Adéu als sucs olímpics

Si algú de vosaltres ha passejat per l'avinguda Meridiana els darrers anys potser hagi pogut observar una mica més amunt del punt on es creua amb el carrer Mallorca un descampat fruit de l'enderrocament d'una escola i uns habitatges vells. En aquest indret us podria haver cridat l'atenció una pintada molt gran que es trobava a la paret d'una de les darreres cases enderrocades i que es podia llegir des de ben lluny. La pintada formulava una pregunta i a l'hora la responia immediatament.

Si gent, Barcelona? Jugos Olímpicos. Sempre em vaig preguntar què era, si una errada, un doble sentit, un artista portuguès... les possibilitats eren moltes. M'agradaria decantar-me per la idea de que no es tractava de cap errada, els "Jugos Olímpicos" que a partir d'ara anomenaré Sucs Olímpics per normalitzar-ho podrien ser una pràctica esportiva urbana desconeguda pel gran públic però amb un seguiment prou important per la ciutat de Barcelona com per merèixer una gran pintada en el seu honor. Els jocs constarien de diverses proves relacionades amb els sucs: espremuda de taronges, partició de llimones, omplerta de gots a distància, cursa d'obstacles portant gots de Bifrutas, llençament de bricks usats al cubell de reciclatge... Com veieu totes les proves mantindrien un gran respecte per l'entorn i el medi ambient i serien una aposta sana per l'esport que podria netejar la imatge pobre que darrerament els casos de dopatge estan deixant.

Avui però he descobert que han pintat la façana tapant la frase... Lamentable, ara que tan necessària era la campanya sobre els Sucs Olímpics... Des d'aquest bloc sempre els recordarem i la propera olimpíada tornarem a informar.

Fins llavors cuideu-vos molt, feu vida sana i una mica d'esport!

El misteri del "disfraz de negra zumbona"

Si lectors i lectores, ho havia de descobrir. Ja feia temps que vaig veure en les estadístiques del meu bloc que hi havia una recerca de paraules clau que havien dut a algú fins al meu bloc mitjançant les paraules "disfraz de negra zumbona".

Suposo que algú buscava una disfressa com aquesta però va anar a parar al meu bloc on suposo no deuria trobar el que estava buscant. No tinc molt clar quin és el concepte "zumbona" (en català potser seria brunzidora) i no se que converteix una persona negra en una negra zumbona. Em passa pel cap que zumbona sigui un eufemisme per fer saber que es tracta d'una persona de moral lleugera i que te tendència a practicar actes impurs de forma compulsiva, ja que és ben sabut que en castellà "zumbar" és sinònim de "cardar". Llavors la disfressa seria fàcil de trobar ja que si us doneu una volta per qualsevol botiga de disfresses veureu que els models femenins tots son "zumbones" en aquest sentit. Teniu per escollir l'infermera zumbona, la bombera zumbona, la monja zumbona, l'espadatxina zumbona, la pirata zumbona, la marinera zumbona... Si algú segueix la sèrie How I met your mother recordareu un episodi on un dels personatges es disfressava de "calabaza putilla". Doncs a això mateix em refereixo, és impossible trobar una disfressa de dona que no sigui provocativa. En canvi les d'home ens acostumen a deixar molt en ridícul i de "zumbones" res de res...

Sigui com sigui, al final vaig trobar on es feia referència a una disfressa de "negra zumbona" al meu bloc. Va ser en una entrada del 2 de febrer del 2007 on penjava per primer cop un vídeo del pallasso del Puntada als Ous. En un dels comentaris Ariel confessava haver-se disfressat de "negra zumbona" en una ocasió.

S'apropa carnestoltes gent, així que ja podeu anar pensant en les vostres disfresses "zumbonas".

Ens llegim!

Gimnàs

Demà començo a anar al gimnàs. M'hi vaig apuntar dijous amb la Marina i comencem demà. La pregunta pessimista del dia seria "quan ho deixaré?", però ja se sap que la operació bikini comporta uns sacrificis (per mi "operació banyador") i sense patiment no hi ha glòria.
Espero que el gimnàs m'aporti sobretot un ampli ventall d'anècdotes i temes a comentar pel bloc, sobretot d'aquí tres mesos quan comenci el curs de natació que ha d'aconseguir donar-me algunes opcions de sobreviure si em ve de gust banyar-me al mar quan vingui el bon temps.

Hola vida sana! Salut!

Jap Session

Ahir a la nit vaig quedar amb tres amics per fer unes jam-sessions al pis d'un d'ells. La barreja d'ukelele, guitarres, baix i armònica eren brutals.
La vetllada va ser rematada amb un soparet al japonès del costat (d'aquí lo de "Jap" Session) on vaig aconseguir escurar bastant un plat d'arròs amb bolets menjat amb bastonets i uns rotllets de vedella farcits amb formatge i fines tires de ceba.

Espero poder penjar aviat alguna mostra musical de la vetllada en quant el meu amic pengi les pistes al go-ear. El proper dia aniré més preparat perquè em vaig sentir una mica desentrenat amb la guitarra, instrument que domino poc i m'hi defenso amb nocions bàsiques d'acords poc complexos però que al sumar-hi l'acompanyament dels companys sembla millor.

Ningú és perfecte però quan t'envoltes de bona gent, entre tots es pot fregar.

Salut i bona música!

Ascensor???

Entradeta dispersa avui, aviso...

Fa una estona hem vist des de la finestra com els bombers rescataven a unes persones que s'havien quedat atrapades a l'ascensor que puja fins el carrer de dalt (el desnivell des del nostre carrer fins al següent és considerable perquè Ripollet fa pujada).
A mi no m'ha passat mai, tot i que algun cop he estat a punt a l'ascensor de casa mons pares. Aquell moment tens en que l'ascensor te un dia tonto i s'atura entre dos pisos i l'has de fer pujar o baixar per tal que es torni a centrar (lo fomut deu ser quan no pots fer-lo ni pujar ni baixar).
No em considero una persona claustrofòbica així que suposo que em prendria la situació amb certa calma; total és un ascensor no la pel·lícula Buried (que a mi particularment no em va agradar perquè des del minut 1 sabia com acabaria), però reconec que si no em rescatessin aviat m'inquietaria una mica. De vegades em ve al cap la història d'aquell home que va quedar atrapat 41 hores en un ascensor i fa bastant de iuiu.
L'ascensor de la plaça (el que s'ha espatllat avui) sembla una mica abonat a les avaries, i com que l'hem d'agafar constantment per anar a comprar tenim bastants números que un dia o altre ens toqui el premi a nosaltres.
El més a prop que he estat mai de quedar atrapat a un lloc va ser un dia que no podia sortir de casa mons pares; la clau de la meva mare tanca d'una manera estranya i qualsevol altre clau s'encalla després i no entra al pany. Jo havia quedat amb uns amics i després de molta estona intentant vaig haver d'enviar un sms molt vergonyós on explicava que no podria assistir a la cita perquè m'havia quedat tancat a casa. El problema de la clau mai es va arreglar i segueix fallant però vam descobrir al dia següent que si donàvem un cop sec al costat del pany la clau entrava bé.
Va ser molt frustrant i em va posar de mala llet i això que estava tancat en una superficie de més de 90m2... potser si m'aturo a pensar em posaria malalt en cas de quedar reclòs en un espai tan petit com l'ascensor de la plaça... Per sort em veuran de seguida i no m'hauré de passar dos dies tancat com el pobre home aquell, obligat a dormir, pixar i ves a saber si no cagar també en un espai minúscul... Que si arriba a ser l'últim dia abans de les vacances se'l deixen allí tot el mes... (esgarrifança)

Ja només una darrera reflexió... crec que va ser un graciós que va preguntar un dia per què si hi havia ascensors no hi havia també descensors. Sense sorprendre'm per aquesta ocurrència venint d'algun geni de l'humor crec que la resposta per ell és ben simple: de la mateixa manera que ell podria ser bècil si no fos imbècil.

I en serio, Buried no mola.

Salut!

El dia que la música va morir

Tal dia com avui de 1959, Buddy Holly, Ritchie Valens, The Big Bopper i el pilot que els duia van morir en un accident d'avioneta prop de Clear Lake (Iowa).



La Winter Dance Party era un show tipus minigira pels Estats Units on aquests tres músics compartien cartell amb Dion and The Belmonts. L'apretada agenda de concerts i les llargues distancies a recorrer a temperatures baixíssimes feien que els trajectes en autocar fossin traumàtics pels músics, així que la nit del 2 de febrer en Buddy Holly va decidir llogar una avioneta per dur-lo a ell i als seus músics fins al següent escenari de la gira. Un parell de membres de la seva banda va declinar l'oferta i van preferir anar al següent punt en l'autocar i un altre es va rifar la plaça a cara o creu amb en Ritchie Valens que finalment va guanyar el lloc. Dion va refusar l'oferta en trobar la plaça massa cara i en Big Bopper finalment va ocupar la plaça restant.

El viatge acabaria tràgicament degut al mal temps, i l'avioneta es va estavellar la matinada del 3 de febrer de 1959 morint els quatre ocupants a l'acte.

El fet de que aquestes joves promeses de la música d'aquell moment morissin tràgicament va provocar gran revolt en aquell temps, el dia va ser batejat com "the day the music died" (el dia que la música va morir) i uns anys després serviria d'inspiració a Don McLean per composar el famós tema American Pie.

Els meus primers contactes amb una guitarra varen ser aprenent acords de cançons d'en Buddy Holly així que he decidit dedicar una entrada a aquesta efemèride. A mode de tribut us ofereixo un tast de peces dels tres músics i finalment el tema American Pie de Don McLean.

Buddy Holly - That'll Be The Day


Ritchie Valens - La Bamba


The Big Bopper - Chantilly Lace


Don McLean - American Pie


So bye, bye...

En Pelotas

Como podeis observar en la captura de pantalla, hay gente en Pelotas que me está leyendo.

Espero que les guste el blog a todos aquellos y aquellas que me siguen en Pelotas. Si algun día viajo a Brasil, tal vez nos crucemos en Pelotas.

Un abrazo (vestidos)

Regatejant

Un dia (que podria ser avui) vaig anar a una botiga de compra-venda d'objectes de segona (quarta, cinquena, etc) mà amb unes quantes coses que teniem per casa a veure si trèiem suficient com per un soparet o una copeta.

El lot era format per dos patins en línia bastant bons i poc usats, una raqueta de tennis nova de trinca amb funda i tot (però dels anys 90), un monitor d'ordinador Philips de 15" (però de tub...), un teclat en bones condicions i una pila d'uns 25 còmics de Mortadelo y Filemón.

La oferta de la botiga era de 4 euros per tot el lot. Vam vendre el monitor i el teclat per 2 euros, regatejant el euro que ens volien donar per les dues coses i perquè no volíem tornar a carregar aquells dos trastos fins a casa un altre cop i ens vam dur la resta amb nosaltres amb l'esperança de vendre-ho per internet o regalar-ho a algú.

I després de l'experiència em vaig imaginar la vida del botiguer regatejant sempre a la baixa en la seva vida quotidiana, arribant a casa i tenint converses amb la seva dona semblants a:

Exemple 1:

(Dona)-Hola amor!
(botiguer) -...
(Dona) -Que no em dius ni hola?
(botiguer) -Es que una salutació no te la puc donar eh... si molt m'apures et puc donar un parell de copets a l'espatlla i mig somriure...

Exemple 2:

(Dona)-Em passes el sucre?
(botiguer)-Ui... com a màxim et puc atansar mitja cullaradeta de sacarina... i ja estic fent mal negoci per mi

Exemple 3:

(Dona)-Em dons un petó?
(botiguer)-Ui... un petó no te'l puc donar perquè tinc poca demanda d'amor. Com a molt et puc donar la mà i així tova... i perquè ets tu i és el primer petó que em demanes avui.

Exemple 4:

(Dona)-A veure si em dones una alegria rei!
(botiguer)-Ui, vols dir sexe? Em diuen els de dalt que no te'n puc donar eh... com a molt la punteta només o tocar-te per damunt del pantaló... i m'hi estic enganxant els dits...

I així podríem posar exemples fins esgotar la nostra imaginació. Segurament, una mena de justícia còsmica faria que el botiguer d'aquesta història acabés en les mans d'un doctor ex-client seu.

(doctor)-Miri, necessita un trasplantament de cor però malauradament no li puc donar un cor nou... com a molt li puc posar un moniato bullit i resar dos parenostres a veure si aguanta...
(botiguer) -Ai Deu meu... doni'm almenys morfina pel dolor...
(doctor)-Uis... es que no li puc donar morfina eh... miri, li puc donar un Sugus però haurà de ser de taronja.
(botiguer) -Home, que el de taronja és el que no vol mai ningú...
(doctor) -Va, li dono el Sugus de taronja i mitja pegadolça però perquè és vostè eh...

En fi, recordeu ser generosos amb el vostre entorn i així no us regatejarà la vida.

Salut!

Propolio

Mini reflexió: aquesta substància suposadament beneficiosa anomenada Propolio, no us sembla que te nom de joc de taula??

Una tarda al bosc

Ultimament ens hem aficionat a sortir a passejar per la muntanya.

Aprofitant la proximitat amb Collserola preparem la motxilla amb algunes provisions, aigua i una bossa per si podem collir mores o "madroños". Collserola està plagat de rutes i camins on descobrir hores i hores de paissatge i relax. És una sort poder-se escapar de tant en tant i deixar-se dur per camins que porten a d'altres camins, riarols, esplanades i algun que altre pantà petit.

Va molt bé per posar-se en forma també, així que el cap de setmana jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya.

On ta vaig?

Published with Blogger-droid v1.5.8

El setembre

El setembre te gust de menú del dia.
Te forma de puzzle abocat damunt la taula
amb les peces esperant ser posades a lloc.
El setembre te color groc de semàfor que canvia.
Fa olor d'habitació tancada recent oberta.
El setembre està escrit sota un punt i a part, amb l'ortografia corretgida i acurada després de l'escriptura desenfadada del mes d'agost.
Sona al crepitar de l'agulla d'un vinil entre canço i canço.
El setembre poseeix el tacte d'una jaqueta d'entretemps que vol sortir de l'armari.
El setembre és un 1 a un Barça - Llevant...
Un socorrista en una piscina municipal...
Macarrons en un tupper a la nevera...
El llibre que reprens cada nit abans d'anar a dormir...
Les fotos de la platja classificades dins la carpeta de Mis Imagenes...
Es un dilluns de 30 dies amb regust a diumenge...

El setembre som tu i jo passejant en bicicleta al costat del riu mentres el sol s'esmuny rere les muntanyes...

Published with Blogger-droid v1.5.8

Reflexió sobre l'amistat en un dia d'agost de 2010

Una entrada d'un bloc amic m'ha inspirat per dedicar una entrada a reflexionar sobre l'amistat.

Està clar que l'amistat es valora en molts graus diferents i s'hi pot aprofundir a molts nivells. D'amics en podem tenir molts, ens pot unir l'amistat amb molta gent coneguda que ens desperta simpatia i amb qui interactuem de tant en tant de forma cordial intercanviant converses, compartint moments de lleure o mil coses més.

Tot i aixo tenim clar que hi ha una mena d'AMICS així en majúscules amb qui la relació és tan estreta que sobrepassa la resta i destaquen clarament en la valoració personal de cadascú. Són aquelles persones amb qui la afinitat, complicitat i diversos factors han fet que els consideris el que anomenem "els meus millors amics" o fins i tot "el meu millor amic/la meva millor amiga" en singular perquè veurem que d'aquesta mena n'hi ha molt pocs, poquíssims, fins i tot menys dels que ens pensem.
Aquest nivell d'amistat és el més enriquidor, l'amic/amiga esdevé un pilar més on s'equilibra la teva vida, és a qui busques per compartir els bons moments, amb qui gaudeixes més les coses bones de la vida i aquell/a que et dona plena confiança, perquè penso que precisament l'amistat tracta molt sobre confiança.

No tot és bo en l'amistat, de fet una de les coses importants que te és que un paga un preu negatiu per ella que al mateix temps la fa mes forta i la diferència de la amistat en minúscules. Els amics ens produeixen empatia i això ens porta a patir per ells a vegades, compartir tristreses, ràbies i maldecaps diversos. Coses que compartides pesen menys. També comporta nivells d'exigència superiors als d'amistats convencionals. No pots esperar res dels amics, diuen, però no és cert. N'esperem molt precisament perquè dipositem en ells la nostra confiança i tota una inversió d'emocions que esperem no siguin malversades. Així que la gent que diu que no espera res dels amics crec que s'enganya si mateixa en cas que s'ho cregui realment i no sigui simplement d'aquelles coses que a vegades diem perquè ens agrada semblar més bons, purs i perfectes que la resta de persones humanes que ens envolten.
No és dolent esperar coses dels amics, és natural, lògic i fins i tot just. Compte, no confonguem esperar algo amb demanar o exigir quelcom. Això no es pot fer, la majoria de gestos han de sorgir de forma natural i no poden ser forçats ni condicionats. Per tant no pots demanar o exigir a un amic que pensi, faci o es comporti de determinada manera però si tens tot el dret a que els gestos voluntaris dels teus amics, les coses que en determinats moments puguin fer o deixar de fer per tu influeixin en la teva visió i valoració d'aquesta relació ja sigui apropan-te més o allunyan-te. Perquè hi ha moments en que l'amistat sembla fluctuar amunt i avall, la majoria de cops no som conscients de la importància que tenen les nostres decisions en la nostra relació amb els amics.
Hi ha moments molt més claus que d'altres, com per exemple moments en que hem de defensar als nostres amics de situacions o persones que són injustes amb ells i són aquests moments on no valen les mitges tintes, ni el "sí, però" ni el voler quedar bé amb tothom. Si has de quedar bé amb algú més et val que escullis bé al teu amic i ho apostis tot per ell perquè hi ha moments a la vida on recordarem sempre quins amics van ser al nostre costat al 100% i sense mitges tintes, sense que nosaltres els hi demanéssim però coneixedors de la importància que per nosaltres tindria el gest en el seu moment.
Les amistats marquen èpoques i les èpoques són història de les nostres vides. Per això hi ha amics amb qui escribim la nostra història i d'altres que es dilueixen en ella i passen, valgui la redundància, a la història.

Published with Blogger-droid v1.4.8

Igualant

Aquesta és la quinzena entrada de l'any al bloc amb el que igualo la nefasta cifra de l'any passat. Això em fa ser optimista en quant a la salut del bloc, que no estava gens actiu i em preocupava no trovar motivació per continuar amb el projecte.

Ja fa quatre anys que vaig començar i ja van més de cent entrades, cosa que em sembla poquet però al menys encara aguanta.

El meu bloc no ha estat mai un referent de res, ni ha tingut un ampli seguiment de públic. De fet crec que s'ha destacat per un reduit nombre de lectors, molts dels quals ja el van abandonar en èpoques de llargues aturades sense entrades que coincidien en etapes de canvis a la meva vida.

Valoro molt al meu minigrup de lectors. El bloc m'ha permès mantenir el contacte amb la Monchi, coneixer les paranoies de la Regi, compartir reflexions amb en Xitus i mostrar a la Vaia el meu món de pensaments i deliris mentals.

Ultimament he recuperat certes ganes de tornar a escriure coses com abans. No se quant duraran ni els anys que seguiré amb el projecte però la valoració general que en faig és positiva.

Una abraçada a tots i gràcies!

Published with Blogger-droid v1.4.8

Bus Lightyear

Cada dia vaig en bus de casa a la feina i a la inversa. El trajecte dura entre vint minuts (a vegades menys) i mitja hora. L'estona d'anada i de tornada són els meus moments del dia de quotidianitat. Moments que m'agrada prendre amb calma i el més relaxadament possible, amb musica i envoltat del paissatge i les cares anònimes però familiars.

El bus interurbà és força diferent dels busos metropolitans que estava acostumat a agafar a Barcelona, i no pas per un tema de disseny, que també, sinó per la sensació de proximitat del servei. La majoria de conductors són persones conegudes per als passatgers gràcies a temps d'agafar el mateix bus a la mateixa hora. Molts són coneguts al poble, la gent els saluda al passar pel casc urbà i si veuen algú conegut són ells qui saluden. La majoria et diuen bon dia o bona tarda o fins després amb un somriure, i de tant en tant xerren amistosament amb alguns passatgers, que ja es coneixen pel nom, i solen aconseguir que comenci el dia de bon humor i torni relaxat cap a casa quan acaba la jornada.

També hi ha conductors imbècils, i tant, d'aquells que voldries trobarte'ls un dia fora de l'autobús i fer-lis una cara de mans. Però tinc comprovat que la majoria d'aquests duren poc i acaben marxant o fotent-los fora. La feina d'autobuser interurbà és incompatible amb caracters agris i enfilldeputats (m'encanta inventar paraules noves sobretot si són malsonants).

El tema dels horaris també em sorprèn. El mateix conductor que et porta a la feina a les vuit del matí pot ser el mateix que et torni a casa a les vuit i mitja de la nit, envoltant-los d'una sensació irreal d'eterna permanència gairebé onírica.

Jo en conec algun pel nom però realment uso sobrenoms per tots quan li explico a la Marina amb qui he viatjat:

-El Jose Coronado
-El señor que lee
-El clon del señor que lee
-L'amic del homeless
-El Tortell Poltrona
-El hombre que canta
-La chica nueva
-L'enanito trist
-El puto Jorge Javier Vazquez (aquest era dels dolents)
-El granjero busca esposa
-El Fitipaldi
-El vampiro moderno
-L'home inquietant
...

Formen part del meu dia a dia.

Va d'homenatge a tots aquells conductors de bus interurbà que cada dia ens porten fins a l'infinit i més enllà.

Published with Blogger-droid v1.4.8

Fer-ho tot

Està clar que no podem abarcar-ho tot. Cada any que passa tenim més obligacions i menys temps. Quan arriba el cap de setmana vull temps per anar a comprar menjar, temps per adecentar el pis, temps per anar a comprar coses que encara ens falten per casa, temps per anar a la platja, per muntar en bicicleta, per veure els meus amics, per veure els seus amics, per sortir sols, per jugar a la play, per veure una peli, per visitar la familia, per sortir fora...
Necessitem caps de setmana de deu dies. Si permetem que tanta autoexigència ens provoqui una mena d'efecte embut on els nostres proposits queden encallats en el petit espai de temps que tenim per realitzar-los, podem acabar malament.
He d'aprendre encara a no torturar-me tant per no poder fer-ho tot i a cercar petits equilibris sense haver de fer malabarismes mentals cada cap de setmana per calcular a quantes coses arribaré.

Som més fràgils del que ens pensem.

Published with Blogger-droid v1.4.7

Enyorant Lost

Tot em recorda a perdidos. Ara que arriba l'estiu es nota més. Les sèries acaben les temporades i el mono de Lost no me l'ha fet oblidar cap sèrie encara.
Ultimament estem veient Fringe, que per ara és distreta però... aish... Hauré d'esperar al setembre que torni Dexter, la única alternativa que em tenia clavat a la butaca disfrutant dels girs de guió i la empatia dels personatges. He provat de tot... How I met your mother, The big bang theory, Anatomia de Grey, Nip/Tuck, Criando malvas, The Office, Castle, El mentalista, Californication, The IT crowd, Prison break, Heroes... i moltes altres. Totes m'han agradat més o menys però res comparable amb les emocions i disertacions varies que ens portava perdidos...
Algun dia sortirà quelcom al nivell, segur!

No perdem la fe...

See you in another life, brother!

Published with Blogger-droid v1.4.7

Comentaris

Si encara queda algú rondant aquest blog que sàpiga que ja he arreglat el tema dels comentaris i en principi ja podeu dir la vostra.

Salut!

Comptant els dies

Tinc ganes que arribin les vacances i deixar enrere aquest cau d'imbècils, falsos i prepotents.

Compte que mossego

Sí, ultimament estic més susceptible i irritable i tinc molt poca paciència. Això es tradueix en que vaig tot el dia amb un radar posat que busca gent que em tocarà els nassos.
Cotxes que es salten semafors, senyores que es queden aturades davant les portes del metro com si no pujés ningú més darrere, gent que s'intenta colar a les cues... són alguns exemples d'individuos que s'han endut algun toc d'atenció o algun insult de part meva. Tard o d'hora algú em trencarà la cara perquè no es pot anar tan crispat per la vida.
Hauria de fer mes esport per cremar tot aquest estrés. He d'aprofitar que em vaig comprar una bici per sortir a cremar greix i mala llet.
Però que passarà quan em creui amb el puto grup de iaios dels collons que tenint tot el camí per passejar es foten a fer-ho just pel carril bici construit expressament apartat per evitar accidents? M'aparto? Insulto? Me'ls emporto per davant alliberant a l'estat de la dura càrrega de les seves pensions?
camí per passejar es foten a fer-ho just pel carril bici construit expressament apartat per evitar accidents? M'aparto? Insulto? Me'ls emporto per davant alliberant a l'estat de la dura càrrega de les seves pensions?

La meva malaltia te un nom: Hostiaputossis

Sembla q fa calor..

Com ho veieu... Esperant al bus he trobat l'home del turbant Adidas. Una solució moderna i no se fins a quin punt efectiva contra el sol intens d'aquest matí. Jo crec que dona més calor de la que treu :P