Titanic

Cent anys més tard de l'enfonsament del Titanic, les tragèdies marítimes tornen a estar de moda. A què es deu aquest fenòmen? Tinc alguna teoria al respecte que m'agradaria debatre amb vosaltres, lectors fidels.

El senyor James Cameron va rebentar les taquilles dels cinemes de tot el món (no literalment, és clar, cosa que l'hauria convertit en un delinqüent psicòpata bastant fill de puta) amb la pel·lícula d'èxit Titanic. Anys més tard les tornaria a rebentar amb Avatar. La primera va enganxar al públic per la seva història i pels seus protagonistes guapos. Cert que en el seu moment va desplegar uns importants efectes especials però només tenien lloc al final a l'escena de (atenció spoiler per la gent que viu dins una cova) l'enfonsament. Avatar en canvi tenia una història bastant fluixa, com de peli de diumenge al migdia a Antena3, i els protagonistes eren uns animals de color blau gens atractius per la gent no malalta ni amants del manga. En canvi tenia uns efectes especials mai vists, rodada en 3D pel lluiment d'aquesta tecnologia tant de moda darrerament. Així que el senyor Cameron va fer una suma ràpida al seu cap i va pensar Titanic + Avatar = Titanic 3D. Amb l'aniversari dels 100 anys de l'enfonsament del Titanic en James ja començava a salivar.
I dit i fet, amb un segurament més que dubtós "corta-y-pega" de 3D (recordem que la peli original es va estrenar fa 15 anys) vol aconseguir que la gent torni a omplir les sales esperant, potser, que el pobre Leo trobi espai en aquella fusta on tothom sap que agafava per dues persones. Estic segur que les bombolles del seu últim alè es precipitaran de forma espectacular sobre els espectadors de les sales de cinema amb els nous retocs tridimensionals.
Però com anar preparant a la gent per tornar enganyada a un cinema a veure una peli estrenada fa 15 anys que ja tots hem vist 50mil cops? Doncs anant posant de moda subtilment el tema un altre cop. Aprofitant el centenari aquests dies podeu veure al Museu Marítim de Barcelona una exposició sobre el Titanic que pinta força bé malgrat el to burleta de la meva entrada. Es tracta de recreacions dels interiors del vaixell i algunes peces rescatades de museu, si no vaig errat. Jo estic desitjant veure la carta del darrer sopar, a veure si l'amanida també duia iceberg. O saber per què la banda de música es va quedar tocant fins al final. Si hagués estat un vaixell espanyol haurien estat tocant Paquito Chocolatero (Cisquet Xocolataire en català correcte) fins que la gent els hagués llençat per la borda. No haurien durat ni deu minuts. I el capità? Es va enfonsar amb el vaixell com diuen o potser va fer un Costa Concordia i va burlar la mort? I tocant aquest tema... No és molta casualitat la coincidència d'accidents maritims de la companyia Costa Cruceros amb l'imminent estrena (re-estrena) de Titanic? No descobrirem d'aquí uns anys que en James Cameron és un dels principals accionistes? Us heu fixat en que qualsevol contratemps d'un vaixell de creuer ara és notícia? L'altre dia crec que en un creuer de luxe pel Mediterrani se'ls va acabar la Casera i la cosa gairebé desemboca en una tragèdia.

Tot fa bastanta pudor lectors... Quedarà com un misteri sense resoldre, com molts dels que envolten l'enfonsament del Titanic, que sempre s'ha venut així, com una cosa misteriosa quan tothom sap que va passar però és igual... El misteri del Titanic. Jo trobo més misteriosa l'eterna joventut de Jordi Hurtado o la desaparició dels xinitos de la suerte. Sigui com sigui més val tocar de peus a terra ferma els propers dies. Vigileu el mar ara que quan estrenin Alien 3D ens tocarà vigilar el cel.

P.S.: Potser James Cameron empra molts recursos en rellançar Titanic mentre que a diverses ciutats, d'entre elles Barcelona fa mesos que podem veure pelis com Los Goonies, Gremlings, La princesa prometida, Cazafantasmas, Jungla de Cristal y moltes altres pel·lícules mítiques dels 80 de la mà d'una iniciativa anomenada Phenomena, the ultimate cinematic experience, que em consta que ho estan petant amb entrades exhaurides en poques hores després de posar-se a la venda.

La Colla Vegetal

A la darrera entrada sobre sèries em va preguntar molta gent per què no havia parlat d'Hospital Genital. La veritat és que mai m'ha agradat aquesta sèrie i no vaig poder acabar de veure ni la primera temporada. La doctora protagonista descobria a l'episodi tretze que en realitat era un home i això va trencar el rotllo a més de la meitat de l'audiència.

Però avui no us vinc a parlar de sèries d'hospitals sinó d'una mítica sèrie infantil anomenada La colla vegetal.

Aquesta sèrie que pocs recorden (però estic segur que la majoria de vosaltres, lectors, sí) va passar una mica sense pena ni gloria l'any 2006. La història girava en torn a uns vegetals amb qualitats humanes alguns dels quals recordaven lleugerament personatges reals. Qualsevol semblança amb els fruitis és pura coincidència. Per desgràcia només va durar una temporada, de fet inacabada.

La Colla Vegetal vivia a Vila Granja, un poble imaginari dins un hort. Els episodis eren curts, i eren un seguit de gags inconnexes entre ells tot i que sovint hi havia bromes recurrents que es repetien en d'altres episodis. El repertori de personatges era extens però n'hi havia uns quants de principals que apareixien en gairebé tots els episodis. Eren els següents:

Susana Horia

És una dona molt estirada i antipàtica. Vidua d'un rave milionari va heretar tota la seva fortuna i és propietària de mitja Vila Granja. Malgrat que Vila Granja és un hort dins d'una granja ella s'entesta en trobar glamour a tot arreu i crea el seu propi món de fantasia on la resta de vegetals són els seus servents, les muntanyes d'adob són pistes d'esquí i el fangar dels porcs és la caseta amb piscina.

Berto Mate

En Berto Mate era un tomàquet bastant revolucionari, detractor del pa amb tomàquet i amb el somni de derrocar la cadena Bocatta, que considerava culpable del genocidi vegetal que havia patit Vila Granja en un passat recent. Munta un grup mercenari que de tant en tant idea atacs contra els humans que no sempre tenen el resultat esperat.

Ponce Bolla

En Ponce era una ceba depressiva que no havia superat que la seva parella "tallés" amb ell. Carregat de negativitat constantment, trencava les il·lusions dels seus companys ensorrant cada nou projecte que emprenien. Sumat a l'equip d'en Berto Mate, és un dels mercenaris que intenten derrocar Bocatta. Total, no té res a perdre, com diu ell: "-les coses no podrien anar pitjor".

Garth Banzo

En Garth Banzo és un personatge molt curiós i particular. Sempre apareix d'esquena ensenyant el cul perquè diu que és el cigró amb la forma de cul més perfecte del món. Assegura que ha treballat de doble de cul en escenes calentes de "Los Diminutos" però és molt fantasma i la resta d'habitants no el prenen mai seriosament. Els incomoda la seva presència i aparentment no te amics reals al poble. En el darrer episodi de la sèrie apareix de cara. Tot i que faltaven dos episodis per acabar la temporada la censura va retirar "La Colla Vegetal" al dia següent.

Brockyl Balboa

En Brokyl Balboa era un boxador fracassat que havia perdut el títol feia molts anys contra en Rober Enjena. En Brokyl es passava tota la sèrie reptant en Rober i fent trampes per guanyar el combat però mai ho aconseguia. Tampoc tenia el suport de la resta d'habitants de Vila Granja ja que tots reconeixien que no els agradava gens el Brokyl. El seu crit de guerra era "no me shiento losh brotesh..."

El detectiu Colombarda

El detectiu Colombarda resolia delictes absurds de forma molt rebuscada. Llegim per exemple aquest extracte d'un diàleg seu al tercer episodi: "...dispensi'm que li faci una pregunta senyoreta Horia... esperi, m'ho havia apuntat en un paper per enrecordar-me'n, l'he hagut de deixar en alguna de les butxaques... la meva dona sempre em diu que sóc un desastre... segur que me l'he deixada a l'altre abric que tinc a la tintoreria... bé, tan sa val... el que volia dir-li es que hi ha una part de la seva declaració que no em quadra... sento haver de dir-li però és així... vostè va assegurar que a les sis era a casa perquè des de la finestra va veure com en Berto Mate penjava una pancarta on deia "Mort al Bocatta" però això no és possible senyoreta Horia... perquè la pancarta d'en Berto estava orientada cap a l'altre costat de l'hort, vosté només podia llegir "Mort al Bocatta" des de la casa d'en Pep Brot. Desde casa seva hauria llegit "attacoB la troM". Normalment els gags on apareixia el detectiu Colombarda eren més llargs que la resta degut als seus extens diàlegs.

Rober Enjena

En Rober Enjena és una esberginia amb molta mala llet, de la colla d'en Berto Mate i companyia. Pateix atacs d'agressivitat espontània i representa un individu inestable i temut. Malgrat això es torna el vegetal més tendre del món en companyia dels pèsols, que a la sèrie eren com si fossin mascotes, una mena de gatets tendres i bonics que despertaven el costat més maco d'en Rober.

Elsa Patatas

Model i actriu amor platònic d'en Carl Abacín. Malgrat que ella és creia molt polifacètica i guapa, la majoria de vegetals trobaven que era una patata. I és que literalment ho era!

El Comte Rúcula

El personatge malvat de la sèrie per excel·lència. Apareixia del no res per amargar la festa als altres vegetals. És converteix en invencible després de ficar entre reixes al seu arxienemic Ajota Simpson, acusant-lo falsament d'haver assessinat la seva esposa. Malgrat la seva condició d'invencible no te ambició i es conforma amb fer el mal a petita escala. Així doncs varem poder veure com intentava dominar vint centímetres quadrats del món o com robava tretze cèntims d'or de la reserva de Vila Granja. Va construir "El raig no de la mort però sí de la mala estona", i moltes altres malifetes semblants.

Carl Abacín

En Carl és un carbassó adicte a l'esport. Està enamorat de l'Elsa Patates i sempre intenta impressionar-la amb no gaire fortuna. Havia fet d'entrenador d'en Brokyl Balboa en algun episodi. Té el somni de presentar-se a les olimpiades vegetals i guanyar la medalla d'or (mai vam saber si ho aconseguiria)

Aquests eren alguns dels personatges principals, evidentment en falten molts com en Pep Brot (un pebrot boig que tot i ser verd està convençut que és vermell), l'Ajota Simpson (un all que es a la presó acusat d'un crim que assegura no haver comès), en Peppino Di Capri Jr (un cogombre que està convençut ser fill del cantant humà Peppino Di Capri i que adopta el seu nom, somiant sempre anar-lo a trobar), la Carla Baza (trencacors professional), l'Anna Arròs (escriptora de novel·les de vampirs) i un llarg etc...

Com he comentat, la censura va poder amb aquests personatges a la televisió però El Camí d'en Cricket us porta una primícia sobre el futur de La Colla Vegetal. En un esforç titànic de producció i amb l'ànim de potenciar la reputació d'aquest bloc, he comprat els drets de tots els personatges d'aquesta sèrie (menys d'un) i puc afirmar que les aventures de La Colla Vegetal tornaran en format vinyeta ben aviat.

Com que se que tots els seguidors del bloc éreu uns grans fans de La Colla Vegetal, us demano que voteu quin dels personatges de la sèrie era el vostre preferit. El guanyador tindrà preferència de protagonisme en el proper episodi. L'enquesta la trobareu a la columna dreta del bloc i podreu votar fins que la retiri.

Us tindré informats.

Salut i llarga vida a La Colla Vegetal!!

Pu... mòbil

Tinc un mòbil que com a telèfon és lamentable i com a eina de comunicació 2.0 està obsolet.

Tinc un HTC Tattoo, un dels primers telèfons d'aquesta marca que van aparèixer com a alternativa al i-phone. En aquest cas, l'alternativa era bastant llunyana encara a altres alternatives actuals però com que tampoc em venia gaire d'aquí, vaig pensar que ja seria millor que el Nokia que tenia abans i que em duraria força temps.

Error.

Te moltíssims problemes, començant pel que fa a l'ús com a telèfon. L'agenda és caòtica i per organitzar-la decentment t'hi has de passar un munt d'hores, assignant tota mena de detalls als contactes i decidint guardar-ho en tres tipus de contacte diferent, cosa que després et farà aparèixer el llistat de mil formes fins que puguis trobar una de simple i efectiva. El sistema operatiu ara ja està obsolet, això vol dir que des de fa un cert temps ja no hi han actualitzacions per aquest terminal, per tant la majoria d'aplicacions modernes que la gent fa servir (com el famós whatsapp) són inservibles per aquest aparell. Això també fa que vagi tot molt lent i quan vas a la llista de trucades corres el perill de anar més de pressa que el propi mòbil i clicar a una trucada quan la llista encara no està actualitzada (encara que ho sembli) cosa que farà que els contactes de la llista es recol·loquin i cliquis en algun contacte no desitjat. Si ets capaç de penjar la trucada abans que soni el primer to et felicito, fill. A més un 90% dels cops que em truquen aparec com a apagat o fora de cobertura, sigui on sigui. Amb les ratlletes de cobertura al màxim, tant se val, és un problema molt recorrent.

La carpeta dels missatges és encara pitjor que l'agenda telefònica. Agrupa tots els missatges per contactes i les notificacions de sms nou a vegades no funcionen bé i et porten a un sms antic que no te res a veure amb el que acabes de rebre.

Es penja, és reinicia sol i a vegades fa una mini-vibració per si sol, sense venir a cuento i que encara no se el motiu.

El pitjor de tot de totes maneres és el bloqueig del aparell. Al tenir la pantalla tàctil és fàcil dur-lo a la butxaca i que és marquin coses soles així que hi ha una opció de bloquejar el mòbil. La opció és un patró de desbloqueig consistent en traçar un dibuix damunt la pantalla unint uns punts. El dibuix l'inventes tu i l'has de recordar per introduir-lo cada cop que desbloquegis. En principi la idea em va semblar molt guai, és fàcil de fer i segur que ningú et pot desbloquejar el mòbil si no ets tu.
El problema va venir el dia en que duia el telèfon a la butxaca i el patró és va anar marcant tot sol per fricció i va arribar a un punt on s'havien fet masses intents de marcatge i el telèfon es va quedar bloquejat per seguretat.

El mòbil et diu que per desbloquejar-lo facis servir el teu compte de Google. Però això és inútil. Després de mil milions d'intents d'introduir el meu compte de Google de forma normal, amb majúscules, amb minúscules i amb conjurs de bruixeria pel mig vaig decidir trucar al servei tècnic d'HTC on em van confirmar que el problema no te solució. S'ha de ressetejar el terminal i tornar a començar de nou (només es salva el contingut de la targeta de memòria). Cert que hi ha una opció d'haver sincronitzat el telèfon amb el PC abans de tenir cap problema d'aquests i després tornar-los a connectar i restaurar el sistema però francament, dubto que gaire gent es preocupi de sincronitzar el telèfon amb l'ordinador. Jo no ho vaig fer.

Doncs bé, la cosa aquesta ja m'ha passat dos cops, així que torno a estar sense contactes a la agenda i he de tornar a molestar la gent que conec perquè em passin de nou els seus telèfons.

Només em toca esperar a l'octubre que m'acaba la permanència del contracte i canviar de terminal i de companyia si s'escau.

He de dir que la Marina te un HTC Legend i va de conya, també és més difícil que s'engegui per pressió. I malgrat el tema de l'agenda i els missatges funciona igual i no m'acaba de convèncer, suposo que el més problemàtic és del model Tattoo que espero que ja no comercialitzin a cap botiga.

Fins aquí la meva entrada/protesta de la setmana. I us aviso que això del patró de desbloqueig és una opció que tenen la majoria de HTC que he vist. Desconec si pots reactivar-ho posant la conta de Google en la resta o si passa el mateix amb tots arribat el cas. Si és així potser que els senyors HTC s'ho facin mirar ja que no hi ha cap altre manera de bloquejar el telèfon (al menys en el model Tattoo).

Salut!!

Els Sugus estan de moda

Sí, amics i amigues, els Sugus estan de moda. Ho he anat observant fa temps quan miro les estadístiques del bloc i detecto que les entrades més llegides són les que parlen dels Sugus. Crec que les noves campanyes de Sugus a les xarxes socials tenen bastant a veure amb el seu èxit recent, malgrat que evidentment parlem d'una marca consagrada i per tots coneguda.
Darrerament va circular molt un vídeo paròdia on en Mourinho tenia dubtes existencials amb els Sugus de pinya. I la marca darrerament ha llençat al mercat cartutxets de Sugus per dur al bolso que són molt pràctics, com aquell qui porta xiclets.

Unint-me a la moda i recuperant una tradició del passat, el dia del meu aniversari vaig repartir-ne entre els meus amics. Gest que intentava rememorar aquells aniversaris a l'escola quan els nens que feien anys repartien aquests caramels entre els seus companys.

I és que ben mirat els Sugus signifiquen compartir, i recordeu que compartir és una altre forma de dir "t'estimo".

Salut!

No hi aneu sols

Darrerament he vist al metro de Barcelona els cartells publicitaris d'un nou espectacle d'Anthony Blake.

La meva relació (inexistent) amb Anthony Blake està molt lligada al metro des de que fa anys va seure al meu costat un doble seu (93% de similitud) i vaig haver d'aguantar el riure durant 6 o 7 parades intentant explicar als meus amics asseguts davant sense parlar per què estava vermell i amb ulls plorosos. Tot un exercici de poder mental per part meva, tot s'ha de dir, que podria rivalitzar perfectament amb qualsevol espectacle d'en Blake (o això pensava jo, al menys).

Sempre m'ha fet ràbia l'Anthony Blake, ho he de confessar ara per si hi ha algú que està llegint l'entrada esperant trobar una interessant crònica sobre l'espectacle (busqueu a blocs seriosos, si us plau).
No se si serà pel seu aspecte innecessàriament misteriós, o per algunes actuacions fallides a la televisió, o potser pels seus numerets excessivament matemàtics on tots els números que pensis acabaran sumant el mateix o pensaràs en martells vermells i en elefants roses a Dinamarca*

El cas és que em va cridar l'atenció el cartell. Primer el títol de l'espectacle "No vengas solo" que fa força por. Fa massa por Anthony Blake com per anar a veure'l sol, així que d'entrada trobo el nom de l'espectacle innecessari. És com una entrevista de feina en una casa vella en mig d'una muntanya, necessites algú que t'hi acompanyi perquè hi hagi testimonis no fos cas que s'hi amaguin intencions fosques pel mig.
L'Anthony Blake no te'l voldries trobar sol enlloc de fet, ni a l'ascensor, que segur que t'endevinaria a quin pis vas (o al menys et faria multiplicar les xifres de la teva edat i dividir el resultat pel nombre de plantes de l'edifici i restar-li dos (per dir algo) per descobrir que al acabar l'operació us trobeu al cinquè i oh! Sorpresa! Donava cinc! Llàstima que anaves al tercer...) ni molt menys trobar-le'l en un carreró fosc.
També sembla una maniobra rastrera de captació de públic, amb la intenció de, com a mínim, doblar la quantitat de públic interessat en presenciar l'espectacle.

L'altre cosa que crida l'atenció del cartell és la imatge d'en Blake. Es troba mirant fixament endavant i amb una mà estreny fortament l'altre en un gest que em fa pensar que una mà intenta evitar que l'altre l'escanyi i (en això m'hi vaig fixar en posteriors inspeccions al cartell) hi ha una tercera mà, atenció, que intenta evitar que la anterior eviti a la primera que l'escanyi (o potser l'ajuda? misteri).

 I tot això m'ho explico de la següent manera:

Jo estava equivocat i l'Anthony Blake és un autèntic mentalista. Després de tants anys llegint la ment als espectadors ha anat copsant poc a poc la ràbia que a alguns (com a mi) els genera, i aquesta ràbia s'ha anat acumulant dins seu i, potenciada pel seu poder mental, ha esdevingut una segona personalitat que l'odia tan profundament que es vol matar a si mateix i constantment, dins el seu cap, la seva ment manté una lluita entre la part que s'intenta matar i la que ho evita (de moment). Al mateix temps hi ha una tercera mà que interfereix en la lluita. No ens enganyem, si potser l'Anthony Blake és un autèntic mentalista, el que podem afirmar amb rotunditat és que no te pas tres braços. Aquest tercer braç significa que no està sol, cosa que fa referència directament al títol de l'obra i per tant em fa pensar que el tercer braç no és altre que el del públic de l'espectacle, que tindrà el poder de decidir a quin dels dos braços vol ajudar. De ben segur resultarà molt interactiu.

Així doncs, si aneu a veure el seu espectacle, penseu abans quina de les dues personalitats de l'Anthony Blake aneu a alimentar i sobretot, no hi aneu sols!

I recordeu, aquesta entrada és producte de la vostra imaginació. No li doneu més voltes. No té sentit.


* Acudit apte pels aficionats a trucs mentals nivell cadena d'e-mail.

Lamparetes

Ahir vaig anar a veure als Antònia Font en directe a Lliçà d'Amunt. Tenen un bon directe, i us els recomano. El concert va començar una hora tard per culpa de l'organització però va ser llarguet, d'unes dues hores, on van tocar el seu últim disc "Lamparetes" de principi a final i després hi va haver una segona part de concert on van repassar part de la seva discografia.

Potser al ser un lloc petit el concert va semblar força proper i érem gairebé a primera fila. La única nota negativa de la nit ens la van donar un sector del públic que es van posar a empentar a la gent mentre ballaven i a sobre van començar a fumar totes cap al final del concert, cosa que va molestar a gran part de la gent que hi havia al seu voltant intentant gaudir d'un bon concert. Em vaig alegrar molt que finalment els Antònia Font no toquessin Camps de Maduixes que aquella xusma no parava de demanar.

Us deixo un vídeo del Youtube d'una de les cançons estrelles del nou disc (escolteu-lo amb atenció perquè val la pena) i espero que us agradi.



Salut!

Españistán

No podia començar aquest juny sense parlar d'un dels temes més de moda el darrer mes. Es tracta d'un vídeo que ha corregut com la pólvora (expressió que un dia debatrem perquè no acabo de veure-la clara) per aquests móns d'internet.
El vídeo serveix d'introducció al còmic Españistán d'Aleix Saló (que recomano llegir). Explicat amb molta gràcia, veracitat i uns ninotets molt graciosos, el vídeo ens relata en pocs minuts la caiguda de l'estat espanyol dins la crisi, des del 1998 fins l'actualitat.
Aquest jove creador de Ripollet aconsegueix de forma molt planera sintetitzar i explicar un munt de conceptes i dades econòmiques i amb l'humor com a vehicle ens porta aquesta història que ens fa reflexionar sobre aquest moment convuls que estem vivint.




Espero que us hagi agradat el vídeo, l'autor és un noi sencill i atent, una persona treballadora que darrerament ha pogut recollir alguns dels fruits del seu esforç. Li desitjo un exitós futur.

Salut i demà més!!

Fent camí

Ooooh Alarmes!! Mec!! Mec!! Sirenes vermelles pampalluguejants... Soroll, caos i confusió... Que ha passat amb el mes de maig??? On ha anat a parar? "Me lo expliquen!!"

I els objectius d'abril?? Baaaah!!! "Que no noh engañen, que noh digan la verdá!"

Ok, ok.. Hi ha hagut un trasbals que m'ha fet aturar el bloc uns dies. Si això és El Camí d'en Cricket, podriem dir que durant uns dies m'havia quedat tirat per La Cuneta del Camí d'en Cricket. Llavors de sobte era allà a terra amb cara de tonto fins que he vist que havia de seguir pel camí i entre que m'he aixecat i he escalfat una mica per no agafar rampes mentre camino m'ha passat un mes i pico. Les esgarrinxades ja aniran curant-se pel camí.

El mes d'abril no va donar per tot el que vaig prometre a la primera entrada del mes. I la promesa de tractar una sèrie de temes llistats (menys un) s'han convertit en una sèrie de temes (menys un grapat).

Aquest mes faré poques promeses perquè tinc seriosos dubtes de poder seguir escrivint al mateix ritme que fins ara. Però puc pràcticament assegurar que parlaré de:

-La teoria del raper aixafacançons
-Lamparetes
-Els sugus estan de moda

Aquests tres temes, més els que van quedar pendents el mes d'abril (menys un), els trobareu al juny a El Camí d'en Cricket.

Salut i endavant!

Amenaça

Demà... torno.

Published with Blogger-droid v1.6.9

Com desmuntar casa teva en una setmana

Avui comença aquest curset accelerat on us relataré com progressem la Marina i jo a l'hora de desfer el pis.

En un breu resum del que us heu perdut en capítols anteriors, i anant al gra, marxem a viure fora i hem de desmuntar el pis per guardar els mobles en un traster durant un temps encara per determinar. El proper dimarts hem de tenir-ho tot llest per endur-nos els mobles així que tenim 7 dies (i mig si molt m'apures) per empaquetar-ho tot, desmuntar els mobles (gràcies IKEA) i guardar les coses.

De les 3 habitacions que tenim avui hem empaquetat la meitat de coses de la més petita (i a l'hora la més plena, també s'ha de dir) i m'he dedicat de pas al bonic art de planxar tota una muntanya de roba que no podia quedar per allí.*
Demà s'han d'empaquetar la resta de coses que hi queden, i també desmuntar els dos mobles d'estanteries que hi ha i el llit petit (Com a mínim!!).

A banda d'això també hem de tenir en compte que dijous i divendres tenim convidats amics nostres (àpats de comiat) a sopar i a dinar, per tant hem de deixar el menjador i la cuina pel cap de setmana.

Hi han coses que no caben al traster i tampoc ens podem endur, com el meu tocadiscs**,  i que han d'anar exiliades a casa dels nostres respectius pares. És una decisió temporal és clar. No sabem exactament el temps que serem fora i tard o d'hora arribarà el punt en que haurem de pensar que fem amb tot això. Ara no és el moment. Ara és el moment de fotre-ho tot en caixes, precintar-ho, etiquetar-ho i desar-ho. Que estic fent aquí assegut amb un teclat entre les mans quan podria estar ajupit amb un tornavís i parts d'armari al meu voltant? Doncs mireu, jo també m'acabo de fer aquesta pregunta, així que vaig a moure el cul una mica que el temps vola com un gec de patades***

Demà més! (i menys al mateix temps)

*Amb les muntanyes de roba passa una cosa curiosa i és que fins que no has planxat un 80% de la roba que hi ha, a simple vista sembla que no s'hagi d'acabar mai. 


**El meu tocadiscs és una de les adquisicions més recents al pis. Fa menys d'un mes que el vaig portar, després de mesos i mesos de planificar on el posaria. Va venir en cotxe des de casa de mons pares aquí i només ha pogut fer sonar un parell de discs dels Dire Straits, un de la Janis Joplin i mitja cara d'un Cat Stevens. Tornarà a casa mons pares on em seguirà esperant pacientment a que decideixi novament el seu futur. Per cert, sóc incapaç de pronunciar la paraula tocadiscs sense que el scs soni com quan s'escapa l'aire d'un pneumàtic massa inflat.


***Malauradament el concepte de gec de patades (gec de puntades de peu en català correcte) és quelcom massa complex per explicar-ho en un petit apartat com aquest. Un dia li he de dedicar una entrada sencera per explicar-ne el significat. Feu-me memòria

El joc del cricket

Ja que aquest bloc es diu El Camí d'en Cricket, avui us parlaré d'un joc de dards anomenat cricket.

El joc no te a veure amb l'origen del nom del bloc però tot i així coincideix que és el meu joc de dards preferit, que em porta records de partides memorables amb amics meus.

El joc és ben fàcil, es juga amb una diana com la que veieu a la imatge i cada jugador (o cada equip, com es prefereixi) te un full d'objectius (15, 16, 17, 18, 19, 20, Ull) que ha d'encertar 3 cops.

Cada tirada són tres dards, i conten dobles i triples, així que si afinem molt la punteria ens podem anar polint els objectius de tres en tres. L'ull és el cercle central i en aquest cas només conta doble el centre pur i un el cercle exterior. Per tant seria l'únic objectiu que necessitem més d'un dard per eliminar. No hi ha ordre establert, per tant es poden anar eliminant els objectius començant pel que un vulgui i sense seguir una lògica més enllà de la pròpia comoditat de cada jugador. Suposo que d'entre les múltiples modalitats es pot jugar a eliminar els objectius en ordre, començant pel 15 i acabant per l'ull, però aquí us parlo de com l'he jugat jo sempre.

Recordo partides molt divertides i renyides, entre riures, acudits i cerveses que feien minvar els reflexos. A casa mons pares tinc una diana electrònica i havia aconseguit entrenar la punteria bastant. Ara fa molt que no jugo i ho trobo a faltar...

Us animo a tots a provar-ho quan tingueu ocasió.

Salut i afineu la punteria!

Amb l'aigua al coll

A principis d'any m'havia proposat d'aprendre a nedar. Tot i que sempre m'ha fet por l'aigua em resulta frustrant no poder gaudir al 100% a l'estiu de coses tan pròpies com la piscina o el mar. I em seria útil per evitar tragèdies majors en cas d'accidents fortuïts.
Amb aquesta il·lusió em vaig apuntar per fer un curset d'inici a la natació per adults al poliesportiu de Ripollet. Just la setmana abans de començar el curs el vaig haver de cancel·lar perquè marxem a viure fora mig d'imprevist. Així que torno a estar com abans, sense saber nedar.

L'any passat vaig aprendre a muntar en bicicleta, cosa que em va portar mitja hora de pràctiques en un aparcament. La natació em sembla una mica més complicada, i no crec que enganxi el truc tan de pressa. Espero poder aprendre aviat ja que m'espera un destí ple d'aigua i seria bo saber aprofitar-la bé.

Quan vaig escriure el pròleg d'abril, no sabia si marxaria o no, ni si podria fer el curset o no, així que vaig apuntar-me el tema sense estar segur si el tractaria o el deixaria pendent. Finalment he decidit tractar-lo de forma introductòria, deixant pendent una segona part al futur, tal com ha passat amb altres entrades (moltes de fet... potser masses). Sigui com sigui el meu compromís amb la natació encara està pendent i quan l'afronti us explicaré la meva experiència i les meves sensacions.

Per cert, aquest mes podeu observar que el ritme d'entrades ha baixat. El tema de no tenir ordinador propi i tota la sèrie de canvis que tenim entre mans ara mateix em fa difícil trobar moments per escriure. Espero d'aquí ben poc poder augmentar el ritme i descobrir fórmules per aconseguir una mica més de feedback.

Ens llegim!

El playmobil no està fi

Aquesta vinyeta està basada en suposicions reals. Els qui seguiu els post-partits del Barça a TV3 potser ho entendreu. Els fets tenen lloc just abans del Shakhtar - Barça d'aquest passat dimarts. Feu click a la imatge per fer-la més gran i poder llegir bé.

Copy & Paste (Temporada 3, episodi 1)

El retorn d'un clàssic...

USAP vs RC TOULON

Avui he anat amb uns amics a veure el partit de rugby entre l'USAP i el Toulon.
L'estadi olímpic Lluis Companys era ple del tot i hi havia un gran ambient.
Mai havia vist cap partit de rugby i no em conec el reglament, i els meus amics tres quarts del mateix, però quan duiem vint minuts de partit ja estavem vibrant com el que més. "Que pita ara? Mans? Fora? Falta? Passes?" Tot era confús al principi però hem anat aprenent i suposant cosetes i al final estavem ficadíssims al partit, que ha guanyat l'USAP per 29 a 25 si no recordo malament. El partit classifica a l'USAP per les semifinals de la copa d'Europa així que potser m'hi fixaré més i seguiré les passes de l'USAP en la competició, a veure si aprenc més coses d'aquest esport que avui m'ha demostrat que mou masses.

USAP!!!

Published with Blogger-droid v1.6.3

En pausa

Aquesta setmana estem pausats a casa. No vull dir que ens prenguem les coses amb calma ni que anem poc a poc.

Aquest mes serà mogudet, tenim entre mans un canvi significatiu a la nostra vida però un fet inesperat ens ha deixat en pausa. És una sensació com quan estàs veient una peli i quan s'està posant realment interessant foten els anuncis, i no són d'aquells de "tornem en 2 minuts", no. Són aquells que no posen res i saps que tens temps d'anar al lavabo, dutxar-te, canviar-te de roba, treure a passejar el gos, llençar la brossa i actualitzar el bloc (coses que ja he fet des de llavors, menys passejar el gos perquè no en tinc).

En fi, ja parlaré menys cripticament d'aquesta aventura durant aquest mes tot i que no sóc gaire donat a parlar temes massa personals al bloc, però tampoc seria el primer cop que ho fes i a més, no ens enganyem, només em llegeix gent que conec (i gent que no conec "en Pelotas") per tant us donaré la tabarra un dia d'aquests amb històries properes.

Per cert, avui penjo l'entrada des del mòbil perquè el meu ordinador està més mort que ... (ompleneu els punts suspensius amb el nom que vulgueu, seguint el meu estil altament censurable d'humor negre, des de mags difunts fins a ex-porters finats) i he d'escriure sense correctors ortogràfics, cosa que lamento profundament ja que cada dia em ressalten la precarietat dels meus coneixements acadèmics.

Disculpeu les errades!

Published with Blogger-droid v1.6.3

Els gelats que no recordo (part I)

Bona i calorosa tarda a tothom. Volia començar una sèrie d'entrades sobre gelats que tinc una mica oblidats (perquè ja no existeixen). I encetaré la iniciativa parlant de la Camy Seta.

No he trobat fotografies per la xarxa de la Camy Seta que em puguin aclarir el dubte que tinc. No recordo si tenia forma de bolet o de samarreta. Jo apostaria que tenia forma de bolet i que era de nata i maduixa però els meus records són borrosos al respecte perquè jo era més de Frigo, i els Camy els marginava una mica.

El Camy Seta estava condemnat a decebre a una amplia gama de consumidors només pel seu nom. Si tenia forma de bolet, la gent esperava que tingués forma de samarreta i si tenia forma de samarreta la gent esperava que tingués forma de bolet. La única sortida possible per acontentar tothom era tenir forma de samarreta amb un bolet estampat, cosa que no varen fer.
Una segona opció molt poc aconsellable hagués estat que no tingués cap forma ni de bolet ni de samarreta i únicament el nom fes referència al joc de paraules. La meva llacuna mental respecte a les Camy Setas fa possible la hipòtesis que el gelat no tingués pas forma de bolet ni de samarreta, tal com passava amb els gelats Popeye, que mai vaig entendre perquè tenien aquest nom. En tot cas aquesta opció em sembla molt més decebedora que cap de les anteriorment exposades.

Doncs això és tot per ara. Faig des d'aquí una crida a aquells qui recordeu la Camy Seta que me'n feu una descripció i així pugui dormir tranquil.

Refresqueu-vos!

En Abril

No podia deixar passar el mes d'abril sense penjar algun dels temes d'en Javier Ruibal que parlen d'aquest mes en particular. Mes que sona a primavera, amor, passió i cançonetes que refresquen l'ànima. He trobat pel youtube aquest vídeo extret del DVD del disc "Lo que me dice tu boca" i al final he vist que apareix breument en Ruibal parlant de les seves composicions.

Demà prometo una entrada més treballada. Salut i petons a l'abril!

Javier Ruibal - Besos en Abril

Entrada diaria

Hi ha dies que resulta molt difícil escriure una entrada. Falta de tema, falta d'inspiració, falta de mitjans o (com avui que manquen pocs minuts per la mitja nit) falta de temps.

És una tonteria però em fa rabia fallar els meus proposits per simples que siguin. El bloc te poc feedback per mi, basicament l'escric per mi, per tenir algo que em faci treure algo bo.

Avui no hi ha res. Demà sí!

Published with Blogger-droid v1.6.3

Sèries poc serioses

Avui us parlaré de dues sèries d'hospitals que mai han existit, com si ho haguessin fet.

Ja sabeu que segueixo moltes sèries de televisió (masses segurament) i de vegades el meu cap no en te prou i necessita una realitat paral·lela amb sèries alternatives al que tenim aquí. D'aquesta realitat alternativa us portaré dues sèries que tenen com a argument principal les clíniques de cirurgia plàstica.

La primera que analitzarem és Turgències.

Turgències tracta de les vides d'uns cirurgians plàstics obsessionats amb les formes voluptuoses de l'anatomia humana. Protagonitzada per Jaume Palafoll i Mariona Puig va durar en antena cinc temporades i va comptar amb tota mena de girs argumentals fins a l'absurd. En la darrera temporada, en Cesc i la Quica (personatges encarnats pels actors protagonistes) son sotmesos a una reconstrucció total després de patir un terrible accident de Segway al final de la quarta temporada, amb la mala sort que un error dels seus col·legues provoca que en Cesc acabi amb l'aparença de la Quica i la Quica amb l'aparença d'en Cesc. Els seguidors de la sèrie van posar el crit al cel quan a mitja temporada, en una badada dels guionistes, en Cesc te una aventura amb una de les anestesistes sense tenir en compte que es tractava realment de la Quica i al mateix temps la Quica (que llavors era en Cesc) es quedava embarassada. Els espectadors no van perdonar aquest error i finalment la sèrie va ser cancel·lada abans de finalitzar la seva cinquena temporada sense saber mai com acabaria l'embaràs d'en Cesc/Quica.

Però si parlem de sèries de televisió de cirurgians plàstics, la més mítica i aclamada és, sense cap mena de dubte, Nap/Curt.

Nap/Curt tractava sobre dos cirurgians plàstics especialitzats en cirurgies d'allargament de penis. La sèrie, protagonitzada pel també actor de la abans comentada Turgències, Jaume Palafoll i l'actor Genís Menut, va ser molt criticada en un inici pel seu contingut pujat de to i per les escenes realistes de les intervencions quirúrgiques.
Nap/Curt va durar vuit temporades en antena i els guionistes van ser prou brillants com per aconseguir explotar el tema de l'allargament de penis durant tot aquell temps sense caure mai en repeticions argumentals i aconseguint que la trama enganxés a milers d'espectadors. Mítica va ser la tercera temporada quan els dos cirurgians ajuden a guanyar les eleccions a un polític simplement aconseguint que tingués uns atributs majors que els del seu rival. L'episodi anomenat "Ereccions Generals" va batre rècords d'audiència i va ser sotmès a profunds anàlisis que comparaven al personatge fictici amb polítics del panorama nacional.
La fama va ser tan inesperada que va colpejar amb força alguns dels actors. En Genís Menut va arribar a sotmetre's a una cirurgia a la vida real i en les dues darreres temporades el seu nom als títols de crèdit va ser canviat pel de Genís Massagran.
La cadena va arribar a un acord amb els actors i guionistes i van acabar la sèrie a la vuitena temporada, encara amb rècords d'audiència, permetent que els protagonistes s'embarquessin en nous projectes personals.  En Genís Massagran no ha tornat a actuar en televisió però porta ja diverses temporades triomfant als teatres amb el musical "Hoy no la puedo levantar".

Fins aquí el meu anàlisi d'avui. Un altre dia parlaré d'altres sèries mítiques d'aquest nivell.