni tampoc el mètode de contagi. Res. És tot un misteri que resta sense resposta fins als nostres dies.
Vet aquí la història de la croissanteria:
A principis del segle XIX, una terrible malaltia coneguda com a croissanteria, va fer estralls entre la població europea.
Els primers casos van ser detectats a França, on la gent va començar a apareixer morta als bars, sobretot mentres esmorzaven. La malaltía es detectava rapidament només donant un simple cop d'ull al cos del difunt, ja que els cadavers adoptaven una postura peculiar, amb els braços estesos en forma de U.
Aspecte aproximat d'una víctima de croissanteria.
No es va arribar a coneixer mai la forma de contagi de la croissanteria. La gent acostumava a morir de sobte, mentres esmorzaven o berenaven. Normalment sentats a taula i sempre presentant els mateixos símptomes. Els metges i científics de l'època no van aconseguir aturar-ho ni detectaro i poc a poc la malaltia es va propagar cap a països veins, i en alguns casos va mutar de forma molt més virulenta, com en el cas de la famosa croissanteria de Frankfurt.
A Frankfurt, Alemanya, la croissanteria va mostrar la seva branca més temible. La gent moria de forma més sobtada i els cadavers, a més de la típica postura de braços estesos en forma de U, treien la llengua. Es calcula que una cinquena part de la població de la ciutat va caure víctima d'aquesta malaltia.
Les víctimes de la croissanteria de Frankfurt, tenien la llengua fora.
Finalment, les morts es van anar reduint i la malaltia va desapareixer igual que havia arribat. Mai se'n va coneixer l'origen ni la causa, ni tampoc el mètode de contagi. Res. És tot un misteri que resta sense resposta fins als nostres dies.
diumenge, d’abril 13, 2008
13
13 13 13... Si algú no és supersticiós has de ser tu. Feliç triskaidekaphobia, vaquipolla. Una abraçada :-)
dijous, d’abril 10, 2008
Panik
M'ha costat un munt de pràctiques peeeerò, finalment he aprovat l'examen de conduir a la primera. Això va ser dimarts, i com que aquests dies estic de bon rotllo, aprofitaré per posar-vos música. Ja us havia posat fa temps un videoclip de Wir Sind Helden i avui us en poso un altre de mooolt vaquipollo*. Espero que us moli!
Wir Sind Helden - Endlich ein grund zur Panik
* friki, rar, original.
Wir Sind Helden - Endlich ein grund zur Panik
* friki, rar, original.
divendres, d’abril 04, 2008
Lladre d'atenció
La veritat és que no m'esperava escriure tantes entrades en una mateixa setmana, però em veig obligat a posar un vídeo que està circulant per la xarxa que m'ha fet riure de valent. A la velocitat que es mouen les coses per internet potser ja l'heu vist 50 cops, però com que jo l'acabo de descobrir encara guardo l'esperança de que algú de vosaltres encara no ho conegui ;-)
Potser més d'un cop hem sentit que algú ens robava protagonisme. Que era el nostre dia, el nostre moment però algú es passava d'esplendit i s'emportava totes les mirades, tots els comentaris, tots els elogis que esperavem rebre nosaltres. Segur que una cosa semblant deuria sentir aquesta cantant un cop va veure el vídeo de la seva actuació. No cal que us indiqui en qui us heu de fixar, ja que els ulls us hi aniran sols. Qualsevol semblança amb el Fary, estaria fora de lloc, però s'accepta. :P
Lladre d'atenció
Potser més d'un cop hem sentit que algú ens robava protagonisme. Que era el nostre dia, el nostre moment però algú es passava d'esplendit i s'emportava totes les mirades, tots els comentaris, tots els elogis que esperavem rebre nosaltres. Segur que una cosa semblant deuria sentir aquesta cantant un cop va veure el vídeo de la seva actuació. No cal que us indiqui en qui us heu de fixar, ja que els ulls us hi aniran sols. Qualsevol semblança amb el Fary, estaria fora de lloc, però s'accepta. :P
Lladre d'atenció
dimecres, d’abril 02, 2008
Petita i verídica història del rellotge "cabron" (Capítol 2)
Les estadístiques em deien que era poc provable que la llum tornés a marxar tan seguit si tornava a posar el rellotge en hora, ja que feia mesos que no hi havia hagut cap tall de subministrament. Així que vaig decidir vencer la superstició del rellotge i el vaig tornar a posar en hora ahir per la tarda.
A la nit va marxar la llum.
Va ser un petit tall de subministrament, va durar menys d'un minut i jo encara no havia marxat a dormir així que quan va tornar, empès per l'orgull vaig tornar-lo a posar en hora.
Al cap de deu minuts va tornar a marxar la llum.
De totes maneres estic disposat a vencer aquesta llei de Murphy així que vaig tornar a posar el rellotge en hora i de moment, he de dir que encara aguanta.
Espereu al tercer capítol, perquè la manca d'aigua augura talls de subministrament elèctric ben aviat :P
A la nit va marxar la llum.
Va ser un petit tall de subministrament, va durar menys d'un minut i jo encara no havia marxat a dormir així que quan va tornar, empès per l'orgull vaig tornar-lo a posar en hora.
Al cap de deu minuts va tornar a marxar la llum.
De totes maneres estic disposat a vencer aquesta llei de Murphy així que vaig tornar a posar el rellotge en hora i de moment, he de dir que encara aguanta.
Espereu al tercer capítol, perquè la manca d'aigua augura talls de subministrament elèctric ben aviat :P
dimarts, d’abril 01, 2008
Petita i verídica història del rellotge "cabron"
Al meu barri hi ha de tant en tant algun tall de subministrament elèctric. Abans no recordo que passés tan sovint però d'un parell d'anys cap aquí la cosa no ha anat gaire bé. Són els típics talls que duren un parell de minuts i després torna. Va haver una temporada fa uns mesos en que això passava al menys un parell de cops per setmana, i jo, fart de posar en hora cada dos per tres el rellotge despertador de la meva habitació, vaig decidir deixar-lo estar i usar de despertador l'alarma del telèfon mòbil. Ahir al vespre vaig veure el rellotge pampalluguejant com sempre en una hora equivocada i vaig adonar-me de que fa ja molt temps que no hi han problemes elèctrics, així que em vaig decidir a posar-lo en hora novament.
Aquesta matinada ha marxat la llum.
Aquesta matinada ha marxat la llum.
dilluns, de març 31, 2008
No trobareu bancs a la parada de Banc
Hola a tothom. Els qui viviu i els que heu viscut a Barcelona, o simplement coneixeu una mica la seva xarxa de metro, sabreu que aquesta no és pas cap gran meravella. S'espatlla amb facilitat (Línies 3 i 5), alguns enllaços són interminables (Línia 3 Passeig de Gràcia), encara hi ha metros que semblen de la postguerra (Línia 4) i algunes estacions semblen estar mal fetes (intenteu canviar d'andana a Diagonal amb la Línia 5 sense picar de nou el bitllet).
El cas és que potser algun dia, desde el vostre seient i amb la mirada perduda a la foscor del túnel a través de la finestra, us ha semblat veure alguna de les estacions per les que el metro passa de llarg. Potser simplement una sensació de rajoles velles a la paret enmig d'un túnel o una andana vella i enrunada a les fosques que sembla passar molt depressa. Fins i tot potser heu tingut la sort de veure il·luminada l'andana de l'estació de Gaudí. I és que dins la xarxa del metro de Barcelona encara hi han vestigis d'estacions en les que temps ençà s'hi aturaven els trens i també d'altres en les que mai ho han arribat a fer.
Fins l'any 68, el final de la Línia 3 era l'estació de Fernando (Ferran). Estava situada a les Rambles amb carrer Ferran, just en front d'on ara hi ha el McDonalds (crec que hi ha una reixa de ventilació al terra on antigament hi havia la boca). Al ser una estació de final de línia només contava amb una via i una andana i quan la Línia 3 es va allargar fins a Drassanes, l'estació va ser desmantellada. Crec que es va suprimir l'andana fins i tot per encabir les dues vies, i els accessos i passadissos van ser tapiats. Avui en dia costa molt de veure'n les restes ja que els tunels de la línia verda són molt estrets i foscos. Però, malgrat que resulta bastant difícil, si baixeu desde Liceu cap a Drassanes és possible que en algun punt encara veieu alguna rajola o la forma dels dos accessos a l'andana en forma d'arcades que ara resten tapiats.
També la Línia 4 tenia fins l'any 72 una parada final de línia diferent que ara. Es tractava de l'estació Correos (Correus) situada just davant de l'edifici de correus. Una reixa de ventilació es just ara on abans hi havia la boca d'entrada. Era la següent de Jaume I i com la de Fernando, crec que també contava amb una única via. Pel que he vist en fotografies, sembla ser que tenia dues andanes. Una bastant ample amb una mena de columnes amples davant l'andana, que em recorden una mica a les parades de metro de Nova York que es veuen a les pel·lícules, on suposo que esperava la gent per pujar i l'altre més estreta per on deurien baixar els passatgers que hi arribaven. Quan es va allargar la línia i es va decidir posar la estació de Barceloneta, la proximitat entre aquesta i Jaume I van fer que el tancament de Correos fos definitiu. Si aneu desde Jaume I cap a Barceloneta, encara podreu veure les columnes i les andanes, amb les grans lletres vermelles de CORREOS, els bancs i els cartells d'anunci, tot ple de runa i brut i fosc. Costa de veure per la foscor i la velocitat del tren però allí es.
La mateixa Línia 4 te molt a prop de la antiga Correos una altre estació misteriosa mai usada i inacabada. Es tracta de Banco (Banc). Segons he llegit es va començar a fer al 1911 quan es va construir el tunel a Via Layetana. En aquella época, la seu del Banc d'Espanya era a l'edifici que ara és seu de Caixa Catalunya, a Via Layetana amb l'Avinguda de la Catedral. Sota aquest edifici es va començar a construir una estació molt petita, amb una andana en la que cabia només un vagó, pensada simplement per transportar la recaudació del metro directament al Banc segurament, o per portar diners del Banc a altres llocs, ves a saber. Llegendes urbanes diuen que connecta amb l'edifici per passadissos oblidats. Sembla ser que costa moltissim de veure. Pel que tinc entès només baixant desde Urquinaona fins a Jaume I es pot arribar a intuir. És una andana molt curta i tan primitiva que gairebé no se li pot ni denominar andana on sovint hi ha apilat material de TMB. Suposo que normalment a les fosques. Potser apropant la cara al vidre podeu veure-la passar.
Si passejeu per l'Avinguda Gaudí, a la cantonada amb Lepant veureu una boca de metro. Podeu pensar que és una boca de l'estació de Sagrada Familia o una sortida d'emergència de la mateixa. En realitat es tracta de l'accés a l'estació de Gaudí. Inicialment crec que la Línia 2 havia d'anar de Paral·lel fins a Horta. Llavors em sembla que la part de Hospital de Sant Pau cap a Horta havia de ser part d'aquesta Línia 2 però com que el projecte es posposava, provisionalment aquest tram es va anexar a la Línia 5 desde Sagrada Familia. L'estació de Línia 2 que havia d'enllaçar amb la Línia 5 havia de ser Gaudí, que es va construir a finals dels anys 60. La estació es va acabar del tot, inclós l'accés al carrer. Però pel que fos es va canviar el projecte de la Línia 2 i van decidir que la Línia 5 estava molt bé com estava. Així que l'estació de Gaudí, amb la seva andana, les seves escales i els seus vestíbuls i accessos mai han acollit ni segurament acolliran mai passatgers. De totes maneres és la estació "fantasma" més fàcil de veure. Només sortir de l'estació de Sagrada Familia cap a Hospital de Sant Pau o just abans d'entrar a Sagrada Familia si aneu en sentit contrari la podreu veure ja que el tren no va a molta velocitat i l'andana es veu de forma bastant clara. A vegades els llums estan oberts perquè s'hi fan tasques de manteniment. Les parets són de color marró i als accessos de les andanes es poden veure les escales i les escales mecàniques (aquestes últimes sense graons). Tot i no haver bancs ni papereres ni cap cartell anunciant que allò sigui una estació podeu estar segurs de que es tracta de Gaudí. Realment l'estació no està abandonada ja que els vestíbuls acullen l'associació de Jubilats de TMB, la de Col·leccionistes ACEMA i la de Conductors Solidaris. Els membres d'aquestes associacions hi accedeixen, es clar, per la boca de Avinguda Gaudí amb carrer Lepant.
L'any passat es va usar l'estació per a una campanya publicitaria de Nissan, i un gran cartell publicitari il·luminat per uns focos col·locats al llarg de l'andana cobria la paret de l'estació de banda a banda. Potser alguns de vosaltres ho va veure. Jo ho recordo perquè acostumo a agafar aquest recorregut de la línia blava. Al passar amb el metro en moviment feia la sensació de que el cotxe del cartell feia tombarelles.
Fins no fa gaire també hi havia l'estació de Bordeta a Línia 1. Aquesta era exterior i es trobava entre Mercat Nou i Santa Eulalia. Estava fora de servei desde l'any 83 però algun cop els trens amb averia deixaven alli al passatge per tal de que poguessin agafar un altre tren. El que s'anomena transbordament d'emergencia crec. El meu pare s'hi havia trobat en dues ocasions, l'última deu fer poc més de tres anys. Amb les obres de l'Ave l'estació ha desaparegut definitivament de forma recent.
Bé, espero que us hagi agradat la història. Crec que és d'aquestes coses que desperten una mena de curiositat morbosa, aquella mena d'Indiana Jones explorador que portem a dins. Segurament no he estat del tot precís en algunes de les dades que he donat. Podeu trobar molta més informació a internet en adreces com aquesta, on a més podeu veure fotografies d'aquestes estacions i d'altres que han estat modificades com les de Catalunya, Espanya o Universitat.
Com sempre, gràcies per llegir.
El cas és que potser algun dia, desde el vostre seient i amb la mirada perduda a la foscor del túnel a través de la finestra, us ha semblat veure alguna de les estacions per les que el metro passa de llarg. Potser simplement una sensació de rajoles velles a la paret enmig d'un túnel o una andana vella i enrunada a les fosques que sembla passar molt depressa. Fins i tot potser heu tingut la sort de veure il·luminada l'andana de l'estació de Gaudí. I és que dins la xarxa del metro de Barcelona encara hi han vestigis d'estacions en les que temps ençà s'hi aturaven els trens i també d'altres en les que mai ho han arribat a fer.
Fins l'any 68, el final de la Línia 3 era l'estació de Fernando (Ferran). Estava situada a les Rambles amb carrer Ferran, just en front d'on ara hi ha el McDonalds (crec que hi ha una reixa de ventilació al terra on antigament hi havia la boca). Al ser una estació de final de línia només contava amb una via i una andana i quan la Línia 3 es va allargar fins a Drassanes, l'estació va ser desmantellada. Crec que es va suprimir l'andana fins i tot per encabir les dues vies, i els accessos i passadissos van ser tapiats. Avui en dia costa molt de veure'n les restes ja que els tunels de la línia verda són molt estrets i foscos. Però, malgrat que resulta bastant difícil, si baixeu desde Liceu cap a Drassanes és possible que en algun punt encara veieu alguna rajola o la forma dels dos accessos a l'andana en forma d'arcades que ara resten tapiats.
També la Línia 4 tenia fins l'any 72 una parada final de línia diferent que ara. Es tractava de l'estació Correos (Correus) situada just davant de l'edifici de correus. Una reixa de ventilació es just ara on abans hi havia la boca d'entrada. Era la següent de Jaume I i com la de Fernando, crec que també contava amb una única via. Pel que he vist en fotografies, sembla ser que tenia dues andanes. Una bastant ample amb una mena de columnes amples davant l'andana, que em recorden una mica a les parades de metro de Nova York que es veuen a les pel·lícules, on suposo que esperava la gent per pujar i l'altre més estreta per on deurien baixar els passatgers que hi arribaven. Quan es va allargar la línia i es va decidir posar la estació de Barceloneta, la proximitat entre aquesta i Jaume I van fer que el tancament de Correos fos definitiu. Si aneu desde Jaume I cap a Barceloneta, encara podreu veure les columnes i les andanes, amb les grans lletres vermelles de CORREOS, els bancs i els cartells d'anunci, tot ple de runa i brut i fosc. Costa de veure per la foscor i la velocitat del tren però allí es.
La mateixa Línia 4 te molt a prop de la antiga Correos una altre estació misteriosa mai usada i inacabada. Es tracta de Banco (Banc). Segons he llegit es va començar a fer al 1911 quan es va construir el tunel a Via Layetana. En aquella época, la seu del Banc d'Espanya era a l'edifici que ara és seu de Caixa Catalunya, a Via Layetana amb l'Avinguda de la Catedral. Sota aquest edifici es va començar a construir una estació molt petita, amb una andana en la que cabia només un vagó, pensada simplement per transportar la recaudació del metro directament al Banc segurament, o per portar diners del Banc a altres llocs, ves a saber. Llegendes urbanes diuen que connecta amb l'edifici per passadissos oblidats. Sembla ser que costa moltissim de veure. Pel que tinc entès només baixant desde Urquinaona fins a Jaume I es pot arribar a intuir. És una andana molt curta i tan primitiva que gairebé no se li pot ni denominar andana on sovint hi ha apilat material de TMB. Suposo que normalment a les fosques. Potser apropant la cara al vidre podeu veure-la passar.
Si passejeu per l'Avinguda Gaudí, a la cantonada amb Lepant veureu una boca de metro. Podeu pensar que és una boca de l'estació de Sagrada Familia o una sortida d'emergència de la mateixa. En realitat es tracta de l'accés a l'estació de Gaudí. Inicialment crec que la Línia 2 havia d'anar de Paral·lel fins a Horta. Llavors em sembla que la part de Hospital de Sant Pau cap a Horta havia de ser part d'aquesta Línia 2 però com que el projecte es posposava, provisionalment aquest tram es va anexar a la Línia 5 desde Sagrada Familia. L'estació de Línia 2 que havia d'enllaçar amb la Línia 5 havia de ser Gaudí, que es va construir a finals dels anys 60. La estació es va acabar del tot, inclós l'accés al carrer. Però pel que fos es va canviar el projecte de la Línia 2 i van decidir que la Línia 5 estava molt bé com estava. Així que l'estació de Gaudí, amb la seva andana, les seves escales i els seus vestíbuls i accessos mai han acollit ni segurament acolliran mai passatgers. De totes maneres és la estació "fantasma" més fàcil de veure. Només sortir de l'estació de Sagrada Familia cap a Hospital de Sant Pau o just abans d'entrar a Sagrada Familia si aneu en sentit contrari la podreu veure ja que el tren no va a molta velocitat i l'andana es veu de forma bastant clara. A vegades els llums estan oberts perquè s'hi fan tasques de manteniment. Les parets són de color marró i als accessos de les andanes es poden veure les escales i les escales mecàniques (aquestes últimes sense graons). Tot i no haver bancs ni papereres ni cap cartell anunciant que allò sigui una estació podeu estar segurs de que es tracta de Gaudí. Realment l'estació no està abandonada ja que els vestíbuls acullen l'associació de Jubilats de TMB, la de Col·leccionistes ACEMA i la de Conductors Solidaris. Els membres d'aquestes associacions hi accedeixen, es clar, per la boca de Avinguda Gaudí amb carrer Lepant.
L'any passat es va usar l'estació per a una campanya publicitaria de Nissan, i un gran cartell publicitari il·luminat per uns focos col·locats al llarg de l'andana cobria la paret de l'estació de banda a banda. Potser alguns de vosaltres ho va veure. Jo ho recordo perquè acostumo a agafar aquest recorregut de la línia blava. Al passar amb el metro en moviment feia la sensació de que el cotxe del cartell feia tombarelles.
Fins no fa gaire també hi havia l'estació de Bordeta a Línia 1. Aquesta era exterior i es trobava entre Mercat Nou i Santa Eulalia. Estava fora de servei desde l'any 83 però algun cop els trens amb averia deixaven alli al passatge per tal de que poguessin agafar un altre tren. El que s'anomena transbordament d'emergencia crec. El meu pare s'hi havia trobat en dues ocasions, l'última deu fer poc més de tres anys. Amb les obres de l'Ave l'estació ha desaparegut definitivament de forma recent.
Bé, espero que us hagi agradat la història. Crec que és d'aquestes coses que desperten una mena de curiositat morbosa, aquella mena d'Indiana Jones explorador que portem a dins. Segurament no he estat del tot precís en algunes de les dades que he donat. Podeu trobar molta més informació a internet en adreces com aquesta, on a més podeu veure fotografies d'aquestes estacions i d'altres que han estat modificades com les de Catalunya, Espanya o Universitat.
Com sempre, gràcies per llegir.
dijous, de març 13, 2008
Més novetats al bloc
Ja que ultimament no estic gaire inspirat a l'hora de crear entrades, he inventat un nou apartat que podeu trobar a la columna de la dreta anomenat "Grans Reflexions", on aniré posant frases, mini-textos o expressions d'altres persones que em semblin prou brillants com per a ser destacades. Amb la clarividència de les ments que em rodejen, entre les quals per suposat us incloc a tots vosaltres, de ben segur que no em faltarà material. De tant en tant crearé una entrada recopilant les últimes per a que no caiguin en l'oblit.
La maledicció peruana comença a donar els seus fruits
Fa un parell de setmanes anava cap al metro tranquilament, i en creuar la Plaça de l'Oca, sento un soroll molt fort darrere meu. Em giro i a uns 15 metres veig un núvol de pols que s'aixeca i tot de la gent mirant com jo. En un primer moment em va semblar que s'havia desprès part de la façana de l'edifici que fa cantonada amb el carrer de València, però en apropar-me vaig veure que una petita furgoneta de reparacions havia envestit de forma incomprensible un dels contenidors de la brossa que hi havia al costat de la borera. De l'impacte el contenidor havia pujat la borera, havia creuat la zona transitable pels vianants i finalment anat a picar contra un dels fanals de la plaça, que es va partir pel mig. Ningú va resultar ferit. Només feia uns 10 segons que jo havia passat caminant per aquell punt.
Dijous passat, a la feina, una barra de ferro massissa d'uns tres metres de llargada col·locada damunt d'una màquina va picar una columna per un extrem i l'altre extrem va anar directe cap al meu cap. Em va picar just sota la cella esquerra, al costat del pols (el que en castellà es coneix com a "sien"). 7 punts, l'antitetànica i un hematoma que sembla que m'hagin fotut un cop de puny. Per sort sense perdua de coneixement ni mareig ni res més que el cop i l'ensurt. Una mica més avall i em pica a l'ull i una mica més a l'esquerra i m'enganxa de ple el pols. Demà al matí em treuen els punts.
No se que més esperar, si em voleu adreçar uns últims missatges aprofiteu ara, que la propera vegada pot ser la definitiva :P
Bé, no patiu que ja vaig amb compte, una abraçada a tothom!
Dijous passat, a la feina, una barra de ferro massissa d'uns tres metres de llargada col·locada damunt d'una màquina va picar una columna per un extrem i l'altre extrem va anar directe cap al meu cap. Em va picar just sota la cella esquerra, al costat del pols (el que en castellà es coneix com a "sien"). 7 punts, l'antitetànica i un hematoma que sembla que m'hagin fotut un cop de puny. Per sort sense perdua de coneixement ni mareig ni res més que el cop i l'ensurt. Una mica més avall i em pica a l'ull i una mica més a l'esquerra i m'enganxa de ple el pols. Demà al matí em treuen els punts.
No se que més esperar, si em voleu adreçar uns últims missatges aprofiteu ara, que la propera vegada pot ser la definitiva :P
Bé, no patiu que ja vaig amb compte, una abraçada a tothom!
dijous, de febrer 28, 2008
Boira
Fa dies que vull escriure però em poso davant la nova entrada i sóc incapaç de començar. Tinc moltes coses al cap i la majoria no vull tractar-les al bloc. Malgrat això tampoc he tingut ocasió de poder-les parlar amb ningú aquestes últimes setmanes i per tant segueixen donant voltes pel meu univers personal, que a estones és una mica caòtic.
En realitat em sento bastant millor del que m'he sentit en molt de temps. Amb certa energia i empenta. Però això no vol dir que no necessiti treure unes quantes coses. Suposo que necessito una d'aquelles llargues converses amb aquells amics amb els que sabem que podem parlar les nostres coses amb franquesa.
Sigui com sigui espero trobar un moment aviat i algun tema per posar al bloc.
Records a tothom i fins aviat.
En realitat em sento bastant millor del que m'he sentit en molt de temps. Amb certa energia i empenta. Però això no vol dir que no necessiti treure unes quantes coses. Suposo que necessito una d'aquelles llargues converses amb aquells amics amb els que sabem que podem parlar les nostres coses amb franquesa.
Sigui com sigui espero trobar un moment aviat i algun tema per posar al bloc.
Records a tothom i fins aviat.
dijous, de febrer 14, 2008
Promo del Puntada als Ous 3
Estimades lectores i lectors, ultimament hi han hagut diverses novetats, desde el nou mapa de visites fins a les noves visites. I entre tanta novetat no podia faltar la més esperada. El vídeo promocional del tercer episodi del Puntada als Ous. En principi, si no hi ha cap canvi d'última hora, el tercer episodi s'anomenarà "Ciutat de Barcelona". La promo no desvetlla grans coses, és més aviat un refregit d'imatges antigues, abusant en excés d'alguna puntada exitosa però això sí, tot girant al voltant d'una mini-història del pallasso, que només podreu veure al vídeo promocional. Adverteixo abans de tot, que la qualitat del so no és gaire bona.
Promo Puntada 3
Promo Puntada 3
dilluns, de febrer 04, 2008
Brainstorming nostàlgic
Porto uns dies una mica nostàlgics. Potser perquè s'acosten èpoques de canvis o pel que sigui però és així. De totes formes estic en un pla nostàlgic positiu en el que he recuperat del record antigues coses que tenia guardades, i algunes gairebé oblidades. Fa uns dies vaig trobar un CD on havia salvat en una ocasió documents del meu ordinador abans de fer-li un formateig. D'entre curiositats diverses, he trobat un document que vaig guardar d'una conversa amb un amic meu fa cosa de tres anys. Es tracta d'una conversa que vam mantenir una nit a internet via messenger, on ens va donar per començar a dir frases, conceptes i idees que ens venien al cap. Amb o sense sentit aparent, un deia una frase i l'altre en deia una altre, i a mesura que passaven els minuts anaven sorgint conceptes al·lucinants. Se que fa temps el meu amic va penjar un recull de les seves frases al seu bloc i crec que estaria bé fer un recull de les meves al meu. La majoria no tenen gaire sentit però hi han conceptes que m'agraden bastant. Crec que és la classe de coses que deu fer en Joan Miquel Oliver quan ha de composar les cançons d'Antònia Font. :P
Sense enrollar-me més, us deixo la meva selecció. Semblen totes molt delirants però d'una forma o altre tenen algun significat (o molts):
-Marsupials amb boines vermelles.
-El tacte d'una mà enmig d'una multitud.
-Marges infinits.
-Complicitat recatada.
-Una gran vidrera en un restaurant dins una torre enfront del mar (les taules són buides i fa olor de port).
-Gotes que cauen de l'embut d'un rellotge de sorra.
-Em deixo robar un petó a la terminal.
-Semàfor d'un pas a nivell que pita i abaixa barreres malgrat no hi ha ningú en kilòmetres.
-Mirar darrere els vidres de la porta de casa de la meva àvia.
-Paper estampat dels anys 70.
-Vitamina per la rutina.
-Manual d'inventors aventurers.
-Manantial d'aigua gelada però ho regalen.
-Deixa de mirar-me així que ja no cal.
-Rotuladors Veleda que no escriuen.
-Monedes que brillen al fons de la font i no tinc canvi per la puta maquineta.
-Peluixos tristos que porten nens contents.
-Paradís de cebres amb caçadors lligats d'una noria.
-Un paraigues negre sota un cel blanc.
-Miro per la finestra i comprovo que ningú em mira.
-Rajoles marrons precioses en un pis a punt de ser enderrocat (ja cau).
-Una platja a l'hivern, les gavines fan turisme.
-L'agulla del tocadisc toca el vinil i comença el crepitar, espero la primera nota.
-Per què sempre em toca el penjador doblegat?
-Molt de pit per guardar tan poc cor.
-Buscava tant que ja no se que busco.
-Llegint les seves línies torno al passat i m'esgarrifo.
-Les paraules més espontànies queden gravades al seu abric i ara és l'únic que queda.
-Escales plenes de fulles, tantes que no se si són de pedra, de fusta o de terra.
-Les parets de rajola són tan fredes que mirant de lluny em cordo l'abric.
-Caramels boníssims els sabors dels quals ja no recordo.
-Un arbre enmig de la rotonda, qui te ous a cuidar-lo?
-Cent pessetes en una guardiola oblidada.
-La punta del llapis es trenca cada cop que faig punta així que a cagar.
-Calamars a la romana amb el casc i tot.
-L'aire acondicionat del cinema és tan fred com la noia que tinc al costat.
-El hamster s'ha amagat darrera l'armari i algú que acaba d'arribar és l'únic que el sap treure.
-La platja i música dels Beach Boys.
-Comiat amb llàgrima i bombolla de moc incontrolable.
-El recollidor de molles sempre es desmunta però és un estri tan original que el faria servir igualment.
-Llenço els daus i creuo els dits.
-El boomerang hauria de tornar però el que jo llenço només du bitllet d'anada.
-Excuses atropellades per no creuar la carretera.
-La taula va coixa encara que falquis les quatre potes.
-Vull tancar la porta però la maneta no em deixa, per tant la ajusto confiant que no entrin.
-Després de molta desesperació decideixo arremangar-me i agafar una moneda de la font per a la puta maquineta d'abans però només trobo moneda estrangera. Putos guiris.
-Mai sabré si ens vam tornar el somriure. Lo bo? Ella tampoc.
-M'aixeco de la cadira, és de fusta i es clava. M'estiro al llit, és de molles i es claven. Em poso de peus buscant xinxetes.
-Aquella barba de tres dies caduca demà.
-El kamikaze es va posar el casc en pujar a l'avió.
-Tantes hores vaig trobar per buscar-la que quan la vaig trobar van resultar perdudes.
-La tassa em crema però ningú ho notarà perquè no vull semblar gilipolles.
-La muntanya és el seu refugi per fugir de casa, però es posa a ploure i fuig corrents per refugiar-se a casa.
-El proper capítol mai és l'últim.
-L'home enfadat baixa corrents, ensopega, cau aparatosament i perd en la caiguda tota la seva capacitat amenaçadora.
En fi, us animo a que feu un exercici semblant algun dia, resulta molt interessant i alliberador, a l'hora que divertit. Merci per llegir-me i fins la propera!
Sense enrollar-me més, us deixo la meva selecció. Semblen totes molt delirants però d'una forma o altre tenen algun significat (o molts):
-Marsupials amb boines vermelles.
-El tacte d'una mà enmig d'una multitud.
-Marges infinits.
-Complicitat recatada.
-Una gran vidrera en un restaurant dins una torre enfront del mar (les taules són buides i fa olor de port).
-Gotes que cauen de l'embut d'un rellotge de sorra.
-Em deixo robar un petó a la terminal.
-Semàfor d'un pas a nivell que pita i abaixa barreres malgrat no hi ha ningú en kilòmetres.
-Mirar darrere els vidres de la porta de casa de la meva àvia.
-Paper estampat dels anys 70.
-Vitamina per la rutina.
-Manual d'inventors aventurers.
-Manantial d'aigua gelada però ho regalen.
-Deixa de mirar-me així que ja no cal.
-Rotuladors Veleda que no escriuen.
-Monedes que brillen al fons de la font i no tinc canvi per la puta maquineta.
-Peluixos tristos que porten nens contents.
-Paradís de cebres amb caçadors lligats d'una noria.
-Un paraigues negre sota un cel blanc.
-Miro per la finestra i comprovo que ningú em mira.
-Rajoles marrons precioses en un pis a punt de ser enderrocat (ja cau).
-Una platja a l'hivern, les gavines fan turisme.
-L'agulla del tocadisc toca el vinil i comença el crepitar, espero la primera nota.
-Per què sempre em toca el penjador doblegat?
-Molt de pit per guardar tan poc cor.
-Buscava tant que ja no se que busco.
-Llegint les seves línies torno al passat i m'esgarrifo.
-Les paraules més espontànies queden gravades al seu abric i ara és l'únic que queda.
-Escales plenes de fulles, tantes que no se si són de pedra, de fusta o de terra.
-Les parets de rajola són tan fredes que mirant de lluny em cordo l'abric.
-Caramels boníssims els sabors dels quals ja no recordo.
-Un arbre enmig de la rotonda, qui te ous a cuidar-lo?
-Cent pessetes en una guardiola oblidada.
-La punta del llapis es trenca cada cop que faig punta així que a cagar.
-Calamars a la romana amb el casc i tot.
-L'aire acondicionat del cinema és tan fred com la noia que tinc al costat.
-El hamster s'ha amagat darrera l'armari i algú que acaba d'arribar és l'únic que el sap treure.
-La platja i música dels Beach Boys.
-Comiat amb llàgrima i bombolla de moc incontrolable.
-El recollidor de molles sempre es desmunta però és un estri tan original que el faria servir igualment.
-Llenço els daus i creuo els dits.
-El boomerang hauria de tornar però el que jo llenço només du bitllet d'anada.
-Excuses atropellades per no creuar la carretera.
-La taula va coixa encara que falquis les quatre potes.
-Vull tancar la porta però la maneta no em deixa, per tant la ajusto confiant que no entrin.
-Després de molta desesperació decideixo arremangar-me i agafar una moneda de la font per a la puta maquineta d'abans però només trobo moneda estrangera. Putos guiris.
-Mai sabré si ens vam tornar el somriure. Lo bo? Ella tampoc.
-M'aixeco de la cadira, és de fusta i es clava. M'estiro al llit, és de molles i es claven. Em poso de peus buscant xinxetes.
-Aquella barba de tres dies caduca demà.
-El kamikaze es va posar el casc en pujar a l'avió.
-Tantes hores vaig trobar per buscar-la que quan la vaig trobar van resultar perdudes.
-La tassa em crema però ningú ho notarà perquè no vull semblar gilipolles.
-La muntanya és el seu refugi per fugir de casa, però es posa a ploure i fuig corrents per refugiar-se a casa.
-El proper capítol mai és l'últim.
-L'home enfadat baixa corrents, ensopega, cau aparatosament i perd en la caiguda tota la seva capacitat amenaçadora.
En fi, us animo a que feu un exercici semblant algun dia, resulta molt interessant i alliberador, a l'hora que divertit. Merci per llegir-me i fins la propera!
dimecres, de gener 30, 2008
Petit canvi
Hola a tothom, he canviat el mapa per un que situa amb més detall el punt desde on visita la gent. Se li pot fer zoom fins i tot. Comet l'error de confondre les visites desde els Països Catalans amb visites de l'Estat Espanyol però apart d'això, va prou bé :P
En fi, que sapigueu que us trobo a faltar a tots els qui fa temps que no veniu. Fins aviat!
En fi, que sapigueu que us trobo a faltar a tots els qui fa temps que no veniu. Fins aviat!
diumenge, de gener 27, 2008
Endevina Endevinalla
Com vaig comentar anteriorment, hem penjat un nou vídeo una mica arriscat que podreu veure a continuació. Es tracta d'un vídeo musical agafant la versió que la gent de El Cansancio va fer de la cançó Grace Kelly de Mika. La versió penjada ha hagut de passar per certa censura, ja que alguns dels participants volien preservar el seu anonimat. La resta, que no tenim gaire vergonya per lo vist, donem la cara. Encara no les tinc totes de que no ens el xutin del youtube, però de moment allí està. Podreu observar algunes cares conegudes (el pallasso del puntada no hi podia faltar), acompanyades d'altres imatges que s'intenten acoplar amb la major precisió possible a la música i lletra. Per tant, és vital veure el vídeo amb el so posat. En fi, aquí va el vídeo i la poca dignitat que em quedava també xD
Endevina Endevinalla
Endevina Endevinalla
dijous, de gener 17, 2008
Around the world
Ho he aconseguit. Tot i no tenir els records de visites del bloc de la Daecone, puc presumir al menys d'haver arribat als 5 continents :-D Les últimes visites arriben desde:
-Dallas?
-Nova York?
-Salvador de Bahia?
-Buenos Aires?
-Torí?
-Praga?
-El Cairo?
-Kyoto?
-Sydney?
A vegades m'agradaria que el mapa aquest fos una mica més precís, només puc tractar d'endevinar... També veig que han augmentat les visites desde la zona de Castella-Lleó, juraria que prop de Burgos.
Sempre em pregunto que anirien buscant aquests visitants per acabar trobant aquest bloc. Em faria ilusió que algun dia un visitant anònim deixés algun comentari. Sigui com sigui gràcies als que llegiu i comenteu de forma habitual.
P.S.: Ben aviat, un nou vídeo de collita propia que encara no sabem si els de youtube ens deixaran penjar. Estareu informats.
-Dallas?
-Nova York?
-Salvador de Bahia?
-Buenos Aires?
-Torí?
-Praga?
-El Cairo?
-Kyoto?
-Sydney?
A vegades m'agradaria que el mapa aquest fos una mica més precís, només puc tractar d'endevinar... També veig que han augmentat les visites desde la zona de Castella-Lleó, juraria que prop de Burgos.
Sempre em pregunto que anirien buscant aquests visitants per acabar trobant aquest bloc. Em faria ilusió que algun dia un visitant anònim deixés algun comentari. Sigui com sigui gràcies als que llegiu i comenteu de forma habitual.
P.S.: Ben aviat, un nou vídeo de collita propia que encara no sabem si els de youtube ens deixaran penjar. Estareu informats.
dimarts, de gener 15, 2008
La maledicció peruana
Hola novament a tots. Ja tinc l'ordinador restaurat i preparat per continuar escribint. Possiblement l'averia forma part de la història que us explicaré tot seguit. Plena de misteri i mal rollet, com la de la dutxa assassina però no tant culpidora segurament.
Tot va passar fa un parell de setmanes. L'any tot just havia començat i res feia sospitar els misteriosos fets que succeirien de forma immediata. La meva mare va sortir al safreig, les nostres galeries són molt estretes perquè tenen un edifici just davant i si algú tingués el valor d'abocar el cos per la finestra del bany o la cuina, sense cap problema podria tocar l'edifici del davant. Desde el safreig no perquè hi ha una mica més d'espai, però de totes formes volia deixar clar que davant només hi ha una paret enorme de formigó i prou. Els veins queden a dalt i a baix.
Bé, tornem a la història. La meva mare volia posar una rentadora, en tenim una d'aquestes de càrrega superior, va obrir la porteta i dins el bombo, hi havia posada pulcrament una fotografia.
La fotografia, que no perteneixia a cap membre de la familia, era d'una senyora gran de trets indis, semblava una mica peruana tal vegada. Era en color però borrosa, amb un aire dels anys 80 o 70. Duia una samarreta blau marí de maniga curta, un collar blau cel o rosa (ja no ho recordo gaire) bastant gruixut i llarg i un barret de palla. Per a augmentar el desconcert, la fotografia estava retallada pel perfil de la dona, així que semblava un ninotet petit, com les nines de fer retallables. I a les cames (duia uns texans blau cel) se li havia practicat un petit tall vertical com si la fotografia hagues estat colocada dreta en alguna mena de suport.
Vaig destruir la foto gairebé de forma inmediata perquè em donava molt mal rollet. Potser la hauria d'haver guardat per escanejar-la i penjar-la al bloc, així haurieu pogut ser testimonis de la maledicció. He de dir que no he començat l'any amb gaire bon peu així que si es tracta d'això, d'una maledicció, funciona mitjanament bé.
Seriosament, no estic molt segur de com va anar a parar la imatge dins el tambor tancat de la rentadora. És possible que caigués de la galeria del pis de dalt, on viuen uns peruans, caigués damunt la pila de roba bruta, i la meva mare al posar-la dins no es fixés que hi havia la foto. Després al tornar a obrir per acabar-la d'omplir se la va trobar allí damunt.
Sigui com sigui queden moltes incògnites obertes:
-Qui es la dona de la foto?
-D'on surt la foto?
-Per què la van retallar?
-Puc esperar que en caiguin més de fotos?
Enfi... Espero superar la maledicció peruana i continuar portant-vos entrades absurdes o "vaquipolles" com aquesta. Fins aviat!
Tot va passar fa un parell de setmanes. L'any tot just havia començat i res feia sospitar els misteriosos fets que succeirien de forma immediata. La meva mare va sortir al safreig, les nostres galeries són molt estretes perquè tenen un edifici just davant i si algú tingués el valor d'abocar el cos per la finestra del bany o la cuina, sense cap problema podria tocar l'edifici del davant. Desde el safreig no perquè hi ha una mica més d'espai, però de totes formes volia deixar clar que davant només hi ha una paret enorme de formigó i prou. Els veins queden a dalt i a baix.
Bé, tornem a la història. La meva mare volia posar una rentadora, en tenim una d'aquestes de càrrega superior, va obrir la porteta i dins el bombo, hi havia posada pulcrament una fotografia.
La fotografia, que no perteneixia a cap membre de la familia, era d'una senyora gran de trets indis, semblava una mica peruana tal vegada. Era en color però borrosa, amb un aire dels anys 80 o 70. Duia una samarreta blau marí de maniga curta, un collar blau cel o rosa (ja no ho recordo gaire) bastant gruixut i llarg i un barret de palla. Per a augmentar el desconcert, la fotografia estava retallada pel perfil de la dona, així que semblava un ninotet petit, com les nines de fer retallables. I a les cames (duia uns texans blau cel) se li havia practicat un petit tall vertical com si la fotografia hagues estat colocada dreta en alguna mena de suport.
Vaig destruir la foto gairebé de forma inmediata perquè em donava molt mal rollet. Potser la hauria d'haver guardat per escanejar-la i penjar-la al bloc, així haurieu pogut ser testimonis de la maledicció. He de dir que no he començat l'any amb gaire bon peu així que si es tracta d'això, d'una maledicció, funciona mitjanament bé.
Seriosament, no estic molt segur de com va anar a parar la imatge dins el tambor tancat de la rentadora. És possible que caigués de la galeria del pis de dalt, on viuen uns peruans, caigués damunt la pila de roba bruta, i la meva mare al posar-la dins no es fixés que hi havia la foto. Després al tornar a obrir per acabar-la d'omplir se la va trobar allí damunt.
Sigui com sigui queden moltes incògnites obertes:
-Qui es la dona de la foto?
-D'on surt la foto?
-Per què la van retallar?
-Puc esperar que en caiguin més de fotos?
Enfi... Espero superar la maledicció peruana i continuar portant-vos entrades absurdes o "vaquipolles" com aquesta. Fins aviat!
dimarts, de gener 01, 2008
2008
És any nou, els salts de Garmisch Partenkirchen ho corroboren. Crec que no seria el mateix sense llevar-se el primer dia de l'any a quarts d'una i posar la tele per veure els salts d'esquí.
Parlant de rituals d'any nou, l'any passat en vaig començar un fotografiant la primera sortida de sol de l'any. Aquest 2008 he repetit amb aquesta imatge.
A priori es pot dir que no resulta tan espectacular com la de l'any passat però no us deixeu portar per primeres impressions. Jo crec que la fotografia mostra sobretot un cel net i clar, sense nuvols i ple d'energia. Una energia que espero se'ns encomani a tots i faci d'aquest 2008 que comença, un any inoblidable. Us desitjo a tots un molt bon any nou, i que per molts més anys puguem seguir comentant-nos i passant bones estones. FELIÇ ANY NOU!
diumenge, de desembre 23, 2007
Bones festes!
Un brillant e-mail de la daecone m'ha inspirat per a elaborar aquesta felicitació nadalenca del Camí d'en Cricket. Espero que us agradi.
Bon Nadal i feliç any nou!
Bon Nadal i feliç any nou!
dissabte, de desembre 22, 2007
Clara Andrés
Ja fa un temps vaig escoltar una maqueta d'aquesta cantautora valenciana. No recordo si n'havia parlat en cap entrada anterior, el cas és que per fi ha tret disc ("dies i dies")i crec que és recomenable. No se si el compartir el mateix cognom, ja que una part de la meva familia prové del País Valencià, o el viure tants anys al carrer València tenen res a veure però m'agrada la música que fa. Vaig tenir ocasió de parlar un moment amb ella farà cosa d'un any a la final del sona9, un concurs de maquetes, i em va semblar bona gent. Us deixo un vídeo de mostra amb un parell de cançons, podeu trobar-ne més al youtube, a veure si us agrada. Recomano que escolteu també la de "Bon dia", que és de les meves preferides, molt tendre. Si el trobo em regalaré el CD per nadal ja que no vaig poder aconseguir la maqueta al seu moment. Per a més informació podeu visitar la seva pàgina web.
Clara Andrés - Dansa/Hui fa vent
Clara Andrés - Dansa/Hui fa vent
dijous, de desembre 20, 2007
Segona temporada
Tot i les situacions complicades he volgut trobar un moment per dedicar-vos aquesta entrada, potser l'última d'aquest any. Aprofito també per a saludar als lectors anònims que visiten desde Los Angeles (California) i Santiago de Chile? (aproximadament). Per suposat una abraçada als que ens visiteu desde el continent europeu ;-)
Bé, ara sense més preambuls us ofereixo el primer episodi de la segona temporada d'En Copy i en Paste, amb menys copypaste que mai! En tinc uns quants pensats i si les coses van bé i tinc un momentet espero compartir-los amb vosaltres. Us recordo que per facilitar la lectura, si feu clic damunt la imatge la podreu ampliar.
I per si no ens parlem aquests dies, que passeu unes bones festes i tingueu una molt bona entrada d'any. Fins aviat!
Bé, ara sense més preambuls us ofereixo el primer episodi de la segona temporada d'En Copy i en Paste, amb menys copypaste que mai! En tinc uns quants pensats i si les coses van bé i tinc un momentet espero compartir-los amb vosaltres. Us recordo que per facilitar la lectura, si feu clic damunt la imatge la podreu ampliar.
I per si no ens parlem aquests dies, que passeu unes bones festes i tingueu una molt bona entrada d'any. Fins aviat!
diumenge, de novembre 25, 2007
El nostre gosset de les praderies
Si fa temps us vaig mostrar diverses versions que corrien per internet del vídeo del gosset de les praderies, ara us porto la nostra pròpia versió.
Salut i abraçades.
L'autèntic gosset de les praderies
Salut i abraçades.
L'autèntic gosset de les praderies
divendres, de novembre 16, 2007
Nou Disc d'Antònia Font
Ni hao, lectores i lectors (si n'hi han). Aquesta setmana els Antònia Font han tret nou disc "Coser i cantar" on versionen temes seus junt amb l'orquestra sinfònica de Bratislava. Intentaré aconseguir el disc abans que acabi la setmana si tinc temps i ja us diré que tal. Se que dels 2 primers treballs tan sols han inclòs "Tots es motors" del disc "A Russia". Estic segur que "Batiscafo Katiuscas" sonarà guai amb l'orquestra, veurem que tal la resta, espero que no quedi tot massa forçat. Se que es tracta d'un pack de 2CDs amb 20 cançons que van junt amb un DVD de la gravació del mateix, cosa habitual avui en dia i que farà que el preu del disc es dispari bastant, però que hi farem... Tinc curiositat per escoltar-lo, segur que és d'aquests discs que has d'escoltar diversos cops per apreciar-los, ja que d'entrada sempre sonen estranyes les cançons que un està acostumat a escoltar d'una forma, gravades de manera diferent. Em quedaré amb les ganes d'escoltar algun tema totalment nou, per sort crec que Joan Miquel Oliver aviat treu nou disc en solitari. Al menys hi ha un single seu voltant per aqui amb dos temes "Sa núvia morta" i "Hansel i Gretel" que prometen molt. Espero tenir a les mans aviat un nou treball seu.
Per cert, a qui li agradi investigar pot trobar al Youtube la versió del tema "Alegria" dels Antònia Font al seu nou disc. ;-)
Zai jian!
Per cert, a qui li agradi investigar pot trobar al Youtube la versió del tema "Alegria" dels Antònia Font al seu nou disc. ;-)
Zai jian!
diumenge, de novembre 11, 2007
Visitants
Acabo de comprovar sorprès al mapa de visites que he rebut per fi una visita d'algú que no conec. Sembla ser que desde el sud de l'estat espanyol, potser desde Cádiz, Sevilla o Huelva. Quina gràcia ja que fins ara només em visitaveu vosaltres i prou. Sigui com sigui aprofito per a saludar als visitants anònims.
De totes formes m'agradaria parlar d'uns altres visitants avui. De tots els visitants seguidors del Rangers que van invair Barcelona aquesta setmana passada. Tota aquella colla de protestants unionistes d'extrema dreta borratxos que han estat trinxant la ciutat durant 3 o 4 dies.
Dimecres vaig quedar amb dos amics meus per veure el partit. Desde fa uns anys tenim la tradició de veure junts els partits de champions que juga el Barça. Aquest any un dels meus amics disposa d'un carnet per a veure els partits que juga el Barça a casa entre setmana, així que el pla per dimecres era quedar tots 3, acompanyar-lo a ell fins al camp i l'altre i jo veure el partit en qualsevol bar per reunir-nos tots tres després un cop acabat el partit i anar a prendre l'última cervesa plegats abans de marxar cap a casa. En vista de les continues provocacions dels aficionats del Rangers el dia anterior amb el desplegament d'una pancarta a Plaça Catalunya on es llegia Catalonia is Spain o les pixades al monument a Francesc Macià, el meu amic sense carnet va decidir que la resposta a totes aquestes provocacions era posar-se la seva samarreta i bufanda del Celtic. La rivalitat entre aquests dos equips va més enllà del terreny futbolístic, i això es va notar rapidament. Ja l'haviem intentat convencer de que no ho fes, de que aquella gent no raona, que portaven desde les 10 del matí bebent cervesa però no vam aconseguir res, quan ens vam trobar a l'hora pactada ja estava amb la samarreta i la bufanda i ja el primer grup de seguidors del Rangers que passava pel costat l'estaven increpant. Vam dirigir-nos tots 3 cap al Camp Nou intentant de convencer-lo de que es cordés la jaqueta i amagués la bufanda però res de res. Per evitar el gol sud, lloc per on entrava l'afició del Rangers, vam donar més de mitja volta al camp, passant per davant de les taquilles també. L'amic del carnet i jo anavem depressa intentant que l'altre anés fent via i no s'entretingués entre tota la gent. Els grups de seguidors del Rangers l'anaven increpant pel camí. Li van dir de tot, tots els insults imaginables que afortunadament ell no va entendre pel seu escàs domini de l'anglès. Li van estirar la bufanda intentant que se la tregués, li van donar patadetes als talons per fer-lo caure, fins i tot un li va escupir al cap... Va ser un trajecte molt tens, es rifava una cleca i ell tenia gairebé tots els números (els números que li faltaven els teniem nosaltres per anar amb ell). Finalment vam arribar a la boca per on havia d'entrar l'amic del carnet i vam convencer l'altre de que es cordés la jaqueta i s'amagués la bufanda (per fi!). L'amic del carnet va entrar i l'altre i jo vam cercar un bar on veure el partit. Vam allunyar-nos tot el possible del camp per evitar trobar-nos rodejats de seguidors del Rangers i finalment vam trobar-ne un de petitet sense rastre de samarretes blaves. Va coincidir que en aquell bar vam trobar una colla de gent que ell coneixia, cosa que ens va fer sentir més amparats.
Dins el bar, amb la calor, el meu amic es va treure la jaqueta. Això feia que al passar pel carrer i mirar dins el bar, el primer que veies fos a ell sentat d'esquenes a la porta amb la samarreta del Celtic. Per tant n'hi havia prou amb obrir la porta per fotre-li una cleca. Així doncs cada cop que la porta s'obria el meu amic es girava preocupat i jo l'anava tranquilitzant "és un matrimoni gran", "és un senyor del barça", "és una noia", "és un noi amb la samarreta del barça". Tot va estar tranquil durant la primera part. Vam poder prendre un parell de cerveses i apalancar-nos un platet de braves també. Durant el descans però, va entrar un aficionat del Rangers. Era un noi bastant alt i prim que anava força begut. Afortunadament era pacífic i tot i mostrar força disgust i repulsió per la indumentaria que duia el meu amic, va estar relaxat i sociable. El vam convidar a una cervesa i va estar intentant parlar amb mi, pensant-se que jo entenia més anglès del que realment entenc. Tampoc m'ajudava gaire el seu accent escocès i el seu estat etílic. L'home, que es deia Scott, s'ajupia per parlar amb mi que era sentat en una cadira, i intentava aguantar l'equilibri com podia. A vegades queia enrera i jo l'havia d'agafar del braç per evitar que caigués de cul. Em va estar explicant unes coses molt rares que no vaig entendre. Em deia "shhhh" mirant de reull a la resta de colla de gent com si m'expliqués un secret. Em va ensenyar un anell que duia de color blau marí amb la lletra G gravada i uns símbols (crec que un ancla i una espasa o quelcom semblant) i també em va ensenyar un penjoll esfèric que duia al coll, que es desplegava convertint-se en una creu formada per peces semiesfèriques amb uns gravats en forma espiral (em sembla recordar). I tot això ho mostrava com si fos alguna mena de secret. Seria d'alguna ordre secreta protestant o d'alguna secta curiosa? Ni idea però he intentat trobar alguna imatge de l'anell o el penjoll, o informació per internet i no he trobat res. Em vaig quedar intrigat.
Finalment, tot just acabar el partit, el seu equilibri va fallar i l'ampolla li va caure a terra escampant vidres i cervesa al seu voltant. L'amo del bar, bastant antipàtic, el va fer fora i ell va marxar sense protestar. La colla de gent que coneixia el meu amic van sortir del bar i s'esperaven fora mentres nosaltres vam anar a pagar. Just en aquell moment van entrar uns altres 2 aficionats del Rangers. Tots dos molt beguts. Un es va abraçar al meu amic, en plan conciliador tot i el rebuig cap a la samarreta que duia. L'altre en canvi el va insultar i el mirava amb una cara de rabia i despreci brutals. Afortunadament el primer intentava convencer al segón de que deixés estar al meu amic i per tant vam poder sortir del bar sense gaires problemes. Un cop fora ens vam entretenir despedint-nos d'aquella colla de gent i mentres tant els 2 borratxos del Rangers van sortir i van enfilar carrer avall intentant aturar un taxi amb una cervesa a la ma cadascú. Evidentment tots passaven de llarg. Vam emprendre la marxa de nou i una mica més avall del carrer els vam trobar caminant de banda a banda. A un li queia cervesa de l'ampolla i l'altre se'n reia sense adonar-se'n que anava igual de malament que ell. Al passar pel seu costat ens van reconeixer del bar i van tornar a parlar amb nosaltres. Jo ja veia alguna de les cerveses volant cap al cap del meu amic però per sort no va ser així. Amb el meu cutre anglès vam sortir del pas i vam poder tornar fins a casa seva (punt d'encontre) ja sense perill i amb la jaqueta cordada fins al coll un altre cop i la bufanda ben amagada. Més tard ens vam reunir amb l'altre amic del carnet i li vam explicar com havia seguit l'aventura.
Jo crec que una persona amb la samarreta del Madrid no hauria patit un assatjament tan brutal al voltant del Camp Nou pels seguidors del Barça com el que va patir el meu amic amb la samarreta del Celtic per part dels seguidors del Rangers. Només espero no tornar-los a veure destroçant la ciutat i si pot ser, que quedin últims al grup i no entrin ni a la UEFA.
La reflexió més gran que faig és intentar trobar algun sentit a viatjar 3 dies a una ciutat per estar bebent sense parar (cosa que pots fer a casa teva), sense poder veure el partit perquè no dus entrada (cosa que pots fer a casa teva), i sense recordar res del que has fet el temps que has estat aqui (cosa que pots fer a casa teva). Per tant, el proper cop si us plau, que es quedin a casa seva.
De totes formes m'agradaria parlar d'uns altres visitants avui. De tots els visitants seguidors del Rangers que van invair Barcelona aquesta setmana passada. Tota aquella colla de protestants unionistes d'extrema dreta borratxos que han estat trinxant la ciutat durant 3 o 4 dies.
Dimecres vaig quedar amb dos amics meus per veure el partit. Desde fa uns anys tenim la tradició de veure junts els partits de champions que juga el Barça. Aquest any un dels meus amics disposa d'un carnet per a veure els partits que juga el Barça a casa entre setmana, així que el pla per dimecres era quedar tots 3, acompanyar-lo a ell fins al camp i l'altre i jo veure el partit en qualsevol bar per reunir-nos tots tres després un cop acabat el partit i anar a prendre l'última cervesa plegats abans de marxar cap a casa. En vista de les continues provocacions dels aficionats del Rangers el dia anterior amb el desplegament d'una pancarta a Plaça Catalunya on es llegia Catalonia is Spain o les pixades al monument a Francesc Macià, el meu amic sense carnet va decidir que la resposta a totes aquestes provocacions era posar-se la seva samarreta i bufanda del Celtic. La rivalitat entre aquests dos equips va més enllà del terreny futbolístic, i això es va notar rapidament. Ja l'haviem intentat convencer de que no ho fes, de que aquella gent no raona, que portaven desde les 10 del matí bebent cervesa però no vam aconseguir res, quan ens vam trobar a l'hora pactada ja estava amb la samarreta i la bufanda i ja el primer grup de seguidors del Rangers que passava pel costat l'estaven increpant. Vam dirigir-nos tots 3 cap al Camp Nou intentant de convencer-lo de que es cordés la jaqueta i amagués la bufanda però res de res. Per evitar el gol sud, lloc per on entrava l'afició del Rangers, vam donar més de mitja volta al camp, passant per davant de les taquilles també. L'amic del carnet i jo anavem depressa intentant que l'altre anés fent via i no s'entretingués entre tota la gent. Els grups de seguidors del Rangers l'anaven increpant pel camí. Li van dir de tot, tots els insults imaginables que afortunadament ell no va entendre pel seu escàs domini de l'anglès. Li van estirar la bufanda intentant que se la tregués, li van donar patadetes als talons per fer-lo caure, fins i tot un li va escupir al cap... Va ser un trajecte molt tens, es rifava una cleca i ell tenia gairebé tots els números (els números que li faltaven els teniem nosaltres per anar amb ell). Finalment vam arribar a la boca per on havia d'entrar l'amic del carnet i vam convencer l'altre de que es cordés la jaqueta i s'amagués la bufanda (per fi!). L'amic del carnet va entrar i l'altre i jo vam cercar un bar on veure el partit. Vam allunyar-nos tot el possible del camp per evitar trobar-nos rodejats de seguidors del Rangers i finalment vam trobar-ne un de petitet sense rastre de samarretes blaves. Va coincidir que en aquell bar vam trobar una colla de gent que ell coneixia, cosa que ens va fer sentir més amparats.
Dins el bar, amb la calor, el meu amic es va treure la jaqueta. Això feia que al passar pel carrer i mirar dins el bar, el primer que veies fos a ell sentat d'esquenes a la porta amb la samarreta del Celtic. Per tant n'hi havia prou amb obrir la porta per fotre-li una cleca. Així doncs cada cop que la porta s'obria el meu amic es girava preocupat i jo l'anava tranquilitzant "és un matrimoni gran", "és un senyor del barça", "és una noia", "és un noi amb la samarreta del barça". Tot va estar tranquil durant la primera part. Vam poder prendre un parell de cerveses i apalancar-nos un platet de braves també. Durant el descans però, va entrar un aficionat del Rangers. Era un noi bastant alt i prim que anava força begut. Afortunadament era pacífic i tot i mostrar força disgust i repulsió per la indumentaria que duia el meu amic, va estar relaxat i sociable. El vam convidar a una cervesa i va estar intentant parlar amb mi, pensant-se que jo entenia més anglès del que realment entenc. Tampoc m'ajudava gaire el seu accent escocès i el seu estat etílic. L'home, que es deia Scott, s'ajupia per parlar amb mi que era sentat en una cadira, i intentava aguantar l'equilibri com podia. A vegades queia enrera i jo l'havia d'agafar del braç per evitar que caigués de cul. Em va estar explicant unes coses molt rares que no vaig entendre. Em deia "shhhh" mirant de reull a la resta de colla de gent com si m'expliqués un secret. Em va ensenyar un anell que duia de color blau marí amb la lletra G gravada i uns símbols (crec que un ancla i una espasa o quelcom semblant) i també em va ensenyar un penjoll esfèric que duia al coll, que es desplegava convertint-se en una creu formada per peces semiesfèriques amb uns gravats en forma espiral (em sembla recordar). I tot això ho mostrava com si fos alguna mena de secret. Seria d'alguna ordre secreta protestant o d'alguna secta curiosa? Ni idea però he intentat trobar alguna imatge de l'anell o el penjoll, o informació per internet i no he trobat res. Em vaig quedar intrigat.
Finalment, tot just acabar el partit, el seu equilibri va fallar i l'ampolla li va caure a terra escampant vidres i cervesa al seu voltant. L'amo del bar, bastant antipàtic, el va fer fora i ell va marxar sense protestar. La colla de gent que coneixia el meu amic van sortir del bar i s'esperaven fora mentres nosaltres vam anar a pagar. Just en aquell moment van entrar uns altres 2 aficionats del Rangers. Tots dos molt beguts. Un es va abraçar al meu amic, en plan conciliador tot i el rebuig cap a la samarreta que duia. L'altre en canvi el va insultar i el mirava amb una cara de rabia i despreci brutals. Afortunadament el primer intentava convencer al segón de que deixés estar al meu amic i per tant vam poder sortir del bar sense gaires problemes. Un cop fora ens vam entretenir despedint-nos d'aquella colla de gent i mentres tant els 2 borratxos del Rangers van sortir i van enfilar carrer avall intentant aturar un taxi amb una cervesa a la ma cadascú. Evidentment tots passaven de llarg. Vam emprendre la marxa de nou i una mica més avall del carrer els vam trobar caminant de banda a banda. A un li queia cervesa de l'ampolla i l'altre se'n reia sense adonar-se'n que anava igual de malament que ell. Al passar pel seu costat ens van reconeixer del bar i van tornar a parlar amb nosaltres. Jo ja veia alguna de les cerveses volant cap al cap del meu amic però per sort no va ser així. Amb el meu cutre anglès vam sortir del pas i vam poder tornar fins a casa seva (punt d'encontre) ja sense perill i amb la jaqueta cordada fins al coll un altre cop i la bufanda ben amagada. Més tard ens vam reunir amb l'altre amic del carnet i li vam explicar com havia seguit l'aventura.
Jo crec que una persona amb la samarreta del Madrid no hauria patit un assatjament tan brutal al voltant del Camp Nou pels seguidors del Barça com el que va patir el meu amic amb la samarreta del Celtic per part dels seguidors del Rangers. Només espero no tornar-los a veure destroçant la ciutat i si pot ser, que quedin últims al grup i no entrin ni a la UEFA.
La reflexió més gran que faig és intentar trobar algun sentit a viatjar 3 dies a una ciutat per estar bebent sense parar (cosa que pots fer a casa teva), sense poder veure el partit perquè no dus entrada (cosa que pots fer a casa teva), i sense recordar res del que has fet el temps que has estat aqui (cosa que pots fer a casa teva). Per tant, el proper cop si us plau, que es quedin a casa seva.
dilluns, d’octubre 29, 2007
Breu nota informativa
No se si coneixeu un canal de televisió que emet per TDT anomenat Canal Català. Bé, els qui tingueu receptor en territori català suposo que el podeu sintonitzar sense gaires problemes. El cas és que avui m'ha fet arribar un amic la noticia de que el primer episodi del Puntada als Ous va ser emès en aquest canal. Suposo que seria en alguna mena de programa de zapping de videos de Youtube catalans. No tinc ni idea de si el segon episodi ha estat emés. Evidentment nosaltres no teniem coneixement de que això passaria i per tant no he pogut avisar. Si algú veu Canal Català potser algun dia ho repeteixin.
dimecres, d’octubre 24, 2007
FELICITATS, TEO!
Ahir en Teo va fer 30 anys. Sí, el Teo de tota la vida, no aquesta versió estranya d'en Copy i en Paste. A part de descobrir que hi ha gent a qui aprecio que no se quan fan els anys, me n'he adonat que sóc més jove que en Teo. De fet crec que tots els les lectors del bloc (lectores, perdó) també sóu més joves que ell. No se si és molt consol però per mi sí :P
Jo de petit llegia llibres d'en Teo. Tinc "en Teo va al circ", "en Teo va en avio", "en Teo va a la platja", "en Teo va en vaixell", "en Teo va al zoo" i potser algun altre més. Recordo que m'agradaven molt els dibuixos. Potser desde llavors tinc fixació amb els cabells arrissats de color taronja... bé, sigui com sigui aquí us deixo aquesta entrada una mica subliminal d'aniversari d'en Teo. Crec que valia la pena retre-li un petit homenatge.
Per cert... alguna ment perversa veu també una actitud inapropiada d'en Teo en la següent fotografia?
divendres, d’octubre 19, 2007
Setena Vinyeta
Nova vinyeta, amb un logotip provisional inclòs. Espero que us agradi i als qui no vau pillar l'últim gag, us desvetlli el secret.
dijous, d’octubre 11, 2007
Sisena Vinyeta
Nova vinyeta, aquest cop l'acudit és molt subtil, potser tant que no el pillarà ningú... però bé, aquí ho deixo. Espero les vostres votacions pel nom de la sèrie :P
dimarts, d’octubre 09, 2007
dilluns, d’octubre 08, 2007
Quarta Vinyeta
Moltes preguntes sense respondre encara sobre aquests personatges... Com es diuen? Quin nom tindrà la tira còmica? Quina relació tenen els personatges? Viuen junts? Són amics o només companys de pis? Que hi fa la mare d'aquell vivint amb ells? I la més important... Com pot ser que sigui tant difícil diferenciar a sa mare d'en Teo?
diumenge, d’octubre 07, 2007
Tercera Vinyeta
Sense comentaris... Les expressions de les cares no variaran gaire ja que sempre utilitzava el copy-paste :P
dissabte, d’octubre 06, 2007
Segona Vinyeta
M'apunto a la moda Patirke de les 2 entrades seguides i us ofereixo la segona vinyeta. Jo sempre he pensat que l'anterior de "tapo ta mare" és la millor de totes, així que si aquella no us va agradar ja no cal que espereu res d'aquesta ni de les que li continuen :P
Alerta, hi ha una pruna... vull dir, una passa!
Hi han coses que et poden alegrar el dia: Trobar-te 10€ a la butxaca d'una jaqueta que tenies oblidada a l'armari, rebre una carta que no siguin factures ni propaganda, o que una noia que t'agrada et digui "guapu".
Avui se m'acudeix una cosa en la que no m'havia fixat gaire però que trobo que de veritat fa sentir molt bé, i és quan et recuperes d'un refredat. Sí, he passat una setmaneta de refredat, d'aquests que van passant per diferents etapes: dilluns mal de coll, dimarts mal de coll i mocs, dimecres mocs, dijous mocs i asma, divendres asma... tot acompanyat de dècimes de febre, poca cosa per sort aquest cop. Avui dissabte sento que els simptomes abandonen el meu cos, i em sento molt alliberat. Tota la sensació de dolor... em sentía cansat, em feia mal tot de tossir i de mocar-me, el meu cap era un núvol de medicaments i m'esgotava respirar amb dificultat... Per sort avui em sento millor. Encara queden alguns rastres del refredat: un xic d'asma, una mica de mocs i encara estic una mica desorientat, però sento que la millora es fa lloc dins meu. De fet penso que a vegades val la pena refredar-se només per la sensació d'alleujament que proporciona el posar-se bé... perquè quan estem bé no ho valorem. Jo ho valoraré un parell de dies i després tornaré a les meves cabòries així que... gràcies, virus, per ensenyar-me que sempre es pot estar més fotut :P I als qui estigueu refredats, molts ànims, i a veure si quan us recupereu penseu en aquest post :P
Avui se m'acudeix una cosa en la que no m'havia fixat gaire però que trobo que de veritat fa sentir molt bé, i és quan et recuperes d'un refredat. Sí, he passat una setmaneta de refredat, d'aquests que van passant per diferents etapes: dilluns mal de coll, dimarts mal de coll i mocs, dimecres mocs, dijous mocs i asma, divendres asma... tot acompanyat de dècimes de febre, poca cosa per sort aquest cop. Avui dissabte sento que els simptomes abandonen el meu cos, i em sento molt alliberat. Tota la sensació de dolor... em sentía cansat, em feia mal tot de tossir i de mocar-me, el meu cap era un núvol de medicaments i m'esgotava respirar amb dificultat... Per sort avui em sento millor. Encara queden alguns rastres del refredat: un xic d'asma, una mica de mocs i encara estic una mica desorientat, però sento que la millora es fa lloc dins meu. De fet penso que a vegades val la pena refredar-se només per la sensació d'alleujament que proporciona el posar-se bé... perquè quan estem bé no ho valorem. Jo ho valoraré un parell de dies i després tornaré a les meves cabòries així que... gràcies, virus, per ensenyar-me que sempre es pot estar més fotut :P I als qui estigueu refredats, molts ànims, i a veure si quan us recupereu penseu en aquest post :P
diumenge, de setembre 30, 2007
Humor Gràfic
Fa ja uns anys vaig crear unes vinyetes humorístiques que vaig penjar en una web que vaig tenir. Eren dibuixos cutres fets amb el paint, però els hi tinc cert carinyo. Us aniré oferint poc a poc aquestes vinyetes i si tenen cap mena d'èxit potser en faré de noves. Avui us porto la primera. No tenen cap nom, potser va sent hora que en pensi un...
dimarts, de setembre 18, 2007
Arqueologia Musical
Abans de res, lamento la manca d'entrades al bloc aquest mes passat i el que va del present. La baixa inspiració ha estat el principal motiu, així que intentaré posar en marxa de nou el bloc avui mateix.
Torno amb una entrada una mica especial. Sovint m'agrada fer el que anomeno arqueologia musical, buscant a través d'internet peces difícils de trobar. Desde Elvis cantant Allà en el rancho grande fins als Beatles en els seus inicis, quan Harrison tindria poc més de 15 anys, faltava molt encara per a que Ringo fes aparició i esdevingués el bateria, s'anomenaven The Quarrymen i gravaben els seus assajos en plan casolà. També a vegades busco coses com les que us oferiré avui. Per a dur-vos això he hagut de fer bastanta recerca per internet "google, mula.." i també he hagut de saltar-me una mica a la torera algunes lleis de propietats d'autor, però creuarem els dits i esperarem que no entrin per la finestra un grup de geos ara mateix a dur-me cap a la garjola per penjar a la xarxa 3 cançons antigues i diria que impossibles de trobar fora de l'àmbit d'internet si no és mitjançant botigues de col·leccionisme o particulars.
Bé, si fem tots un amica de memoria recordareu una entrada meva de fa ja bastant de temps sobre uns vídeos musicals italians dels anys 60 de Rita Pavone, Mina Mazzini (recomenada per la Daecone), etc. Bé, doncs jo sabía que tant la Rita com la Mina havien grabat alguns temes en català a mitjans dels anys 60, en un moment en que la cançò catalana era, per dir-ho d'alguna manera, admirada o estava de moda (tot lo de moda que podía estar cantar en català als anys 60, recordem-ho). El cas és que després de buscar i rebuscar vaig trobar el que buscava i en compartiré una part amb vosaltres ja que potser algú com a bon friki sap trobar el valor del que sentireu a continuació.
En primer lloc us ofereixo aquesta cançò de Mina. Ha estat la que m'ha costat més de trobar, la vaig trobar a la mula després de fer recerques infructuoses (el títol de l'arxiu estava mal escrit i mai apareixia a les recerques). Es tracta d'un tema que potser conegueu cantat per en Raimón. Amb tots vosaltres, Mina Mazzini cantant "Se'n va anar".
Mina Mazzini - Se'n va anar.
Seguim ara amb la Rita Pavone. Que puc dir de la Rita, ja sabeu per alguna entrada que sempre m'ha fascinat la seva veu. Doncs resulta que la Rita és de qui he trobat més cançons en català. Va participar en un disc amb 4 artistes més italians on cadascú cantava un dels seus èxits en català i a més va treure un disc on ella sola cantava 4 dels seus èxits també en la nostra llengua. Es a dir, en total he trobat 5 cançons. Jo us en porto una i a més (i això no te preu) us poso la contraportada del vinil, on podeu verue la Rita Pavone amb barretina i un porró de vi. No hi ha photoshop pel mig, ho prometo.
Rita Pavone - Aquest vespre amb tu.
He deixat pel final la cançó de Jimmy Fontana perquè he pensat que segur que la coneixeu tots i que podria ser la que més us agradés. Es tracta del seu èxit "Il Mondo", en aquest cas "El Món", que vaig trobar en aquell disc que he esmentat abans on ell, junt amb Rita Pavone, Gianni Morandi i Donatella Moretti, cantaven en català. És destacable la bona pronunciació en els tres casos, però sobretot en aquest, que podria ser català de tota la vida. Que ho disfruteu.
Jimmy Fontana - El Món
I amb això em despedeixo. Espero no trigar tant per la propera entrada! Salut!
Torno amb una entrada una mica especial. Sovint m'agrada fer el que anomeno arqueologia musical, buscant a través d'internet peces difícils de trobar. Desde Elvis cantant Allà en el rancho grande fins als Beatles en els seus inicis, quan Harrison tindria poc més de 15 anys, faltava molt encara per a que Ringo fes aparició i esdevingués el bateria, s'anomenaven The Quarrymen i gravaben els seus assajos en plan casolà. També a vegades busco coses com les que us oferiré avui. Per a dur-vos això he hagut de fer bastanta recerca per internet "google, mula.." i també he hagut de saltar-me una mica a la torera algunes lleis de propietats d'autor, però creuarem els dits i esperarem que no entrin per la finestra un grup de geos ara mateix a dur-me cap a la garjola per penjar a la xarxa 3 cançons antigues i diria que impossibles de trobar fora de l'àmbit d'internet si no és mitjançant botigues de col·leccionisme o particulars.
Bé, si fem tots un amica de memoria recordareu una entrada meva de fa ja bastant de temps sobre uns vídeos musicals italians dels anys 60 de Rita Pavone, Mina Mazzini (recomenada per la Daecone), etc. Bé, doncs jo sabía que tant la Rita com la Mina havien grabat alguns temes en català a mitjans dels anys 60, en un moment en que la cançò catalana era, per dir-ho d'alguna manera, admirada o estava de moda (tot lo de moda que podía estar cantar en català als anys 60, recordem-ho). El cas és que després de buscar i rebuscar vaig trobar el que buscava i en compartiré una part amb vosaltres ja que potser algú com a bon friki sap trobar el valor del que sentireu a continuació.
En primer lloc us ofereixo aquesta cançò de Mina. Ha estat la que m'ha costat més de trobar, la vaig trobar a la mula després de fer recerques infructuoses (el títol de l'arxiu estava mal escrit i mai apareixia a les recerques). Es tracta d'un tema que potser conegueu cantat per en Raimón. Amb tots vosaltres, Mina Mazzini cantant "Se'n va anar".
Mina Mazzini - Se'n va anar.
Seguim ara amb la Rita Pavone. Que puc dir de la Rita, ja sabeu per alguna entrada que sempre m'ha fascinat la seva veu. Doncs resulta que la Rita és de qui he trobat més cançons en català. Va participar en un disc amb 4 artistes més italians on cadascú cantava un dels seus èxits en català i a més va treure un disc on ella sola cantava 4 dels seus èxits també en la nostra llengua. Es a dir, en total he trobat 5 cançons. Jo us en porto una i a més (i això no te preu) us poso la contraportada del vinil, on podeu verue la Rita Pavone amb barretina i un porró de vi. No hi ha photoshop pel mig, ho prometo.
Rita Pavone - Aquest vespre amb tu.
He deixat pel final la cançó de Jimmy Fontana perquè he pensat que segur que la coneixeu tots i que podria ser la que més us agradés. Es tracta del seu èxit "Il Mondo", en aquest cas "El Món", que vaig trobar en aquell disc que he esmentat abans on ell, junt amb Rita Pavone, Gianni Morandi i Donatella Moretti, cantaven en català. És destacable la bona pronunciació en els tres casos, però sobretot en aquest, que podria ser català de tota la vida. Que ho disfruteu.
Jimmy Fontana - El Món
I amb això em despedeixo. Espero no trigar tant per la propera entrada! Salut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
