Regatejant

Un dia (que podria ser avui) vaig anar a una botiga de compra-venda d'objectes de segona (quarta, cinquena, etc) mà amb unes quantes coses que teniem per casa a veure si trèiem suficient com per un soparet o una copeta.

El lot era format per dos patins en línia bastant bons i poc usats, una raqueta de tennis nova de trinca amb funda i tot (però dels anys 90), un monitor d'ordinador Philips de 15" (però de tub...), un teclat en bones condicions i una pila d'uns 25 còmics de Mortadelo y Filemón.

La oferta de la botiga era de 4 euros per tot el lot. Vam vendre el monitor i el teclat per 2 euros, regatejant el euro que ens volien donar per les dues coses i perquè no volíem tornar a carregar aquells dos trastos fins a casa un altre cop i ens vam dur la resta amb nosaltres amb l'esperança de vendre-ho per internet o regalar-ho a algú.

I després de l'experiència em vaig imaginar la vida del botiguer regatejant sempre a la baixa en la seva vida quotidiana, arribant a casa i tenint converses amb la seva dona semblants a:

Exemple 1:

(Dona)-Hola amor!
(botiguer) -...
(Dona) -Que no em dius ni hola?
(botiguer) -Es que una salutació no te la puc donar eh... si molt m'apures et puc donar un parell de copets a l'espatlla i mig somriure...

Exemple 2:

(Dona)-Em passes el sucre?
(botiguer)-Ui... com a màxim et puc atansar mitja cullaradeta de sacarina... i ja estic fent mal negoci per mi

Exemple 3:

(Dona)-Em dons un petó?
(botiguer)-Ui... un petó no te'l puc donar perquè tinc poca demanda d'amor. Com a molt et puc donar la mà i així tova... i perquè ets tu i és el primer petó que em demanes avui.

Exemple 4:

(Dona)-A veure si em dones una alegria rei!
(botiguer)-Ui, vols dir sexe? Em diuen els de dalt que no te'n puc donar eh... com a molt la punteta només o tocar-te per damunt del pantaló... i m'hi estic enganxant els dits...

I així podríem posar exemples fins esgotar la nostra imaginació. Segurament, una mena de justícia còsmica faria que el botiguer d'aquesta història acabés en les mans d'un doctor ex-client seu.

(doctor)-Miri, necessita un trasplantament de cor però malauradament no li puc donar un cor nou... com a molt li puc posar un moniato bullit i resar dos parenostres a veure si aguanta...
(botiguer) -Ai Deu meu... doni'm almenys morfina pel dolor...
(doctor)-Uis... es que no li puc donar morfina eh... miri, li puc donar un Sugus però haurà de ser de taronja.
(botiguer) -Home, que el de taronja és el que no vol mai ningú...
(doctor) -Va, li dono el Sugus de taronja i mitja pegadolça però perquè és vostè eh...

En fi, recordeu ser generosos amb el vostre entorn i així no us regatejarà la vida.

Salut!

Propolio

Mini reflexió: aquesta substància suposadament beneficiosa anomenada Propolio, no us sembla que te nom de joc de taula??

Una tarda al bosc

Ultimament ens hem aficionat a sortir a passejar per la muntanya.

Aprofitant la proximitat amb Collserola preparem la motxilla amb algunes provisions, aigua i una bossa per si podem collir mores o "madroños". Collserola està plagat de rutes i camins on descobrir hores i hores de paissatge i relax. És una sort poder-se escapar de tant en tant i deixar-se dur per camins que porten a d'altres camins, riarols, esplanades i algun que altre pantà petit.

Va molt bé per posar-se en forma també, així que el cap de setmana jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya.

On ta vaig?

Published with Blogger-droid v1.5.8

El setembre

El setembre te gust de menú del dia.
Te forma de puzzle abocat damunt la taula
amb les peces esperant ser posades a lloc.
El setembre te color groc de semàfor que canvia.
Fa olor d'habitació tancada recent oberta.
El setembre està escrit sota un punt i a part, amb l'ortografia corretgida i acurada després de l'escriptura desenfadada del mes d'agost.
Sona al crepitar de l'agulla d'un vinil entre canço i canço.
El setembre poseeix el tacte d'una jaqueta d'entretemps que vol sortir de l'armari.
El setembre és un 1 a un Barça - Llevant...
Un socorrista en una piscina municipal...
Macarrons en un tupper a la nevera...
El llibre que reprens cada nit abans d'anar a dormir...
Les fotos de la platja classificades dins la carpeta de Mis Imagenes...
Es un dilluns de 30 dies amb regust a diumenge...

El setembre som tu i jo passejant en bicicleta al costat del riu mentres el sol s'esmuny rere les muntanyes...

Published with Blogger-droid v1.5.8

Reflexió sobre l'amistat en un dia d'agost de 2010

Una entrada d'un bloc amic m'ha inspirat per dedicar una entrada a reflexionar sobre l'amistat.

Està clar que l'amistat es valora en molts graus diferents i s'hi pot aprofundir a molts nivells. D'amics en podem tenir molts, ens pot unir l'amistat amb molta gent coneguda que ens desperta simpatia i amb qui interactuem de tant en tant de forma cordial intercanviant converses, compartint moments de lleure o mil coses més.

Tot i aixo tenim clar que hi ha una mena d'AMICS així en majúscules amb qui la relació és tan estreta que sobrepassa la resta i destaquen clarament en la valoració personal de cadascú. Són aquelles persones amb qui la afinitat, complicitat i diversos factors han fet que els consideris el que anomenem "els meus millors amics" o fins i tot "el meu millor amic/la meva millor amiga" en singular perquè veurem que d'aquesta mena n'hi ha molt pocs, poquíssims, fins i tot menys dels que ens pensem.
Aquest nivell d'amistat és el més enriquidor, l'amic/amiga esdevé un pilar més on s'equilibra la teva vida, és a qui busques per compartir els bons moments, amb qui gaudeixes més les coses bones de la vida i aquell/a que et dona plena confiança, perquè penso que precisament l'amistat tracta molt sobre confiança.

No tot és bo en l'amistat, de fet una de les coses importants que te és que un paga un preu negatiu per ella que al mateix temps la fa mes forta i la diferència de la amistat en minúscules. Els amics ens produeixen empatia i això ens porta a patir per ells a vegades, compartir tristreses, ràbies i maldecaps diversos. Coses que compartides pesen menys. També comporta nivells d'exigència superiors als d'amistats convencionals. No pots esperar res dels amics, diuen, però no és cert. N'esperem molt precisament perquè dipositem en ells la nostra confiança i tota una inversió d'emocions que esperem no siguin malversades. Així que la gent que diu que no espera res dels amics crec que s'enganya si mateixa en cas que s'ho cregui realment i no sigui simplement d'aquelles coses que a vegades diem perquè ens agrada semblar més bons, purs i perfectes que la resta de persones humanes que ens envolten.
No és dolent esperar coses dels amics, és natural, lògic i fins i tot just. Compte, no confonguem esperar algo amb demanar o exigir quelcom. Això no es pot fer, la majoria de gestos han de sorgir de forma natural i no poden ser forçats ni condicionats. Per tant no pots demanar o exigir a un amic que pensi, faci o es comporti de determinada manera però si tens tot el dret a que els gestos voluntaris dels teus amics, les coses que en determinats moments puguin fer o deixar de fer per tu influeixin en la teva visió i valoració d'aquesta relació ja sigui apropan-te més o allunyan-te. Perquè hi ha moments en que l'amistat sembla fluctuar amunt i avall, la majoria de cops no som conscients de la importància que tenen les nostres decisions en la nostra relació amb els amics.
Hi ha moments molt més claus que d'altres, com per exemple moments en que hem de defensar als nostres amics de situacions o persones que són injustes amb ells i són aquests moments on no valen les mitges tintes, ni el "sí, però" ni el voler quedar bé amb tothom. Si has de quedar bé amb algú més et val que escullis bé al teu amic i ho apostis tot per ell perquè hi ha moments a la vida on recordarem sempre quins amics van ser al nostre costat al 100% i sense mitges tintes, sense que nosaltres els hi demanéssim però coneixedors de la importància que per nosaltres tindria el gest en el seu moment.
Les amistats marquen èpoques i les èpoques són història de les nostres vides. Per això hi ha amics amb qui escribim la nostra història i d'altres que es dilueixen en ella i passen, valgui la redundància, a la història.

Published with Blogger-droid v1.4.8

Igualant

Aquesta és la quinzena entrada de l'any al bloc amb el que igualo la nefasta cifra de l'any passat. Això em fa ser optimista en quant a la salut del bloc, que no estava gens actiu i em preocupava no trovar motivació per continuar amb el projecte.

Ja fa quatre anys que vaig començar i ja van més de cent entrades, cosa que em sembla poquet però al menys encara aguanta.

El meu bloc no ha estat mai un referent de res, ni ha tingut un ampli seguiment de públic. De fet crec que s'ha destacat per un reduit nombre de lectors, molts dels quals ja el van abandonar en èpoques de llargues aturades sense entrades que coincidien en etapes de canvis a la meva vida.

Valoro molt al meu minigrup de lectors. El bloc m'ha permès mantenir el contacte amb la Monchi, coneixer les paranoies de la Regi, compartir reflexions amb en Xitus i mostrar a la Vaia el meu món de pensaments i deliris mentals.

Ultimament he recuperat certes ganes de tornar a escriure coses com abans. No se quant duraran ni els anys que seguiré amb el projecte però la valoració general que en faig és positiva.

Una abraçada a tots i gràcies!

Published with Blogger-droid v1.4.8

Bus Lightyear

Cada dia vaig en bus de casa a la feina i a la inversa. El trajecte dura entre vint minuts (a vegades menys) i mitja hora. L'estona d'anada i de tornada són els meus moments del dia de quotidianitat. Moments que m'agrada prendre amb calma i el més relaxadament possible, amb musica i envoltat del paissatge i les cares anònimes però familiars.

El bus interurbà és força diferent dels busos metropolitans que estava acostumat a agafar a Barcelona, i no pas per un tema de disseny, que també, sinó per la sensació de proximitat del servei. La majoria de conductors són persones conegudes per als passatgers gràcies a temps d'agafar el mateix bus a la mateixa hora. Molts són coneguts al poble, la gent els saluda al passar pel casc urbà i si veuen algú conegut són ells qui saluden. La majoria et diuen bon dia o bona tarda o fins després amb un somriure, i de tant en tant xerren amistosament amb alguns passatgers, que ja es coneixen pel nom, i solen aconseguir que comenci el dia de bon humor i torni relaxat cap a casa quan acaba la jornada.

També hi ha conductors imbècils, i tant, d'aquells que voldries trobarte'ls un dia fora de l'autobús i fer-lis una cara de mans. Però tinc comprovat que la majoria d'aquests duren poc i acaben marxant o fotent-los fora. La feina d'autobuser interurbà és incompatible amb caracters agris i enfilldeputats (m'encanta inventar paraules noves sobretot si són malsonants).

El tema dels horaris també em sorprèn. El mateix conductor que et porta a la feina a les vuit del matí pot ser el mateix que et torni a casa a les vuit i mitja de la nit, envoltant-los d'una sensació irreal d'eterna permanència gairebé onírica.

Jo en conec algun pel nom però realment uso sobrenoms per tots quan li explico a la Marina amb qui he viatjat:

-El Jose Coronado
-El señor que lee
-El clon del señor que lee
-L'amic del homeless
-El Tortell Poltrona
-El hombre que canta
-La chica nueva
-L'enanito trist
-El puto Jorge Javier Vazquez (aquest era dels dolents)
-El granjero busca esposa
-El Fitipaldi
-El vampiro moderno
-L'home inquietant
...

Formen part del meu dia a dia.

Va d'homenatge a tots aquells conductors de bus interurbà que cada dia ens porten fins a l'infinit i més enllà.

Published with Blogger-droid v1.4.8

Fer-ho tot

Està clar que no podem abarcar-ho tot. Cada any que passa tenim més obligacions i menys temps. Quan arriba el cap de setmana vull temps per anar a comprar menjar, temps per adecentar el pis, temps per anar a comprar coses que encara ens falten per casa, temps per anar a la platja, per muntar en bicicleta, per veure els meus amics, per veure els seus amics, per sortir sols, per jugar a la play, per veure una peli, per visitar la familia, per sortir fora...
Necessitem caps de setmana de deu dies. Si permetem que tanta autoexigència ens provoqui una mena d'efecte embut on els nostres proposits queden encallats en el petit espai de temps que tenim per realitzar-los, podem acabar malament.
He d'aprendre encara a no torturar-me tant per no poder fer-ho tot i a cercar petits equilibris sense haver de fer malabarismes mentals cada cap de setmana per calcular a quantes coses arribaré.

Som més fràgils del que ens pensem.

Published with Blogger-droid v1.4.7

Enyorant Lost

Tot em recorda a perdidos. Ara que arriba l'estiu es nota més. Les sèries acaben les temporades i el mono de Lost no me l'ha fet oblidar cap sèrie encara.
Ultimament estem veient Fringe, que per ara és distreta però... aish... Hauré d'esperar al setembre que torni Dexter, la única alternativa que em tenia clavat a la butaca disfrutant dels girs de guió i la empatia dels personatges. He provat de tot... How I met your mother, The big bang theory, Anatomia de Grey, Nip/Tuck, Criando malvas, The Office, Castle, El mentalista, Californication, The IT crowd, Prison break, Heroes... i moltes altres. Totes m'han agradat més o menys però res comparable amb les emocions i disertacions varies que ens portava perdidos...
Algun dia sortirà quelcom al nivell, segur!

No perdem la fe...

See you in another life, brother!

Published with Blogger-droid v1.4.7

Comentaris

Si encara queda algú rondant aquest blog que sàpiga que ja he arreglat el tema dels comentaris i en principi ja podeu dir la vostra.

Salut!

Comptant els dies

Tinc ganes que arribin les vacances i deixar enrere aquest cau d'imbècils, falsos i prepotents.

Compte que mossego

Sí, ultimament estic més susceptible i irritable i tinc molt poca paciència. Això es tradueix en que vaig tot el dia amb un radar posat que busca gent que em tocarà els nassos.
Cotxes que es salten semafors, senyores que es queden aturades davant les portes del metro com si no pujés ningú més darrere, gent que s'intenta colar a les cues... són alguns exemples d'individuos que s'han endut algun toc d'atenció o algun insult de part meva. Tard o d'hora algú em trencarà la cara perquè no es pot anar tan crispat per la vida.
Hauria de fer mes esport per cremar tot aquest estrés. He d'aprofitar que em vaig comprar una bici per sortir a cremar greix i mala llet.
Però que passarà quan em creui amb el puto grup de iaios dels collons que tenint tot el camí per passejar es foten a fer-ho just pel carril bici construit expressament apartat per evitar accidents? M'aparto? Insulto? Me'ls emporto per davant alliberant a l'estat de la dura càrrega de les seves pensions?
camí per passejar es foten a fer-ho just pel carril bici construit expressament apartat per evitar accidents? M'aparto? Insulto? Me'ls emporto per davant alliberant a l'estat de la dura càrrega de les seves pensions?

La meva malaltia te un nom: Hostiaputossis

Sembla q fa calor..

Com ho veieu... Esperant al bus he trobat l'home del turbant Adidas. Una solució moderna i no se fins a quin punt efectiva contra el sol intens d'aquest matí. Jo crec que dona més calor de la que treu :P

Tots amb el Barça

Estic fent proves ultimament per aprendre a postejar des del meu mòbil, cosa que provoca alguns errors com la foto d'ahir que havia de ser aquesta. De ben segur que avui amb el títol de lliga sota el braç ja s'han oblidat de les caravanes patides ;-) Força Barça!

La caravana culé Tota aquesta gent va cap a Barcelona. Avui el Barça pot ser campió de lliga. Cara o creu, Barça o Madrid. Jo me'n vaig al cine.

Prova desde el mòbil. Funcionarà?

Here comes the sun (again)

Ahir em deia una amiga que la nova capçalera del blog li evocava la cançó dels Beatles "Here comes the sun" de la que ja havia parlat en un post anterior. La veritat és que dona bon rollet i per tant aprofito per recordar-la per qui la vulgui tornar a escoltar.

The Beatles - Here comes the sun


:-)

Terror

Feia temps que aquest vídeo voltava per internet i m'havia fet mandra mirar-lo fins aquest cap de setmana. Si algú de vosaltres encara no ho havia fet el convido ara mateix a donar-li al play.



Aquesta cara de cera... aquesta enigmàtica lletra tan elaborada... l'estètica del vídeo que fa venir a la ment olor a tabac... i el més sorprenent de tot, lo increiblement enganxosa que és la punyetera cançoneta. Tot això ho converteix en quelcom terrorífic.

Imagineu-vos sols caminant de nit per la ciutat. L'eco de les vostres passes us acompanya inquisitiu just darrere vostre, donant una sensació engoixant que us fa caminar més depressa. No hi ha ni una ànima al carrer i de cop i volta us sentiu perduts. Gireu la primera cantonada i us endinseu en un carreró estret. Camineu a pas lleuger per arribar quant abans millor a l'altre extrem però just quan esteu arribant a la meitat una musiqueta sembla sonar llunyana davant vostre al final del passadís. Una ombra es va fent gran poc a poc... una ombra que es mou de forma estranya i un taralaleig fantasmagòric es va fent més audible cada cop... Us atureu en sec amb el cor gelat per la por i de sobte fa aparició pel final del carreró l'home del Trololó caminant lateralment just igual que a l'inici del vídeo quan apareix per darrere el decorat i quan arriba a la meitat de l'entrada del carrer es gira cap a vosaltres i segueix caminant i taralalejant amb aquella expressió de cera i avançant poc a poc i amb els moviments de ninot que li hem vist al vídeo cap a vosaltres. La por us paralitza però al cap d'uns segons intenteu reaccionar i gireu cua just per descobrir que una musiqueta de flauta sona darrere vostre. Es tracta de Carlos Nuñez que avança imparable des de l'entrada del carreró tocant la flauta travessera amb la mirada totalment desquiciada i els cabells aletejant al voltant del seu cap a cada moviment espasmódic del seu cos.

Dolços somnis, lectors.

Feliç Any Nou!!

Ehem... amb una mica de retard, sí. A aquestes alçades ja haureu observat que el pla de la entrada diaria va fracassar estrepitosament i no vaig poder salvar el tipus l'any passat.

Per començar aquest any amb bon rotllet i optimista us porto aquest tema del grup alemany Baseballs "Umbrella". Potser alguns ja l'haureu sentit a la ràdio. Jo crec que mola bastant més que la original. Amb la tònica d'optimisme malgrat les adversitats que ultimament m'acompanya i espero contagiar a tothom, deixo el vídeo a continuació sense més comentari que el desig de que em seguiu acompanyant pel meu camí, el camí d'en Cricket.

Baseballs - Umbrella

Beatles Medley

Us deixo aquest medley dels Beatles. Recordo que el punxaven cada 2x3 fa anys quan rac105 emitia en proves. Fixeu-vos com al principi aproximadament al minut 0:34 sembla que exclamin "calçotet oh no!!" diverses vegades. :P

Stars On 45 - The Beatles Mix

Esteu avisats!

A tots els que no volen que el final de Lost sigui tot un somni, o que estiguin tots morts, o que siguin extraterrestres, o que sigui una conspiració del govern, o que es tracti d'un experiment científic secret, ni que siguin egipcis, ni que la cosa tingui a veure amb els clons, ni que tampoc sigui tot fruit de la ment d'en Hurley, ni tampoc una confrontació entre Deus, ni tampoc una mena de Show de Thruman, per no parlar d'una mena de Matrix o alguna història rara sobre clons... Tinc un missatge per vosaltres: FOTEU-VOS!! SERÀ UNA D'AQUESTES COSES!! Segurament la única manera que tindrien els guionistes de sorprendre a la gent que no voleu que el final s'expliqui d'alguna d'aquestes maneres seria fer que tot fos fruit d'una conxorxa dels ossos amorosos o una descomunal campanya antitabac amb el fum negre que mata la gent com a principal protagonista. Però jo ja us aviso que si el final no és res amb res del que dic la sèrie no tindrà cap coherencia. Després hi haurà el llest que quan vegi el final dirà "AHA!!! HO SABIA!!" I sí, amics, crec que tenim dret a donar-li a una colleja a qui tingui el valor de passar-se tant de llest!

He dit!

Bolet de Fusta

Avui he anat al mercat medieval de Vic i entre totes les parades que semblen no acabar mai he trobat per fi el bolet de fusta. El bolet de fusta és un premi que s'emporta l'últim classificat dels pronòstics champions i aquest any tinc tots els números d'emportar-me'l... Vaig últim amb diferència i aquest mal resultat ha de ser premiat d'alguna manera. :P Recordeu de no fer mai cap travessa conjunta amb mi jejeje

Per cert, la fira molt guai, molt fum i olors de carn rustida, encens i espelmes aromàtiques. Gent disfressada, cavalls, rucs... Molta gent, massa segurament, però això també li dona un aire diferent.

En fi, vaig a pel bolet de fusta ja que l'he trobat jo jejeje Demà dimecres hi ha jornada decisiva, el Barça es juga passar i els pronòstics entren en una nova fase on serà més difícil puntuar i per tant desenganxar-me del bolet de fusta serà mooolt complicat.

Fins demà!

Dillendres!

Quin fàstig treballar en un pont oi? Si li afegim un mal de cap d'aquells que fan venir arcades tindrem un dia ben rodó! jejeje Sí amics i amigues, per fi acaba una jornada nefasta de mandra, mal de cap i ganes de tornar a casa... Per sort demà tinc un dia d'esbarjo a tope (a topall per ser més correctes) i després arriba una setmana curteta de tres dies: Dillecres, dijous i divendres :D

Bé, me'n vaig a sopar!

P.S.: Per cert, va guanyar la parella de paletos! Iujuuu!

Pekín Express

Tot i que he despotricat d'aquest programa en alguna entrada anterior, reconec que a casa hi estem enganxats. És bastant simpàtic i dinàmic i força divertit. Una sèrie de parelles de concursants fan una ruta per l'Himalaya, una espècie de gimcana enorme on s'han d'apanyar fent autoestop per arribar d'un punt a altre del recorregut i superant tot un seguit de proves i obstacles. Avui estem mirant l'últim programa i estem dividits. La Marina vol que guanyi la parella de policies i jo la parella de "paletos". El programa va perdre interès quan van expulsar una parella de mare i filla absolutament hostiables fa unes setmanes, però ja que estavem posats hem decidit seguir-ho fins la final. Feia molt que no seguia cap concurs i els diumenges son uns dies molt ensopits, sobretot ara a última hora que un es converteix en una maruja...

Enfi... Espera una setmana rara, demà es dillu-vendres perquè em toca treballar i passat el dimarts tindré una minisetmana de 3 díes que espero em passi depressa. Si hi ha sort el dimarts ens escaparem a Vic, intentaré fer una crònica del mercat medieval. A veure si el de Cerdanyola i Ripollet estan a l'alçada! jejeje

Per cert, algú de vosaltres s'ha passat ja per la fira de Santa Llucia? Heu vist si hi han caganers de la Hello Kitty? en vull un!! xD

Bé, prou disertacions, vaig a veure si guanyen els "paletos" o els policies. Fins demà!

Planet 51

No l'he vista, però tinc un problema amb el títol... La anuncien dient "Planet cincuenta y uno". Per què no diuen "Planeta cincuenta y uno"??? o simplement "Planet fifty one"??? Argh! Sóc punyetero però em fa ràbia. Ale!

Aquí ho deixo. Reflexioneu-hi.

Bye bye tele

Fa uns dies el nostre gat ens va assassinar la tele. Ella estava damunt el seu giratutto. Tan petitona ella, amb les seves 14" i la seva caixa de tub. El gat, en Vaia, va voler repetir el seu ritual de sempre d'enfilar-s'hi damunt. S'estira i s'imagina que tots els mirem a ell (és aquesta vena egòlatra dels gats) però no va calcular que aquest cop la tele estava lleugerament desplaçada del seu punt d'equilibri habitual, ja normalment una mica precari amb el giratutto lleugerament inestable, i al pujar damunt ja deuria notar que alguna cosa no anava bé. Un moviment més brusc del normal, una sensació de que tot rellisca i se'n va a fer punyetes. L'instint del Vaia no va fallar i el va fer saltar allunyant-se del perill en l'últim moment. En canvi la tele no tenia cap instint, atrofiats els seus sentits després de que la obliguessim a projectar perles com "Granjero busca esposa" o "Pekin Express", i es va precipitar cap al seu fatídic final. Un cop sec contra el terra. Va caure de pantalla però no va patir cap trencament de vidre ni altres signes externs que fessin endevinar que ens havia deixat per sempre. Al tornar a engengar-la, un soroll a fregit ens amenaçava amb explotar en qualsevol moment, explicant-nos a la seva manera que finalment se li havien creuat els cables i volia marxar a un retiro espiritual, deixant el seu lloc a un pantallot de 40" que no tingués manies a l'hora d'emetre determinats programes.
Fins a sempre tele de 14", et recordaré sempre pels pros a casa mons pares amb en Xitus, i la companyia que em feies abans d'adormir-me, així com per haver-nos salvat en la nostra pirmera etapa de viure al pis.

Si et plau Vaia, tingues pietat de la propera que vingui :P

El Barret de l'Enano

Torno a ser aquí, acomplint el proposit de final d'any. De moment la cosa va bé però una mica més i em marxa del cap.

Volia parlar del Barret de l'Enano. Es tracta d'un butlletí informatiu ideat per un amic meu, en Xitus, que recull cada setmana tota la informació referent als Pronòstics Champions, un joc que tenim uns amics desde fa uns anys que ens porta a reunir-nos cada partit del Barça a la Champions i fem una mena de porra de tots els enfrontaments de la jornada.

El cas es que el que va començar com un joc entre amics va anar creixent i un univers brutal es va anar construint al seu voltant. Inicialment eren unes puntuacions que s'anaven seguint cada jornada. Després es va afegir el tema dels desplaçaments per veure els partits del Barça. Més tard m'hi vaig afegir jo també i al poc temps van arribar els posters commemoratius, on al final de cada edició de la Champions en Xitus es curraba un cartell amb fotos, llocs on haviem vist els partits, etc. Es va crear el fòrum on podiem debatre tota mena de temes al voltant dels partits i també coses de caire menys futbolero. Van arribar les apostes, juguesques no econòmiques que feiem al voltant diferents equips de la Champions. Vam crear un himne per una de les temporades. S'ha fet també un joc de taula amb més de 100 preguntes (de moment) sobre els pronòstics. Hem fet cançons, fils sonors, han sortit milers d'anècdotes... I ara fa poc quan semblava impossible seguir flipant-nos arriba la sorpresa del Barret de l'Enano.
Amb aquest títol que és una analogia d'intentar arribar sempre més amunt, el Barret recopila en una sola pàgina tot el que ha passat al voltant del joc. Resultats, apostes, moviments al fòrum, classificació i fins i tot la frase de la setmana.

Que més puc dir... estem malalts del cap, segur, però ens ho passem molt bé! jejeje A vegades em sorprèn com podem fer tantes coses amb el poc temps que tenim per fer-ne. Segurament tots nosaltres, al igual que el barret de l'enano, intentem arribar sempre més amunt.

Que surtin els números

Ara mirava el blog, i si l'any passat vaig penjar 33 entrades, aquest any en porto només 6... Són cifres molt tristes però és el que hi ha. Ara fent números i veient que estem a dia 2 de desembre i d'aquí res s'acaba l'any he descobert que puc trampejar les cifres si aconsegueixo escriure una entrada al dia. Ei! Estaria bé!

El cas es que aquesta és la primera i fixeu-vos si mola que si n'escric més d'una diaria estaré batent records i sobre el paper aquest 2009 haurà estat molt més prolífic que l'anterior. Qui deia que s'havia mort el blog? ehem ¬¬... Ja em direu d'aqui 3 o 4 dies si la cosa ha tornat a caure en l'oblid... Per cert, on son els meus lectors i lectores? Potser no hauria d'haver començat el retorn d'en cricket amb l'entrada de la cançó hungaresa del suicidi... Si us plau, doneu senyals de vida o em preocuparé :P

Una abraçada i comença la conta enrere!

Radio Friendly Song

Com que asumeixo que la majoria dels meus lectors teniu un nivell acceptable d'anglès us deixo aquest nou videoclip de l'humorista canadenc Jon Lajoie que se'n fot de les típiques cançonetes de moda que sonen a tota hora a la ràdio, que tot i que enganyosament ens poden semblar enganxoses, si ens aturessim a analitzar-les ens semblarien una colosal merda. La vull dedicar especialment a l'Aleix, amb qui recordo hem parlat d'això molts cops, que crec que estarà d'acord amb en Jon al 100% en aquesta cançó. Crec que la lletra és fàcil de pillar. Mentalitzeu-vos que hi haurà un elevat nombre de paraules malsonants jeje

Jon Lajoie - Radio Friendly Song

Apurant

Després d'haver provat tota mena de fulles d'afaitar i no disposat a deixar escapar el somni de sentir l'afeitada d'apurada perfecte que sempre prometen els anuncis de televisió, m'he comprat la nova Gillette Mach 15 Power Extreme Fussion Gold Premium Special Edition amb capçal anatòmico-basculant, mànec d'acer tractat amb partícules de silici, efecte massatge, tretze cutxilles ultra-afilades amb tecnologia laser Redpowerextreme i una tribu de diminutos amb matxets atrinxerats entre les fulles. Malhauradament no m'he donat compte i l'he deixada a una repisa del bany al costat d'una Wilkinson Triple Ninja Sword Mega Ultra Quick, amb aixecador hidràulic dels pels de la barba, aniquilador laser d'arrels, 8 cutxilles d'adamantium reforçat i una tribu d'enanitos amb destrals amagats entre les fulles. Jo desconeixia l'odi mil·lenari existent entre els diminutos i els enanitos, i quan he entrat al lavabo m'he trobat una matança ètnica que ni els pitjors dies de Rwanda. Pel que sembla han guanyat els enanitos, que es coneix que tenen més mala llet. Pel que fa als diminutos..."nadie sabe donde estan".

Reflexions friquis d'un diumenge nit

Abans de res, i mentres llegiu la resta de l'entrada us convido a que escolteu de fons aquest nou tema de Bob Sinclair i em digueu si també us sembla que fan els coros en català.

Bob Sinclar & Sugarhill Gang - Lala Song

Avui he entrat en una botiga d'animals i anunciaven "Caramelos de gato". Si fos una botiga normal i diguessin "Caramelos de fresa" (per exemple) estariem segurs de que es tracta d'un caramel amb gust a maduixa. Llavors oi que tinc dret a sentir-me embargat pel dubte de si els caramels son per gats o de gats?? Encara us diré més... Puc trucar a la policia quan vegi la propera carta de menú que m'ofereixi "Canelones de carne de la abuela"??

Bé, us deixo amb això. Salut!!

L'estiu i les terrasses

Veig que un any més la gent omple les terrasses dels bars i restaurants, descartant el refrescant aire acondicionat que omple l'interior dels locals i optant per la xafogor, el sol i el rebombori de gent passant al teu voltant i em pregunto un cop més per què???!!! Per què preferiu que us torri el sol, sentir la xafogosa bafarada d'aire calent que emana de les rajoles roents del carrer?? Per què preferiu afrontar la repentina brisa (calenta en qualsevol cas) que us fa volar els tovallons?? Com es que us agrada menjar mentres passen amunt i avall gent caminant pel carrer i us arriba al nas l'aroma de aixelles suades, contenidors de brossa propers escalfats al sol i, no ho negarem, el pet furtiu d'algun vianant?? Quin encant tenen les terrassetes quan jo veig que totes les comoditats són a l'interior del local? aishhh

Deu ser que no entenc l'estiu!!

Excelente, Smithers

Si senyor, després de mesos de curset de reparació i manteniment d'equips informàtics, l'esforç ha donat el seu fruit reflectit en un 9,5 en l'examen final. La nota més alta de la classe, quin noi tant repelent jejeje Així que ja sabeu, truqueu-me quan tingueu problemes, us faré bon preu!!

Gloomy Sunday

Hola de nou, lectors i lectores (si és que encara en queda algun). El blog ha sobreviscut a un llarg període d'abandonament i per celebrar-ho, he decidit sobreviure a Gloomy Sunday (i ho he aconseguit).



Recentment he estat a Budapest, i després de veure un home damunt l'estructura d'un pont amb pinta de voler saltar al buit, no vaig poder evitar pensar en la llegenda urbana que lliga la capital d'Hungria amb una trista cançó que provoca impulsos suicides a tot aquell qui escolta les seves notes.



Es tracta d'una cançó composada per Rezso Seress al 1933, de nóm original "Szomorú Vasárnap", algo semblant a "diumenge lúgubre". Segons sembla l'aparició d'aquesta cançó va coincidir amb una onada de suicidis arreu d'Hongria. La llegenda asseguraria que la gent que es van suicidar ho varen fer després d'escoltar la cançó o durant el tema. El fet que el propi Rezso Seress es llevés la vida saltant per una finestra d'un edifici a Budapest anys després de composar Szmorú Vasárnap, van ajudar a augmentar la llegenda.
La teoria en que es recolza la llegenda i resumint molt seria que el cervell produeix determinades ones depenent dels estats d'anim i que per pur atzar, la composició del senyor Seress contenia la seqüencia determinada d'ones que induien a aquell qui ho escoltava un profund estat depressiu fins al punt de cometre el suicidi immediat.
Aquesta flipada ha servit d'argument a moltes pel·lícules sobre control mental, noveles, etc. Per tant no era d'estranyar que algú ho lligués amb aquesta cançó per tal de donar-li una mica de base a la llegenda urbana.
Es va fer famosa als Estats Units sota el nom de "Cançó Hungara Del Suicidi", i va ser versionada en anglès per multitud d'artistes de l'epoca, sota el nom traduit de "Gloomy Sunday". Dites versions semblen estar lliures de l'efecte mortal de la original però algunes tenen un toc tètric que les fa si més no, inquietants.

Jo he de dir que he escoltat un parell de versions i la original i segueixo aquí. No m'he sentit deprimit de sobte però he de dir que m'han vingut ganes de dormir amb la orginal, que fa unes pauses dramàtiques excessivament llargues pel meu gust. Us deixo 2 links pels més valents.

Recordeu de tancar la finestra abans de donar-li al play.

Original (suposo):
Rezso Seress - Szmorú Vasárnap


Versió Alternativa lleugerament més "pegadiza" (anava a dir enganxosa però podria sonar a "pegajosa") i que no sabria dir l'interpret

Cartellets (2à Part)

Fa temps vaig penjar aquesta entrada on recompilava una sèrie de videoclips on els protagonistes eren cartellets. Doncs bé, seguint l'estela d'aquella entrada, us deixo avui amb aquest videoclip divertit dels Whiskyn's. Gràcies, coseta :-)

Whiskyn's - Reus

En Copy i en Paste (Temporada 2, Episodi 3)

El llegat de Los Petersellers (Part I)

Los Petersellers eren (i en part encara són) un grup de música que va sorgir de la dissolució de The Refrescos (els del mític 'Aquí no hay playa'), quan el baixista i el bateria de l'esmentat grup, van decidir muntar-ne un de nou, seguint l'estela de catxondisme que tenia l'altre. Los Petersellers amb la formació original es van disoldre també ja fa alguns anys, però acotxats per una legió de fans incondicionals, el cantant i el guitarrista van fer un casting entre els mateixos per trobar nou baixista i nou bateria i encara avui segueixen tocant en localets de Madrid tot i que de discos ja no en treuen. Si mai van ser coneguts per alguna cosa, va ser per les seves versions divertides d'exitassos dels 80's i 70's, amb un toc ska, tot i que no tant ni tan bo com a The Refrescos.

Voldria fer un repàs d'alguns dels seus temes. Si la entrada tinguès èxit us portaré noves entregues. De moment aquí us deixo amb "Si es gratis", versió de l'èxit de Bananarama "Venus". Per comparar us deixo primer la original i després la de Los Petersellers.

Bananarama - Venus


Los Petersellers - Si es gratis

Honey, honey ;-)

Copy & Paste: Temporada 2, Episodi 2

Km 666

Em vaig sentir estafat la vegada que vaig veure Km 666.

Km 666, és una peli de por de fa uns quants anys, en principi bastant típica i de la que us explicaré part del final, per tant els qui no vulgueu saber de que va el tema, podeu parar de llegir.

Pel que recordo més o menys, i resumint molt, un noi es troba atrapat en un embús de trànsit i decideix tirar per una carretereta cutre creient que es tracta d'una drecera. Aviat es troba amb que algú li punxa les rodes, igual que ha passat amb una colla de nois i noies amb qui es creua que anaven d'excursió. Poc a poc els personatges van morint assassinats. Fins aquí, tot molt típic i molt normal. La majoria de pelis de por tenen un argument similar i per tant se suposa que per passar l'estona ja va bé. El problema de Km 666 és que els assassins son una familia de gent deforme que viuen enmig del bosc en una cabana i es dediquen a matar gent. Per tant, tota la peli estàs pensant el motiu de que siguin deformes i assassins. Experiments genetics? Proves d'armament nuclear? Una maledicció gitana? Una excurssió extraviada del Cotolengo? Tota la puta peli esperant una explicació i al final res... Ningú t'explica res... Per què eren deformes??? Per què eren tan difícils de matar??? (perquè ho eren) Res... Podrien haver escollit vampirs, homes llop, zombies, extraterrestres, gallifantes o qualsevol altre cosa i el resultat final hauria estat el mateix. On era la trama?? Joder... Jo volia saber d'on havien sortit aquells quasimodos... Grrrr

Em vaig indignar molt, em vaig sentir estafat... però clar, em vaig quedar amb la intriga i si fan Km 666 II, fijo que la acabaré veient a veure si en la segona part m'expliquen per què eren deformes i assassins. Clar que fijo que no diuen res i em torno a quedar igual... Ja em veig condemnat la resta de la meva vida a veure secueles de Km 666 sense treure'n mai l'aigua clara. I llavors quan ja sigui mort un dia els meus nets aniran al cinema a veure Km 666 XIX i en acabar la peli diran:
-Aquesta li hauria agradat a l'avi, que al final expliquen com és que eren deformes.

L'episodi de la marabunta

Tots guardem petits traumes i espinetes (no pas don pimpons) d'experiencies viscudes en la nostra infància. Passo a relatar-vos una història que va passar fa molts anys però que m'ha perseguit fins a l'actualitat, deixant-me un petit buit en l'ànima, que espero algun dia poder recuperar.

De petit m'encantava Macgyver. Era fan de la sèrie i de Richard Dean Anderson amb el seu pentinat "mullet" vuitanter. Em veia tots els episodis i flipava amb els seus invents i "apanyos". Jo era una mica tremendo de petit i una tarda vaig fer esgotar la paciencia dels meus pares amb alguna entremaliadura que ja no recordo. El que sí que recordo és el càstig. Un càstig que va resultar ser molt més efectiu del que ha estat mai cap càstig en la història dels càstigs (i sí, estic repetint expressament la paraula càstig per enfatitzar el concepte). Els meus pares em van obligar a romandre a la meva habitació amb el que allò comportava: em perdria l'episodi de Macgyver.



Havia vist el trailer de l'episodi a la tele, anava sobre una plaga de formigues canibals, el que es coneix com una marabunta, i semblava molt emocionant. No vaig poder veure l'episodi... El pitjor de tot és que per culpa dels astres, o del que sigui, aquell episodi no l'he pogut veure mai, en cap dels milions de cops que han reposat la sèrie a la televisió. Fins i tot van fer tota la sèrie completa no fa gaire a Calle13, un canal d'aquests de ONO i suposo que d'altres plataformes, i no vaig veure l'episodi de la marabunta per enlloc. Jo crec que sense saber-ho els meus pares em van condemnar a no veure mai l'episodi de la marabunta.

Em fa por comprar un dia la sèrie en DVD i descobrir que no porta l'episodi de la marabunta en cap temporada. Que la ABC va esborrar l'episodi per error, com va fer la BBC amb 11 anys de Doctor Who, i que ja no quedi constancia enlloc de la existencia de l'episodi de la marabunta.



De fet, la gent a qui he comentat aquesta anècdota, no recorden l'episodi... Serà que mai ha existit i només existeix al meu cap? O potser ens van castigar a tots sense veure aquest episodi concret?? A la careta de la sèrie apareixia una escena de Macgyver davant una mena de armari o capsa plena de formigues*... és una escena de l'episodi o tan sols una imatge que ha guiat al meu subconscient a imaginar un episodi que mai ha existit? Si us plau, necessito que algú el recordi i em doni esperances de que existeix i per tant, algun dia poder-lo retrobar.



*minut 1:03

El Berenatori

El títol de la entrada s'ha de llegir amb veu tètrica i de mal rollet. Com de pel·lícula de terror a TV3 divendres a la nit.

Berenatori és una paraula inventada, provinent d'un fallit intent de traduir la paraula castellana "merendero" que en català correcte seria menjador, però que no considero prou específica ja que per exemple en llengua castellana es diferencia "comedor" de "merendero".
Berenador segurament seria més bonic, però la paraula berenatori va sorgir de forma espontània i culpidora. Podria ser un lloc on berenen els necròfags; un "merendero" específic per a dur entrepans de "fiambre"; un raconet de muntanya on acampen els zombies i d'altres essers canibals sortits d'alguna peli de sèrie B.

-No m'agrada l'avi...
-Doncs menja't només les patates.
És un exemple de la típica conversa que podriem sentir en un berenatori.

Recordeu sempre que aneu per carretera i trobeu un "merendero" apartat, petit, fosc i solitari, amb un aspecte tètric i obscur... No us atureu, passeu de llarg perquè de ben segur no es tractarà d'un menjador... no serà altra cosa que un BERENATORI.

Everyday Normal Guy

Aiss... Hola amigues i amics! Fa bastant que no actualitzo el bloc. He pensat en posar un parell de vídeos que em fan gràcia. Són d'un humorista canadenc anomenat Jon Lajoie que penja els seus vídeos al youtube. A mi em fa bastanta gràcia i he triat aquestes dues cançons que són dels seus vídeos més exitosos i que per als lectors amb un nivell més o menys justet d'anglès no serà gaire complicat d'entendre.

Everyday Normal Guy


Everyday Normal Guy 2

Memetest

Perdó, tinc el memetest a mitges en un "borrador" desde fa dies per això algunes coses no encaixaran gaire. Disculpeu!

Memetest
1 – Agafa el llibre que tinguis més a mà, vés a la pàgina 18 i escriu la línia 4
"una època que els blancs eren intocables. Va ser una expulsió polèmica a"
2 – Si estires el braç dret, què pots tocar? La Pantalla, el mouse, l'alfombreta del mouse, la paret, una ampolla d'aigua, el mòbil, un boligraf, el cable del carregador del mòbil, xapes de cervesa, el telèfon, la torre del pc, dues bobines de CDs, un llibre, un intèrfon, una diana i una mena de bandera del Barça de la lliga del 2005.
3 – Quina és la darrera cosa que has vist per TV? Un fragment del programa "American Chopper" del Discovery Channel mentres sopava.
4 – Sense mirar, quina hora és? Les 22:15h.
5 – Ara mira... quina hora és? Les 22:12h.
6 – Tret de l’ordinador, què sents? De pura casualitat una cançó d'Elvis Presley anomenada I Got Lucky i soroll d'onades de mar virtual al fons.
7 – Quant temps vas ser fora de casa el dia que vas passar més estona al carrer? No recordo però segur que bastantes hores.
8 – Abans d’escriure al bloc, què feies? Sopar.
9 – Què portes posat? Pantalons de xandall i samarreta de maniga llarga. En plan tirat per casa total.
10 –Te'n recordes del que has somniat? Era en un parc d'atraccions amb els meus cosins, tiets i pares. Curiosament no m'agraden els parcs d'atraccions. Sols recordo aquesta part, però el somni era més llarg.
11 – Quanta estona vas estar rient la darrera vegada que vas riure? La darrera no gaire però recordo un récord de 5 hores seguides fa uns anys, practicament insuperable.
12 – Què hi ha a les parets de l'habitació on ets? Diversos posters del Barça, un calendari, un poster gran d'Amelie, un mapa enorme de Catalunya, una diana de dards electrònica, un penjarobes, un cartell commemoratiu de la Champions League 2005/2006 obra del meu amic Aleix, una postal on es veuen uns joves Lennon i McCartney tocant a The Cavern, una matrícula de califòrina amb el meu nom gravat, un clauer de l'spiderman i un altre d'un guardia reial d'aquells anglesos, una entrada del partit de futbol Catalunya - Euskadi, un parell de xapes, un poster de Jack Daniel's i una imatge del monument a Buddy Holly.
13 – Has vist res estrany, últimament? Sí, un cambrer que si li demanes un cacaolat et prepara una llet amb cola-cao, i que preguntava si el cafè amb llet el voliem amb llet. (Tal qual)
14 – Quina és l’última pel·lícula que has vist? Mmmm crec que va ser Cube Zero, que ja te uns anyets i no val res.
15 – Si et fessis multimilionari de la nit al dia, què compraries? Ni idea, potser un cotxe així d'entrada.
16 – Alguna cosa sobre tu: Qui em vol coneixer no li cal llegir això per saber coses de mi.
17 – Si poguessis fer alguna cosa per al món, independentment de la política, què faries? Millorar l'educació.
18 – T’agrada ballar? El problema no és si m'agrada o no, sino que no en tinc ni idea jeje
19 – Què penses d’en George Bush? Que deu tenir l'ego molt inflat gràcies a que hi ha gent de països com aquest on algú es preocupa de demanar la opinió sobre ell en la pregunta 19 d'un test.
20 – Imagina que, per reacció espontània, tens una nena, com li diries? Ho hauria de pensar molt... Laia, Gisela... ni idea...
21 – Imagina que, en lloc d’una nena, tens un nen. Quin nom li posaries? També ho hauria de pensar molt. Potser Albert o Joan.
22 – T’agradaria viure a l’estranger? Durant un temps només, potser sí.
23 – Què t’agradaria que et digués Déu quan arribessis al cel? Ho has fet molt bé.
24 – Indica el nom de les cinc persones nominades per a fer aquest test!

Daecone
Lisa
Ariel
Patirke
Visitant anònim de Salt

Here Comes The Sun

Aquests dies sí que es pot dir que ha arribat el sol. Amb la seva llum radiant, la seva calidesa aturdidora i la inevitable por a cremar-se ;-)

Bé, metàfores a banda em sento bastant positiu i amb energia aquests dies per força motius diferents i volia compartir els meus ànims amb vosaltres.

Ha estat un pont amb moltes sensacions diferents... Compartint els dies amb els meus amics i gaudint de la calma d'estar fora de Barcelona. Bé, sovint els pensaments volaven de camí de tornada... però això també ha estat bé. Curiosament el viatge de retorn ha estat una de les millors coses del cap de setmana. Xitus, moltes gràcies!

Una abraçada a tots!

La gallina meravigliada

Aprofito aquest espai internautic per denunciar una cosa que feia moooolt de temps que volia treure a la llum. S'ha comentat molts cops però avui jo us porto les proves irrefutables d'un dels plagis més escandalosos de la nostra infància.

LA GALLINA TURULETA
VS
CACAO MERAVIGLIAO

Que va ser primer, l'ou o la gallina? Cacao Meravigliao o La Gallina Turuleta? Si no vaig errat la cançó de Cacao és posterior i va ser composada per un paio italià, segurament durant l'època daurada de Tele5. Sigui com sigui, escolteu les dues cançons i jutjeu vosaltres mateixos!!


Cacao Meravigliao


La Gallina Turuleta


Us aconsello que feu l'exercici següent. Comenceu cantant la tornada de cacao meravigliao i acabeu amb la de la gallina turuleta. Aconseguireu algo semblant a: "Cacaooooo Meravigliaoooo ha puesto un huevo ha puesto dos ha puesto treees". Quina vergonya... Un altre dia podriem discutir que va ser primer, La Gallina Turuleta o La Gallina Turuleca, ja que hi han dues versions de la cançó, suposo que per a que no discuteixin els fans del Miliki.

Ben aviat un altre plagi famós: El Gegant del Pi vs Escarabat Bum Bum

S'acomiada un fan del basketworld ;-)

Llibres i Hooligans

Qui podria pensar veient com juga el Barça ultimament, que arribaria a les semis de la Champions... El cas és que el Manchester United vindrà a jugar demà al Camp Nou, el dia de Sant Jordi. Curiosa barreja hi haurà a Les Rambles de paradetes de llibres i d'aficionats anglesos, d'amor i de passió, de roses i de capullos. Parlant de llibres, Flani, tu que ets tan vaquipolla, si no ho saps potser t'agradarà saber que en Joan Miquel Oliver ha tret un llibre anomenat El Misteri de l'Amor que em sembla que és tan rar com ell jejeje De totes maneres no tinc ni idea de si val la pena o no però original segur que és. Jo de moment ja m'he autorregalat un petit conte d'un gegant molt simpàtic :P

Bona diada demà i esperem que la pallissa del Manchester sigui mínima :P

Propaganda del passat

Aquesta setmana i el cap de setmana passat he estat fent neteja a fons a casa. Sobretot posant ordre al munt de coses guardades. La meva habitació acostuma a ser un caos. He estat llençant coses velles, desant records... I és clar, quan un comença a regirar entre coses antigues acostuma a endur-se moltes sorpreses. Entre una carpeta plena d'antics apunts i exercicis d'escola, vaig trobar, en perfecte estat de conservació, una propaganda del Inter-Discount (establiments ja desapareguts si no m'equivoco) que data del 1993. Sí, senyors i senyores (o damos y caballeras que diria la Daecone), ens pot semblar que no fa tant de temps però són ja 15 ANYS ENRERA.

D'entrada, em van sorprendre dues coses. Els preus en pessetes evidentment, i la mítica Game Boy en portada.
I és que al 93, ni playstation, ni wii, ni xbox, ni polles en vinagre. Game Boy (7.200 pts), Nintendo (9.900), Super-Nintendo (25.900), Megadrive (29.800) i Game Gear (14.900). I jocs com Super Mario Land o el Jurassic Park, que estava d'ultimíssima moda llavors.

A part del tema recreatiu de les videoconsoles, també la informàtica ha canviat bastant. L'ordinador de la portada te les següents especificacions:
ORDENADOR MICROSPOT 486 5X25 170 MB
Microprocesador INTEL. 4 Mb Ram.
Mem. cache 256K. Disco duro 170Mb.
Tarjeta SVGA 1Mb. Monitor color SVGA 0x28
Disketera 3"1/2. Teclado 102 teclas (ojo!!! ni una més ni una menys!!!)

El meu teclat només te 105 tecles (sense contar 19 botons de funció que no els considero tecles), així que tampoc és que hagin variat molt els teclats, però la resta... Què fariem ara amb 170Mb de capacitat al disc dur?? I amb una memòria catxé de 256K?? Enfi... Aquí no acaba tot. Al 93 podieu comprar al Inter-Discount una capsa amb 10 disketts de 3"1/2 de doble densitat per 900 pts. Si els volieu d'alta densitat el preu ja pujava a 1.500 pts. Quina barbaritat!! En aquest aspecte els CDs surten molt més barats avui dia jejeje.
I que tal una impressora d'agulles? Aquell any podieu comprar una EPSON LX-400 per 22.900 pts. Això sí, no us oblidessiu també de comprar el paper contínuo. Mil fulls per 1.500 pts. Amb la banda foradada perquè engranés a la impresora.

I qui no va tenir un filtre per les radiacions del monitor? Feien que s'enfosquís bastant la pantalla però et permetia descansar més la vista! (Només 1.500 pts)

I si sortim de l'apartat informàtic i entrem al audiovisual també podem flipar una mica. La quantitat de "lloros" que es venien llavors... Qui en compraria avui en dia? Ja hi havien aparells amb reproductor de CD però no se'n veuen gaires en aquesta propaganda. En canvi podeu comprar equips de música amb el plat per vinils i també un walk-man AIWA HS-TA210 amb atenció: Radio AM/FM. Ecualizador. Super-bass. Selector de cintas. 5.500 pts

No trobareu ni una tele plana, tot monitors de tub, evidentment. Si us fixeu a la portada de la propaganda veureu una tele petiteta al costat de la càmera. Doncs bé, a casa vam tenir aquesta mini tele amb pantalla de 2" polsades. Encara funcionaria si la trobés. El mon del DVD no havia arribat encara a Inter-Discount del 1993, i a la propaganda ens oferien diversos vídeos VHS, amb 2 o 3 capçals. Recordo que amb 2 no es podia grabar en velocitat LP (Long Play) ni reproduir cintes que havien estat enregistrades en aquest sistema... Enfí... Un dia hem de parlar a fons sobre els vídeos posant especial atenció al mític botonet del tracking :P
I en aquest apartat dels vídeos i les cintes VHS, vull acabar l'entrada amb la imatge d'aquest article que molts recordareu. Sobren comentaris.

Normalització

Quan vaig començar aquest bloc, a l'estiu del 2006, no tenia molt clar com me'n sortiria. No sabia gaire del mon blocaire. Recordo que el dia que el vaig fer, li vaig comentar a un amic amb qui estava parlant pel messenger en aquell moment, Lo Llop. Lo Llop va entrar a fer un cop d'ull però no va deixar cap comentari i ja que el bloc estava en període de proves, vaig decidir seguir fent, a veure si apareixien lectors anònims que arribessin aquí de forma casual. Va haver un període llarg en el que el bloc estava gairebé abandonat. Al cap d'uns pocs mesos, deixant algun comentari al bloc de la Daecone, antiga amiga de la infància, vaig rebre alguns lectors extra que van animar-me a seguir escribint i van crear aquella etapa de comentaris encadenats, linkant d'un bloc a l'altre. La Lisa i la Ariel havien deixat molts comentaris aquí quan encara tenien actius els seus blocs respectius (que estaria encantat de veure en funcionament un altre vegada). També la Patirke ha deixat algun comentari de tant en tant. El cas és que mai li havia donat molta importància al bloc i segurament per això no li ho havia tornat a comentar més a cap dels meus altres amics. Potser també és que sempre m'ha semblat que el meu bloc és molt banal. No acostumo a obrir-me gaire per parlar de coses que em preocupin i normalment escric paranoies i coses per distreure'm i riure una estona.
Ultimament també he guanyat una altre lectora que és la flani, una amiga amb la que unicament puc tenir contacte a través dels comentaris, així que sempre m'agrada veure que deixa algun comentari per tenir noticies seves.
El cas és que ahir parlant amb un bon amic va sortir el tema de que jo escribia un bloc i clar, es va sorprendre bastant. A més ell fa temps que n'escriu un i jo tot i que de tant en tant l'havia llegit no m'havia atrevit mai a deixar cap comentari.
Bé, l'objectiu d'aquesta entrada simplement és per normalitzar això. Tal com diu ell, si un no fa propaganda els lectors no venen sols jejeje Segurament tingui raó. Així que res, obro les portes del camí per compartir les meves històries també amb un amic que ha viscut algunes d'elles al meu costat.

Slàinte.

Petita i verídica història del rellotge "cabron" (Capítol 3)

Aquesta matinada, oh sorpresa, ha tornat a marxar la llum. M'he trobat el despertador pampalluguejant de forma burleta. Ara mateix l'acabo de posar en hora un altre cop mentres deixava anar alguns improperis. A veure qui es cansa abans ;-)

El proper capítol serà il·lustrat amb una fotografia del rellotge "cabron".

La temible Croissanteria

No se si mai us ha passat, que una paraula us evoca un significat totalment diferent. A mi em passa sovint i he volgut fer un petit exercici d'imaginació a partir d'una paraula: 'croissanteria', referent a una pastisseria especialitzada en croissants, però que a mi particularment em sona a una cosa ben diferent.

Vet aquí la història de la croissanteria:

A principis del segle XIX, una terrible malaltia coneguda com a croissanteria, va fer estralls entre la població europea.
Els primers casos van ser detectats a França, on la gent va començar a apareixer morta als bars, sobretot mentres esmorzaven. La malaltía es detectava rapidament només donant un simple cop d'ull al cos del difunt, ja que els cadavers adoptaven una postura peculiar, amb els braços estesos en forma de U.

Aspecte aproximat d'una víctima de croissanteria.

No es va arribar a coneixer mai la forma de contagi de la croissanteria. La gent acostumava a morir de sobte, mentres esmorzaven o berenaven. Normalment sentats a taula i sempre presentant els mateixos símptomes. Els metges i científics de l'època no van aconseguir aturar-ho ni detectaro i poc a poc la malaltia es va propagar cap a països veins, i en alguns casos va mutar de forma molt més virulenta, com en el cas de la famosa croissanteria de Frankfurt.
A Frankfurt, Alemanya, la croissanteria va mostrar la seva branca més temible. La gent moria de forma més sobtada i els cadavers, a més de la típica postura de braços estesos en forma de U, treien la llengua. Es calcula que una cinquena part de la població de la ciutat va caure víctima d'aquesta malaltia.

Les víctimes de la croissanteria de Frankfurt, tenien la llengua fora.

Finalment, les morts es van anar reduint i la malaltia va desapareixer igual que havia arribat. Mai se'n va coneixer l'origen ni la causa, ni tampoc el mètode de contagi. Res. És tot un misteri que resta sense resposta fins als nostres dies.

13

13 13 13... Si algú no és supersticiós has de ser tu. Feliç triskaidekaphobia, vaquipolla. Una abraçada :-)

Panik

M'ha costat un munt de pràctiques peeeerò, finalment he aprovat l'examen de conduir a la primera. Això va ser dimarts, i com que aquests dies estic de bon rotllo, aprofitaré per posar-vos música. Ja us havia posat fa temps un videoclip de Wir Sind Helden i avui us en poso un altre de mooolt vaquipollo*. Espero que us moli!

Wir Sind Helden - Endlich ein grund zur Panik


* friki, rar, original.

Lladre d'atenció

La veritat és que no m'esperava escriure tantes entrades en una mateixa setmana, però em veig obligat a posar un vídeo que està circulant per la xarxa que m'ha fet riure de valent. A la velocitat que es mouen les coses per internet potser ja l'heu vist 50 cops, però com que jo l'acabo de descobrir encara guardo l'esperança de que algú de vosaltres encara no ho conegui ;-)

Potser més d'un cop hem sentit que algú ens robava protagonisme. Que era el nostre dia, el nostre moment però algú es passava d'esplendit i s'emportava totes les mirades, tots els comentaris, tots els elogis que esperavem rebre nosaltres. Segur que una cosa semblant deuria sentir aquesta cantant un cop va veure el vídeo de la seva actuació. No cal que us indiqui en qui us heu de fixar, ja que els ulls us hi aniran sols. Qualsevol semblança amb el Fary, estaria fora de lloc, però s'accepta. :P

Lladre d'atenció

Petita i verídica història del rellotge "cabron" (Capítol 2)

Les estadístiques em deien que era poc provable que la llum tornés a marxar tan seguit si tornava a posar el rellotge en hora, ja que feia mesos que no hi havia hagut cap tall de subministrament. Així que vaig decidir vencer la superstició del rellotge i el vaig tornar a posar en hora ahir per la tarda.

A la nit va marxar la llum.

Va ser un petit tall de subministrament, va durar menys d'un minut i jo encara no havia marxat a dormir així que quan va tornar, empès per l'orgull vaig tornar-lo a posar en hora.

Al cap de deu minuts va tornar a marxar la llum.

De totes maneres estic disposat a vencer aquesta llei de Murphy així que vaig tornar a posar el rellotge en hora i de moment, he de dir que encara aguanta.

Espereu al tercer capítol, perquè la manca d'aigua augura talls de subministrament elèctric ben aviat :P

Petita i verídica història del rellotge "cabron"

Al meu barri hi ha de tant en tant algun tall de subministrament elèctric. Abans no recordo que passés tan sovint però d'un parell d'anys cap aquí la cosa no ha anat gaire bé. Són els típics talls que duren un parell de minuts i després torna. Va haver una temporada fa uns mesos en que això passava al menys un parell de cops per setmana, i jo, fart de posar en hora cada dos per tres el rellotge despertador de la meva habitació, vaig decidir deixar-lo estar i usar de despertador l'alarma del telèfon mòbil. Ahir al vespre vaig veure el rellotge pampalluguejant com sempre en una hora equivocada i vaig adonar-me de que fa ja molt temps que no hi han problemes elèctrics, així que em vaig decidir a posar-lo en hora novament.

Aquesta matinada ha marxat la llum.

No trobareu bancs a la parada de Banc

Hola a tothom. Els qui viviu i els que heu viscut a Barcelona, o simplement coneixeu una mica la seva xarxa de metro, sabreu que aquesta no és pas cap gran meravella. S'espatlla amb facilitat (Línies 3 i 5), alguns enllaços són interminables (Línia 3 Passeig de Gràcia), encara hi ha metros que semblen de la postguerra (Línia 4) i algunes estacions semblen estar mal fetes (intenteu canviar d'andana a Diagonal amb la Línia 5 sense picar de nou el bitllet).
El cas és que potser algun dia, desde el vostre seient i amb la mirada perduda a la foscor del túnel a través de la finestra, us ha semblat veure alguna de les estacions per les que el metro passa de llarg. Potser simplement una sensació de rajoles velles a la paret enmig d'un túnel o una andana vella i enrunada a les fosques que sembla passar molt depressa. Fins i tot potser heu tingut la sort de veure il·luminada l'andana de l'estació de Gaudí. I és que dins la xarxa del metro de Barcelona encara hi han vestigis d'estacions en les que temps ençà s'hi aturaven els trens i també d'altres en les que mai ho han arribat a fer.

Fins l'any 68, el final de la Línia 3 era l'estació de Fernando (Ferran). Estava situada a les Rambles amb carrer Ferran, just en front d'on ara hi ha el McDonalds (crec que hi ha una reixa de ventilació al terra on antigament hi havia la boca). Al ser una estació de final de línia només contava amb una via i una andana i quan la Línia 3 es va allargar fins a Drassanes, l'estació va ser desmantellada. Crec que es va suprimir l'andana fins i tot per encabir les dues vies, i els accessos i passadissos van ser tapiats. Avui en dia costa molt de veure'n les restes ja que els tunels de la línia verda són molt estrets i foscos. Però, malgrat que resulta bastant difícil, si baixeu desde Liceu cap a Drassanes és possible que en algun punt encara veieu alguna rajola o la forma dels dos accessos a l'andana en forma d'arcades que ara resten tapiats.

També la Línia 4 tenia fins l'any 72 una parada final de línia diferent que ara. Es tractava de l'estació Correos (Correus) situada just davant de l'edifici de correus. Una reixa de ventilació es just ara on abans hi havia la boca d'entrada. Era la següent de Jaume I i com la de Fernando, crec que també contava amb una única via. Pel que he vist en fotografies, sembla ser que tenia dues andanes. Una bastant ample amb una mena de columnes amples davant l'andana, que em recorden una mica a les parades de metro de Nova York que es veuen a les pel·lícules, on suposo que esperava la gent per pujar i l'altre més estreta per on deurien baixar els passatgers que hi arribaven. Quan es va allargar la línia i es va decidir posar la estació de Barceloneta, la proximitat entre aquesta i Jaume I van fer que el tancament de Correos fos definitiu. Si aneu desde Jaume I cap a Barceloneta, encara podreu veure les columnes i les andanes, amb les grans lletres vermelles de CORREOS, els bancs i els cartells d'anunci, tot ple de runa i brut i fosc. Costa de veure per la foscor i la velocitat del tren però allí es.

La mateixa Línia 4 te molt a prop de la antiga Correos una altre estació misteriosa mai usada i inacabada. Es tracta de Banco (Banc). Segons he llegit es va començar a fer al 1911 quan es va construir el tunel a Via Layetana. En aquella época, la seu del Banc d'Espanya era a l'edifici que ara és seu de Caixa Catalunya, a Via Layetana amb l'Avinguda de la Catedral. Sota aquest edifici es va començar a construir una estació molt petita, amb una andana en la que cabia només un vagó, pensada simplement per transportar la recaudació del metro directament al Banc segurament, o per portar diners del Banc a altres llocs, ves a saber. Llegendes urbanes diuen que connecta amb l'edifici per passadissos oblidats. Sembla ser que costa moltissim de veure. Pel que tinc entès només baixant desde Urquinaona fins a Jaume I es pot arribar a intuir. És una andana molt curta i tan primitiva que gairebé no se li pot ni denominar andana on sovint hi ha apilat material de TMB. Suposo que normalment a les fosques. Potser apropant la cara al vidre podeu veure-la passar.

Si passejeu per l'Avinguda Gaudí, a la cantonada amb Lepant veureu una boca de metro. Podeu pensar que és una boca de l'estació de Sagrada Familia o una sortida d'emergència de la mateixa. En realitat es tracta de l'accés a l'estació de Gaudí. Inicialment crec que la Línia 2 havia d'anar de Paral·lel fins a Horta. Llavors em sembla que la part de Hospital de Sant Pau cap a Horta havia de ser part d'aquesta Línia 2 però com que el projecte es posposava, provisionalment aquest tram es va anexar a la Línia 5 desde Sagrada Familia. L'estació de Línia 2 que havia d'enllaçar amb la Línia 5 havia de ser Gaudí, que es va construir a finals dels anys 60. La estació es va acabar del tot, inclós l'accés al carrer. Però pel que fos es va canviar el projecte de la Línia 2 i van decidir que la Línia 5 estava molt bé com estava. Així que l'estació de Gaudí, amb la seva andana, les seves escales i els seus vestíbuls i accessos mai han acollit ni segurament acolliran mai passatgers. De totes maneres és la estació "fantasma" més fàcil de veure. Només sortir de l'estació de Sagrada Familia cap a Hospital de Sant Pau o just abans d'entrar a Sagrada Familia si aneu en sentit contrari la podreu veure ja que el tren no va a molta velocitat i l'andana es veu de forma bastant clara. A vegades els llums estan oberts perquè s'hi fan tasques de manteniment. Les parets són de color marró i als accessos de les andanes es poden veure les escales i les escales mecàniques (aquestes últimes sense graons). Tot i no haver bancs ni papereres ni cap cartell anunciant que allò sigui una estació podeu estar segurs de que es tracta de Gaudí. Realment l'estació no està abandonada ja que els vestíbuls acullen l'associació de Jubilats de TMB, la de Col·leccionistes ACEMA i la de Conductors Solidaris. Els membres d'aquestes associacions hi accedeixen, es clar, per la boca de Avinguda Gaudí amb carrer Lepant.
L'any passat es va usar l'estació per a una campanya publicitaria de Nissan, i un gran cartell publicitari il·luminat per uns focos col·locats al llarg de l'andana cobria la paret de l'estació de banda a banda. Potser alguns de vosaltres ho va veure. Jo ho recordo perquè acostumo a agafar aquest recorregut de la línia blava. Al passar amb el metro en moviment feia la sensació de que el cotxe del cartell feia tombarelles.

Fins no fa gaire també hi havia l'estació de Bordeta a Línia 1. Aquesta era exterior i es trobava entre Mercat Nou i Santa Eulalia. Estava fora de servei desde l'any 83 però algun cop els trens amb averia deixaven alli al passatge per tal de que poguessin agafar un altre tren. El que s'anomena transbordament d'emergencia crec. El meu pare s'hi havia trobat en dues ocasions, l'última deu fer poc més de tres anys. Amb les obres de l'Ave l'estació ha desaparegut definitivament de forma recent.

Bé, espero que us hagi agradat la història. Crec que és d'aquestes coses que desperten una mena de curiositat morbosa, aquella mena d'Indiana Jones explorador que portem a dins. Segurament no he estat del tot precís en algunes de les dades que he donat. Podeu trobar molta més informació a internet en adreces com aquesta, on a més podeu veure fotografies d'aquestes estacions i d'altres que han estat modificades com les de Catalunya, Espanya o Universitat.

Com sempre, gràcies per llegir.

Més novetats al bloc

Ja que ultimament no estic gaire inspirat a l'hora de crear entrades, he inventat un nou apartat que podeu trobar a la columna de la dreta anomenat "Grans Reflexions", on aniré posant frases, mini-textos o expressions d'altres persones que em semblin prou brillants com per a ser destacades. Amb la clarividència de les ments que em rodejen, entre les quals per suposat us incloc a tots vosaltres, de ben segur que no em faltarà material. De tant en tant crearé una entrada recopilant les últimes per a que no caiguin en l'oblit.

La maledicció peruana comença a donar els seus fruits

Fa un parell de setmanes anava cap al metro tranquilament, i en creuar la Plaça de l'Oca, sento un soroll molt fort darrere meu. Em giro i a uns 15 metres veig un núvol de pols que s'aixeca i tot de la gent mirant com jo. En un primer moment em va semblar que s'havia desprès part de la façana de l'edifici que fa cantonada amb el carrer de València, però en apropar-me vaig veure que una petita furgoneta de reparacions havia envestit de forma incomprensible un dels contenidors de la brossa que hi havia al costat de la borera. De l'impacte el contenidor havia pujat la borera, havia creuat la zona transitable pels vianants i finalment anat a picar contra un dels fanals de la plaça, que es va partir pel mig. Ningú va resultar ferit. Només feia uns 10 segons que jo havia passat caminant per aquell punt.

Dijous passat, a la feina, una barra de ferro massissa d'uns tres metres de llargada col·locada damunt d'una màquina va picar una columna per un extrem i l'altre extrem va anar directe cap al meu cap. Em va picar just sota la cella esquerra, al costat del pols (el que en castellà es coneix com a "sien"). 7 punts, l'antitetànica i un hematoma que sembla que m'hagin fotut un cop de puny. Per sort sense perdua de coneixement ni mareig ni res més que el cop i l'ensurt. Una mica més avall i em pica a l'ull i una mica més a l'esquerra i m'enganxa de ple el pols. Demà al matí em treuen els punts.

No se que més esperar, si em voleu adreçar uns últims missatges aprofiteu ara, que la propera vegada pot ser la definitiva :P

Bé, no patiu que ja vaig amb compte, una abraçada a tothom!

Boira

Fa dies que vull escriure però em poso davant la nova entrada i sóc incapaç de començar. Tinc moltes coses al cap i la majoria no vull tractar-les al bloc. Malgrat això tampoc he tingut ocasió de poder-les parlar amb ningú aquestes últimes setmanes i per tant segueixen donant voltes pel meu univers personal, que a estones és una mica caòtic.
En realitat em sento bastant millor del que m'he sentit en molt de temps. Amb certa energia i empenta. Però això no vol dir que no necessiti treure unes quantes coses. Suposo que necessito una d'aquelles llargues converses amb aquells amics amb els que sabem que podem parlar les nostres coses amb franquesa.

Sigui com sigui espero trobar un moment aviat i algun tema per posar al bloc.

Records a tothom i fins aviat.

Promo del Puntada als Ous 3

Estimades lectores i lectors, ultimament hi han hagut diverses novetats, desde el nou mapa de visites fins a les noves visites. I entre tanta novetat no podia faltar la més esperada. El vídeo promocional del tercer episodi del Puntada als Ous. En principi, si no hi ha cap canvi d'última hora, el tercer episodi s'anomenarà "Ciutat de Barcelona". La promo no desvetlla grans coses, és més aviat un refregit d'imatges antigues, abusant en excés d'alguna puntada exitosa però això sí, tot girant al voltant d'una mini-història del pallasso, que només podreu veure al vídeo promocional. Adverteixo abans de tot, que la qualitat del so no és gaire bona.

Promo Puntada 3

Brainstorming nostàlgic

Porto uns dies una mica nostàlgics. Potser perquè s'acosten èpoques de canvis o pel que sigui però és així. De totes formes estic en un pla nostàlgic positiu en el que he recuperat del record antigues coses que tenia guardades, i algunes gairebé oblidades. Fa uns dies vaig trobar un CD on havia salvat en una ocasió documents del meu ordinador abans de fer-li un formateig. D'entre curiositats diverses, he trobat un document que vaig guardar d'una conversa amb un amic meu fa cosa de tres anys. Es tracta d'una conversa que vam mantenir una nit a internet via messenger, on ens va donar per començar a dir frases, conceptes i idees que ens venien al cap. Amb o sense sentit aparent, un deia una frase i l'altre en deia una altre, i a mesura que passaven els minuts anaven sorgint conceptes al·lucinants. Se que fa temps el meu amic va penjar un recull de les seves frases al seu bloc i crec que estaria bé fer un recull de les meves al meu. La majoria no tenen gaire sentit però hi han conceptes que m'agraden bastant. Crec que és la classe de coses que deu fer en Joan Miquel Oliver quan ha de composar les cançons d'Antònia Font. :P

Sense enrollar-me més, us deixo la meva selecció. Semblen totes molt delirants però d'una forma o altre tenen algun significat (o molts):

-Marsupials amb boines vermelles.
-El tacte d'una mà enmig d'una multitud.
-Marges infinits.
-Complicitat recatada.
-Una gran vidrera en un restaurant dins una torre enfront del mar (les taules són buides i fa olor de port).
-Gotes que cauen de l'embut d'un rellotge de sorra.
-Em deixo robar un petó a la terminal.
-Semàfor d'un pas a nivell que pita i abaixa barreres malgrat no hi ha ningú en kilòmetres.
-Mirar darrere els vidres de la porta de casa de la meva àvia.
-Paper estampat dels anys 70.
-Vitamina per la rutina.
-Manual d'inventors aventurers.
-Manantial d'aigua gelada però ho regalen.
-Deixa de mirar-me així que ja no cal.
-Rotuladors Veleda que no escriuen.
-Monedes que brillen al fons de la font i no tinc canvi per la puta maquineta.
-Peluixos tristos que porten nens contents.
-Paradís de cebres amb caçadors lligats d'una noria.
-Un paraigues negre sota un cel blanc.
-Miro per la finestra i comprovo que ningú em mira.
-Rajoles marrons precioses en un pis a punt de ser enderrocat (ja cau).
-Una platja a l'hivern, les gavines fan turisme.
-L'agulla del tocadisc toca el vinil i comença el crepitar, espero la primera nota.
-Per què sempre em toca el penjador doblegat?
-Molt de pit per guardar tan poc cor.
-Buscava tant que ja no se que busco.
-Llegint les seves línies torno al passat i m'esgarrifo.
-Les paraules més espontànies queden gravades al seu abric i ara és l'únic que queda.
-Escales plenes de fulles, tantes que no se si són de pedra, de fusta o de terra.
-Les parets de rajola són tan fredes que mirant de lluny em cordo l'abric.
-Caramels boníssims els sabors dels quals ja no recordo.
-Un arbre enmig de la rotonda, qui te ous a cuidar-lo?
-Cent pessetes en una guardiola oblidada.
-La punta del llapis es trenca cada cop que faig punta així que a cagar.
-Calamars a la romana amb el casc i tot.
-L'aire acondicionat del cinema és tan fred com la noia que tinc al costat.
-El hamster s'ha amagat darrera l'armari i algú que acaba d'arribar és l'únic que el sap treure.
-La platja i música dels Beach Boys.
-Comiat amb llàgrima i bombolla de moc incontrolable.
-El recollidor de molles sempre es desmunta però és un estri tan original que el faria servir igualment.
-Llenço els daus i creuo els dits.
-El boomerang hauria de tornar però el que jo llenço només du bitllet d'anada.
-Excuses atropellades per no creuar la carretera.
-La taula va coixa encara que falquis les quatre potes.
-Vull tancar la porta però la maneta no em deixa, per tant la ajusto confiant que no entrin.
-Després de molta desesperació decideixo arremangar-me i agafar una moneda de la font per a la puta maquineta d'abans però només trobo moneda estrangera. Putos guiris.
-Mai sabré si ens vam tornar el somriure. Lo bo? Ella tampoc.
-M'aixeco de la cadira, és de fusta i es clava. M'estiro al llit, és de molles i es claven. Em poso de peus buscant xinxetes.
-Aquella barba de tres dies caduca demà.
-El kamikaze es va posar el casc en pujar a l'avió.
-Tantes hores vaig trobar per buscar-la que quan la vaig trobar van resultar perdudes.
-La tassa em crema però ningú ho notarà perquè no vull semblar gilipolles.
-La muntanya és el seu refugi per fugir de casa, però es posa a ploure i fuig corrents per refugiar-se a casa.
-El proper capítol mai és l'últim.
-L'home enfadat baixa corrents, ensopega, cau aparatosament i perd en la caiguda tota la seva capacitat amenaçadora.

En fi, us animo a que feu un exercici semblant algun dia, resulta molt interessant i alliberador, a l'hora que divertit. Merci per llegir-me i fins la propera!

Petit canvi

Hola a tothom, he canviat el mapa per un que situa amb més detall el punt desde on visita la gent. Se li pot fer zoom fins i tot. Comet l'error de confondre les visites desde els Països Catalans amb visites de l'Estat Espanyol però apart d'això, va prou bé :P

En fi, que sapigueu que us trobo a faltar a tots els qui fa temps que no veniu. Fins aviat!

Endevina Endevinalla

Com vaig comentar anteriorment, hem penjat un nou vídeo una mica arriscat que podreu veure a continuació. Es tracta d'un vídeo musical agafant la versió que la gent de El Cansancio va fer de la cançó Grace Kelly de Mika. La versió penjada ha hagut de passar per certa censura, ja que alguns dels participants volien preservar el seu anonimat. La resta, que no tenim gaire vergonya per lo vist, donem la cara. Encara no les tinc totes de que no ens el xutin del youtube, però de moment allí està. Podreu observar algunes cares conegudes (el pallasso del puntada no hi podia faltar), acompanyades d'altres imatges que s'intenten acoplar amb la major precisió possible a la música i lletra. Per tant, és vital veure el vídeo amb el so posat. En fi, aquí va el vídeo i la poca dignitat que em quedava també xD

Endevina Endevinalla

Around the world

Ho he aconseguit. Tot i no tenir els records de visites del bloc de la Daecone, puc presumir al menys d'haver arribat als 5 continents :-D Les últimes visites arriben desde:
-Dallas?
-Nova York?
-Salvador de Bahia?
-Buenos Aires?
-Torí?
-Praga?
-El Cairo?
-Kyoto?
-Sydney?
A vegades m'agradaria que el mapa aquest fos una mica més precís, només puc tractar d'endevinar... També veig que han augmentat les visites desde la zona de Castella-Lleó, juraria que prop de Burgos.
Sempre em pregunto que anirien buscant aquests visitants per acabar trobant aquest bloc. Em faria ilusió que algun dia un visitant anònim deixés algun comentari. Sigui com sigui gràcies als que llegiu i comenteu de forma habitual.

P.S.: Ben aviat, un nou vídeo de collita propia que encara no sabem si els de youtube ens deixaran penjar. Estareu informats.

La maledicció peruana

Hola novament a tots. Ja tinc l'ordinador restaurat i preparat per continuar escribint. Possiblement l'averia forma part de la història que us explicaré tot seguit. Plena de misteri i mal rollet, com la de la dutxa assassina però no tant culpidora segurament.

Tot va passar fa un parell de setmanes. L'any tot just havia començat i res feia sospitar els misteriosos fets que succeirien de forma immediata. La meva mare va sortir al safreig, les nostres galeries són molt estretes perquè tenen un edifici just davant i si algú tingués el valor d'abocar el cos per la finestra del bany o la cuina, sense cap problema podria tocar l'edifici del davant. Desde el safreig no perquè hi ha una mica més d'espai, però de totes formes volia deixar clar que davant només hi ha una paret enorme de formigó i prou. Els veins queden a dalt i a baix.

Bé, tornem a la història. La meva mare volia posar una rentadora, en tenim una d'aquestes de càrrega superior, va obrir la porteta i dins el bombo, hi havia posada pulcrament una fotografia.
La fotografia, que no perteneixia a cap membre de la familia, era d'una senyora gran de trets indis, semblava una mica peruana tal vegada. Era en color però borrosa, amb un aire dels anys 80 o 70. Duia una samarreta blau marí de maniga curta, un collar blau cel o rosa (ja no ho recordo gaire) bastant gruixut i llarg i un barret de palla. Per a augmentar el desconcert, la fotografia estava retallada pel perfil de la dona, així que semblava un ninotet petit, com les nines de fer retallables. I a les cames (duia uns texans blau cel) se li havia practicat un petit tall vertical com si la fotografia hagues estat colocada dreta en alguna mena de suport.

Vaig destruir la foto gairebé de forma inmediata perquè em donava molt mal rollet. Potser la hauria d'haver guardat per escanejar-la i penjar-la al bloc, així haurieu pogut ser testimonis de la maledicció. He de dir que no he començat l'any amb gaire bon peu així que si es tracta d'això, d'una maledicció, funciona mitjanament bé.

Seriosament, no estic molt segur de com va anar a parar la imatge dins el tambor tancat de la rentadora. És possible que caigués de la galeria del pis de dalt, on viuen uns peruans, caigués damunt la pila de roba bruta, i la meva mare al posar-la dins no es fixés que hi havia la foto. Després al tornar a obrir per acabar-la d'omplir se la va trobar allí damunt.

Sigui com sigui queden moltes incògnites obertes:
-Qui es la dona de la foto?
-D'on surt la foto?
-Per què la van retallar?
-Puc esperar que en caiguin més de fotos?

Enfi... Espero superar la maledicció peruana i continuar portant-vos entrades absurdes o "vaquipolles" com aquesta. Fins aviat!

2008

És any nou, els salts de Garmisch Partenkirchen ho corroboren. Crec que no seria el mateix sense llevar-se el primer dia de l'any a quarts d'una i posar la tele per veure els salts d'esquí.
Parlant de rituals d'any nou, l'any passat en vaig començar un fotografiant la primera sortida de sol de l'any. Aquest 2008 he repetit amb aquesta imatge. A priori es pot dir que no resulta tan espectacular com la de l'any passat però no us deixeu portar per primeres impressions. Jo crec que la fotografia mostra sobretot un cel net i clar, sense nuvols i ple d'energia. Una energia que espero se'ns encomani a tots i faci d'aquest 2008 que comença, un any inoblidable. Us desitjo a tots un molt bon any nou, i que per molts més anys puguem seguir comentant-nos i passant bones estones. FELIÇ ANY NOU!