El camí d'en Cricket

La Colla Vegetal

2011-07-06T13:42:00.037+02:00

A la darrera entrada sobre sèries em va preguntar molta gent per què no havia parlat d'Hospital Genital. La veritat és que mai m'ha agradat aquesta sèrie i no vaig poder acabar de veure ni la primera temporada. La doctora protagonista descobria a l'episodi tretze que en realitat era un home i això va trencar el rotllo a més de la meitat de l'audiència.

Però avui no us vinc a parlar de sèries d'hospitals sinó d'una mítica sèrie infantil anomenada La colla vegetal.

Aquesta sèrie que pocs recorden (però estic segur que la majoria de vosaltres, lectors, sí) va passar una mica sense pena ni gloria l'any 2006. La història girava en torn a uns vegetals amb qualitats humanes alguns dels quals recordaven lleugerament personatges reals. Qualsevol semblança amb els fruitis és pura coincidència. Per desgràcia només va durar una temporada, de fet inacabada.

La Colla Vegetal vivia a Vila Granja, un poble imaginari dins un hort. Els episodis eren curts, i eren un seguit de gags inconnexes entre ells tot i que sovint hi havia bromes recurrents que es repetien en d'altres episodis. El repertori de personatges era extens però n'hi havia uns quants de principals que apareixien en gairebé tots els episodis. Eren els següents:

Susana Horia

És una dona molt estirada i antipàtica. Vidua d'un rave milionari va heretar tota la seva fortuna i és propietària de mitja Vila Granja. Malgrat que Vila Granja és un hort dins d'una granja ella s'entesta en trobar glamour a tot arreu i crea el seu propi món de fantasia on la resta de vegetals són els seus servents, les muntanyes d'adob són pistes d'esquí i el fangar dels porcs és la caseta amb piscina.

Berto Mate

En Berto Mate era un tomàquet bastant revolucionari, detractor del pa amb tomàquet i amb el somni de derrocar la cadena Bocatta, que considerava culpable del genocidi vegetal que havia patit Vila Granja en un passat recent. Munta un grup mercenari que de tant en tant idea atacs contra els humans que no sempre tenen el resultat esperat.

Ponce Bolla

En Ponce era una ceba depressiva que no havia superat que la seva parella "tallés" amb ell. Carregat de negativitat constantment, trencava les il·lusions dels seus companys ensorrant cada nou projecte que emprenien. Sumat a l'equip d'en Berto Mate, és un dels mercenaris que intenten derrocar Bocatta. Total, no té res a perdre, com diu ell: "-les coses no podrien anar pitjor".

Garth Banzo

En Garth Banzo és un personatge molt curiós i particular. Sempre apareix d'esquena ensenyant el cul perquè diu que és el cigró amb la forma de cul més perfecte del món. Assegura que ha treballat de doble de cul en escenes calentes de "Los Diminutos" però és molt fantasma i la resta d'habitants no el prenen mai seriosament. Els incomoda la seva presència i aparentment no te amics reals al poble. En el darrer episodi de la sèrie apareix de cara. Tot i que faltaven dos episodis per acabar la temporada la censura va retirar "La Colla Vegetal" al dia següent.

Brockyl Balboa

En Brokyl Balboa era un boxador fracassat que havia perdut el títol feia molts anys contra en Rober Enjena. En Brokyl es passava tota la sèrie reptant en Robert i fent trampes per guanyar el combat però mai ho aconseguia. Tampoc tenia el suport de la resta d'habitants de Vila Granja ja que tots reconeixien que no els agradava gens el Brokyl. El seu crit de guerra era "no me shiento losh brotesh..."

El detectiu Colombarda

El detectiu Colombarda resolia delictes absurds de forma molt rebuscada. Llegim per exemple aquest extracte d'un diàleg seu al tercer episodi: "...dispensi'm que li faci una pregunta senyoreta Horia... esperi, m'ho havia apuntat en un paper per enrecordar-me'n, l'he hagut de deixar en alguna de les butxaques... la meva dona sempre em diu que sóc un desastre... segur que me l'he deixada a l'altre abric que tinc a la tintoreria... bé, tan sa val... el que volia dir-li es que hi ha una part de la seva declaració que no em quadra... sento haver de dir-li però és així... vostè va assegurar que a les sis era a casa perquè des de la finestra va veure com en Berto Mate penjava una pancarta on deia "Mort al Bocatta" però això no és possible senyoreta Horia... perquè la pancarta d'en Berto estava orientada cap a l'altre costat de l'hort, vosté només podia llegir "Mort al Bocatta" des de la casa d'en Pep Brot. Desde casa seva hauria llegit "attacoB la troM". Normalment els gags on apareixia el detectiu Colombarda eren més llargs que la resta degut als seus extens diàlegs.

Rober Enjena

En Rober Enjena és una esberginia amb molta mala llet, de la colla d'en Berto Mate i companyia. Pateix atacs d'agressivitat espontània i representa un individu inestable i temut. Malgrat això es torna el vegetal més tendre del món en companyia dels pèsols, que a la sèrie eren com si fossin mascotes, una mena de gatets tendres i bonics que despertaven el costat més maco d'en Rober.

Haba Gardner

És una mica fava, com ella mateixa reconeix, i mai sap de que va la pel·lícula. Sempre li prenen el pel i ella no se'n adona. Està estudiant per ser fava de tortell de reis, ja que pertany a un llinatge monàrquic. En el fons està enamorada d'en Ponce Bolla però aquest està sempre tan immers en la seva pena que és incapaç d'adonar-se'n.

Elsa Patatas

Model i actriu amor platònic d'en Carl Abacín. Malgrat que ella és creia molt polifacètica i guapa, la majoria de vegetals trobaven que era una patata. I és que literalment ho era!

El Comte Rúcula

El personatge malvat de la sèrie per excel·lència. Apareixia del no res per amargar la festa als altres vegetals. És converteix en invencible després de ficar entre reixes al seu arxienemic Ajota Simpson, acusant-lo falsament d'haver assessinat la seva esposa. Malgrat la seva condició d'invencible no te ambició i es conforma amb fer el mal a petita escala. Així doncs varem poder veure com intentava dominar vint centímetres quadrats del món o com robava tretze cèntims d'or de la reserva de Vila Granja. Va construir "El raig no de la mort però sí de la mala estona", i moltes altres malifetes semblants.

Carl Abacín

En Carl és un carbassó adicte a l'esport. Està enamorat de l'Elsa Patates i sempre intenta impressionar-la amb no gaire fortuna. Havia fet d'entrenador d'en Brokyl Balboa en algun episodi. Té el somni de presentar-se a les olimpiades vegetals i guanyar la medalla d'or (mai vam saber si ho aconseguiria)

Aquests eren alguns dels personatges principals, evidentment en falten molts com en Pep Brot (un pebrot boig que tot i ser verd està convençut que és vermell), l'Ajota Simpson (un all que es a la presó acusat d'un crim que assegura no haver comès), en Peppino Di Capri Jr (un cogombre que està convençut ser fill del cantant humà Peppino Di Capri i que adopta el seu nom, somiant sempre anar-lo a trobar), la Carla Baza (trencacors professional), l'Anna Arròs (escriptora de novel·les de vampirs) i un llarg etc...

Com he comentat, la censura va poder amb aquests personatges a la televisió però El Camí d'en Cricket us porta una primícia sobre el futur de La Colla Vegetal. En un esforç titànic de producció i amb l'ànim de potenciar la reputació d'aquest bloc, he comprat els drets de tots els personatges d'aquesta sèrie (menys d'un) i puc afirmar que les aventures de La Colla Vegetal tornaran en format vinyeta ben aviat.

Com que se que tots els seguidors del bloc éreu uns grans fans de La Colla Vegetal, us demano que voteu quin dels personatges de la sèrie era el vostre preferit. El guanyador tindrà preferència de protagonisme en el proper episodi. L'enquesta la trobareu a la columna dreta del bloc i podreu votar fins que la retiri.

Us tindré informats.

Salut i llarga vida a La Colla Vegetal!!

Pu... mòbil

2011-06-15T22:22:00.001+02:00

Tinc un mòbil que com a telèfon és lamentable i com a eina de comunicació 2.0 està obsolet.

Tinc un HTC Tattoo, un dels primers telèfons d'aquesta marca que van aparèixer com a alternativa al i-phone. En aquest cas, l'alternativa era bastant llunyana encara a altres alternatives actuals però com que tampoc em venia gaire d'aquí, vaig pensar que ja seria millor que el Nokia que tenia abans i que em duraria força temps.

Error.

Te moltíssims problemes, començant pel que fa a l'ús com a telèfon. L'agenda és caòtica i per organitzar-la decentment t'hi has de passar un munt d'hores, assignant tota mena de detalls als contactes i decidint guardar-ho en tres tipus de contacte diferent, cosa que després et farà aparèixer el llistat de mil formes fins que puguis trobar una de simple i efectiva. El sistema operatiu ara ja està obsolet, això vol dir que des de fa un cert temps ja no hi han actualitzacions per aquest terminal, per tant la majoria d'aplicacions modernes que la gent fa servir (com el famós whatsapp) són inservibles per aquest aparell. Això també fa que vagi tot molt lent i quan vas a la llista de trucades corres el perill de anar més de pressa que el propi mòbil i clicar a una trucada quan la llista encara no està actualitzada (encara que ho sembli) cosa que farà que els contactes de la llista es recol·loquin i cliquis en algun contacte no desitjat. Si ets capaç de penjar la trucada abans que soni el primer to et felicito, fill. A més un 90% dels cops que em truquen aparec com a apagat o fora de cobertura, sigui on sigui. Amb les ratlletes de cobertura al màxim, tant se val, és un problema molt recorrent.

La carpeta dels missatges és encara pitjor que l'agenda telefònica. Agrupa tots els missatges per contactes i les notificacions de sms nou a vegades no funcionen bé i et porten a un sms antic que no te res a veure amb el que acabes de rebre.

Es penja, és reinicia sol i a vegades fa una mini-vibració per si sol, sense venir a cuento i que encara no se el motiu.

El pitjor de tot de totes maneres és el bloqueig del aparell. Al tenir la pantalla tàctil és fàcil dur-lo a la butxaca i que és marquin coses soles així que hi ha una opció de bloquejar el mòbil. La opció és un patró de desbloqueig consistent en traçar un dibuix damunt la pantalla unint uns punts. El dibuix l'inventes tu i l'has de recordar per introduir-lo cada cop que desbloquegis. En principi la idea em va semblar molt guai, és fàcil de fer i segur que ningú et pot desbloquejar el mòbil si no ets tu.
El problema va venir el dia en que duia el telèfon a la butxaca i el patró és va anar marcant tot sol per fricció i va arribar a un punt on s'havien fet masses intents de marcatge i el telèfon es va quedar bloquejat per seguretat.

El mòbil et diu que per desbloquejar-lo facis servir el teu compte de Google. Però això és inútil. Després de mil milions d'intents d'introduir el meu compte de Google de forma normal, amb majúscules, amb minúscules i amb conjurs de bruixeria pel mig vaig decidir trucar al servei tècnic d'HTC on em van confirmar que el problema no te solució. S'ha de ressetejar el terminal i tornar a començar de nou (només es salva el contingut de la targeta de memòria). Cert que hi ha una opció d'haver sincronitzat el telèfon amb el PC abans de tenir cap problema d'aquests i després tornar-los a connectar i restaurar el sistema però francament, dubto que gaire gent es preocupi de sincronitzar el telèfon amb l'ordinador. Jo no ho vaig fer.

Doncs bé, la cosa aquesta ja m'ha passat dos cops, així que torno a estar sense contactes a la agenda i he de tornar a molestar la gent que conec perquè em passin de nou els seus telèfons.

Només em toca esperar a l'octubre que m'acaba la permanència del contracte i canviar de terminal i de companyia si s'escau.

He de dir que la Marina te un HTC Legend i va de conya, també és més difícil que s'engegui per pressió. I malgrat el tema de l'agenda i els missatges funciona igual i no m'acaba de convèncer, suposo que el més problemàtic és del model Tattoo que espero que ja no comercialitzin a cap botiga.

Fins aquí la meva entrada/protesta de la setmana. I us aviso que això del patró de desbloqueig és una opció que tenen la majoria de HTC que he vist. Desconec si pots reactivar-ho posant la conta de Google en la resta o si passa el mateix amb tots arribat el cas. Si és així potser que els senyors HTC s'ho facin mirar ja que no hi ha cap altre manera de bloquejar el telèfon (al menys en el model Tattoo).

Salut!!

Els Sugus estan de moda

2011-06-14T17:24:00.002+02:00

Sí, amics i amigues, els Sugus estan de moda. Ho he anat observant fa temps quan miro les estadístiques del bloc i detecto que les entrades més llegides són les que parlen dels Sugus. Crec que les noves campanyes de Sugus a les xarxes socials tenen bastant a veure amb el seu èxit recent, malgrat que evidentment parlem d'una marca consagrada i per tots coneguda.
Darrerament va circular molt un vídeo paròdia on en Mourinho tenia dubtes existencials amb els Sugus de pinya. I la marca darrerament ha llençat al mercat cartutxets de Sugus per dur al bolso que són molt pràctics, com aquell qui porta xiclets.

Unint-me a la moda i recuperant una tradició del passat, el dia del meu aniversari vaig repartir-ne entre els meus amics. Gest que intentava rememorar aquells aniversaris a l'escola quan els nens que feien anys repartien aquests caramels entre els seus companys.

I és que ben mirat els Sugus signifiquen compartir, i recordeu que compartir és una altre forma de dir "t'estimo".

Salut!

No hi aneu sols

2011-06-13T12:48:00.038+02:00

Darrerament he vist al metro de Barcelona els cartells publicitaris d'un nou espectacle d'Anthony Blake.

La meva relació (inexistent) amb Anthony Blake està molt lligada al metro des de que fa anys va seure al meu costat un doble seu (93% de similitud) i vaig haver d'aguantar el riure durant 6 o 7 parades intentant explicar als meus amics asseguts davant sense parlar per què estava vermell i amb ulls plorosos. Tot un exercici de poder mental per part meva, tot s'ha de dir, que podria rivalitzar perfectament amb qualsevol espectacle d'en Blake (o això pensava jo, al menys).

Sempre m'ha fet ràbia l'Anthony Blake, ho he de confessar ara per si hi ha algú que està llegint l'entrada esperant trobar una interessant crònica sobre l'espectacle (busqueu a blocs seriosos, si us plau).
No se si serà pel seu aspecte innecessàriament misteriós, o per algunes actuacions fallides a la televisió, o potser pels seus numerets excessivament matemàtics on tots els números que pensis acabaran sumant el mateix o pensaràs en martells vermells i en elefants roses a Dinamarca*

El cas és que em va cridar l'atenció el cartell. Primer el títol de l'espectacle "No vengas solo" que fa força por. Fa massa por Anthony Blake com per anar a veure'l sol, així que d'entrada trobo el nom de l'espectacle innecessari. És com una entrevista de feina en una casa vella en mig d'una muntanya, necessites algú que t'hi acompanyi perquè hi hagi testimonis no fos cas que s'hi amaguin intencions fosques pel mig.
L'Anthony Blake no te'l voldries trobar sol enlloc de fet, ni a l'ascensor, que segur que t'endevinaria a quin pis vas (o al menys et faria multiplicar les xifres de la teva edat i dividir el resultat pel nombre de plantes de l'edifici i restar-li dos (per dir algo) per descobrir que al acabar l'operació us trobeu al cinquè i oh! Sorpresa! Donava cinc! Llàstima que anaves al tercer...) ni molt menys trobar-le'l en un carreró fosc.
També sembla una maniobra rastrera de captació de públic, amb la intenció de, com a mínim, doblar la quantitat de públic interessat en presenciar l'espectacle.

L'altre cosa que crida l'atenció del cartell és la imatge d'en Blake. Es troba mirant fixament endavant i amb una mà estreny fortament l'altre en un gest que em fa pensar que una mà intenta evitar que l'altre l'escanyi i (en això m'hi vaig fixar en posteriors inspeccions al cartell) hi ha una tercera mà, atenció, que intenta evitar que la anterior eviti a la primera que l'escanyi (o potser l'ajuda? misteri).

I tot això m'ho explico de la següent manera:

Jo estava equivocat i l'Anthony Blake és un autèntic mentalista. Després de tants anys llegint la ment als espectadors ha anat copsant poc a poc la ràbia que a alguns (com a mi) els genera, i aquesta ràbia s'ha anat acumulant dins seu i, potenciada pel seu poder mental, ha esdevingut una segona personalitat que l'odia tan profundament que es vol matar a si mateix i constantment, dins el seu cap, la seva ment manté una lluita entre la part que s'intenta matar i la que ho evita (de moment). Al mateix temps hi ha una tercera mà que interfereix en la lluita. No ens enganyem, si potser l'Anthony Blake és un autèntic mentalista, el que podem afirmar amb rotunditat és que no te pas tres braços. Aquest tercer braç significa que no està sol, cosa que fa referència directament al títol de l'obra i per tant em fa pensar que el tercer braç no és altre que el del públic de l'espectacle, que tindrà el poder de decidir a quin dels dos braços vol ajudar. De ben segur resultarà molt interactiu.

Així doncs, si aneu a veure el seu espectacle, penseu abans quina de les dues personalitats de l'Anthony Blake aneu a alimentar i sobretot, no hi aneu sols!

I recordeu, aquesta entrada és producte de la vostra imaginació. No li doneu més voltes. No té sentit.

* Acudit apte pels aficionats a trucs mentals nivell cadena d'e-mail.

Lamparetes

2011-06-04T13:41:00.000+02:00

Ahir vaig anar a veure als Antònia Font en directe a Lliçà d'Amunt. Tenen un bon directe, i us els recomano. El concert va començar una hora tard per culpa de l'organització però va ser llarguet, d'unes dues hores, on van tocar el seu últim disc "Lamparetes" de principi a final i després hi va haver una segona part de concert on van repassar part de la seva discografia.

Potser al ser un lloc petit el concert va semblar força proper i érem gairebé a primera fila. La única nota negativa de la nit ens la van donar un sector del públic que es van posar a empentar a la gent mentre ballaven i a sobre van començar a fumar totes cap al final del concert, cosa que va molestar a gran part de la gent que hi havia al seu voltant intentant gaudir d'un bon concert. Em vaig alegrar molt que finalment els Antònia Font no toquessin Camps de Maduixes que aquella xusma no parava de demanar.

Us deixo un vídeo del Youtube d'una de les cançons estrelles del nou disc (escolteu-lo amb atenció perquè val la pena) i espero que us agradi.

Salut!

Españistán

2011-06-03T16:23:00.000+02:00

No podia començar aquest juny sense parlar d'un dels temes més de moda el darrer mes. Es tracta d'un vídeo que ha corregut com la pólvora (expressió que un dia debatrem perquè no acabo de veure-la clara) per aquests móns d'internet.
El vídeo serveix d'introducció al còmic Españistán d'Aleix Saló (que recomano llegir). Explicat amb molta gràcia, veracitat i uns ninotets molt graciosos, el vídeo ens relata en pocs minuts la caiguda de l'estat espanyol dins la crisi, des del 1998 fins l'actualitat.
Aquest jove creador de Ripollet aconsegueix de forma molt planera sintetitzar i explicar un munt de conceptes i dades econòmiques i amb l'humor com a vehicle ens porta aquesta història que ens fa reflexionar sobre aquest moment convuls que estem vivint.

Espero que us hagi agradat el vídeo, l'autor és un noi sencill i atent, una persona treballadora que darrerament ha pogut recollir alguns dels fruits del seu esforç. Li desitjo un exitós futur.

Salut i demà més!!

Fent camí

2011-06-02T17:28:00.000+02:00

Ooooh Alarmes!! Mec!! Mec!! Sirenes vermelles pampalluguejants... Soroll, caos i confusió... Que ha passat amb el mes de maig??? On ha anat a parar? "Me lo expliquen!!"

I els objectius d'abril?? Baaaah!!! "Que no noh engañen, que noh digan la verdá!"

Ok, ok.. Hi ha hagut un trasbals que m'ha fet aturar el bloc uns dies. Si això és El Camí d'en Cricket, podriem dir que durant uns dies m'havia quedat tirat per La Cuneta del Camí d'en Cricket. Llavors de sobte era allà a terra amb cara de tonto fins que he vist que havia de seguir pel camí i entre que m'he aixecat i he escalfat una mica per no agafar rampes mentre camino m'ha passat un mes i pico. Les esgarrinxades ja aniran curant-se pel camí.

El mes d'abril no va donar per tot el que vaig prometre a la primera entrada del mes. I la promesa de tractar una sèrie de temes llistats (menys un) s'han convertit en una sèrie de temes (menys un grapat).

Aquest mes faré poques promeses perquè tinc seriosos dubtes de poder seguir escrivint al mateix ritme que fins ara. Però puc pràcticament assegurar que parlaré de:

-La teoria del raper aixafacançons
-Lamparetes
-Els sugus estan de moda

Aquests tres temes, més els que van quedar pendents el mes d'abril (menys un), els trobareu al juny a El Camí d'en Cricket.

Salut i endavant!

Amenaça

2011-06-01T21:48:00.001+02:00

Demà... torno.

Published with Blogger-droid v1.6.9

Com desmuntar casa teva en una setmana

2011-04-19T19:49:00.002+02:00

Avui comença aquest curset accelerat on us relataré com progressem la Marina i jo a l'hora de desfer el pis.

En un breu resum del que us heu perdut en capítols anteriors, i anant al gra, marxem a viure fora i hem de desmuntar el pis per guardar els mobles en un traster durant un temps encara per determinar. El proper dimarts hem de tenir-ho tot llest per endur-nos els mobles així que tenim 7 dies (i mig si molt m'apures) per empaquetar-ho tot, desmuntar els mobles (gràcies IKEA) i guardar les coses.

De les 3 habitacions que tenim avui hem empaquetat la meitat de coses de la més petita (i a l'hora la més plena, també s'ha de dir) i m'he dedicat de pas al bonic art de planxar tota una muntanya de roba que no podia quedar per allí.*
Demà s'han d'empaquetar la resta de coses que hi queden, i també desmuntar els dos mobles d'estanteries que hi ha i el llit petit (Com a mínim!!).

A banda d'això també hem de tenir en compte que dijous i divendres tenim convidats amics nostres (àpats de comiat) a sopar i a dinar, per tant hem de deixar el menjador i la cuina pel cap de setmana.

Hi han coses que no caben al traster i tampoc ens podem endur, com el meu tocadiscs**, i que han d'anar exiliades a casa dels nostres respectius pares. És una decisió temporal és clar. No sabem exactament el temps que serem fora i tard o d'hora arribarà el punt en que haurem de pensar que fem amb tot això. Ara no és el moment. Ara és el moment de fotre-ho tot en caixes, precintar-ho, etiquetar-ho i desar-ho. Que estic fent aquí assegut amb un teclat entre les mans quan podria estar ajupit amb un tornavís i parts d'armari al meu voltant? Doncs mireu, jo també m'acabo de fer aquesta pregunta, així que vaig a moure el cul una mica que el temps vola com un gec de patades***

Demà més! (i menys al mateix temps)

*Amb les muntanyes de roba passa una cosa curiosa i és que fins que no has planxat un 80% de la roba que hi ha, a simple vista sembla que no s'hagi d'acabar mai.

**El meu tocadiscs és una de les adquisicions més recents al pis. Fa menys d'un mes que el vaig portar, després de mesos i mesos de planificar on el posaria. Va venir en cotxe des de casa de mons pares aquí i només ha pogut fer sonar un parell de discs dels Dire Straits, un de la Janis Joplin i mitja cara d'un Cat Stevens. Tornarà a casa mons pares on em seguirà esperant pacientment a que decideixi novament el seu futur. Per cert, sóc incapaç de pronunciar la paraula tocadiscs sense que el scs soni com quan s'escapa l'aire d'un pneumàtic massa inflat.

***Malauradament el concepte de gec de patades (gec de puntades de peu en català correcte) és quelcom massa complex per explicar-ho en un petit apartat com aquest. Un dia li he de dedicar una entrada sencera per explicar-ne el significat. Feu-me memòria

El joc del cricket

2011-04-18T22:20:00.001+02:00

Ja que aquest bloc es diu El Camí d'en Cricket, avui us parlaré d'un joc de dards anomenat cricket.

El joc no te a veure amb l'origen del nom del bloc però tot i així coincideix que és el meu joc de dards preferit, que em porta records de partides memorables amb amics meus.

El joc és ben fàcil, es juga amb una diana com la que veieu a la imatge i cada jugador (o cada equip, com es prefereixi) te un full d'objectius (15, 16, 17, 18, 19, 20, Ull) que ha d'encertar 3 cops.

Cada tirada són tres dards, i conten dobles i triples, així que si afinem molt la punteria ens podem anar polint els objectius de tres en tres. L'ull és el cercle central i en aquest cas només conta doble el centre pur i un el cercle exterior. Per tant seria l'únic objectiu que necessitem més d'un dard per eliminar. No hi ha ordre establert, per tant es poden anar eliminant els objectius començant pel que un vulgui i sense seguir una lògica més enllà de la pròpia comoditat de cada jugador. Suposo que d'entre les múltiples modalitats es pot jugar a eliminar els objectius en ordre, començant pel 15 i acabant per l'ull, però aquí us parlo de com l'he jugat jo sempre.

Recordo partides molt divertides i renyides, entre riures, acudits i cerveses que feien minvar els reflexos. A casa mons pares tinc una diana electrònica i havia aconseguit entrenar la punteria bastant. Ara fa molt que no jugo i ho trobo a faltar...

Us animo a tots a provar-ho quan tingueu ocasió.

Salut i afineu la punteria!

Amb l'aigua al coll

2011-04-17T21:44:00.000+02:00

A principis d'any m'havia proposat d'aprendre a nedar. Tot i que sempre m'ha fet por l'aigua em resulta frustrant no poder gaudir al 100% a l'estiu de coses tan pròpies com la piscina o el mar. I em seria útil per evitar tragèdies majors en cas d'accidents fortuïts.
Amb aquesta il·lusió em vaig apuntar per fer un curset d'inici a la natació per adults al poliesportiu de Ripollet. Just la setmana abans de començar el curs el vaig haver de cancel·lar perquè marxem a viure fora mig d'imprevist. Així que torno a estar com abans, sense saber nedar.

L'any passat vaig aprendre a muntar en bicicleta, cosa que em va portar mitja hora de pràctiques en un aparcament. La natació em sembla una mica més complicada, i no crec que enganxi el truc tan de pressa. Espero poder aprendre aviat ja que m'espera un destí ple d'aigua i seria bo saber aprofitar-la bé.

Quan vaig escriure el pròleg d'abril, no sabia si marxaria o no, ni si podria fer el curset o no, així que vaig apuntar-me el tema sense estar segur si el tractaria o el deixaria pendent. Finalment he decidit tractar-lo de forma introductòria, deixant pendent una segona part al futur, tal com ha passat amb altres entrades (moltes de fet... potser masses). Sigui com sigui el meu compromís amb la natació encara està pendent i quan l'afronti us explicaré la meva experiència i les meves sensacions.

Per cert, aquest mes podeu observar que el ritme d'entrades ha baixat. El tema de no tenir ordinador propi i tota la sèrie de canvis que tenim entre mans ara mateix em fa difícil trobar moments per escriure. Espero d'aquí ben poc poder augmentar el ritme i descobrir fórmules per aconseguir una mica més de feedback.

Ens llegim!

El playmobil no està fi

2011-04-14T16:02:00.004+02:00

Aquesta vinyeta està basada en suposicions reals. Els qui seguiu els post-partits del Barça a TV3 potser ho entendreu. Els fets tenen lloc just abans del Shakhtar - Barça d'aquest passat dimarts. Feu click a la imatge per fer-la més gran i poder llegir bé.

Copy & Paste (Temporada 3, episodi 1)

2011-04-11T22:12:00.000+02:00

El retorn d'un clàssic...

USAP vs RC TOULON

2011-04-09T22:19:00.001+02:00

Avui he anat amb uns amics a veure el partit de rugby entre l'USAP i el Toulon.
L'estadi olímpic Lluis Companys era ple del tot i hi havia un gran ambient.
Mai havia vist cap partit de rugby i no em conec el reglament, i els meus amics tres quarts del mateix, però quan duiem vint minuts de partit ja estavem vibrant com el que més. "Que pita ara? Mans? Fora? Falta? Passes?" Tot era confús al principi però hem anat aprenent i suposant cosetes i al final estavem ficadíssims al partit, que ha guanyat l'USAP per 29 a 25 si no recordo malament. El partit classifica a l'USAP per les semifinals de la copa d'Europa així que potser m'hi fixaré més i seguiré les passes de l'USAP en la competició, a veure si aprenc més coses d'aquest esport que avui m'ha demostrat que mou masses.

USAP!!!

Published with Blogger-droid v1.6.3

En pausa

2011-04-07T22:43:00.003+02:00

Aquesta setmana estem pausats a casa. No vull dir que ens prenguem les coses amb calma ni que anem poc a poc.

Aquest mes serà mogudet, tenim entre mans un canvi significatiu a la nostra vida però un fet inesperat ens ha deixat en pausa. És una sensació com quan estàs veient una peli i quan s'està posant realment interessant foten els anuncis, i no són d'aquells de "tornem en 2 minuts", no. Són aquells que no posen res i saps que tens temps d'anar al lavabo, dutxar-te, canviar-te de roba, treure a passejar el gos, llençar la brossa i actualitzar el bloc (coses que ja he fet des de llavors, menys passejar el gos perquè no en tinc).

En fi, ja parlaré menys cripticament d'aquesta aventura durant aquest mes tot i que no sóc gaire donat a parlar temes massa personals al bloc, però tampoc seria el primer cop que ho fes i a més, no ens enganyem, només em llegeix gent que conec (i gent que no conec "en Pelotas") per tant us donaré la tabarra un dia d'aquests amb històries properes.

Per cert, avui penjo l'entrada des del mòbil perquè el meu ordinador està més mort que ... (ompleneu els punts suspensius amb el nom que vulgueu, seguint el meu estil altament censurable d'humor negre, des de mags difunts fins a ex-porters finats) i he d'escriure sense correctors ortogràfics, cosa que lamento profundament ja que cada dia em ressalten la precarietat dels meus coneixements acadèmics.

Disculpeu les errades!

Published with Blogger-droid v1.6.3

Els gelats que no recordo (part I)

2011-04-06T17:29:00.002+02:00

Bona i calorosa tarda a tothom. Volia començar una sèrie d'entrades sobre gelats que tinc una mica oblidats (perquè ja no existeixen). I encetaré la iniciativa parlant de la Camy Seta.

No he trobat fotografies per la xarxa de la Camy Seta que em puguin aclarir el dubte que tinc. No recordo si tenia forma de bolet o de samarreta. Jo apostaria que tenia forma de bolet i que era de nata i maduixa però els meus records són borrosos al respecte perquè jo era més de Frigo, i els Camy els marginava una mica.

El Camy Seta estava condemnat a decebre a una amplia gama de consumidors només pel seu nom. Si tenia forma de bolet, la gent esperava que tingués forma de samarreta i si tenia forma de samarreta la gent esperava que tingués forma de bolet. La única sortida possible per acontentar tothom era tenir forma de samarreta amb un bolet estampat, cosa que no varen fer.
Una segona opció molt poc aconsellable hagués estat que no tingués cap forma ni de bolet ni de samarreta i únicament el nom fes referència al joc de paraules. La meva llacuna mental respecte a les Camy Setas fa possible la hipòtesis que el gelat no tingués pas forma de bolet ni de samarreta, tal com passava amb els gelats Popeye, que mai vaig entendre perquè tenien aquest nom. En tot cas aquesta opció em sembla molt més decebedora que cap de les anteriorment exposades.

Doncs això és tot per ara. Faig des d'aquí una crida a aquells qui recordeu la Camy Seta que me'n feu una descripció i així pugui dormir tranquil.

Refresqueu-vos!

En Abril

2011-04-05T22:57:00.001+02:00

No podia deixar passar el mes d'abril sense penjar algun dels temes d'en Javier Ruibal que parlen d'aquest mes en particular. Mes que sona a primavera, amor, passió i cançonetes que refresquen l'ànima. He trobat pel youtube aquest vídeo extret del DVD del disc "Lo que me dice tu boca" i al final he vist que apareix breument en Ruibal parlant de les seves composicions.

Demà prometo una entrada més treballada. Salut i petons a l'abril!

Javier Ruibal - Besos en Abril

Entrada diaria

2011-04-04T23:59:00.002+02:00

Hi ha dies que resulta molt difícil escriure una entrada. Falta de tema, falta d'inspiració, falta de mitjans o (com avui que manquen pocs minuts per la mitja nit) falta de temps.

És una tonteria però em fa rabia fallar els meus proposits per simples que siguin. El bloc te poc feedback per mi, basicament l'escric per mi, per tenir algo que em faci treure algo bo.

Avui no hi ha res. Demà sí!

Published with Blogger-droid v1.6.3

Sèries poc serioses

2011-04-03T15:06:00.001+02:00

Avui us parlaré de dues sèries d'hospitals que mai han existit, com si ho haguessin fet.

Ja sabeu que segueixo moltes sèries de televisió (masses segurament) i de vegades el meu cap no en te prou i necessita una realitat paral·lela amb sèries alternatives al que tenim aquí. D'aquesta realitat alternativa us portaré dues sèries que tenen com a argument principal les clíniques de cirurgia plàstica.

La primera que analitzarem és Turgències.

Turgències tracta de les vides d'uns cirurgians plàstics obsessionats amb les formes voluptuoses de l'anatomia humana. Protagonitzada per Jaume Palafoll i Mariona Puig va durar en antena cinc temporades i va comptar amb tota mena de girs argumentals fins a l'absurd. En la darrera temporada, en Cesc i la Quica (personatges encarnats pels actors protagonistes) son sotmesos a una reconstrucció total després de patir un terrible accident de Segway al final de la quarta temporada, amb la mala sort que un error dels seus col·legues provoca que en Cesc acabi amb l'aparença de la Quica i la Quica amb l'aparença d'en Cesc. Els seguidors de la sèrie van posar el crit al cel quan a mitja temporada, en una badada dels guionistes, en Cesc te una aventura amb una de les anestesistes sense tenir en compte que es tractava realment de la Quica i al mateix temps la Quica (que llavors era en Cesc) es quedava embarassada. Els espectadors no van perdonar aquest error i finalment la sèrie va ser cancel·lada abans de finalitzar la seva cinquena temporada sense saber mai com acabaria l'embaràs d'en Cesc/Quica.

Però si parlem de sèries de televisió de cirurgians plàstics, la més mítica i aclamada és, sense cap mena de dubte, Nap/Curt.

Nap/Curt tractava sobre dos cirurgians plàstics especialitzats en cirurgies d'allargament de penis. La sèrie, protagonitzada pel també actor de la abans comentada Turgències, Jaume Palafoll i l'actor Genís Menut, va ser molt criticada en un inici pel seu contingut pujat de to i per les escenes realistes de les intervencions quirúrgiques.
Nap/Curt va durar vuit temporades en antena i els guionistes van ser prou brillants com per aconseguir explotar el tema de l'allargament de penis durant tot aquell temps sense caure mai en repeticions argumentals i aconseguint que la trama enganxés a milers d'espectadors. Mítica va ser la tercera temporada quan els dos cirurgians ajuden a guanyar les eleccions a un polític simplement aconseguint que tingués uns atributs majors que els del seu rival. L'episodi anomenat "Ereccions Generals" va batre rècords d'audiència i va ser sotmès a profunds anàlisis que comparaven al personatge fictici amb polítics del panorama nacional.
La fama va ser tan inesperada que va colpejar amb força alguns dels actors. En Genís Menut va arribar a sotmetre's a una cirurgia a la vida real i en les dues darreres temporades el seu nom als títols de crèdit va ser canviat pel de Genís Massagran.
La cadena va arribar a un acord amb els actors i guionistes i van acabar la sèrie a la vuitena temporada, encara amb rècords d'audiència, permetent que els protagonistes s'embarquessin en nous projectes personals. En Genís Massagran no ha tornat a actuar en televisió però porta ja diverses temporades triomfant als teatres amb el musical "Hoy no la puedo levantar".

Fins aquí el meu anàlisi d'avui. Un altre dia parlaré d'altres sèries mítiques d'aquest nivell.

Els Picapedra

2011-04-02T20:40:00.003+02:00

Aquí us deixo la meva particular versió dels Picapedra, afegint el personatge que faltava (potser al futur n'afegeixo de nous) mentre us deixo reflexionant sobre per què celebraven el nadal si eren d'abans de Crist.

Abril

2011-04-01T14:23:00.002+02:00

Comença un nou mes que promet grans canvis i noves aventures. Tal com vaig fer el mes passat, avui em marcaré uns objectius per aquest mes.

Per tant, aquest abril, d'entre altres temes, podreu trobar:

-Una enquesta
-Natació
-Gelats
-Mallorca
-Els Picapedra
-Segona part de biblioteques (tema pendent)
-Sant Jordi
-El retorn d'en Copy i en Paste

Tots aquests temes (menys un, es clar) i moltes més divagacions que només us aportaran coneixements innecessaris, ho podreu trobar a partir de demà al Camí d'en Cricket.

Salut!

Un mes menys

2011-03-31T22:29:00.003+02:00

Aquí tornem a ser-hi. Tanco el mes de març al bloc amb els objectius salvats parcialment. En l'entrada de primer de març em comprometia a tocar diversos temes (menys un). Així doncs he parlat del carnestoltes (fins i tot per partida doble). També he tocat el tema de la Champions League (una mica de passada ahir de pressa i corrents). La controvertida llei antitabac també va tenir un espai breu i lleuger la primera setmana de març, tot i que no vaig entrar a analitzar ni debatre res; potser m'ho reservo per més endavant.
L'anècdota de l'autoescola del RACC també va ser anunciada al començar el mes i espero que no us decebés. Vaig fer una crítica dura a la moda de dur ulleres fosques on no toca i per acabar amb la llista de tasques també vaig exposar les meves percepcions sobre la sèrie de televisió El Barco.

El tema que ha quedat pendent per eliminació el podeu observar vosaltres mateixos. Queda apartat per més endavant. Voldria destacar un parell d'entrades que vaig fruir especialment quan les vaig escriure. Una va ser la del PC Futbol, que tot i ser merament una tasca de recerca em va transportar a records d'infantesa/pre-adolescència. I sobretot no podia tancar el mes sense fer menció especial de l'entrada de la caca, que em va aportar un nombre important de visites mogudes segurament per l'atracció morbosa que la caca exerceix sobre nosaltres, i que em va permetre reviure l'anècdota explicada un cop més, accentuant detalls que no s'esborren mai.

També acaba un mes complicat on m'ha costat mantenir el ritme d'entrades i, tal com va passar el mes passat, tampoc he pogut assolir la fita d'una entrada diaria.

Demà toca començar un altre mes, posar nous objectius i carregar-se d'optimisme, tant al bloc com a la vida mateixa. Una salutació cordial a tothom, tu, tu, tots, tothom, tu, tu, tu, TOTHOM!!

Torna la Champions

2011-03-30T21:33:00.000+02:00

La setmana vinent he estat convocat a seguir el partit de Champions a casa d'un amic. L'ambientillo ja es pot palpar i l'amic que ens ha convidat s'ha currat un vídeo de gairebé cinc minuts per exaltar el sentiment culer i de pinya.

El Barça s'enfronta al Shakhtar en el partit de quarts i si passa podria trobar-se amb el Madrid a les semis. Però això encara queda lluny, el Shakhtar és un equip que ens ha complicat les coses altres anys i no me'n refio gens ni mica.

Dins l'imaginari de la meva colla hi ha un personatge que anomenem Enanito Shamrock, inspirat en una experiència real en un pub de Barcelona, que sempre surt especialment esmentat en els partits que enfronten al Shakhtar. L'any passat un membre de la colla va ser obligat a disfressar-se d'Enanito Shamrock en coincidència amb un partit del Barça jugat sota lluna plena. No se quina mena de vexacions hi haurà el proper partit però ja tenim l'uniforme oficial d'Enanito consistent en un barret irlandès amb barba incorporada tipus leprechaun.
Bé, després de parlar una mica de la Champions per acomplir el poc que queda de mes amb la promesa del primer post de març, us comunico que segueixo amb el PC espatllat. Sembla que el problema era més greu del que semblava en un principi i de moment us puc escriure des de l'ordinador de la Marina, des del mòbil o des del meu ordinador en "modo a prueba de fallos con funciones de red".

Per tant faré el possible per acomplir els objectius marcats pel bloc.

M'acomiado des d'aquesta pantalla 800x600 que m'està provocant un mal de cap per flipar :P

Millán Alonso

2011-03-26T20:50:00.001+01:00

Aquesta tarda per casualitat he enganxat el final de "El Robobo de la Jojoya" obra mestre (ejem) del cinema espanyol de principis dels anys 90. L'argument de la peli és irrellevant, està protagonitzada pel duet humoristic Martes y Trece. A la pel·lícula també hi participa Anabel Alonso.
Cap al final del film, Josema Yuste i Millán Salcedo (Martes y Trece) es disfressen de dones (gir sorprenent de guió que ningú hauria esperat) i van passejant per un centre comercial juntament amb Anabel Alonso i una altre noia que no se qui és i em fa mandra buscar-ho a internet ara mateix. El cas és que em costa moltíssim distingir a Millán Salcedo vestit de dona de Anabel Alonso vestida de dona. En alguns moments em feia l'efecte que passava dos cops per davant de càmera en Millán Salcedo quan en realitat el que havia passat era que després del Millán passava l'Anabel Alonso. En algun moment fins i tot m'ha semblat que la propia Anabel Alonso feia aquell gest característic del Millán Salcedo enarcant una cella i fent un so indescriptible semblant a "ppprrrruueeeee"...

Us heu fixat que Anabel Alonso ha anat apareixent en televisió i cinema d'una forma inversament proporcional a la que Millán Salcedo n'ha anat sortint? No podria ser que Millán Salcedo, més còmode sota l'apariencia d'una dona, hagués maquinat un pla mestre per fer carrera en solitari partint gairebé de 0 sota la identitat d'Anabel Alonso? Al 1991 (any d'estrena del Robobo de la Jojoya) hi havia prous efectes especials com per desdoblar un actor en dos personatges... No vull estirar més de la manta, ho ho deixo aquí, però em temo que quedarà en un misteri de la talla de la presumpte immortalitat d'en Jordi Hurtado, la suposada mort de Paul McCartney o la progressiva transformació en dona del propi Paul McCartney (o del seu doble, depenent del grau conspiratu en que parlem).

Pensem-hi!

Pa suat

2011-03-25T20:34:00.000+01:00

Avui he tingut un dels meus somnis estranys. Un tiet meu tenia un negoci en un país estranger. El negoci era un forn-sauna. El forn tenia uns aparadors molt grans on hi havia el pa exposat. A partir d'una determinada hora del dia els aparadors eren oberts al públic. Eren una espècie de forn-sauna on la gent podia entrar i estar-s'hi mentre es feia el pa. Hi havien uns pans enormes en forma de salvavides que la gent es posava al voltant de la cintura mentre es relaxaven a la sauna. Al mateix temps qui volia podia deixar uns entrepanets que s'anessin escalfant durant la seva estada al aparador-sauna. El cas és que després qui volia podia comprar aquells pans gegants de salvavides on altre gent havia estat agafada suant com porcs. Hi ha poques coses més fastigoses que l'idea de menjar pa suat... El negoci anava molt bé, hi havia tot d'executius allí a la sauna suant els pans i escalfant-se els minientrepans... La cosa estava com de moda i tot de moderns gafapastas i gent que segurament usava paraules com "trendy", "hot" o "cool" habitualment feien cua per entrar-hi. Suar pans... increïble... El negoci anava tan bé que el meu tiet patia una crisi d'estrès i es desmaiava quan intentava entrar a la botiga en bicicleta, tot equipat amb casc i mallot reglamentaris...
En un moment donat del somni jo entrava en un dels aparadors saunes i recordo que era agradable la sensació del pa calentó sota les aixelles...

En fi, com molts dels meu somnis era una història demencial però estic segur que hi ha determinats nuclis socials que s'apuntarien a tendències tan absurdes i nocives com aquesta si fossin considerades de moda.

Reflexionem-hi i assaboriu els vostres entrepans més que mai!

El PC treu fum

2011-03-24T20:48:00.001+01:00

Escric breument des del mòbil perquè se m'ha fos una RAM del PC i avui no puc fer res amb ell. Demà provaré de comprar-ne una nova per solventar el problema.

La paraula RAM sempre em recorda la marca de llet. De fet el problema amb la RAM m'ha posat una mica de mala llet. Ara que penso mai m'havia agradat la Ram...

Becs! Una avaria!

Published with Blogger-droid v1.6.3

Mans fredes... Cacaolat calent!

2011-03-23T21:23:00.003+01:00

Sóc amant dels Cacaolats. Recordo de petit que a casa sempre n'hi havia algun en format envàs de vidre i que m'agradava agafar l'obridor i treure la xapa i beure el Cacaolat a morro.
Quan era petit no hi havia gaires marques que fessin batuts de cacao, avui dia a tots els supermercats en pots trobar un grapat però abans era més difícil. Recordo que de petit bàsicament podia optar pel Cacaolat o per l'Okey però els sabors eren molt diferents i jo sempre m'he decantat pel Cacaolat. El sabor és característic i difícil d'imitar. Suau i gustós i embafa poc.

Sembla que m'hagin pagat els senyors de Cacaolat per l'entrada eh? jejeje Res més lluny de la realitat, tan de bo em deixessin unes caixetes a la porta de casa, però l'escrit és simplement perquè recordo amb afecte el producte i tot i que els últims anys no en tasto gaires són un d'aquells vincles que et transporten a la infància. Darrerament sembla que l'empresa perilli pel tema de Nueva Rumasa i a mi com a consumidor de Cacaolat em fa pena la noticia. Espero que segueixi endavant, és quelcom molt emblemàtic aquí. Fa poc a la ràdio tenien una falca publicitària cantada sobre una base de "En la fiesta de Blas" que era molt enganxosa (no tant com el gummy-gummy-bear que tant m'agrada ejem). Però la meva cançoneta preferida sempre ha estat la de Maaans fredeeees... Cacaolat caleeeeent... Perquè tot i no ser partidari del Cacaolat calent, l'anunci em feia venir ganes de prendre'l així, amb jersei, barret de llana, guants i el got fumejant.

Per cert, algú sap per què el ninotet del logo de Cacaolat (que he llegit a la Viquipèdia que és diu Pepi) du a la mà una maleta? Jo sempre havia cregut que era una tassa però he vist que en logos antics era una maleta. Era una beguda per anar de viatge? La consumien els executius? Es tracta d'una cartera per anar al col·legi? (teoria per la que em decanto). En fi, un altre enigma a resoldre.

Salut i Cacaolat gelat!

Matem al Gummy Bear (segona part)

2011-03-22T22:26:00.000+01:00

Avui tornant en autobús he estat atacat de nou per la cançoneta del Gummy Bear, aquest cop cantada de viva veu per una mare que intentava calmar els plors de la seva filla.
I feia així:
-Soy una gominola, soy una gominola, soy una gomi-gomi-gomi-gomi-gominola

Em sembla que tindria difícil adaptació al català: sóc una llaminadura, sóc una llaminadura, sóc una llami-llami-llami-llami-llami-llaminadura...
AAAAAAARGHHH!! Socors!!

Es fica al cervell més a fons que la cançó del Tro-lo-lo...

Aquesta nit tindré malsons. Bona nit!

Caca!

2011-03-21T17:56:00.003+01:00

Els qui em conegueu més sabreu que és una de les meves exclamacions preferides. Dic caca! per evitar caure en el tòpic de dir merda!, molt més popular i estès però d'us menys exclusiu.
També m'agrada dir cabrito! per evitar caure en el fàcil filldeputa! i alça Manela! quan podria dir vinga va! o hòstia puta!.
Sobre l'alça Manela! voldria parlar avui. Molts de vosaltres ja coneixeu la història però crec que no n'havia parlat mai encara al bloc i em fa il·lusió deixar-ho plasmat aquí, ja que ho considero un moment tan mític en el meu record que s'hauria d'emmarcar si es pogués.

Esteu avisats que a partir d'ara (si no us havíeu fixat en el títol de l'entrada) parlaré de caca.

La caca és fascinant. Una de les coses més horribles del món però que de forma paradoxal és un element present en multitud de situacions divertides i hilarants. L'efecte és semblant al d'una caiguda, un fet potencialment dolorós i tràgic però que provoca incontinència del riure amb una facilitat sorprenent. I és que no fa la mateixa gràcia una anècdota on algú trepitgi fang que una altre on algú trepitgi caca (a no ser que el que trepitja fang rellisqui i caigui, cas en el que jo optaria per un empat tècnic).

El cas que ens ocupa avui tracta sobre una caca que mai s'arriba a veure. La caca va existir i és l'eix principal de l'anècdota, però no fa acte de presència tangible en cap moment, simplement ens fa saber que hi és, cosa que la fa més gran encara (no de tamany, que tot sembla indicar que va ser considerable, sinó de grandesa).
Bé, millor que deixem els preàmbuls i passem directament a l'anècdota.

Deuria passar cap a finals dels anys 90. En aquella època patia d'insomni i passava força nits en vetlla. Una d'aquelles nits vaig anar a la cuina a prendre'm un got de llet. Llavors vivia a casa de mons pares en un setè pis i la cuina donava al mateix pati de llums que els lavabos. Els vàters d'aquells pisos desocupaven aigües en un canaló vertical que acabava en una 'L' abaix de tot. Aquella nit no era l'única persona amb insomni de la finca, al pis de dalt algú estava fent servir el lavabo, cosa que vaig notar quan va tirar de la cadena, ja que en el silenci de la nit va ser sonor. De cop i volta la fúria d'aigua i (parlem-ne clar) caca va baixar pel canaló amb tota la velocitat que la força de la gravetat li donava. En arribar al darrer pis la caca va xocar amb la 'L' amb un cop sec que va sonar com si llencéssim un bistec contra la paret d'un frontó.
El saber que algú havia fet una caca de dimensions tals com per provocar aquell estrèpit ja feia riure una mica per si sol però el que fa gran aquesta anècdota és la senyora gran que vivia a l'entresòl. Aquella senyora gran (en pau reposi) tampoc podia dormir aquella nit i en el moment de l'estirada de cadena deuria ser a la cuina de casa seva com jo, sentint el soroll de l'aigua i restes orgàniques caient pel canaló, amb la diferència que ella tenia la 'L' al costat mateix i en sentir la patacada li va sortir de l'ànima exclamar: Alça Manela! .

Vaig haver de seure al terra de la cuina per frenar i silenciar l'atac de riure que vaig patir a continuació. Aquell espontani alça Manela! reflectia perfectament la sorpresa que provocava aquella situació, d'altra banda i sota altres circumstàncies, poc extraordinària.

Des d'aleshores cada cop que he d'exclamar en determinades circumstàncies (sobretot quan cauen coses a terra) opto per l'alça Manela!

Queda doncs plasmada aquesta anècdota de caca, que tristament (i demano perdó per això) és el primer que recordo d'aquella ja desapareguda veïna que va ser protagonista involuntària d'aquell moment únic i irrepetible.

ALÇA MANELA!

Més camí que mai

2011-03-19T00:18:00.000+01:00

Ja fa dies que el bloc ha superat el seu record personal de l'any 2007 on van haver-hi 37 entrades. Amb aquesta d'ara en van 43 aquest any 2011 i sembla que la xifra augmentarà força. Paradoxalment ara el bloc és menys seguit que en d'altres èpoques tot i que les estadístiques m'indiquen que segueix en progressió ascendent.

Gràcies a tots els qui perden una estona del seu temps per llegir les meves divagacions.

El camí continua!

Doctor, doctor...

2011-03-18T13:39:00.000+01:00

Doctor: -Hola, sóc el doctor Santana, cardiòleg.
Pacient: -Hola, tant de gust.
Doctor: -Quina medicació està prenent?
Pacient: -Medicació? Doncs res... si estic refredat una Aspirina o un Frenadol si és molt fort.
Doctor: -No, vull dir medicació diària. Que pren?
Pacient: -Res, jo no prenc cap medicació diària...
Doctor: -Però llavors com està vostè superant l'infart que va patir?
Pacient: -Quin infart? Jo no he tingut mai cap infart.
Doctor: -Però vostè no ve de la Vall d'Hebron?
Pacient: -Jo només he estat a la Vall d'Hebron visitant familiars malalts.
Doctor: -Ups, perdoni... Em sembla que m'he equivocat de pacient...

Conversa real entre un doctor i un pacient. El nom del doctor és fictici.

És el principal problema de la seguretat social, que t'atenen tants metges diferents que no saben ni a qui estan tractant. Per sort la resta tot bé.

La croqueta russa

2011-03-17T20:41:00.000+01:00

Avui, Sant Patrick's Day, s'acompleix un any de l'esdeveniment de la croqueta russa. Un parell d'amics i un servidor van decidir una juguesca especial per Sant Patrick's i van confeccionar unes croquetes de recepta secreta amb dues sorpreses. La sorpresa suau era una croqueta que contenia una tàpera i la sorpresa hardcore era una croqueta farcida de tàperes.

Les croquetes anaven caient i les sorpreses no sorgien... De sobte la croqueta suau va fer acte de presència, deixant mal sabor de boca a un dels meus amics. La tensió creixia a mesura que el nombre de croquetes minvava i finalment quedaven quatre croquetes, una per cadascú i una de sobrera. Si la sobrera resultava ser la de les tàperes quedàvem tots indultats. Van començar els torns, vaig agafar una de les croquetes i estava lliure de tàperes... només tres croquetes quedaven al plat... l'amic que havia tret la croqueta suau va tornar a provar sort... i va trobar una croqueta normal... Només quedaven dues croquetes i una opció de cruspir-se la maleïda croqueta hardcore. 50% de possibilitats, l'amic que quedava va fer la seva aposta... i va perdre estrepitosament. Un agre sabor de tàperes va banyar la seva boca i va baixar coll avall malgrat que el seu estomac volia empènyer cap amunt. Van ser unes queixalades agòniques, contenint glopades com un campió i acomplint amb dignitat el càstig de la ingesta de la croqueta del dimoni. Ni la posterior ingesta de Guinness va acabar de treure-li el sabor de la croqueta de la boca.

I és per aquest motiu que avui que fa un any d'aquells impactants moments que he volgut retre l'homenatge merescut a la gesta (ingesta) de la croqueta russa.

Feliç dia de Sant Patrici a tothom! ERIN GO BRAGH

Ulleres fosques

2011-03-16T15:11:00.000+01:00

Ja havia comentat anteriorment que s'ha posat de moda dur ulleres fosques per motius aliens a les molèsties causades pel sol.
No se si hi ha proliferació de malalties oculars o de garrulisme galopant però el cas és que cada dia podem veure a més gent que porta ulleres de sol en espais tancats com ara el metro i també de nit en espais oberts i tancats també com bars musicals o discoteques on especulo que el nivell visual deu ser com de Rompetechos en un dia de boira.
Suposo que la societat va evolucionant cap a un comportament solitari i agressiu on la gent evita el contacte visual cada cop més i diverses persones decideixen amagar-se darrere les lents fosques com qui es parapeta rere una barrera als San Fermines. A mi particularment, i ja em perdonareu els qui us podeu sentir ofesos, em sembla de garrulo sobrat dur ulleres de sol (i ja de pas gorra amb visera també) en espais tancats i foscs si no hi ha un motiu mèdic de per mig. Ho trobo d'unes ganes d'aparentar tremendes i que freguen el ridícul més absolut. Em fa venir ganes de riure la gent que està allí amb aquell posat tan fingidament digne amb aquelles ulleres fosques de "Ep, que sóc un paio perillós, un tipus dur". Sembla que el fenomen està més estès entre el gènere masculí tot i que també podeu veure dones que semblen la Martirio.
Fins i tot hi ha qui les du al cinema, us ho juro. Que esteu asseguts tranquil·lament a la sala esperant que comenci la pel·lícula i unes butaques més enllà veieu un paio que du ulleres fosques i penseu que ja us heu equivocat i resulta que la peli és en 3D... Finalment us adoneu que qui està equivocat és ell però no se'n adonarà mai. Seguirà tota aquesta gent lluint aquestes ulleres de sol que han perdut la seva utilitat per convertir-se en la marca de distinció d'una colla de gent que s'autoexclou de la resta amagant la mirada i tractant d'aparentar quelcom que realment no arriben a ser. Són els nous pallassos del segle XXI.

Lamentable i penós, un altre exemplede que cada dia hi ha més borregos al món.

Dia color sèpia (primera part)

2011-03-15T22:40:00.002+01:00

Avui ha estat plovent tot el dia donant a l'ambient una coloració sèpia que m'ha fet pensar en quin aspecte tindria el lloc on visc anys enrere. La meva recerca m'ha dut a trobar unes fotografies antigues de Ripollet i m'he dedicat a buscar l'abans i el després.

Com que és una cosa pesada en posaré una avui i un altre dia que sigui de color sèpia ja seguiré amb una altre imatge pel record.

Avui us porto imatges del carrer Padró al seu encreuament amb el que actualment és el carrer de Maragall. Podreu observar que Maragall eren tot horts cosa que permet dir la mítica frase de: "Abans tot això eren horts..." També podeu observar al fons la forma diferent de la teulada de l'antiga torre de l'esglèsia de Sant Esteve, on ja s'observa la nova torre modernista cosa que em fa deduir que les fotografies en blanc i negre son de finals del segle XIX o principis del XX. En darrer lloc podeu veure la imatge actual.

Espero que demà faci millor dia. Salut!

Thierry Henry

2011-03-14T20:32:00.002+01:00

Els que em coneixeu sabeu que sóc un detractor de la versió de Henry del Barça. Considero que va ser un mal fitxatge. Crec que malgrat es tractava d'un gran jugador de brillant trajectòria i talent sense discussió, va arribar al Barça en les acaballes de la seva vida futbolística, va sortir caríssim i el seu rendiment irregular i intermitent només va ser minimament destacable en la seva penúltima temporada al club. Envoltat del suport incondicional de bona part de l'afició, Henry va passar pel Barça amb la sensació que havia fet bastant més del que realment va fer, com penso que va passar també amb el cas de Larsson o (lamentablement) Saviola.

Discussions a banda, sempre he fet gala del sentit del humor per tractar el tema i fa temps vaig escoltar a la ràdio un muntatge sobre una falca publicitària que parlava de l'arribada d'Henry al Barça. Crec que va sortir en una secció de Sergi Mas dins algun programa de ràdio que no recordo d'on vaig treure'l però que conservava al ordinador i que avui he volgut compartir-lo amb tots vosaltres perquè em fa riure molt i deixa constància que també hi havia més gent a part de mi que trobava insatisfactori el seu rendiment. Per tots aquells que comparteixen opinió i també per aquells que no però es prenien bé les meves crítiques (a vegades cruels) va dedicat el tall.

P.S.: Com que veig que de moment el reproductor no xuta deixo també l'enllaç del goear que en principi sí que funciona.

L'immortal PCFútbol

2011-03-13T13:28:00.000+01:00

Un dels jocs més jugats per tots els amants del futbol ha estat sempre el PCFútbol. Era un joc on el jugador prenia el control total d'un club de futbol, començant amb equips de divisions inferiors i depenent del seu èxit anava rebent ofertes d'equips més grans i anava evolucionant fins a poder arribar a dirigir un equip de primera. Ho controlaves tot, des de les alineacions fins a les obres de remodelació de l'estadi, passant pels crèdits del banc, el preu de les entrades, els contractes publicitaris o les assegurances dels jugadors, ho podies complicar tant com volguessis i els equips i jugadors eren reals, tot de llicencies de lligues d'arreu del món i múltiples divisions diferents. Podies veure el partit i fins i tot jugar-lo però era un rotllo, el que molava de veritat era resumir el resultat i anar saltant de jornada en jornada en una espiral de vici que t'atrapava i no et deixava desenganxar-te de la pantalla.

Quan Dinamic Multimedia va desapareixer l'any 2001, PCFútbol va desapareixer conjuntament, però el clamor popular varen aconseguir que Gaelco Multimedia llencés nous PCFútbol des de l'any 2005 fins al 2008. Aquestes edicions tot i ser molt esperades van decebre per la quantitat d'errors que contenien i que feien el joc poc dinàmic. Com si d'una maledicció es tractés, Gaelco Multimedia va haver de xapar persiana com ja li havia passat a Dinamic Multimedia amb el que PCFútbol tornava a quedar desaparegut.
Desaparegut del tot?? No!! Mai!! Ahir vaig mirar per curiositat i cada any tenim un nou PCFútbol gràcies a l'amor incondicional dels fans que per conta pròpia i devoció per aquest any pengen a la xarxa unes actualitzacions per la versió PCFútbol 6.0 (una de les versions que van tenir millor acollida i que avui crec que es considera abandoneware) i podem seguir gaudint d'aquest joc cada any amb els equips, lligues i divisions degudament actualitzats en una feinada de retoc de bases de dades que no em vull ni imaginar.
Tot i que el joc xuta una mica malament amb Windows Vista i superiors i es recomanable salvar la partida cada jornada (consell particular que us dono), val la pena que ho proveu si sou uns enamorats d'aquest joc.

Gràcies a tota la gent que fa possible que PCFútbol no mori i segueixi amb nosaltres cada temporada.

Pluja i més pluja

2011-03-12T20:24:00.000+01:00

Avui no para de ploure, és un dia com per quedar-se a casa amb la manteta, posar la tele i no moure's d'allí. A Cerdanyola, el Riu Sec baixava amb molta aigua, com burlant-se del seu nom.

I aquí segueix caient, no he tornat a treure el nas pel riu però segur que deu estar més crescut encara ja que no ha parat de caure en tot el dia. Esperant que demà faci millor dia m'acomiado avui, que tinc poca inspiració i només em dona per deixar-vos el parell de fotografies.

No us mulleu gaire!

L'autoescola del RACC

2011-03-10T15:20:00.000+01:00

Fa temps (més d'un parell d'anys) que pensava que hauria d'escriure sobre la meva experiència amb l'autoescola del RACC.

Aquesta experiència inclou també els dos amics que van viu-re-la i patir-la amb mi, en Joan i l'Aleix, i que va marcar una etapa de les nostres vides el dia que vam decidir d'apuntar-nos plegats a l'autoescola per treure'ns el carnet de conduir (que per cert, ja trigàvem).

Voltaven les acaballes del 2006 i en un atac d'optimisme vam decidir apuntar-nos els tres a l'autoescola a veure si junts fèiem pinya i ens trèiem el carnet aviat. Vam optar per una autoescola del RACC que per mantenir-ne parcialment l'anonimat anomenaré Autoescola Fresh Prince. Com vam anar junts ens van fer una promoció en la que el preu incloïa la matrícula, examen, vint pràctiques, les Ls, llibres, carpeta, bolígraf i dues motxilles per dos de nosaltres i un DVD segurament espectacular (ironia) per l'altre. El DVD mai va aparèixer... segurament el motiu de que no aparegués va ser que anava dins una de les dues motxilles perquè curiosament les motxilles tampoc van aparèixer mai. La primera secretària de l'autoescola, a qui anomenaré Chris, era un esser estrany, amb un tracte deficient i un aspecte sinistre. Duia un gep considerable i una panxa desproporcionada per la resta de la seva figura pràcticament li eixia del jersei. Ens va donar mil evasives pel tema de les motxilles fins que vam deixar-ho per impossible (no sense recordar-ho sempre en les nostres converses posteriors i malediccions diverses). Hi havia un parell de professors, un de calb bastant dinàmic però que no vam veure gaire i un altre de més gran a qui anomenaré Dissabte.

L'aula del fulletó promocional de les autoescoles del RACC era enorme, estava equipada amb ordinadors de tecnologia puntera, era neta i estava plena d'alumnes amb aspecte brillant i intel·ligent. L'aula de l'Autoescola Fresh Prince era minúscula. No hi cabien gaire més de quinze alumnes. Amb cadires incòmodes i equipades amb ordinadors de... d'aire, perquè no hi havia ni un sol ordinador (a part del de la recepcionista, que estava equipat amb tota mena de messengers). Estava ple d'alumnes amb cara de son i era dominada per un enorme panell on apareixia el dibuix d'un cotxe que estava dotat de totes les llums que trobaríem en un cotxe real, i a més a més el professor les podia accionar. A en Dissabte li agradava encegar-nos amb les llargues d'aquell panell. Era tecnologia punta també, la última moda... la última moda de finals dels anys 70 ja que el cotxe dibuixat (semblant a un Seat 1200) duia una matrícula totalment numèrica. Segurament els professors pensaven que amb aquell joc de llums els alumnes no veurien la resta de mancances del centre però per sort no vam caure en l'elaborada enganyifa i els problemes van arribar aviat.

En vista del nivell de l'aula vam decidir passar-nos la pràctica per conta pròpia i així ho varem fer. Jo ho vaig haver de fer un examen a la força ja que un divendres em van deixar un encàrrec per telèfon anunciant-me que tenia examen el dilluns. Ja que no podia reclamar al estar tancada l'autoescola des del divendres per la tarda fins dilluns al matí vaig haver de fer una marató d'estudi i fer una trucada amenaçadora a l'autoescola dilluns al matí just abans d'anar a l'examen. Afortunadament vaig aprovar. Per lo vist una de les secretàries em va apuntar per voluntat pròpia just el dia abans de que la canviessin per una altre secretària i ningú em va avisar que estava apuntat fins el divendres aquell que em van trucar. Lamentable. A partir d'aquí va arribar l'odissea de les pràctiques. Una llista d'espera superior a sis mesos per començar a fer les pràctiques, que ja havíem oblidat la teoria quan vam seure al volant. Les discussions van ser sonades. En Joan i l'Aleix van tenir paraules molt gruixudes amb una de les secretàries i segurament els seus records acabaran de completar la història que la meva memòria te fraccionada.

El tema de les pràctiques va ser un catxondeo, el primer dia de les meves pràctiques el professor no es va presentar, un altre dia em va deixar plantat i després assegurava per telèfon que m'havia trucat per canviar-me la hora i havia parlat amb mi i tot per telèfon... Era un professor baixet i estrany que es tallava els pels del nas mentre jo conduïa amb unes tisoretes petites mirant-se al mirall de la visera del copilot. Més d'un dia havia pensat de frenar en sec a veure si es clavava les tisoretes al cervell, em feia dur-lo a encàrrecs particulars, un dia em va tenir mitja hora amb aturat il·legalment davant de casa seva amb els warnings posats mentre ell pujava a casa seva a parlar amb un lampista que venia a fer-li obres al bany... Tot el tema de l'Autoescola Fresh Prince va ser un circ brutal, amenitzat amb les escapades a la cerveseria que hi havia a la porta del costat, on un home amb bigoti et servia tota mena de cerveses, un cop l'Aleix li va demanar un suc i gairebé ens fot fora a patades. Cerveses i prou! Hauriem haver passat per allí just abans de l'examen.

Em van obligar a fer 40 pràctiques gairebé, el professor no em deixava pujar, segurament de forma il·legal però jo que sabia... al final vaig aprovar a la primera es clar, si ja tenia més pràctica que ell... Vam trigar més d'un any des que ens varem apuntar fins que vam tenir el carnet a la mà.

En fi, si mai veieu algú amb una motxilla del RACC atureu-vos un moment i mireu-lo bé, perquè és un espècimen únic sorgit d'una dimensió paral·lela on les Autoescoles Fresh Prince del RACC no et timen, et tracten educadament, les aules són un exemple de modernitat i tecnologia i les pràctiques les fas de forma immediata, amb un professor atent i professional, sense llistes d'espera i amb un Lamborgini.

Conduïu amb prudència!

Amb tots vostès...

2011-03-09T23:50:00.001+01:00

Senyores i senyors, amb tots vostès...

EL MAC LARI

Bona nit :P

El futbol ja no és el que era...

2011-03-08T18:26:00.000+01:00

Deixo aquest vídeo musical pels més nostàlgics del futbol. Conté algun vers cruel que no m'ha agradat gaire com el comentari sobre Dubobski però a part d'això està molt bé. Pels que us va agradar l'entrada sobre Jon Bakero, trobareu una sorpresa cap al final del vídeo.

Marxo que faig tard a veure el futbol!! :P

Perdidos en El Barco

2011-03-07T22:02:00.000+01:00

A casa ens hem enganxat a la sèrie aquesta de "El Barco" que fan a Antena3 (esgarrifança). La sèrie, una mica cutre de pressupost, va bé per passar l'estona al sofà després de sopar i no pensar gaire. Tracta de la tripulació d'un vaixell escola que sobreviu a una catàstrofe que provoca l'enfonsament dels continents i queden tots com a únics supervivents del fenomen, vagant per l'oceà cercant terra ferma, en el cas que en quedi (que sembla ser que sí). A banda dels molts alumnes que hi viatgen, els protagonistes principals són el capità i la seva família. Just abans d'embarcar, veiem que un dels tripulants amaga un cadàver al maleter del cotxe i fa tractes amb gent sospitosa. Durant la sèrie aquest home (professor de supervivència) sembla tenir plans obscurs en contra de la família del capità, tot i que sembla que només un parell de persones sospiten d'ell.
La sèrie em recorda molt una dels anys 60 "Lost in Space" (Perdidos en el espacio - Perduts a l'espai).
A la sèrie de Perduts a l'espai, un futur (que situaven al 1997) mostrava un planeta superpoblat que estava acabant els seus recursos. La terra llençava una missió espacial on un científic viatjaria per l'univers junt amb la seva família tractant de trobar un planeta habitable. La familia i el pilot viatjaven com congelats per fer viable un trajecte tan llarg i abans de començar la missió un doctor malvat entrava a la nau per sabotejar-la però quedava atrapat i era llençat a l'espai juntament amb la resta de la gent. Total que el robot que viatja a bord prèviament sabotejat pel doctor fa que la nau es perdi de la seva trajectòria i quedi vagant per l'espai. La família i el pilot son despertats i queden tots perduts a l'espai, intentant trobar un planeta habitable i rebent constantment els sabotatges del doctor, tot i que només el pilot sospita d'ell.

Abans que em llenceu la cavalleria vull aclarir que només l'argument m'ho recorda, Perduts a l'espai és una sèrie de culte i que res te a veure amb el productillo barat d'entreteniment d'Antena3, però volia fer notar aquestes semblances per si algú altre ho havia notat. No se si es tracta d'una mena d'adaptació, plagi, o simplement casualitat perquè al cap i a la fi ja està tot inventat. I ara us deixo que comença El Barco.

Apa!

Carnestoltes 2011 (part II)

2011-03-06T23:41:00.001+01:00

Tal com vaig avançar ahir...

Aquesta és la nostra gata Samuela versió persona. La pobre es deixa fer les mil i una i ens estima igual, tots tenim molt a aprendre d'ella encara. A més, ella mai ho faria, jo sóc més dolent.

P.S.: Si Rubén, és aquell nas :P

Carnestoltes 2011

2011-03-05T18:25:00.002+01:00

Després del passeig vespertí amb les disfresses ja puc dir que aquest any ens hem superat. El tema escollit ha estat Alícia al país de les meravelles, la Marina de Reina de Cors i jo de Barretaire Boig. Les disfresses, totalment fetes a mà, ens han sortit molt ben aconseguides i la gent pel carrer ens mirava molt i a més d'un se li ha escapat un "ual·la..." cosa que ens omple d'orgull i ens infla l'ego carnavalesc.

Sempre he preferit les disfresses fetes de forma artesana, sovint més barates i més agraïdes. Mai oblidaré l'any que em vaig disfressar de policia antidisturbis corrupte o l'any que vaig anar d'etarra (aquest em va fer por anar pel carrer i no vaig sortir gaire). L'any passat vam anar disfressats de ninots demoníacs i també cridàvem bastant l'atenció. Jo duia uns botons als ulls que feien força impressió i ho vam passar força bé.

Us animo a disfressar-vos que us ho passareu molt bé! Demà intentaré disfressar a la gata de persona, si ho aconsegueixo (l'altre dia em va sortir) ja publicaré la seva imatge jejeje

Salut!

Saturació twittera

2011-03-04T20:39:00.003+01:00

Últimament començo a pensar que el Twitter deu molar més si ets famós i descobreixes que interactues amb altre gent famosa amb la que t'agrada sentir-te "codejat" i que pensen que ets "xaxi" i al mateix temps pots sentir-te Deu amb una legió de seguidors que comenten tot el que escrius i als qui pots arreglar la vida responent aleatòriament algun dels seus comentaris.

També deu ser divertit si tens tendència a patir el fenomen fan i t'agrada pensar que ets col·lega de la penya famosilla que segueixes, no diguem ja si algun dia un d'aquests et respon algun comentari concret (com deia anteriorment), dia en el que pots ser ja feliç per la resta de l'any, segurament.

Si acompleixes aquests requisits o simplement t'agrada perquè sí pateixes el risc d'acabar parlant habitualment usant termes com ara "cool", "hot", "hashtag" i un dels que em sonen més odiosos "trendy".

I ara com que veig que no sóc "cool" perquè la meva opinió sobre coses tan "trendys" no és gens "hot", assumiré que res del que digui serà mai "hashtag" i em recolliré amb els meus pensaments i opinions fins demà.

Salut i no twittejeu en excès, que mola però potser no tant!! ;-)

Yunque de platero

2011-03-03T23:40:00.000+01:00

TAS!!!

Sí, se que molts coneixíeu la resposta, amants dels mots encreuats. Sempre m'han agradat els coneguts com autodefinidos i darrerament he reprès l'afició i he descobert que em creen certa adicció, amb les seves paraules de castellà antic que ja ningú utilitza... locos=orates, abalorio=oropel, altar=ara... i les famoses voz de mando=ar, voz de arriero=so, passant, per suposat, per tota la taula periòdica d'elements.

Resulta gratificant veure com van encaixant les lletres en les caselles, de forma ordenada, quadrant les unes amb les altres formant paraules que se sumen unes amb les altres i creen un garbuix de mots absurds sense cap altre cosa en comú que la unió de les seves lletres.

Em costa trobar-ne en català i són més difícils de fer cosa que suposa un repte extra per la ment i una satisfacció major a cada paraula descoberta. Teniu un mot preferit pels encreuats? Jo ja he respost amb el títol de l'entrada ;-)

Au! (or :P)

No et maltractis

2011-03-02T23:23:00.004+01:00

-No sóc un adicte...

-Ho deixo quan vulgui però no em dona la gana.

-No sóc un yonki...

-Ho faig perquè m'agrada.

-Llavors, que fas ara que ja es fosc, sota una pluja torrencial i a temperatura que frega el cero fumant a la terrassa del bar?

Quina passada d'invent eh?? Amb el que costa aguantar recte un paraigües tamany normal, segur que amb una ventada mínima el cilindre metàl·lic t'arrencava mitja dentadura!! (Si no és que el propi pes de l'andròmina no et feia saltar les dents per si sol).

No, ara seriosament, reflexionem...

Un mes més

2011-03-01T19:06:00.003+01:00

Exactament, avui és dia 1. El mes passat no vaig poder acomplir el repte personal d'escriure una entrada diària ja que per problemes familiars a final de mes no he pogut disposar del temps ni les condicions necessàries per fer-ho.

He de pensar la forma de fer el meu bloc una mica més interactiu... No se si ho aconseguiré aquest mes o el vinent o mai :P Però ho intentaré. De moment avanço que hi hauran entrades sobre els següents temes (no necessàriament en aquest ordre):

-Carnestoltes

-Champions League

-Llei antitabac

-Segona part de biblioteques

-Autoescola RACC

-Fa tant de sol que hem de dur ulleres fosques al metro?

-És "El Barco" una adaptació espanyola de "Perdidos en el espacio"?

Tots aquests temes (menys un) seran tractats durant el mes de març en aquest bloc. Seguiu atents i si voleu en podeu proposar de nous. Ho tindré en compte.

Salut i bon març!

Matem al Gummy Bear

2011-02-28T00:03:00.002+01:00

Aquest migdia he estat a la sala d'espera d'urgències de l'ambulatori, que estava bastant plena de gent, i tot era tranquil, silenciós i respectuós fins que de sobte ha arribat una família. La filla duia una joguina curiosa i demoníaca a l'hora. Cada cop que la nena obria la joguina una música infernal sorgia d'aquesta. Era com un politono horripilant que es clavava al cervell i que feia així:

El primer cop que ha sonat els pocs murmuris que hi havia a la sala de les converses en veu baixa de la gent que esperava han tallat de cop, tothom impressionat pel fenomen musical que es produïa al costat. Pensàvem tots que la família notaria que la musiqueta horrible molestava a la gent i que li explicarien a la nena que millor es distreies amb una altre cosa però han passat olímpicament. Segurament la gorra de raper del pare hauria d'haver-nos donat la pista de que això passaria.

Quan la nena tancava la joguina la música s'aturava, i tothom quedava alleujat però la calma durava poc temps ja que quan un menys s'ho esperava tornava a sonar i la gent s'ha anat inquietant. Hem patit més de mitja hora de Gummy gummy gummy bear dels collons... Al final em feia riure, no podia evitar-ho... dels mateixos nervis, sabeu? Cada cop que sonava el Gummy gummy gummy bear m'entrava riure i quan la musiqueta de Judes s'aturava el meu cap feia la conta enrere fins que tornés a sonar... Ja ho estava esperant i l'espera em feia riure també...

El resultat es que tinc ganes de matar al Gummy Bear. Pobre nena no tenia la culpa, la joguina feia una musiqueta divertida (pels nens, suposo) i li agradava. Però els pares haurien de saber que una sala d'espera d'un centre mèdic no és el lloc on trencar el silenci amb musiquetes de cap mena. Ningú de la sala tenia ganes de merder i no se li ha cridat l'atenció. Potser algú del personal del centre ho podria haver fet, ja que ho deurien notar per força... Sigui com sigui ara el Gummygummygummygummybear està clavat al meu cervell. Feu la prova, doneu-li al play al vídeo que he posat i deixeu-lo sonar 10 segons. Atureu el vídeo i torneu a reproduir-lo quan passin 15 segons. El torneu a deixar sonar 10 segons i aneu repetint el ritual. Doncs així mitja hora.

M'agrada el final del vídeo on el Gummy Bear s'estira damunt d'una pila d'ossets de llaminadura. La meva ment vol creure que el que li passa es que rep l'impacte d'una bala disparada per un franctirador anònim i cau mort damunt una pila de cossos d'altres GummyBears que han estat tocant els nassos a algú en una sala d'espera, en un metro, en un autobús, a la sala d'un cinema o al lloc que sigui. Cada cop que algú fa sonar aquesta música està matant un osset de llaminadura.

Sigueu bones persones, no feu sonar el Gummy Bear i no sereu partíceps d'aquest genocidi.

Spa!

2011-02-23T21:01:00.002+01:00

Banys termals, xorros d'aigua, jacuzzi, sauna... relax més que merescut de la mà d'un regal de reis que arriba al febrer en un moment necessari.

Gràcies pel regal :-)

Enganxat al Foursquare

2011-02-22T21:46:00.004+01:00

És terrible senyores i senyors però m'he enganxat a la tonteria aquesta del Foursquare.

Es tracta d'una aplicació basada en geolocalització. A mi em sembla com un joc i una guia d'oci al mateix temps... a veure si m'explico: Tu tens el teu compte creat i vas pel carrer, has sortit a comprar i vas al Mercadona (el supermercat amb nom de droga sintètica). Dus aquesta aplicació al mòbil així que abans d'entrar l'executes i ella fent us del GPS localitzarà tots els llocs registrats del voltant. Selecciones el Mercadona i fas Check-in (t'hi xequejes) i a partir d'aqui et dona punts. També reps unes xapes especials com a premi quan fas determinades coses com fer Check-in en diversos llocs en X dies o coses similars. Cada lloc on un es pot xequejar te un Mayor, que ve a ser la persona que ha estat més cops. Si no hi ha ningú pots esdevenir tu el Mayor a partir de 2 Check-ins si no vaig errat. De la mateixa forma pots deixar constància de la teva opinió del lloc i a l'hora pots veure les opinions de la gent sobre els llocs que et rodegen abans d'entrar-hi. Bastant útil quan busques restaurant en zona desconeguda. Al contrari del Facebook Places pots reservar la teva intimitat i no publicar a tot arreu on ets en cada moment, simplement anar sumant punts pel teu historial personal i competir si vols amb els teus amics.

De cara a les empreses es un arma de doble fil, tenen publicitat gratuita però tant bona com dolenta. No estic segur si alguns establiments fan promocions com al Facebook Places però suposo que si ja que es pot reclamar la propietat d'una localització determinada i a mode de publicitat i per incentivar clients alguns comerços se'n poden beneficiar si s'hi saben adaptar i hi volen invertir.

O sigui que abans d'entrar en un establiment puc saber que en pensa la gent i al mateix temps puc competir amb els meus amics en el joc més estúpid del món de "conquerir" llocs. Com ja he dit abans el tema de la privacitat és millor que el del Facebook Places i amb el Foursquare no corres el risc que algú t'etiqueti amb ell contra la teva voluntat. Suposo que com totes aquestes coses són modes i reconec que és una xorrada de les grosses i que no se fins a quin punt és perniciosa per la vessant cotilla del tema però mira, em distrec.

Mentre tant és com jugar al Risk, poc a poc em faré amb tot Ripollet, que de moment te amo i tot. Temps al temps.

Galeta endevina II

2011-02-21T20:42:00.002+01:00

Entrada breu per explicar la sorpresa d'ahir.

Va ser negativa. Abans d'anar a dormir vam entrar a la cuina i en obrir un dels armaris varen caure dos recipients metàl·lics del menjar dels gats. Va ser un ensurt molt gran, sobretot per la Marina que gairebé rep l'impacte d'un d'ells.

A cagar les galetes de la sort.

Galeta endevina

2011-02-20T16:56:00.003+01:00

Aquest migdia, després de dinar, la Marina i jo hem menjat una galeta de la sort respectivament. El resultat ha estat el mateix per tots dos. La nota deia "Aquesta nit, el destí t'ofereix una sorpresa". El primer que m'ha vingut al cap ha estat l'anunci de Kinder Sorpresa, que darrerament em fa molta ràbia la cançoneta i se'm clava al cervell. Espero que la sorpresa no hagi de ser un Kinder Sorpresa perquè no en tenim a casa i avui és diumenge, per tant hauré d'anar fins l'Opencor a comprar-ne i em fa mandra.

Quina sorpresa pot haver la nit del 20 de març de 2011? Que s'acabi O.T.? Impossible, ja ho han avisat i no seria sorpresa... Que no s'acabi!! Això seria una sorpresa! Poc interessant per mi però ho seria. Potser a la sèrie d'Antena3 "Los Protegidos" ens sorprendrà dient que no ha mort "Don Andrés" (que no és Iniesta), tot i que seria una sorpresa fluixeta també...

No hem comprat loteria així que no ens pot sorprendre cap premi econòmic... Són unes galetes del Lidl, per tant no confio en que sigui una sorpresa de categoria... potser la sorpresa serà que les galetes en si ens estan gestant una indigestió que aquesta nit ens proporcionarà una diarrea de cavall. Sorpresa!! Uhmmm esperem que no sigui això.

Demà us explicaré en que ha consistit la sorpresa de la galeta o si finalment resulta que la sorpresa, és que no hi ha sorpresa.

Molta sort per tots vosaltres!

Premis 10 de l'esport

2011-02-19T20:52:00.007+01:00

Ahir vaig assistir a la gala d'entrega dels premis 10 de l'esport a Ripollet. Va ser la primera edició d'aquests premis i el Teatre Auditori es va omplir de gom a gom per seguir l'esdeveniment.

Em va sorprendre molt positivament ja que m'esperava quelcom una mica cutre i justet i en canvi em vaig trobar amb una cerimònia molt elegant i ben conduida per la parella de presentadors que van saber donar el toc perfecte de formalitat que exigia la gala i a l'hora el dinamisme que calia per fer l'esdeveniment amè i emocionant.

L'entrega de premis va començar amb el premi a la persona no esportista vinculada al món de l'esport que va ser atorgat al senyor Pedro Sarrión, que em va semblar també el moment més emotiu de la nit. El premi a la millor entitat esportiva de l'any va ser per la Ripollet Unió Atlètica, el de millor equip de l'any va ser (si no recordo malament) pel Juvenil "C" CF Ripollet.

La millor trajectòria esportiva (com no podia ser d'altre manera a Ripollet) va anar a parar a Joan "Chichi" Creus i la gala va concloure amb l'entrega dels premis a la millor i el millor esportistes de l'any, que van anar a parar a Lucila Pascua i Josep Maria Selva "Jepi" respectivament. Un discurs de l'alcalde va posar el punt i final a la gala.

La cerimònia també va ser amenitzada per l'actuació del gimnàs Bun-Kay que va ser molt aplaudida.

En definitiva, crec que un èxit de primera edició d'aquests premis. Ripollet sempre està molt vinculada al món de l'esport. Espero que l'any vinent l'esdeveniment segueixi al nivell d'enguany o el superi si és possible.

Silenci imposat

2011-02-18T09:49:00.005+01:00

A partir d'avui ja no es pot veure TV3 al País Valencià. Us deixo l'enllaç a la noticia al diari ARA.

Valgui com a opinió aquesta cèlebre frase del valencià Ovidi Montllor que aquí Ripollet tenim plasmada en una pintada prop de la plaça del mercat:

"Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense."

Jon Bakero

2011-02-17T21:40:00.008+01:00

M'he proposat recordar de tant en tant personatges semi-oblidats. Encetaré la iniciativa (que aniré repetint de tant en tant sense cap patró preestablert) amb en Jon Bakero.

Alguns de vosaltres potser el recordareu, el germà petit del clan Bakero. Nascut al 71, va voler seguir les passes dels seus germans Santi i Jose Mari (aquest el més famós) i es va formar a les categories inferiors de la Reial Societat. Amb 21 anys fitxa pel Barça B on passarà 5 anys intentant fer el salt al primer equip, jugant només partits de pretemporada i sense acabar de convencer. Anirà cedit al Almeria la temporada 95-96 i tornarà al Barça per jugar una temporada més abans d'adonar-se que te 27 anys i està lluny d'arribar a l'ombra del seu germà Jose Mari. Veu que no pujarà al primer equip del Barça i va a parar al Màlaga on aguanta una sola temporada i va a recalar al Gavà. Sembla ser que en aquell punt va tocar fons la seva carrera, passa en poc temps del Gavà al Atlético Yucatán (Mèxic) i d'allí passa al Puebla F.C. (també Mèxic) coincidint amb el pas del seu germà Jose Mari per terres mexicanes on tampoc aquest va fer bon paper.
La seva aventura mexicana dura poquíssim i la temporada següent torna a Espanya per jugar a la Universidad de Las Palmas on arribaria a jugar dues temporades. Amb 30 anys passa a jugar a la U.D. Gáldar (també de Gran Canaria) on es retira a l'edat de 31.

Li podem seguir la pista fins aquest any passat, 2010, on fitxa com a segon entrenador del Polònia Varsòvia fent de mà dreta del seu germà Jose Mari que ocupa el lloc de primer entrenador. No anirien gaire bé les coses ja que enguany el Polònia Varsòvia te nou tècnic a la banqueta.

Eternament esperant fent el salt a primera se li va covar l'arròs al Barça B com tants d'altres que somiaven jugar en un equip on les places van molt cares i partint de l'ombra d'un germà que havia viscut l'època daurada del Dream Team de Cruyff.

Serveixi aquest post per recordar aquest jugador que en algun moment quan jugava al Barça B va arribar, segurament, a despuntar (no el suficient).

Salut i visca el Barça!

Tornen els pronòstics

2011-02-16T18:43:00.004+01:00

Com cada partit de champions des de fa més de 5 anys vaig camí de reunir-me amb una colla d'amics culés amb qui segueixo els partits del Barça a la copa d'Europa.

L'aturada d'hivern refreda l'ambient així que s'haurà d'escalfar de bon començament. Arsenal - Barça toca avui, ara els partits són decisius i cada derrota és terrible, tot i això al final el partit és el de menys perquè normalment no parem atenció al que passa al camp, estem massa ocupats fent broma i divagant sobre qualsevol tema quant més abstracte millor. Crec recordar que ja he parlat de les nits de champions amb anterioritat però m'agrada recordar-ho avui que estic a punt de marxar camí de veure el partit.

Benvingut sigui mentre encara en podem participar. Que per molts anys sigui així.

Visca el Barça!

La crisi del candau

2011-02-15T22:43:00.004+01:00

Després de recórrer quatre xinos i una ferreteria constato que a Ripollet s'han esgotat els candaus d'una determinada mida. El motiu és el següent: al poliesportiu de Ripollet estan canviant els panys de les taquilles que fins ara eren de moneda com les taquilles dels supermercats. Ara requereixen de candau i els usuaris n'han de comprar un. Això ha provocat una onada massiva de compradors que han arrasat amb les existències dels candaus d'aquesta mida a tot Ripollet.
En tinc un que faig servir jo perquè al vestuari de nois ja no queden taquilles de moneda però en necessitarem un altre per la Marina perquè al vestuari de noies cada cop hi ha menys taquilles de moneda. La conta enrere ha començat.

El primer cop que vaig posar el candau per cert vaig tenir un problema que no podia obrir la taquilla i van haver de venir dos paios de manteniment a obrir-la. Faran negoci els xinos i les ferreteries aquests dies; si no en trobo a Cerdanyola baixaré a Barcelona a buscar el candau... quines coses!

Rodolant

2011-02-14T21:36:00.004+01:00

Magdalenes amb xocolata i maduixes amb nata. Aquest postre constata que he superat la intoxicació de sugus d'ahir a part de deixar-me anar rodolant fins aquí l'ordinador des d'on rebotaré fins al sofà i si em queda inèrcia rodolaré finalment fins al llit.

No us sentiu sovint que ja no teniu més gana però apareix un darrer plat al que no us podeu negar? Una temptació suprema que us obliga a desafiar els consells de la vostra panxa i a rendir-vos al pecat de la gula? Avui no m'he pogut resistir i he acabat amb el postre fins l'última cullerada.

Bona nit i bon profit!

Sugus caducats

2011-02-13T20:42:00.003+01:00

Ahir vaig ingerir Sugus caducats, així que la meva vida ara mateix podria estar en perill.

Després de menjar uns Sugus que teniem per casa vaig comprovar horroritzat que caducaven l'agost del 2009. Ja m'havia semblat que d'entrada tenien un sabor una mica desagradable però desapareixia de seguida per donar pas al sabor del Sugus de sempre. Hi havia desenes de Sugus que he procedit a llençar a la brossa immediatament ja amb clars símptomes d'infecció bacteriana mortal estenent-se pel meu cos. Aviat la malaltia del Sugus putrefacte m'envairà i m'aniré encongint i estovant fins a convertir-me en un Sugus de pinya (no em pregunteu per què però se que serà de pinya). Només un antídot em pot salvar i és posar-me una pelussa al front i dir "chino chau chau chau chino chau chau chau" (o era un remei per la tos??) però la Marina està passant l'aspirador per tant les meves esperances s'esvaeixen... Amb una mica de sort el meu cos en un últim esforç titànic crearà per si sol una defensa que em salvi la vida d'aquest trist destí del Sugus de pinya.

Així doncs en la que pot ser la meva darrera entrada al bloc vull proposar la discussió de si creieu que hi ha alguna cosa que no caduqui. Sembla ser que les coses abans no caducaven o caducaven menys que ara...
Caduquen les begudes embotellades en vidre?
Caduquen els gelats?
Caduquen les tàperes? (i si ho fan, són encara més dolentes que sense caducar??)
I la sucre?
I la sal?
I l'aigua de Veri?? (es converteix en aigua de Verí??)

Els Sugus ja us asseguro que caduquen i un any i mig després no es nota molt però allí estan, esperant que algun imprudent els endrapi i cobrar-se una víctima més.

Si tot va bé demà ens llegim, si no vengeu-me cremant tots els Sugus que pugueu!

Jap Session (2à part)

2011-02-12T22:12:00.004+01:00

Deixo una de les peces que vam tocar a la Japanese&Jam que comentava en una entrada anterior. En Pere al baix, en Xitus a la guitarra elèctrica, en Rubén a l'harmònica i jo a la guitarra acústica que s'escolta fluixet i entra malament.
Destacar especialment el duel elèctrica-harmònica que es produeix en alguns punts de la peça. El tema el vam allargar fins que ja n'hi havia prou, són gairebé 8 minuts...

El tema és una idea d'en Xitus i va avançant sobre dos únics acords. Instrumental i titulat "No em deixis" aquí el deixo per qui el vulgui escoltar.

Japanese&Jam - No em deixis

El F.L.E.J.

2011-02-11T21:48:00.003+01:00

El F.L.E.J. és el Frente de Liberación de Enanos de Jardín (Front d'Alliberament de Nans de Jardí). Un grup indeterminat i desconegut de persones es dediquen a "alliberar" nans de jardí. Amb nocturnitat i premeditació irrompen en jardins per segrestar els nans que els guarneixen i posteriorment els alliberen deixant-los en boscos i paratges naturals, indrets dels quals suposadament provenen.
La fotografia que heu vist la vaig prendre dijous a la nit a Sant Cugat, una de les poblacions del Vallès on més estès sembla estar el moviment, no se si per la nombrosa quantitat de cases amb jardí o per la presumpta ociositat de la vida d'alguns dels seus habitants.

Sembla ser que el moviment va començar a França a mitjans dels anys 90. A la pel·lícula Amelie hi ha referència a això amb la història del nan de jardí. No tinc jardí i per tant no perillen els meus nans, que per cert en tinc dos de petitets amb un dipòsit per regar les plantes quan marxo de vacances. Aquí Ripollet hi ha un balcó d'un pis on tenen els 7 nans i la Blancaneus, és verídic. Tots en filera. Suposo que per als del F.L.E.J. és una gran ofensa però a l'hora deu ser un repte alliberar nans d'un balcó, necessiten un membre Spiderman.

Jo proposo que s'alliberin els gossos amb jersei. Crec que és molt humiliant pels pobres animals dur roba de persona, és com si féssim portar collars de gos als humans. Fins i tot hi ha qui els hi posa xandalls amb caputxa (amb caputxa!!!) pobrets...

Llibertat pels nans! (i pels gossos amb jersei)

Bibliotequejant

2011-02-10T21:35:00.002+01:00

Mini-entrada breu perquè he de marxar.

El volum de lectura dels darrers temps requereix mesures anti-crisi així que he decidit fer-me carnet de biblioteca per primer cop a la meva vida. Sí, senyores i senyors, mai n'havia tingut ni n'he trepitjat cap i abans que el meu vici acabi amb la meva economia he decidit deixar d'omplir les estanteries de llibres i novel·les i permetre el meu cap seguir fruint del plaer de la lectura sense que se'n ressentin les meves butxaques.

Tenint en compte que en alguna etapa d'aquest bloc contava amb dues o tres bibliotecàries entre els lectors em sembla gairebé pecat no haver fet us d'una biblioteca fins ara.

Llegiu i culturitzeu-vos!

Fins demà!

El gos-sèpia

2011-02-09T20:49:00.002+01:00

Recordo un sketch de La Trinca on un home entrava en una botiga d'animals interessat en comprar un gosset i el venedor li treia una sèpia de dos metres. El client refusava la sèpia i el venedor feia veure que la retornava a la rebotiga però acte seguit tornava a sortir amb la sèpia assegurant que era un gosset. El client no se'l creia perquè veia una sèpia i el venedor entrava i sortia diversos cops amb la mega-sèpia fins que al final aconseguia enganyar al client fent el so de bordar amb la boca simulant que era la sèpia.
És un gag que m'encanta i tot i que he intentat veure si algú ho havia penjat al youtube no he estat capaç de trobar-lo (des de aquí faig la crida per si algú pot fer-ho seria una gran troballa). Molts cops m'he sentit com el client de la botiga, veient que t'intenten encolomar la mateixa jugada un cop rere altre fins que al final te la colen. No passa constantment?

En quantes ocasions li heu demanat al perruquer que us faci quelcom diferent i us ha acabat fent el pentinat-sèpia de sempre?
Quantes vegades heu votat un partit polític que us promet això i allò i al final ha sortit amb la mateixa sèpia de l'altre legislatura? (Sospitosament semblant a la sèpia d'altres candidats)
Quants cops els seguidors del Real Madrid han demanat un equip campió i la directiva del seu club els ha ofert any rere any la mateixa sèpia de merda? (una sèpia cada cop més cara però una sèpia al cap i a la fi)
No esteu cansats de contractar la tarifa Gosset de Orange i descobrir que esteu pagant la tarifa Sèpia? (Ni Delfín, ni Ardilla ni punyetes, totes acaben sent la tarifa Sepia)
Fins i tot a alguns de vosaltres us hauran presentat algun gosset que ha resultat ser una sèpia.

Solidaritzem-nos plegats, damnificats dels gossos-sèpia. Junts combatrem aquesta injustícia. Deixo aquesta entrada disponible per tots vosaltres perquè denuncieu totes les ocasions en les que us han colat sèpia per gos.

Ànims!

Adéu als sucs olímpics

2011-02-08T18:44:00.003+01:00

Si algú de vosaltres ha passejat per l'avinguda Meridiana els darrers anys potser hagi pogut observar una mica més amunt del punt on es creua amb el carrer Mallorca un descampat fruit de l'enderrocament d'una escola i uns habitatges vells. En aquest indret us podria haver cridat l'atenció una pintada molt gran que es trobava a la paret d'una de les darreres cases enderrocades i que es podia llegir des de ben lluny. La pintada formulava una pregunta i a l'hora la responia immediatament.

Si gent, Barcelona? Jugos Olímpicos. Sempre em vaig preguntar què era, si una errada, un doble sentit, un artista portuguès... les possibilitats eren moltes. M'agradaria decantar-me per la idea de que no es tractava de cap errada, els "Jugos Olímpicos" que a partir d'ara anomenaré Sucs Olímpics per normalitzar-ho podrien ser una pràctica esportiva urbana desconeguda pel gran públic però amb un seguiment prou important per la ciutat de Barcelona com per merèixer una gran pintada en el seu honor. Els jocs constarien de diverses proves relacionades amb els sucs: espremuda de taronges, partició de llimones, omplerta de gots a distància, cursa d'obstacles portant gots de Bifrutas, llençament de bricks usats al cubell de reciclatge... Com veieu totes les proves mantindrien un gran respecte per l'entorn i el medi ambient i serien una aposta sana per l'esport que podria netejar la imatge pobre que darrerament els casos de dopatge estan deixant.

Avui però he descobert que han pintat la façana tapant la frase... Lamentable, ara que tan necessària era la campanya sobre els Sucs Olímpics... Des d'aquest bloc sempre els recordarem i la propera olimpíada tornarem a informar.

Fins llavors cuideu-vos molt, feu vida sana i una mica d'esport!

El misteri del "disfraz de negra zumbona"

2011-02-07T20:09:00.003+01:00

Si lectors i lectores, ho havia de descobrir. Ja feia temps que vaig veure en les estadístiques del meu bloc que hi havia una recerca de paraules clau que havien dut a algú fins al meu bloc mitjançant les paraules "disfraz de negra zumbona".

Suposo que algú buscava una disfressa com aquesta però va anar a parar al meu bloc on suposo no deuria trobar el que estava buscant. No tinc molt clar quin és el concepte "zumbona" (en català potser seria brunzidora) i no se que converteix una persona negra en una negra zumbona. Em passa pel cap que zumbona sigui un eufemisme per fer saber que es tracta d'una persona de moral lleugera i que te tendència a practicar actes impurs de forma compulsiva, ja que és ben sabut que en castellà "zumbar" és sinònim de "cardar". Llavors la disfressa seria fàcil de trobar ja que si us doneu una volta per qualsevol botiga de disfresses veureu que els models femenins tots son "zumbones" en aquest sentit. Teniu per escollir l'infermera zumbona, la bombera zumbona, la monja zumbona, l'espadatxina zumbona, la pirata zumbona, la marinera zumbona... Si algú segueix la sèrie How I met your mother recordareu un episodi on un dels personatges es disfressava de "calabaza putilla". Doncs a això mateix em refereixo, és impossible trobar una disfressa de dona que no sigui provocativa. En canvi les d'home ens acostumen a deixar molt en ridícul i de "zumbones" res de res...

Sigui com sigui, al final vaig trobar on es feia referència a una disfressa de "negra zumbona" al meu bloc. Va ser en una entrada del 2 de febrer del 2007 on penjava per primer cop un vídeo del pallasso del Puntada als Ous. En un dels comentaris Ariel confessava haver-se disfressat de "negra zumbona" en una ocasió.

S'apropa carnestoltes gent, així que ja podeu anar pensant en les vostres disfresses "zumbonas".

Ens llegim!

Gimnàs

2011-02-06T21:47:00.002+01:00

Demà començo a anar al gimnàs. M'hi vaig apuntar dijous amb la Marina i comencem demà. La pregunta pessimista del dia seria "quan ho deixaré?", però ja se sap que la operació bikini comporta uns sacrificis (per mi "operació banyador") i sense patiment no hi ha glòria.
Espero que el gimnàs m'aporti sobretot un ampli ventall d'anècdotes i temes a comentar pel bloc, sobretot d'aquí tres mesos quan comenci el curs de natació que ha d'aconseguir donar-me algunes opcions de sobreviure si em ve de gust banyar-me al mar quan vingui el bon temps.

Hola vida sana! Salut!

Jap Session

2011-02-05T23:51:00.003+01:00

Ahir a la nit vaig quedar amb tres amics per fer unes jam-sessions al pis d'un d'ells. La barreja d'ukelele, guitarres, baix i armònica eren brutals.
La vetllada va ser rematada amb un soparet al japonès del costat (d'aquí lo de "Jap" Session) on vaig aconseguir escurar bastant un plat d'arròs amb bolets menjat amb bastonets i uns rotllets de vedella farcits amb formatge i fines tires de ceba.

Espero poder penjar aviat alguna mostra musical de la vetllada en quant el meu amic pengi les pistes al go-ear. El proper dia aniré més preparat perquè em vaig sentir una mica desentrenat amb la guitarra, instrument que domino poc i m'hi defenso amb nocions bàsiques d'acords poc complexos però que al sumar-hi l'acompanyament dels companys sembla millor.

Ningú és perfecte però quan t'envoltes de bona gent, entre tots es pot fregar.

Salut i bona música!

Ascensor???

2011-02-04T17:17:00.008+01:00

Entradeta dispersa avui, aviso...

Fa una estona hem vist des de la finestra com els bombers rescataven a unes persones que s'havien quedat atrapades a l'ascensor que puja fins el carrer de dalt (el desnivell des del nostre carrer fins al següent és considerable perquè Ripollet fa pujada).
A mi no m'ha passat mai, tot i que algun cop he estat a punt a l'ascensor de casa mons pares. Aquell moment tens en que l'ascensor te un dia tonto i s'atura entre dos pisos i l'has de fer pujar o baixar per tal que es torni a centrar (lo fomut deu ser quan no pots fer-lo ni pujar ni baixar).
No em considero una persona claustrofòbica així que suposo que em prendria la situació amb certa calma; total és un ascensor no la pel·lícula Buried (que a mi particularment no em va agradar perquè des del minut 1 sabia com acabaria), però reconec que si no em rescatessin aviat m'inquietaria una mica. De vegades em ve al cap la història d'aquell home que va quedar atrapat 41 hores en un ascensor i fa bastant de iuiu.
L'ascensor de la plaça (el que s'ha espatllat avui) sembla una mica abonat a les avaries, i com que l'hem d'agafar constantment per anar a comprar tenim bastants números que un dia o altre ens toqui el premi a nosaltres.
El més a prop que he estat mai de quedar atrapat a un lloc va ser un dia que no podia sortir de casa mons pares; la clau de la meva mare tanca d'una manera estranya i qualsevol altre clau s'encalla després i no entra al pany. Jo havia quedat amb uns amics i després de molta estona intentant vaig haver d'enviar un sms molt vergonyós on explicava que no podria assistir a la cita perquè m'havia quedat tancat a casa. El problema de la clau mai es va arreglar i segueix fallant però vam descobrir al dia següent que si donàvem un cop sec al costat del pany la clau entrava bé.
Va ser molt frustrant i em va posar de mala llet i això que estava tancat en una superficie de més de 90m2... potser si m'aturo a pensar em posaria malalt en cas de quedar reclòs en un espai tan petit com l'ascensor de la plaça... Per sort em veuran de seguida i no m'hauré de passar dos dies tancat com el pobre home aquell, obligat a dormir, pixar i ves a saber si no cagar també en un espai minúscul... Que si arriba a ser l'últim dia abans de les vacances se'l deixen allí tot el mes... (esgarrifança)

Ja només una darrera reflexió... crec que va ser un graciós que va preguntar un dia per què si hi havia ascensors no hi havia també descensors. Sense sorprendre'm per aquesta ocurrència venint d'algun geni de l'humor crec que la resposta per ell és ben simple: de la mateixa manera que ell podria ser bècil si no fos imbècil.

I en serio, Buried no mola.

Salut!

El dia que la música va morir

2011-02-03T00:05:00.003+01:00

Tal dia com avui de 1959, Buddy Holly, Ritchie Valens, The Big Bopper i el pilot que els duia van morir en un accident d'avioneta prop de Clear Lake (Iowa).

La Winter Dance Party era un show tipus minigira pels Estats Units on aquests tres músics compartien cartell amb Dion and The Belmonts. L'apretada agenda de concerts i les llargues distancies a recorrer a temperatures baixíssimes feien que els trajectes en autocar fossin traumàtics pels músics, així que la nit del 2 de febrer en Buddy Holly va decidir llogar una avioneta per dur-lo a ell i als seus músics fins al següent escenari de la gira. Un parell de membres de la seva banda va declinar l'oferta i van preferir anar al següent punt en l'autocar i un altre es va rifar la plaça a cara o creu amb en Ritchie Valens que finalment va guanyar el lloc. Dion va refusar l'oferta en trobar la plaça massa cara i en Big Bopper finalment va ocupar la plaça restant.

El viatge acabaria tràgicament degut al mal temps, i l'avioneta es va estavellar la matinada del 3 de febrer de 1959 morint els quatre ocupants a l'acte.

El fet de que aquestes joves promeses de la música d'aquell moment morissin tràgicament va provocar gran revolt en aquell temps, el dia va ser batejat com "the day the music died" (el dia que la música va morir) i uns anys després serviria d'inspiració a Don McLean per composar el famós tema American Pie.

Els meus primers contactes amb una guitarra varen ser aprenent acords de cançons d'en Buddy Holly així que he decidit dedicar una entrada a aquesta efemèride. A mode de tribut us ofereixo un tast de peces dels tres músics i finalment el tema American Pie de Don McLean.

Buddy Holly - That'll Be The Day

Ritchie Valens - La Bamba

The Big Bopper - Chantilly Lace

Don McLean - American Pie

So bye, bye...

En Pelotas

2011-02-02T16:48:00.003+01:00

Como podeis observar en la captura de pantalla, hay gente en Pelotas que me está leyendo.

Espero que les guste el blog a todos aquellos y aquellas que me siguen en Pelotas. Si algun día viajo a Brasil, tal vez nos crucemos en Pelotas.

Un abrazo (vestidos)

Regatejant

2011-02-01T21:47:00.003+01:00

Un dia (que podria ser avui) vaig anar a una botiga de compra-venda d'objectes de segona (quarta, cinquena, etc) mà amb unes quantes coses que teniem per casa a veure si trèiem suficient com per un soparet o una copeta.

El lot era format per dos patins en línia bastant bons i poc usats, una raqueta de tennis nova de trinca amb funda i tot (però dels anys 90), un monitor d'ordinador Philips de 15" (però de tub...), un teclat en bones condicions i una pila d'uns 25 còmics de Mortadelo y Filemón.

La oferta de la botiga era de 4 euros per tot el lot. Vam vendre el monitor i el teclat per 2 euros, regatejant el euro que ens volien donar per les dues coses i perquè no volíem tornar a carregar aquells dos trastos fins a casa un altre cop i ens vam dur la resta amb nosaltres amb l'esperança de vendre-ho per internet o regalar-ho a algú.

I després de l'experiència em vaig imaginar la vida del botiguer regatejant sempre a la baixa en la seva vida quotidiana, arribant a casa i tenint converses amb la seva dona semblants a:

Exemple 1:

(Dona)-Hola amor!
(botiguer) -...
(Dona) -Que no em dius ni hola?
(botiguer) -Es que una salutació no te la puc donar eh... si molt m'apures et puc donar un parell de copets a l'espatlla i mig somriure...

Exemple 2:

(Dona)-Em passes el sucre?
(botiguer)-Ui... com a màxim et puc atansar mitja cullaradeta de sacarina... i ja estic fent mal negoci per mi

Exemple 3:

(Dona)-Em dons un petó?
(botiguer)-Ui... un petó no te'l puc donar perquè tinc poca demanda d'amor. Com a molt et puc donar la mà i així tova... i perquè ets tu i és el primer petó que em demanes avui.

Exemple 4:

(Dona)-A veure si em dones una alegria rei!
(botiguer)-Ui, vols dir sexe? Em diuen els de dalt que no te'n puc donar eh... com a molt la punteta només o tocar-te per damunt del pantaló... i m'hi estic enganxant els dits...

I així podríem posar exemples fins esgotar la nostra imaginació. Segurament, una mena de justícia còsmica faria que el botiguer d'aquesta història acabés en les mans d'un doctor ex-client seu.

(doctor)-Miri, necessita un trasplantament de cor però malauradament no li puc donar un cor nou... com a molt li puc posar un moniato bullit i resar dos parenostres a veure si aguanta...
(botiguer) -Ai Deu meu... doni'm almenys morfina pel dolor...
(doctor)-Uis... es que no li puc donar morfina eh... miri, li puc donar un Sugus però haurà de ser de taronja.
(botiguer) -Home, que el de taronja és el que no vol mai ningú...
(doctor) -Va, li dono el Sugus de taronja i mitja pegadolça però perquè és vostè eh...

En fi, recordeu ser generosos amb el vostre entorn i així no us regatejarà la vida.

Salut!

Propolio

2011-01-29T13:13:00.002+01:00

Mini reflexió: aquesta substància suposadament beneficiosa anomenada Propolio, no us sembla que te nom de joc de taula??

Vaga

2010-09-30T10:45:00.001+02:00

Sindicalistes aborregats movent-se en rebanys com una torba d'inquisidors medievals creient-se amb autoritat per abusar, amenaçar i agredir la gent amb dret a treballar, fins i tot a persones discapacitades no és tan diferent com quan Canaletes passa de una munió de gent celebrant una lliga a una munió de gent destrossant mobiliari urbà, agredint altres persones o llençant cocktails molotov a cotxes de la policia. Això últim, per cert, també van fer-ho ahir a Barcelona.

I aquesta és la imatge que jo m'emporto de la vaga d'ahir.

Published with Blogger-droid v1.6.0

Una tarda al bosc

2010-09-06T10:39:00.001+02:00

Ultimament ens hem aficionat a sortir a passejar per la muntanya.

Aprofitant la proximitat amb Collserola preparem la motxilla amb algunes provisions, aigua i una bossa per si podem collir mores o "madroños". Collserola està plagat de rutes i camins on descobrir hores i hores de paissatge i relax. És una sort poder-se escapar de tant en tant i deixar-se dur per camins que porten a d'altres camins, riarols, esplanades i algun que altre pantà petit.

Va molt bé per posar-se en forma també, així que el cap de setmana jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya, jo vaig a la muntanya.

On ta vaig?

Published with Blogger-droid v1.5.8

El setembre

2010-09-02T18:31:00.001+02:00

El setembre te gust de menú del dia.
Te forma de puzzle abocat damunt la taula
amb les peces esperant ser posades a lloc.
El setembre te color groc de semàfor que canvia.
Fa olor d'habitació tancada recent oberta.
El setembre està escrit sota un punt i a part, amb l'ortografia corretgida i acurada després de l'escriptura desenfadada del mes d'agost.
Sona al crepitar de l'agulla d'un vinil entre canço i canço.
El setembre poseeix el tacte d'una jaqueta d'entretemps que vol sortir de l'armari.
El setembre és un 1 a un Barça - Llevant...
Un socorrista en una piscina municipal...
Macarrons en un tupper a la nevera...
El llibre que reprens cada nit abans d'anar a dormir...
Les fotos de la platja classificades dins la carpeta de Mis Imagenes...
Es un dilluns de 30 dies amb regust a diumenge...

El setembre som tu i jo passejant en bicicleta al costat del riu mentres el sol s'esmuny rere les muntanyes...

Published with Blogger-droid v1.5.8

Reflexió sobre l'amistat en un dia d'agost de 2010

2010-08-23T11:11:00.001+02:00

Una entrada d'un bloc amic m'ha inspirat per dedicar una entrada a reflexionar sobre l'amistat.

Està clar que l'amistat es valora en molts graus diferents i s'hi pot aprofundir a molts nivells. D'amics en podem tenir molts, ens pot unir l'amistat amb molta gent coneguda que ens desperta simpatia i amb qui interactuem de tant en tant de forma cordial intercanviant converses, compartint moments de lleure o mil coses més.

Tot i aixo tenim clar que hi ha una mena d'AMICS així en majúscules amb qui la relació és tan estreta que sobrepassa la resta i destaquen clarament en la valoració personal de cadascú. Són aquelles persones amb qui la afinitat, complicitat i diversos factors han fet que els consideris el que anomenem "els meus millors amics" o fins i tot "el meu millor amic/la meva millor amiga" en singular perquè veurem que d'aquesta mena n'hi ha molt pocs, poquíssims, fins i tot menys dels que ens pensem.
Aquest nivell d'amistat és el més enriquidor, l'amic/amiga esdevé un pilar més on s'equilibra la teva vida, és a qui busques per compartir els bons moments, amb qui gaudeixes més les coses bones de la vida i aquell/a que et dona plena confiança, perquè penso que precisament l'amistat tracta molt sobre confiança.

No tot és bo en l'amistat, de fet una de les coses importants que te és que un paga un preu negatiu per ella que al mateix temps la fa mes forta i la diferència de la amistat en minúscules. Els amics ens produeixen empatia i això ens porta a patir per ells a vegades, compartir tristreses, ràbies i maldecaps diversos. Coses que compartides pesen menys. També comporta nivells d'exigència superiors als d'amistats convencionals. No pots esperar res dels amics, diuen, però no és cert. N'esperem molt precisament perquè dipositem en ells la nostra confiança i tota una inversió d'emocions que esperem no siguin malversades. Així que la gent que diu que no espera res dels amics crec que s'enganya si mateixa en cas que s'ho cregui realment i no sigui simplement d'aquelles coses que a vegades diem perquè ens agrada semblar més bons, purs i perfectes que la resta de persones humanes que ens envolten.
No és dolent esperar coses dels amics, és natural, lògic i fins i tot just. Compte, no confonguem esperar algo amb demanar o exigir quelcom. Això no es pot fer, la majoria de gestos han de sorgir de forma natural i no poden ser forçats ni condicionats. Per tant no pots demanar o exigir a un amic que pensi, faci o es comporti de determinada manera però si tens tot el dret a que els gestos voluntaris dels teus amics, les coses que en determinats moments puguin fer o deixar de fer per tu influeixin en la teva visió i valoració d'aquesta relació ja sigui apropan-te més o allunyan-te. Perquè hi ha moments en que l'amistat sembla fluctuar amunt i avall, la majoria de cops no som conscients de la importància que tenen les nostres decisions en la nostra relació amb els amics.
Hi ha moments molt més claus que d'altres, com per exemple moments en que hem de defensar als nostres amics de situacions o persones que són injustes amb ells i són aquests moments on no valen les mitges tintes, ni el "sí, però" ni el voler quedar bé amb tothom. Si has de quedar bé amb algú més et val que escullis bé al teu amic i ho apostis tot per ell perquè hi ha moments a la vida on recordarem sempre quins amics van ser al nostre costat al 100% i sense mitges tintes, sense que nosaltres els hi demanéssim però coneixedors de la importància que per nosaltres tindria el gest en el seu moment.
Les amistats marquen èpoques i les èpoques són història de les nostres vides. Per això hi ha amics amb qui escribim la nostra història i d'altres que es dilueixen en ella i passen, valgui la redundància, a la història.

Published with Blogger-droid v1.4.8

Igualant

2010-07-30T11:27:00.001+02:00

Aquesta és la quinzena entrada de l'any al bloc amb el que igualo la nefasta cifra de l'any passat. Això em fa ser optimista en quant a la salut del bloc, que no estava gens actiu i em preocupava no trovar motivació per continuar amb el projecte.

Ja fa quatre anys que vaig començar i ja van més de cent entrades, cosa que em sembla poquet però al menys encara aguanta.

El meu bloc no ha estat mai un referent de res, ni ha tingut un ampli seguiment de públic. De fet crec que s'ha destacat per un reduit nombre de lectors, molts dels quals ja el van abandonar en èpoques de llargues aturades sense entrades que coincidien en etapes de canvis a la meva vida.

Valoro molt al meu minigrup de lectors. El bloc m'ha permès mantenir el contacte amb la Monchi, coneixer les paranoies de la Regi, compartir reflexions amb en Xitus i mostrar a la Vaia el meu món de pensaments i deliris mentals.

Ultimament he recuperat certes ganes de tornar a escriure coses com abans. No se quant duraran ni els anys que seguiré amb el projecte però la valoració general que en faig és positiva.

Una abraçada a tots i gràcies!

Published with Blogger-droid v1.4.8

Bus Lightyear

2010-07-29T10:41:00.001+02:00

Cada dia vaig en bus de casa a la feina i a la inversa. El trajecte dura entre vint minuts (a vegades menys) i mitja hora. L'estona d'anada i de tornada són els meus moments del dia de quotidianitat. Moments que m'agrada prendre amb calma i el més relaxadament possible, amb musica i envoltat del paissatge i les cares anònimes però familiars.

El bus interurbà és força diferent dels busos metropolitans que estava acostumat a agafar a Barcelona, i no pas per un tema de disseny, que també, sinó per la sensació de proximitat del servei. La majoria de conductors són persones conegudes per als passatgers gràcies a temps d'agafar el mateix bus a la mateixa hora. Molts són coneguts al poble, la gent els saluda al passar pel casc urbà i si veuen algú conegut són ells qui saluden. La majoria et diuen bon dia o bona tarda o fins després amb un somriure, i de tant en tant xerren amistosament amb alguns passatgers, que ja es coneixen pel nom, i solen aconseguir que comenci el dia de bon humor i torni relaxat cap a casa quan acaba la jornada.

També hi ha conductors imbècils, i tant, d'aquells que voldries trobarte'ls un dia fora de l'autobús i fer-lis una cara de mans. Però tinc comprovat que la majoria d'aquests duren poc i acaben marxant o fotent-los fora. La feina d'autobuser interurbà és incompatible amb caracters agris i enfilldeputats (m'encanta inventar paraules noves sobretot si són malsonants).

El tema dels horaris també em sorprèn. El mateix conductor que et porta a la feina a les vuit del matí pot ser el mateix que et torni a casa a les vuit i mitja de la nit, envoltant-los d'una sensació irreal d'eterna permanència gairebé onírica.

Jo en conec algun pel nom però realment uso sobrenoms per tots quan li explico a la Marina amb qui he viatjat:

-El Jose Coronado
-El señor que lee
-El clon del señor que lee
-L'amic del homeless
-El Tortell Poltrona
-El hombre que canta
-La chica nueva
-L'enanito trist
-El puto Jorge Javier Vazquez (aquest era dels dolents)
-El granjero busca esposa
-El Fitipaldi
-El vampiro moderno
-L'home inquietant
...

Formen part del meu dia a dia.

Va d'homenatge a tots aquells conductors de bus interurbà que cada dia ens porten fins a l'infinit i més enllà.

Published with Blogger-droid v1.4.8

Fer-ho tot

2010-07-19T11:31:00.001+02:00

Està clar que no podem abarcar-ho tot. Cada any que passa tenim més obligacions i menys temps. Quan arriba el cap de setmana vull temps per anar a comprar menjar, temps per adecentar el pis, temps per anar a comprar coses que encara ens falten per casa, temps per anar a la platja, per muntar en bicicleta, per veure els meus amics, per veure els seus amics, per sortir sols, per jugar a la play, per veure una peli, per visitar la familia, per sortir fora...
Necessitem caps de setmana de deu dies. Si permetem que tanta autoexigència ens provoqui una mena d'efecte embut on els nostres proposits queden encallats en el petit espai de temps que tenim per realitzar-los, podem acabar malament.
He d'aprendre encara a no torturar-me tant per no poder fer-ho tot i a cercar petits equilibris sense haver de fer malabarismes mentals cada cap de setmana per calcular a quantes coses arribaré.

Som més fràgils del que ens pensem.

Published with Blogger-droid v1.4.7

Enyorant Lost

2010-07-16T12:12:00.002+02:00

Tot em recorda a perdidos. Ara que arriba l'estiu es nota més. Les sèries acaben les temporades i el mono de Lost no me l'ha fet oblidar cap sèrie encara.
Ultimament estem veient Fringe, que per ara és distreta però... aish... Hauré d'esperar al setembre que torni Dexter, la única alternativa que em tenia clavat a la butaca disfrutant dels girs de guió i la empatia dels personatges. He provat de tot... How I met your mother, The big bang theory, Anatomia de Grey, Nip/Tuck, Criando malvas, The Office, Castle, El mentalista, Californication, The IT crowd, Prison break, Heroes... i moltes altres. Totes m'han agradat més o menys però res comparable amb les emocions i disertacions varies que ens portava perdidos...
Algun dia sortirà quelcom al nivell, segur!

No perdem la fe...

See you in another life, brother!

Published with Blogger-droid v1.4.7

Comentaris

2010-07-16T10:47:00.001+02:00

Si encara queda algú rondant aquest blog que sàpiga que ja he arreglat el tema dels comentaris i en principi ja podeu dir la vostra.

Salut!

Comptant els dies

2010-07-16T10:27:00.004+02:00

Tinc ganes que arribin les vacances i deixar enrere aquest cau d'imbècils, falsos i prepotents.

Compte que mossego

2010-07-16T10:18:00.002+02:00

Sí, ultimament estic més susceptible i irritable i tinc molt poca paciència. Això es tradueix en que vaig tot el dia amb un radar posat que busca gent que em tocarà els nassos.
Cotxes que es salten semafors, senyores que es queden aturades davant les portes del metro com si no pujés ningú més darrere, gent que s'intenta colar a les cues... són alguns exemples d'individuos que s'han endut algun toc d'atenció o algun insult de part meva. Tard o d'hora algú em trencarà la cara perquè no es pot anar tan crispat per la vida.
Hauria de fer mes esport per cremar tot aquest estrés. He d'aprofitar que em vaig comprar una bici per sortir a cremar greix i mala llet.
Però que passarà quan em creui amb el puto grup de iaios dels collons que tenint tot el camí per passejar es foten a fer-ho just pel carril bici construit expressament apartat per evitar accidents? M'aparto? Insulto? Me'ls emporto per davant alliberant a l'estat de la dura càrrega de les seves pensions?
camí per passejar es foten a fer-ho just pel carril bici construit expressament apartat per evitar accidents? M'aparto? Insulto? Me'ls emporto per davant alliberant a l'estat de la dura càrrega de les seves pensions?

La meva malaltia te un nom: Hostiaputossis

Sembla q fa calor..

2010-07-15T10:12:00.004+02:00

Com ho veieu... Esperant al bus he trobat l'home del turbant Adidas. Una solució moderna i no se fins a quin punt efectiva contra el sol intens d'aquest matí. Jo crec que dona més calor de la que treu :P

Tots amb el Barça

2010-05-17T17:46:00.001+02:00

Estic fent proves ultimament per aprendre a postejar des del meu mòbil, cosa que provoca alguns errors com la foto d'ahir que havia de ser aquesta. De ben segur que avui amb el títol de lliga sota el braç ja s'han oblidat de les caravanes patides ;-) Força Barça!

La caravana culé Tota aquesta gent va cap a Barcelona. Avui el Barça pot ser campió de lliga. Cara o creu, Barça o Madrid. Jo me'n vaig al cine.

2010-05-16T18:17:00.001+02:00

2010-05-15T16:52:00.001+02:00

Prova desde el mòbil. Funcionarà?

2010-05-14T18:01:00.001+02:00

Here comes the sun (again)

2010-04-20T23:40:00.000+02:00

Ahir em deia una amiga que la nova capçalera del blog li evocava la cançó dels Beatles "Here comes the sun" de la que ja havia parlat en un post anterior. La veritat és que dona bon rollet i per tant aprofito per recordar-la per qui la vulgui tornar a escoltar.

The Beatles - Here comes the sun

:-)

Terror

2010-04-19T23:33:00.000+02:00

Feia temps que aquest vídeo voltava per internet i m'havia fet mandra mirar-lo fins aquest cap de setmana. Si algú de vosaltres encara no ho havia fet el convido ara mateix a donar-li al play.

Aquesta cara de cera... aquesta enigmàtica lletra tan elaborada... l'estètica del vídeo que fa venir a la ment olor a tabac... i el més sorprenent de tot, lo increiblement enganxosa que és la punyetera cançoneta. Tot això ho converteix en quelcom terrorífic.

Imagineu-vos sols caminant de nit per la ciutat. L'eco de les vostres passes us acompanya inquisitiu just darrere vostre, donant una sensació engoixant que us fa caminar més depressa. No hi ha ni una ànima al carrer i de cop i volta us sentiu perduts. Gireu la primera cantonada i us endinseu en un carreró estret. Camineu a pas lleuger per arribar quant abans millor a l'altre extrem però just quan esteu arribant a la meitat una musiqueta sembla sonar llunyana davant vostre al final del passadís. Una ombra es va fent gran poc a poc... una ombra que es mou de forma estranya i un taralaleig fantasmagòric es va fent més audible cada cop... Us atureu en sec amb el cor gelat per la por i de sobte fa aparició pel final del carreró l'home del Trololó caminant lateralment just igual que a l'inici del vídeo quan apareix per darrere el decorat i quan arriba a la meitat de l'entrada del carrer es gira cap a vosaltres i segueix caminant i taralalejant amb aquella expressió de cera i avançant poc a poc i amb els moviments de ninot que li hem vist al vídeo cap a vosaltres. La por us paralitza però al cap d'uns segons intenteu reaccionar i gireu cua just per descobrir que una musiqueta de flauta sona darrere vostre. Es tracta de Carlos Nuñez que avança imparable des de l'entrada del carreró tocant la flauta travessera amb la mirada totalment desquiciada i els cabells aletejant al voltant del seu cap a cada moviment espasmódic del seu cos.

Dolços somnis, lectors.

Feliç Any Nou!!

2010-02-26T07:38:00.004+01:00

Ehem... amb una mica de retard, sí. A aquestes alçades ja haureu observat que el pla de la entrada diaria va fracassar estrepitosament i no vaig poder salvar el tipus l'any passat.

Per començar aquest any amb bon rotllet i optimista us porto aquest tema del grup alemany Baseballs "Umbrella". Potser alguns ja l'haureu sentit a la ràdio. Jo crec que mola bastant més que la original. Amb la tònica d'optimisme malgrat les adversitats que ultimament m'acompanya i espero contagiar a tothom, deixo el vídeo a continuació sense més comentari que el desig de que em seguiu acompanyant pel meu camí, el camí d'en Cricket.

Baseballs - Umbrella

Beatles Medley

2009-12-16T16:22:00.003+01:00

Us deixo aquest medley dels Beatles. Recordo que el punxaven cada 2x3 fa anys quan rac105 emitia en proves. Fixeu-vos com al principi aproximadament al minut 0:34 sembla que exclamin "calçotet oh no!!" diverses vegades. :P

Stars On 45 - The Beatles Mix

Esteu avisats!

2009-12-14T14:54:00.002+01:00

A tots els que no volen que el final de Lost sigui tot un somni, o que estiguin tots morts, o que siguin extraterrestres, o que sigui una conspiració del govern, o que es tracti d'un experiment científic secret, ni que siguin egipcis, ni que la cosa tingui a veure amb els clons, ni que tampoc sigui tot fruit de la ment d'en Hurley, ni tampoc una confrontació entre Deus, ni tampoc una mena de Show de Thruman, per no parlar d'una mena de Matrix o alguna història rara sobre clons... Tinc un missatge per vosaltres: FOTEU-VOS!! SERÀ UNA D'AQUESTES COSES!! Segurament la única manera que tindrien els guionistes de sorprendre a la gent que no voleu que el final s'expliqui d'alguna d'aquestes maneres seria fer que tot fos fruit d'una conxorxa dels ossos amorosos o una descomunal campanya antitabac amb el fum negre que mata la gent com a principal protagonista. Però jo ja us aviso que si el final no és res amb res del que dic la sèrie no tindrà cap coherencia. Després hi haurà el llest que quan vegi el final dirà "AHA!!! HO SABIA!!" I sí, amics, crec que tenim dret a donar-li a una colleja a qui tingui el valor de passar-se tant de llest!

He dit!

Bolet de Fusta

2009-12-08T23:06:00.002+01:00

Avui he anat al mercat medieval de Vic i entre totes les parades que semblen no acabar mai he trobat per fi el bolet de fusta. El bolet de fusta és un premi que s'emporta l'últim classificat dels pronòstics champions i aquest any tinc tots els números d'emportar-me'l... Vaig últim amb diferència i aquest mal resultat ha de ser premiat d'alguna manera. :P Recordeu de no fer mai cap travessa conjunta amb mi jejeje

Per cert, la fira molt guai, molt fum i olors de carn rustida, encens i espelmes aromàtiques. Gent disfressada, cavalls, rucs... Molta gent, massa segurament, però això també li dona un aire diferent.

En fi, vaig a pel bolet de fusta ja que l'he trobat jo jejeje Demà dimecres hi ha jornada decisiva, el Barça es juga passar i els pronòstics entren en una nova fase on serà més difícil puntuar i per tant desenganxar-me del bolet de fusta serà mooolt complicat.

Fins demà!

Dillendres!

2009-12-07T21:05:00.002+01:00

Quin fàstig treballar en un pont oi? Si li afegim un mal de cap d'aquells que fan venir arcades tindrem un dia ben rodó! jejeje Sí amics i amigues, per fi acaba una jornada nefasta de mandra, mal de cap i ganes de tornar a casa... Per sort demà tinc un dia d'esbarjo a tope (a topall per ser més correctes) i després arriba una setmana curteta de tres dies: Dillecres, dijous i divendres :D

Bé, me'n vaig a sopar!

P.S.: Per cert, va guanyar la parella de paletos! Iujuuu!

Pekín Express

2009-12-06T23:36:00.002+01:00

Tot i que he despotricat d'aquest programa en alguna entrada anterior, reconec que a casa hi estem enganxats. És bastant simpàtic i dinàmic i força divertit. Una sèrie de parelles de concursants fan una ruta per l'Himalaya, una espècie de gimcana enorme on s'han d'apanyar fent autoestop per arribar d'un punt a altre del recorregut i superant tot un seguit de proves i obstacles. Avui estem mirant l'últim programa i estem dividits. La Marina vol que guanyi la parella de policies i jo la parella de "paletos". El programa va perdre interès quan van expulsar una parella de mare i filla absolutament hostiables fa unes setmanes, però ja que estavem posats hem decidit seguir-ho fins la final. Feia molt que no seguia cap concurs i els diumenges son uns dies molt ensopits, sobretot ara a última hora que un es converteix en una maruja...

Enfi... Espera una setmana rara, demà es dillu-vendres perquè em toca treballar i passat el dimarts tindré una minisetmana de 3 díes que espero em passi depressa. Si hi ha sort el dimarts ens escaparem a Vic, intentaré fer una crònica del mercat medieval. A veure si el de Cerdanyola i Ripollet estan a l'alçada! jejeje

Per cert, algú de vosaltres s'ha passat ja per la fira de Santa Llucia? Heu vist si hi han caganers de la Hello Kitty? en vull un!! xD

Bé, prou disertacions, vaig a veure si guanyen els "paletos" o els policies. Fins demà!

Planet 51

2009-12-05T15:11:00.002+01:00

No l'he vista, però tinc un problema amb el títol... La anuncien dient "Planet cincuenta y uno". Per què no diuen "Planeta cincuenta y uno"??? o simplement "Planet fifty one"??? Argh! Sóc punyetero però em fa ràbia. Ale!

Aquí ho deixo. Reflexioneu-hi.

Bye bye tele

2009-12-04T08:58:00.004+01:00

Fa uns dies el nostre gat ens va assassinar la tele. Ella estava damunt el seu giratutto. Tan petitona ella, amb les seves 14" i la seva caixa de tub. El gat, en Vaia, va voler repetir el seu ritual de sempre d'enfilar-s'hi damunt. S'estira i s'imagina que tots els mirem a ell (és aquesta vena egòlatra dels gats) però no va calcular que aquest cop la tele estava lleugerament desplaçada del seu punt d'equilibri habitual, ja normalment una mica precari amb el giratutto lleugerament inestable, i al pujar damunt ja deuria notar que alguna cosa no anava bé. Un moviment més brusc del normal, una sensació de que tot rellisca i se'n va a fer punyetes. L'instint del Vaia no va fallar i el va fer saltar allunyant-se del perill en l'últim moment. En canvi la tele no tenia cap instint, atrofiats els seus sentits després de que la obliguessim a projectar perles com "Granjero busca esposa" o "Pekin Express", i es va precipitar cap al seu fatídic final. Un cop sec contra el terra. Va caure de pantalla però no va patir cap trencament de vidre ni altres signes externs que fessin endevinar que ens havia deixat per sempre. Al tornar a engengar-la, un soroll a fregit ens amenaçava amb explotar en qualsevol moment, explicant-nos a la seva manera que finalment se li havien creuat els cables i volia marxar a un retiro espiritual, deixant el seu lloc a un pantallot de 40" que no tingués manies a l'hora d'emetre determinats programes.
Fins a sempre tele de 14", et recordaré sempre pels pros a casa mons pares amb en Xitus, i la companyia que em feies abans d'adormir-me, així com per haver-nos salvat en la nostra pirmera etapa de viure al pis.

Si et plau Vaia, tingues pietat de la propera que vingui :P

El Barret de l'Enano

2009-12-03T14:32:00.002+01:00

Torno a ser aquí, acomplint el proposit de final d'any. De moment la cosa va bé però una mica més i em marxa del cap.

Volia parlar del Barret de l'Enano. Es tracta d'un butlletí informatiu ideat per un amic meu, en Xitus, que recull cada setmana tota la informació referent als Pronòstics Champions, un joc que tenim uns amics desde fa uns anys que ens porta a reunir-nos cada partit del Barça a la Champions i fem una mena de porra de tots els enfrontaments de la jornada.

El cas es que el que va començar com un joc entre amics va anar creixent i un univers brutal es va anar construint al seu voltant. Inicialment eren unes puntuacions que s'anaven seguint cada jornada. Després es va afegir el tema dels desplaçaments per veure els partits del Barça. Més tard m'hi vaig afegir jo també i al poc temps van arribar els posters commemoratius, on al final de cada edició de la Champions en Xitus es curraba un cartell amb fotos, llocs on haviem vist els partits, etc. Es va crear el fòrum on podiem debatre tota mena de temes al voltant dels partits i també coses de caire menys futbolero. Van arribar les apostes, juguesques no econòmiques que feiem al voltant diferents equips de la Champions. Vam crear un himne per una de les temporades. S'ha fet també un joc de taula amb més de 100 preguntes (de moment) sobre els pronòstics. Hem fet cançons, fils sonors, han sortit milers d'anècdotes... I ara fa poc quan semblava impossible seguir flipant-nos arriba la sorpresa del Barret de l'Enano.
Amb aquest títol que és una analogia d'intentar arribar sempre més amunt, el Barret recopila en una sola pàgina tot el que ha passat al voltant del joc. Resultats, apostes, moviments al fòrum, classificació i fins i tot la frase de la setmana.

Que més puc dir... estem malalts del cap, segur, però ens ho passem molt bé! jejeje A vegades em sorprèn com podem fer tantes coses amb el poc temps que tenim per fer-ne. Segurament tots nosaltres, al igual que el barret de l'enano, intentem arribar sempre més amunt.

Que surtin els números

2009-12-02T09:20:00.002+01:00

Ara mirava el blog, i si l'any passat vaig penjar 33 entrades, aquest any en porto només 6... Són cifres molt tristes però és el que hi ha. Ara fent números i veient que estem a dia 2 de desembre i d'aquí res s'acaba l'any he descobert que puc trampejar les cifres si aconsegueixo escriure una entrada al dia. Ei! Estaria bé!

El cas es que aquesta és la primera i fixeu-vos si mola que si n'escric més d'una diaria estaré batent records i sobre el paper aquest 2009 haurà estat molt més prolífic que l'anterior. Qui deia que s'havia mort el blog? ehem ¬¬... Ja em direu d'aqui 3 o 4 dies si la cosa ha tornat a caure en l'oblid... Per cert, on son els meus lectors i lectores? Potser no hauria d'haver començat el retorn d'en cricket amb l'entrada de la cançó hungaresa del suicidi... Si us plau, doneu senyals de vida o em preocuparé :P

Una abraçada i comença la conta enrere!