Si fa temps us vaig mostrar diverses versions que corrien per internet del vídeo del gosset de les praderies, ara us porto la nostra pròpia versió.
Salut i abraçades.
L'autèntic gosset de les praderies
diumenge, de novembre 25, 2007
divendres, de novembre 16, 2007
Nou Disc d'Antònia Font
Ni hao, lectores i lectors (si n'hi han). Aquesta setmana els Antònia Font han tret nou disc "Coser i cantar" on versionen temes seus junt amb l'orquestra sinfònica de Bratislava. Intentaré aconseguir el disc abans que acabi la setmana si tinc temps i ja us diré que tal. Se que dels 2 primers treballs tan sols han inclòs "Tots es motors" del disc "A Russia". Estic segur que "Batiscafo Katiuscas" sonarà guai amb l'orquestra, veurem que tal la resta, espero que no quedi tot massa forçat. Se que es tracta d'un pack de 2CDs amb 20 cançons que van junt amb un DVD de la gravació del mateix, cosa habitual avui en dia i que farà que el preu del disc es dispari bastant, però que hi farem... Tinc curiositat per escoltar-lo, segur que és d'aquests discs que has d'escoltar diversos cops per apreciar-los, ja que d'entrada sempre sonen estranyes les cançons que un està acostumat a escoltar d'una forma, gravades de manera diferent. Em quedaré amb les ganes d'escoltar algun tema totalment nou, per sort crec que Joan Miquel Oliver aviat treu nou disc en solitari. Al menys hi ha un single seu voltant per aqui amb dos temes "Sa núvia morta" i "Hansel i Gretel" que prometen molt. Espero tenir a les mans aviat un nou treball seu.
Per cert, a qui li agradi investigar pot trobar al Youtube la versió del tema "Alegria" dels Antònia Font al seu nou disc. ;-)
Zai jian!
Per cert, a qui li agradi investigar pot trobar al Youtube la versió del tema "Alegria" dels Antònia Font al seu nou disc. ;-)
Zai jian!
diumenge, de novembre 11, 2007
Visitants
Acabo de comprovar sorprès al mapa de visites que he rebut per fi una visita d'algú que no conec. Sembla ser que desde el sud de l'estat espanyol, potser desde Cádiz, Sevilla o Huelva. Quina gràcia ja que fins ara només em visitaveu vosaltres i prou. Sigui com sigui aprofito per a saludar als visitants anònims.
De totes formes m'agradaria parlar d'uns altres visitants avui. De tots els visitants seguidors del Rangers que van invair Barcelona aquesta setmana passada. Tota aquella colla de protestants unionistes d'extrema dreta borratxos que han estat trinxant la ciutat durant 3 o 4 dies.
Dimecres vaig quedar amb dos amics meus per veure el partit. Desde fa uns anys tenim la tradició de veure junts els partits de champions que juga el Barça. Aquest any un dels meus amics disposa d'un carnet per a veure els partits que juga el Barça a casa entre setmana, així que el pla per dimecres era quedar tots 3, acompanyar-lo a ell fins al camp i l'altre i jo veure el partit en qualsevol bar per reunir-nos tots tres després un cop acabat el partit i anar a prendre l'última cervesa plegats abans de marxar cap a casa. En vista de les continues provocacions dels aficionats del Rangers el dia anterior amb el desplegament d'una pancarta a Plaça Catalunya on es llegia Catalonia is Spain o les pixades al monument a Francesc Macià, el meu amic sense carnet va decidir que la resposta a totes aquestes provocacions era posar-se la seva samarreta i bufanda del Celtic. La rivalitat entre aquests dos equips va més enllà del terreny futbolístic, i això es va notar rapidament. Ja l'haviem intentat convencer de que no ho fes, de que aquella gent no raona, que portaven desde les 10 del matí bebent cervesa però no vam aconseguir res, quan ens vam trobar a l'hora pactada ja estava amb la samarreta i la bufanda i ja el primer grup de seguidors del Rangers que passava pel costat l'estaven increpant. Vam dirigir-nos tots 3 cap al Camp Nou intentant de convencer-lo de que es cordés la jaqueta i amagués la bufanda però res de res. Per evitar el gol sud, lloc per on entrava l'afició del Rangers, vam donar més de mitja volta al camp, passant per davant de les taquilles també. L'amic del carnet i jo anavem depressa intentant que l'altre anés fent via i no s'entretingués entre tota la gent. Els grups de seguidors del Rangers l'anaven increpant pel camí. Li van dir de tot, tots els insults imaginables que afortunadament ell no va entendre pel seu escàs domini de l'anglès. Li van estirar la bufanda intentant que se la tregués, li van donar patadetes als talons per fer-lo caure, fins i tot un li va escupir al cap... Va ser un trajecte molt tens, es rifava una cleca i ell tenia gairebé tots els números (els números que li faltaven els teniem nosaltres per anar amb ell). Finalment vam arribar a la boca per on havia d'entrar l'amic del carnet i vam convencer l'altre de que es cordés la jaqueta i s'amagués la bufanda (per fi!). L'amic del carnet va entrar i l'altre i jo vam cercar un bar on veure el partit. Vam allunyar-nos tot el possible del camp per evitar trobar-nos rodejats de seguidors del Rangers i finalment vam trobar-ne un de petitet sense rastre de samarretes blaves. Va coincidir que en aquell bar vam trobar una colla de gent que ell coneixia, cosa que ens va fer sentir més amparats.
Dins el bar, amb la calor, el meu amic es va treure la jaqueta. Això feia que al passar pel carrer i mirar dins el bar, el primer que veies fos a ell sentat d'esquenes a la porta amb la samarreta del Celtic. Per tant n'hi havia prou amb obrir la porta per fotre-li una cleca. Així doncs cada cop que la porta s'obria el meu amic es girava preocupat i jo l'anava tranquilitzant "és un matrimoni gran", "és un senyor del barça", "és una noia", "és un noi amb la samarreta del barça". Tot va estar tranquil durant la primera part. Vam poder prendre un parell de cerveses i apalancar-nos un platet de braves també. Durant el descans però, va entrar un aficionat del Rangers. Era un noi bastant alt i prim que anava força begut. Afortunadament era pacífic i tot i mostrar força disgust i repulsió per la indumentaria que duia el meu amic, va estar relaxat i sociable. El vam convidar a una cervesa i va estar intentant parlar amb mi, pensant-se que jo entenia més anglès del que realment entenc. Tampoc m'ajudava gaire el seu accent escocès i el seu estat etílic. L'home, que es deia Scott, s'ajupia per parlar amb mi que era sentat en una cadira, i intentava aguantar l'equilibri com podia. A vegades queia enrera i jo l'havia d'agafar del braç per evitar que caigués de cul. Em va estar explicant unes coses molt rares que no vaig entendre. Em deia "shhhh" mirant de reull a la resta de colla de gent com si m'expliqués un secret. Em va ensenyar un anell que duia de color blau marí amb la lletra G gravada i uns símbols (crec que un ancla i una espasa o quelcom semblant) i també em va ensenyar un penjoll esfèric que duia al coll, que es desplegava convertint-se en una creu formada per peces semiesfèriques amb uns gravats en forma espiral (em sembla recordar). I tot això ho mostrava com si fos alguna mena de secret. Seria d'alguna ordre secreta protestant o d'alguna secta curiosa? Ni idea però he intentat trobar alguna imatge de l'anell o el penjoll, o informació per internet i no he trobat res. Em vaig quedar intrigat.
Finalment, tot just acabar el partit, el seu equilibri va fallar i l'ampolla li va caure a terra escampant vidres i cervesa al seu voltant. L'amo del bar, bastant antipàtic, el va fer fora i ell va marxar sense protestar. La colla de gent que coneixia el meu amic van sortir del bar i s'esperaven fora mentres nosaltres vam anar a pagar. Just en aquell moment van entrar uns altres 2 aficionats del Rangers. Tots dos molt beguts. Un es va abraçar al meu amic, en plan conciliador tot i el rebuig cap a la samarreta que duia. L'altre en canvi el va insultar i el mirava amb una cara de rabia i despreci brutals. Afortunadament el primer intentava convencer al segón de que deixés estar al meu amic i per tant vam poder sortir del bar sense gaires problemes. Un cop fora ens vam entretenir despedint-nos d'aquella colla de gent i mentres tant els 2 borratxos del Rangers van sortir i van enfilar carrer avall intentant aturar un taxi amb una cervesa a la ma cadascú. Evidentment tots passaven de llarg. Vam emprendre la marxa de nou i una mica més avall del carrer els vam trobar caminant de banda a banda. A un li queia cervesa de l'ampolla i l'altre se'n reia sense adonar-se'n que anava igual de malament que ell. Al passar pel seu costat ens van reconeixer del bar i van tornar a parlar amb nosaltres. Jo ja veia alguna de les cerveses volant cap al cap del meu amic però per sort no va ser així. Amb el meu cutre anglès vam sortir del pas i vam poder tornar fins a casa seva (punt d'encontre) ja sense perill i amb la jaqueta cordada fins al coll un altre cop i la bufanda ben amagada. Més tard ens vam reunir amb l'altre amic del carnet i li vam explicar com havia seguit l'aventura.
Jo crec que una persona amb la samarreta del Madrid no hauria patit un assatjament tan brutal al voltant del Camp Nou pels seguidors del Barça com el que va patir el meu amic amb la samarreta del Celtic per part dels seguidors del Rangers. Només espero no tornar-los a veure destroçant la ciutat i si pot ser, que quedin últims al grup i no entrin ni a la UEFA.
La reflexió més gran que faig és intentar trobar algun sentit a viatjar 3 dies a una ciutat per estar bebent sense parar (cosa que pots fer a casa teva), sense poder veure el partit perquè no dus entrada (cosa que pots fer a casa teva), i sense recordar res del que has fet el temps que has estat aqui (cosa que pots fer a casa teva). Per tant, el proper cop si us plau, que es quedin a casa seva.
De totes formes m'agradaria parlar d'uns altres visitants avui. De tots els visitants seguidors del Rangers que van invair Barcelona aquesta setmana passada. Tota aquella colla de protestants unionistes d'extrema dreta borratxos que han estat trinxant la ciutat durant 3 o 4 dies.
Dimecres vaig quedar amb dos amics meus per veure el partit. Desde fa uns anys tenim la tradició de veure junts els partits de champions que juga el Barça. Aquest any un dels meus amics disposa d'un carnet per a veure els partits que juga el Barça a casa entre setmana, així que el pla per dimecres era quedar tots 3, acompanyar-lo a ell fins al camp i l'altre i jo veure el partit en qualsevol bar per reunir-nos tots tres després un cop acabat el partit i anar a prendre l'última cervesa plegats abans de marxar cap a casa. En vista de les continues provocacions dels aficionats del Rangers el dia anterior amb el desplegament d'una pancarta a Plaça Catalunya on es llegia Catalonia is Spain o les pixades al monument a Francesc Macià, el meu amic sense carnet va decidir que la resposta a totes aquestes provocacions era posar-se la seva samarreta i bufanda del Celtic. La rivalitat entre aquests dos equips va més enllà del terreny futbolístic, i això es va notar rapidament. Ja l'haviem intentat convencer de que no ho fes, de que aquella gent no raona, que portaven desde les 10 del matí bebent cervesa però no vam aconseguir res, quan ens vam trobar a l'hora pactada ja estava amb la samarreta i la bufanda i ja el primer grup de seguidors del Rangers que passava pel costat l'estaven increpant. Vam dirigir-nos tots 3 cap al Camp Nou intentant de convencer-lo de que es cordés la jaqueta i amagués la bufanda però res de res. Per evitar el gol sud, lloc per on entrava l'afició del Rangers, vam donar més de mitja volta al camp, passant per davant de les taquilles també. L'amic del carnet i jo anavem depressa intentant que l'altre anés fent via i no s'entretingués entre tota la gent. Els grups de seguidors del Rangers l'anaven increpant pel camí. Li van dir de tot, tots els insults imaginables que afortunadament ell no va entendre pel seu escàs domini de l'anglès. Li van estirar la bufanda intentant que se la tregués, li van donar patadetes als talons per fer-lo caure, fins i tot un li va escupir al cap... Va ser un trajecte molt tens, es rifava una cleca i ell tenia gairebé tots els números (els números que li faltaven els teniem nosaltres per anar amb ell). Finalment vam arribar a la boca per on havia d'entrar l'amic del carnet i vam convencer l'altre de que es cordés la jaqueta i s'amagués la bufanda (per fi!). L'amic del carnet va entrar i l'altre i jo vam cercar un bar on veure el partit. Vam allunyar-nos tot el possible del camp per evitar trobar-nos rodejats de seguidors del Rangers i finalment vam trobar-ne un de petitet sense rastre de samarretes blaves. Va coincidir que en aquell bar vam trobar una colla de gent que ell coneixia, cosa que ens va fer sentir més amparats.
Dins el bar, amb la calor, el meu amic es va treure la jaqueta. Això feia que al passar pel carrer i mirar dins el bar, el primer que veies fos a ell sentat d'esquenes a la porta amb la samarreta del Celtic. Per tant n'hi havia prou amb obrir la porta per fotre-li una cleca. Així doncs cada cop que la porta s'obria el meu amic es girava preocupat i jo l'anava tranquilitzant "és un matrimoni gran", "és un senyor del barça", "és una noia", "és un noi amb la samarreta del barça". Tot va estar tranquil durant la primera part. Vam poder prendre un parell de cerveses i apalancar-nos un platet de braves també. Durant el descans però, va entrar un aficionat del Rangers. Era un noi bastant alt i prim que anava força begut. Afortunadament era pacífic i tot i mostrar força disgust i repulsió per la indumentaria que duia el meu amic, va estar relaxat i sociable. El vam convidar a una cervesa i va estar intentant parlar amb mi, pensant-se que jo entenia més anglès del que realment entenc. Tampoc m'ajudava gaire el seu accent escocès i el seu estat etílic. L'home, que es deia Scott, s'ajupia per parlar amb mi que era sentat en una cadira, i intentava aguantar l'equilibri com podia. A vegades queia enrera i jo l'havia d'agafar del braç per evitar que caigués de cul. Em va estar explicant unes coses molt rares que no vaig entendre. Em deia "shhhh" mirant de reull a la resta de colla de gent com si m'expliqués un secret. Em va ensenyar un anell que duia de color blau marí amb la lletra G gravada i uns símbols (crec que un ancla i una espasa o quelcom semblant) i també em va ensenyar un penjoll esfèric que duia al coll, que es desplegava convertint-se en una creu formada per peces semiesfèriques amb uns gravats en forma espiral (em sembla recordar). I tot això ho mostrava com si fos alguna mena de secret. Seria d'alguna ordre secreta protestant o d'alguna secta curiosa? Ni idea però he intentat trobar alguna imatge de l'anell o el penjoll, o informació per internet i no he trobat res. Em vaig quedar intrigat.
Finalment, tot just acabar el partit, el seu equilibri va fallar i l'ampolla li va caure a terra escampant vidres i cervesa al seu voltant. L'amo del bar, bastant antipàtic, el va fer fora i ell va marxar sense protestar. La colla de gent que coneixia el meu amic van sortir del bar i s'esperaven fora mentres nosaltres vam anar a pagar. Just en aquell moment van entrar uns altres 2 aficionats del Rangers. Tots dos molt beguts. Un es va abraçar al meu amic, en plan conciliador tot i el rebuig cap a la samarreta que duia. L'altre en canvi el va insultar i el mirava amb una cara de rabia i despreci brutals. Afortunadament el primer intentava convencer al segón de que deixés estar al meu amic i per tant vam poder sortir del bar sense gaires problemes. Un cop fora ens vam entretenir despedint-nos d'aquella colla de gent i mentres tant els 2 borratxos del Rangers van sortir i van enfilar carrer avall intentant aturar un taxi amb una cervesa a la ma cadascú. Evidentment tots passaven de llarg. Vam emprendre la marxa de nou i una mica més avall del carrer els vam trobar caminant de banda a banda. A un li queia cervesa de l'ampolla i l'altre se'n reia sense adonar-se'n que anava igual de malament que ell. Al passar pel seu costat ens van reconeixer del bar i van tornar a parlar amb nosaltres. Jo ja veia alguna de les cerveses volant cap al cap del meu amic però per sort no va ser així. Amb el meu cutre anglès vam sortir del pas i vam poder tornar fins a casa seva (punt d'encontre) ja sense perill i amb la jaqueta cordada fins al coll un altre cop i la bufanda ben amagada. Més tard ens vam reunir amb l'altre amic del carnet i li vam explicar com havia seguit l'aventura.
Jo crec que una persona amb la samarreta del Madrid no hauria patit un assatjament tan brutal al voltant del Camp Nou pels seguidors del Barça com el que va patir el meu amic amb la samarreta del Celtic per part dels seguidors del Rangers. Només espero no tornar-los a veure destroçant la ciutat i si pot ser, que quedin últims al grup i no entrin ni a la UEFA.
La reflexió més gran que faig és intentar trobar algun sentit a viatjar 3 dies a una ciutat per estar bebent sense parar (cosa que pots fer a casa teva), sense poder veure el partit perquè no dus entrada (cosa que pots fer a casa teva), i sense recordar res del que has fet el temps que has estat aqui (cosa que pots fer a casa teva). Per tant, el proper cop si us plau, que es quedin a casa seva.
dilluns, d’octubre 29, 2007
Breu nota informativa
No se si coneixeu un canal de televisió que emet per TDT anomenat Canal Català. Bé, els qui tingueu receptor en territori català suposo que el podeu sintonitzar sense gaires problemes. El cas és que avui m'ha fet arribar un amic la noticia de que el primer episodi del Puntada als Ous va ser emès en aquest canal. Suposo que seria en alguna mena de programa de zapping de videos de Youtube catalans. No tinc ni idea de si el segon episodi ha estat emés. Evidentment nosaltres no teniem coneixement de que això passaria i per tant no he pogut avisar. Si algú veu Canal Català potser algun dia ho repeteixin.
dimecres, d’octubre 24, 2007
FELICITATS, TEO!
Ahir en Teo va fer 30 anys. Sí, el Teo de tota la vida, no aquesta versió estranya d'en Copy i en Paste. A part de descobrir que hi ha gent a qui aprecio que no se quan fan els anys, me n'he adonat que sóc més jove que en Teo. De fet crec que tots els les lectors del bloc (lectores, perdó) també sóu més joves que ell. No se si és molt consol però per mi sí :P
Jo de petit llegia llibres d'en Teo. Tinc "en Teo va al circ", "en Teo va en avio", "en Teo va a la platja", "en Teo va en vaixell", "en Teo va al zoo" i potser algun altre més. Recordo que m'agradaven molt els dibuixos. Potser desde llavors tinc fixació amb els cabells arrissats de color taronja... bé, sigui com sigui aquí us deixo aquesta entrada una mica subliminal d'aniversari d'en Teo. Crec que valia la pena retre-li un petit homenatge.
Per cert... alguna ment perversa veu també una actitud inapropiada d'en Teo en la següent fotografia?
divendres, d’octubre 19, 2007
Setena Vinyeta
Nova vinyeta, amb un logotip provisional inclòs. Espero que us agradi i als qui no vau pillar l'últim gag, us desvetlli el secret.
dijous, d’octubre 11, 2007
Sisena Vinyeta
Nova vinyeta, aquest cop l'acudit és molt subtil, potser tant que no el pillarà ningú... però bé, aquí ho deixo. Espero les vostres votacions pel nom de la sèrie :P
dimarts, d’octubre 09, 2007
dilluns, d’octubre 08, 2007
Quarta Vinyeta
Moltes preguntes sense respondre encara sobre aquests personatges... Com es diuen? Quin nom tindrà la tira còmica? Quina relació tenen els personatges? Viuen junts? Són amics o només companys de pis? Que hi fa la mare d'aquell vivint amb ells? I la més important... Com pot ser que sigui tant difícil diferenciar a sa mare d'en Teo?
diumenge, d’octubre 07, 2007
Tercera Vinyeta
Sense comentaris... Les expressions de les cares no variaran gaire ja que sempre utilitzava el copy-paste :P
dissabte, d’octubre 06, 2007
Segona Vinyeta
M'apunto a la moda Patirke de les 2 entrades seguides i us ofereixo la segona vinyeta. Jo sempre he pensat que l'anterior de "tapo ta mare" és la millor de totes, així que si aquella no us va agradar ja no cal que espereu res d'aquesta ni de les que li continuen :P
Alerta, hi ha una pruna... vull dir, una passa!
Hi han coses que et poden alegrar el dia: Trobar-te 10€ a la butxaca d'una jaqueta que tenies oblidada a l'armari, rebre una carta que no siguin factures ni propaganda, o que una noia que t'agrada et digui "guapu".
Avui se m'acudeix una cosa en la que no m'havia fixat gaire però que trobo que de veritat fa sentir molt bé, i és quan et recuperes d'un refredat. Sí, he passat una setmaneta de refredat, d'aquests que van passant per diferents etapes: dilluns mal de coll, dimarts mal de coll i mocs, dimecres mocs, dijous mocs i asma, divendres asma... tot acompanyat de dècimes de febre, poca cosa per sort aquest cop. Avui dissabte sento que els simptomes abandonen el meu cos, i em sento molt alliberat. Tota la sensació de dolor... em sentía cansat, em feia mal tot de tossir i de mocar-me, el meu cap era un núvol de medicaments i m'esgotava respirar amb dificultat... Per sort avui em sento millor. Encara queden alguns rastres del refredat: un xic d'asma, una mica de mocs i encara estic una mica desorientat, però sento que la millora es fa lloc dins meu. De fet penso que a vegades val la pena refredar-se només per la sensació d'alleujament que proporciona el posar-se bé... perquè quan estem bé no ho valorem. Jo ho valoraré un parell de dies i després tornaré a les meves cabòries així que... gràcies, virus, per ensenyar-me que sempre es pot estar més fotut :P I als qui estigueu refredats, molts ànims, i a veure si quan us recupereu penseu en aquest post :P
Avui se m'acudeix una cosa en la que no m'havia fixat gaire però que trobo que de veritat fa sentir molt bé, i és quan et recuperes d'un refredat. Sí, he passat una setmaneta de refredat, d'aquests que van passant per diferents etapes: dilluns mal de coll, dimarts mal de coll i mocs, dimecres mocs, dijous mocs i asma, divendres asma... tot acompanyat de dècimes de febre, poca cosa per sort aquest cop. Avui dissabte sento que els simptomes abandonen el meu cos, i em sento molt alliberat. Tota la sensació de dolor... em sentía cansat, em feia mal tot de tossir i de mocar-me, el meu cap era un núvol de medicaments i m'esgotava respirar amb dificultat... Per sort avui em sento millor. Encara queden alguns rastres del refredat: un xic d'asma, una mica de mocs i encara estic una mica desorientat, però sento que la millora es fa lloc dins meu. De fet penso que a vegades val la pena refredar-se només per la sensació d'alleujament que proporciona el posar-se bé... perquè quan estem bé no ho valorem. Jo ho valoraré un parell de dies i després tornaré a les meves cabòries així que... gràcies, virus, per ensenyar-me que sempre es pot estar més fotut :P I als qui estigueu refredats, molts ànims, i a veure si quan us recupereu penseu en aquest post :P
diumenge, de setembre 30, 2007
Humor Gràfic
Fa ja uns anys vaig crear unes vinyetes humorístiques que vaig penjar en una web que vaig tenir. Eren dibuixos cutres fets amb el paint, però els hi tinc cert carinyo. Us aniré oferint poc a poc aquestes vinyetes i si tenen cap mena d'èxit potser en faré de noves. Avui us porto la primera. No tenen cap nom, potser va sent hora que en pensi un...
dimarts, de setembre 18, 2007
Arqueologia Musical
Abans de res, lamento la manca d'entrades al bloc aquest mes passat i el que va del present. La baixa inspiració ha estat el principal motiu, així que intentaré posar en marxa de nou el bloc avui mateix.
Torno amb una entrada una mica especial. Sovint m'agrada fer el que anomeno arqueologia musical, buscant a través d'internet peces difícils de trobar. Desde Elvis cantant Allà en el rancho grande fins als Beatles en els seus inicis, quan Harrison tindria poc més de 15 anys, faltava molt encara per a que Ringo fes aparició i esdevingués el bateria, s'anomenaven The Quarrymen i gravaben els seus assajos en plan casolà. També a vegades busco coses com les que us oferiré avui. Per a dur-vos això he hagut de fer bastanta recerca per internet "google, mula.." i també he hagut de saltar-me una mica a la torera algunes lleis de propietats d'autor, però creuarem els dits i esperarem que no entrin per la finestra un grup de geos ara mateix a dur-me cap a la garjola per penjar a la xarxa 3 cançons antigues i diria que impossibles de trobar fora de l'àmbit d'internet si no és mitjançant botigues de col·leccionisme o particulars.
Bé, si fem tots un amica de memoria recordareu una entrada meva de fa ja bastant de temps sobre uns vídeos musicals italians dels anys 60 de Rita Pavone, Mina Mazzini (recomenada per la Daecone), etc. Bé, doncs jo sabía que tant la Rita com la Mina havien grabat alguns temes en català a mitjans dels anys 60, en un moment en que la cançò catalana era, per dir-ho d'alguna manera, admirada o estava de moda (tot lo de moda que podía estar cantar en català als anys 60, recordem-ho). El cas és que després de buscar i rebuscar vaig trobar el que buscava i en compartiré una part amb vosaltres ja que potser algú com a bon friki sap trobar el valor del que sentireu a continuació.
En primer lloc us ofereixo aquesta cançò de Mina. Ha estat la que m'ha costat més de trobar, la vaig trobar a la mula després de fer recerques infructuoses (el títol de l'arxiu estava mal escrit i mai apareixia a les recerques). Es tracta d'un tema que potser conegueu cantat per en Raimón. Amb tots vosaltres, Mina Mazzini cantant "Se'n va anar".
Mina Mazzini - Se'n va anar.
Seguim ara amb la Rita Pavone. Que puc dir de la Rita, ja sabeu per alguna entrada que sempre m'ha fascinat la seva veu. Doncs resulta que la Rita és de qui he trobat més cançons en català. Va participar en un disc amb 4 artistes més italians on cadascú cantava un dels seus èxits en català i a més va treure un disc on ella sola cantava 4 dels seus èxits també en la nostra llengua. Es a dir, en total he trobat 5 cançons. Jo us en porto una i a més (i això no te preu) us poso la contraportada del vinil, on podeu verue la Rita Pavone amb barretina i un porró de vi. No hi ha photoshop pel mig, ho prometo.
Rita Pavone - Aquest vespre amb tu.
He deixat pel final la cançó de Jimmy Fontana perquè he pensat que segur que la coneixeu tots i que podria ser la que més us agradés. Es tracta del seu èxit "Il Mondo", en aquest cas "El Món", que vaig trobar en aquell disc que he esmentat abans on ell, junt amb Rita Pavone, Gianni Morandi i Donatella Moretti, cantaven en català. És destacable la bona pronunciació en els tres casos, però sobretot en aquest, que podria ser català de tota la vida. Que ho disfruteu.
Jimmy Fontana - El Món
I amb això em despedeixo. Espero no trigar tant per la propera entrada! Salut!
Torno amb una entrada una mica especial. Sovint m'agrada fer el que anomeno arqueologia musical, buscant a través d'internet peces difícils de trobar. Desde Elvis cantant Allà en el rancho grande fins als Beatles en els seus inicis, quan Harrison tindria poc més de 15 anys, faltava molt encara per a que Ringo fes aparició i esdevingués el bateria, s'anomenaven The Quarrymen i gravaben els seus assajos en plan casolà. També a vegades busco coses com les que us oferiré avui. Per a dur-vos això he hagut de fer bastanta recerca per internet "google, mula.." i també he hagut de saltar-me una mica a la torera algunes lleis de propietats d'autor, però creuarem els dits i esperarem que no entrin per la finestra un grup de geos ara mateix a dur-me cap a la garjola per penjar a la xarxa 3 cançons antigues i diria que impossibles de trobar fora de l'àmbit d'internet si no és mitjançant botigues de col·leccionisme o particulars.
Bé, si fem tots un amica de memoria recordareu una entrada meva de fa ja bastant de temps sobre uns vídeos musicals italians dels anys 60 de Rita Pavone, Mina Mazzini (recomenada per la Daecone), etc. Bé, doncs jo sabía que tant la Rita com la Mina havien grabat alguns temes en català a mitjans dels anys 60, en un moment en que la cançò catalana era, per dir-ho d'alguna manera, admirada o estava de moda (tot lo de moda que podía estar cantar en català als anys 60, recordem-ho). El cas és que després de buscar i rebuscar vaig trobar el que buscava i en compartiré una part amb vosaltres ja que potser algú com a bon friki sap trobar el valor del que sentireu a continuació.
En primer lloc us ofereixo aquesta cançò de Mina. Ha estat la que m'ha costat més de trobar, la vaig trobar a la mula després de fer recerques infructuoses (el títol de l'arxiu estava mal escrit i mai apareixia a les recerques). Es tracta d'un tema que potser conegueu cantat per en Raimón. Amb tots vosaltres, Mina Mazzini cantant "Se'n va anar".
Mina Mazzini - Se'n va anar.
Seguim ara amb la Rita Pavone. Que puc dir de la Rita, ja sabeu per alguna entrada que sempre m'ha fascinat la seva veu. Doncs resulta que la Rita és de qui he trobat més cançons en català. Va participar en un disc amb 4 artistes més italians on cadascú cantava un dels seus èxits en català i a més va treure un disc on ella sola cantava 4 dels seus èxits també en la nostra llengua. Es a dir, en total he trobat 5 cançons. Jo us en porto una i a més (i això no te preu) us poso la contraportada del vinil, on podeu verue la Rita Pavone amb barretina i un porró de vi. No hi ha photoshop pel mig, ho prometo.
Rita Pavone - Aquest vespre amb tu.
He deixat pel final la cançó de Jimmy Fontana perquè he pensat que segur que la coneixeu tots i que podria ser la que més us agradés. Es tracta del seu èxit "Il Mondo", en aquest cas "El Món", que vaig trobar en aquell disc que he esmentat abans on ell, junt amb Rita Pavone, Gianni Morandi i Donatella Moretti, cantaven en català. És destacable la bona pronunciació en els tres casos, però sobretot en aquest, que podria ser català de tota la vida. Que ho disfruteu.
Jimmy Fontana - El Món
I amb això em despedeixo. Espero no trigar tant per la propera entrada! Salut!
divendres, d’agost 10, 2007
"Basura" o Reliquies?
Sempre m'ha costat molt llençar les coses així que a la mínima que començo a rebuscar pels armaris sempre trobo "merda" de l'any de la picor que em porta records. He repescat unes quantes coses i les he posat repartides per fer-lis una foto i a veure quants de vosaltres reconeixeu alguna d'aquestes coses de quan ereu petits. Ara vaig a guardar-les un altre cop abans que les vegi ma mare i me les vulgui llençar :P
Podeu fer clic a la imatge per ampliar.
Premi per qui els reconegui tots!
Podeu fer clic a la imatge per ampliar.
Premi per qui els reconegui tots!
dimarts, de juliol 31, 2007
Ooooh... quins records!
Avui parlava amb una amiga sobre sèries de televisió que veiem quan erem petits. Hem recordat uns dibuixos en els que sortia una mena de rinoceront que disparava boles de foc i una mena de fantasmes de goma... i m'ha costat un ou però ho he trobat!! Eren "Los Herculoides", una mena de supergrup de herois entre extraterrestres i prehistòrics... Aqui us deixo la Intro.
Los Herculoides
De propina us deixo això:
V
Buck Rogers
Los Herculoides
De propina us deixo això:
V
Buck Rogers
dimecres, de juliol 25, 2007
5 segons
Bé, us puc assegurar que encara m'he d'eixugar les llàgrimes que m'ha provocat l'atac incontrolable de riure produit pel visionat del que podreu veure a continuació. No se si es tracta d'un esquirol o un gosset de les praderies... el cas és que només han calgut 5 segons per a que la seva mirada maliciosa se m'hagi clavat al cervell i només faig que veure'l un cop i un altre... Us pot semblar la tonteria més gran del món... però el cert és que a mi m'ha fet plorar de riure i crec que això ja és prou excusa com per compartir-ho amb vosaltres. Espero que us pugui fer tanta gràcia com a mi.
L'Esquirol Conspirador
Bé, es veu que ha tingut molt d'èxit aquest vídeo, i la gent ha fet diferents versions en plan remix. Us ofereixo algunes de les que m'han semblat millors. Espero que us agradin.
Versió Pervertit
Versió Molt Malvat
Versió Kill-Bill
Versió Dr Maligno (Austin Powers)
Versió Star Wars
Versió Lost
Segur que en podeu trobar moltes més. Ja em direu que us sembla!
L'Esquirol Conspirador
Bé, es veu que ha tingut molt d'èxit aquest vídeo, i la gent ha fet diferents versions en plan remix. Us ofereixo algunes de les que m'han semblat millors. Espero que us agradin.
Versió Pervertit
Versió Molt Malvat
Versió Kill-Bill
Versió Dr Maligno (Austin Powers)
Versió Star Wars
Versió Lost
Segur que en podeu trobar moltes més. Ja em direu que us sembla!
diumenge, de juliol 15, 2007
El Chicho es muy grande
Avui us porto una entrada musical especial. Fa un temps parlavem en un dels blocs sobre regals especials. Vaig comentar llavors que un amic i jo li haviem composat una cançó a un altre amic, en Chicho, pel seu aniversari. Doncs bé, us ofereixo la possibilitat d'escoltar en aquest bloc aquella cançó. En una barreja de castellà i català, inspirada pels seus esforços en parlar la llengua de la nostra terra i amb clars referents a diverses de les seves passions, parant especial atenció en el futbol, ja que el nostre amic, a més de ser perico és també fan del futbol anglès i entrenador d'un equip de futbol format per altres amics anomenat "Desperados", la cançó intenta rendir-li un digne homenatge. Cançó que per cert, conté una sorpresa final que de ben segur durà records a alguna lectora d'aquest bolc. Espero que us agradi.
El Chicho es muy grande
Guitarra i cors: Xitus
Veu: Markus
El Chicho es muy grande
Guitarra i cors: Xitus
Veu: Markus
dilluns, de juliol 02, 2007
La Dutxa Assassina
Per aclaparadora majoria (més vots que lectors reconeguts), a les votacions heu decidit que aquesta entrada tracti sobre la dutxa assassina. Que així sigui doncs.
Potser es tracti d'un poltergeist o un cas extraordinari d'inteligència inanimada però el cas és que la dutxa de casa m'ha intentat assassinar. Ho ha intentat en diverses ocasions i mitjançant mètodes diversos. Fins ara, és evident, ha fracassat; però qui assegura que la propera vegada no tindrà èxit?
Els primers intents frustrats per part seva, van ser de forma molt subtil. Gairebé m'haurien passat per alt si temps després no hagués passat a la càrrega amb tècniques més radicals; però arribats a aquest punt i fent vista enrera, veig clarament que llavors ja ho estava provant.
Tan subtils com intentar provocar-me un tall de digestió, llençant-me alternativament ràfagues d'aigua freda i calenta, buscant amb aquests canvis sobtats de temperatura una reacció fatal del meu organisme que esdevingués en un tall de digestió que em provoqués una mort sobtada. Afortunadament sempre he guardat un temps prudencial entre els àpats i la dutxa, així que els seus intents han fracassat sempre amb aquest mètode. També podria ser que al llençar l'aigua freda, la meva reacció instintiva fos donar un bot, cosa que faria perillar seriosament la meva estabilitat i podria provocar una relliscada fatal. Però això mai m'ha succeit tampoc.
Com deia, aquests primers intents van ser molt subtils i segurament passarien inadvertits per tothom. "Un fallo del calentador" dirieu... Però no es pot passar per alt tenint en compte el que ve després.
El seu següent intent d'homicidi va ser més barroer però també molt més evident. Va passar fa uns pocs anys. Jo m'acabava de dutxar i em disposava a sortir de la dutxa i va ser en aquest moment de "despiste", quan obria la cortina, que la dutxa em va atacar. Vaig notar un cop al cap, em vaig agafar a la barra de la dutxa si no recordo malament i afortunadament no vaig perdre l'equilibri. M'havia caigut la barra de la cortina al cap. Per sort la barra no era prou contundent per causar-me cap ferida ni contusió important però alli estava el primer avís. La dutxa me la tenia jurada i m'ho havia fet saber. Novament m'havia escapat però ella no estava disposada a rendir-se encara.
Fins ara els seus intents havien estat molt infructuosos... Massa innocents o massa barroers però fa un any i mig aproximadament gairebé ho aconsegueix. Jo estava sota el raig d'aigua de la dutxa, completament aliè als maquiavèlics plans que la dutxa estava tramant per assassinar-me. Vaig ficar la cara sota el raig d'aigua i just en aquell instant em va agafar tos. Vaig tossir amb la mala sort que al obrir la boca el raig d'aigua va anar a parar directament dins el coll i al continuar tossint em vaig ennuegar. No podia respirar, sentia tota l'aigua dins el coll, em vaig començar a posar vermell. Vaig sortir de la dutxa com vaig poder, intentant respirar de manera infructuosa, com un peix fora de l'aigua. Vaig tenir la sort que els meus pares eren a casa, van sentir sorolls estranys i van venir a preguntar si estava bé. Jo no podía respirar, molt menys parlar, vaig obrir la porta com vaig poder i vaig caure de genolls a terra intentant explicar per simbols que m'estava ofegant. Dins el meu cap passaven moltes idees... "Seré la primera persona que mor ofegada en una dutxa?" "Em donaran un d'aquells premis Darwin per la mort més absurda de l'any?"...
Si no hagués estat alli el meu pare no se que hauria passat, el cas és que ell em va donar uns cops a l'esquena que no van servir de res, però finalment quan pensava que la palmaria alli, al lavabo i en pilotes, de forma tremendament patètica, víctima d'un accident d'allò més absurd, gairebé digne d'un guió de "Destino Final", el meu pare em va pressionar el pit amb la ma i de forma automàtica i alliberadora, vaig aconseguir treure (gairebé es podria calificar de vomitar) l'aigua que m'estava ofegant. Em va sorprendre que m'hagues pogut entrar tanta aigua en un moment. Només era aigua però la gent s'ofega amb l'aigua... El que passa és que la gent s'ofega al mar, al riu, a la piscina... Com a molt a la banyera però a la dutxa??? Amb una sensació de renaixer vaig recuperar l'alè i les forces i la dutxa va veure novament frustrats els seus intents.
Després d'haver patit un accident tan còmic del que us dono consentiment per riure tant com vulgueu, vaig arribar a la conclusió que tantes casualitats no podien ser fruit de l'atzar... Aquella dutxa te alguna cosa en contra meva... però quin és el seu mòbil? Si fos una dutxa serial-killer ja hauria intentat assassinar altres membres de la meva familia. Per què només ho prova amb mi? Les teories poden ser molt diverses així que us convido a que exposeu les vostres. Jo mentrestant, cada dia aniré amb peus de plom a l'hora d'entrar a la dutxa, ben atent de no abaixar la guardia per si un cas fos avui el dia en que ho torni a intentar.
Potser es tracti d'un poltergeist o un cas extraordinari d'inteligència inanimada però el cas és que la dutxa de casa m'ha intentat assassinar. Ho ha intentat en diverses ocasions i mitjançant mètodes diversos. Fins ara, és evident, ha fracassat; però qui assegura que la propera vegada no tindrà èxit?
Els primers intents frustrats per part seva, van ser de forma molt subtil. Gairebé m'haurien passat per alt si temps després no hagués passat a la càrrega amb tècniques més radicals; però arribats a aquest punt i fent vista enrera, veig clarament que llavors ja ho estava provant.
Tan subtils com intentar provocar-me un tall de digestió, llençant-me alternativament ràfagues d'aigua freda i calenta, buscant amb aquests canvis sobtats de temperatura una reacció fatal del meu organisme que esdevingués en un tall de digestió que em provoqués una mort sobtada. Afortunadament sempre he guardat un temps prudencial entre els àpats i la dutxa, així que els seus intents han fracassat sempre amb aquest mètode. També podria ser que al llençar l'aigua freda, la meva reacció instintiva fos donar un bot, cosa que faria perillar seriosament la meva estabilitat i podria provocar una relliscada fatal. Però això mai m'ha succeit tampoc.
Com deia, aquests primers intents van ser molt subtils i segurament passarien inadvertits per tothom. "Un fallo del calentador" dirieu... Però no es pot passar per alt tenint en compte el que ve després.
El seu següent intent d'homicidi va ser més barroer però també molt més evident. Va passar fa uns pocs anys. Jo m'acabava de dutxar i em disposava a sortir de la dutxa i va ser en aquest moment de "despiste", quan obria la cortina, que la dutxa em va atacar. Vaig notar un cop al cap, em vaig agafar a la barra de la dutxa si no recordo malament i afortunadament no vaig perdre l'equilibri. M'havia caigut la barra de la cortina al cap. Per sort la barra no era prou contundent per causar-me cap ferida ni contusió important però alli estava el primer avís. La dutxa me la tenia jurada i m'ho havia fet saber. Novament m'havia escapat però ella no estava disposada a rendir-se encara.
Fins ara els seus intents havien estat molt infructuosos... Massa innocents o massa barroers però fa un any i mig aproximadament gairebé ho aconsegueix. Jo estava sota el raig d'aigua de la dutxa, completament aliè als maquiavèlics plans que la dutxa estava tramant per assassinar-me. Vaig ficar la cara sota el raig d'aigua i just en aquell instant em va agafar tos. Vaig tossir amb la mala sort que al obrir la boca el raig d'aigua va anar a parar directament dins el coll i al continuar tossint em vaig ennuegar. No podia respirar, sentia tota l'aigua dins el coll, em vaig començar a posar vermell. Vaig sortir de la dutxa com vaig poder, intentant respirar de manera infructuosa, com un peix fora de l'aigua. Vaig tenir la sort que els meus pares eren a casa, van sentir sorolls estranys i van venir a preguntar si estava bé. Jo no podía respirar, molt menys parlar, vaig obrir la porta com vaig poder i vaig caure de genolls a terra intentant explicar per simbols que m'estava ofegant. Dins el meu cap passaven moltes idees... "Seré la primera persona que mor ofegada en una dutxa?" "Em donaran un d'aquells premis Darwin per la mort més absurda de l'any?"...
Si no hagués estat alli el meu pare no se que hauria passat, el cas és que ell em va donar uns cops a l'esquena que no van servir de res, però finalment quan pensava que la palmaria alli, al lavabo i en pilotes, de forma tremendament patètica, víctima d'un accident d'allò més absurd, gairebé digne d'un guió de "Destino Final", el meu pare em va pressionar el pit amb la ma i de forma automàtica i alliberadora, vaig aconseguir treure (gairebé es podria calificar de vomitar) l'aigua que m'estava ofegant. Em va sorprendre que m'hagues pogut entrar tanta aigua en un moment. Només era aigua però la gent s'ofega amb l'aigua... El que passa és que la gent s'ofega al mar, al riu, a la piscina... Com a molt a la banyera però a la dutxa??? Amb una sensació de renaixer vaig recuperar l'alè i les forces i la dutxa va veure novament frustrats els seus intents.
Després d'haver patit un accident tan còmic del que us dono consentiment per riure tant com vulgueu, vaig arribar a la conclusió que tantes casualitats no podien ser fruit de l'atzar... Aquella dutxa te alguna cosa en contra meva... però quin és el seu mòbil? Si fos una dutxa serial-killer ja hauria intentat assassinar altres membres de la meva familia. Per què només ho prova amb mi? Les teories poden ser molt diverses així que us convido a que exposeu les vostres. Jo mentrestant, cada dia aniré amb peus de plom a l'hora d'entrar a la dutxa, ben atent de no abaixar la guardia per si un cas fos avui el dia en que ho torni a intentar.
dimecres, de juny 20, 2007
Encara existeix
Dedico aquesta minientrada al bloc Hierba Mojada on fa uns dies vam estar parlant de gelats i jo vaig recordar l'existencia del gelat de "pitufo" (barrufet). Doncs bé, ahir a la tarda vaig anar a prendre algo amb uns amics i no vaig poder resistir-me quan vaig veure que tenien gelat de "pitufo". Vaig demanar una bola i li vaig fer una foto pensant en tots vosaltres. Aquí la teniu:
No sabria dir-vos si realment te gust de barrufet o no... En tot cas em va semblar que duia algo de menta i potser algo de llima... Si més no està força bé, van ser cullerades de records :P
P.S.: Si no ho heu fet ja, passeu-vos pel bloc de patirke (Hierba Mojada), on va sorgir el tema que ha inspirat aquesta entrada. Moltes gràcies!
No sabria dir-vos si realment te gust de barrufet o no... En tot cas em va semblar que duia algo de menta i potser algo de llima... Si més no està força bé, van ser cullerades de records :P
P.S.: Si no ho heu fet ja, passeu-vos pel bloc de patirke (Hierba Mojada), on va sorgir el tema que ha inspirat aquesta entrada. Moltes gràcies!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
